Excavant què vol dir històricament això de la unitat d’Espanya s’entén millor el present

  • Un nou llibre d’Antoni Simon explora el concepte de la unitat d’Espanya en el curs dels segles i la degradació de l’estat originada per aquesta obsessió

VilaWeb
Felipe VI, ahir (Fotografia: Rodrigo Jiménez).

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Fa uns quants dies que us comentava que una de les grans diferències en la confrontació entre els Països Catalans i Espanya és que l’espanyolisme fa anys i panys que es limita a repetir consignes i llocs comuns, a imposar-los violentament, com si amb la simple propaganda, buida de cap reflexió intel·lectual, n’hi hagués prou per a sostenir un llarg debat en el temps. En canvi, el catalanisme també fa anys que s’ha abocat en una obra intel·lectual colossal de desmuntatge de la ideologia dominant a Espanya. Una obra plural, feta per molta gent molt ben preparada, cadascú en el seu terreny, i que dóna uns fruits, polítics i socials, ben visibles.

Això ve a tomb d’un llibre nou del catedràtic Antoni Simon que ha publicat l’Editorial Afers, La unitat d’Espanya com a valor polític, llibre que a parer meu s’afegeix al bloc de texts imprescindibles per a descolonitzar la nostra ment. El subtítol del volum és “Una arqueologia intel·lectual” i ací, en realitat, està la clau de tot. Simon, amb un coneixement impressionant de tot allò de què parla, excava i excava les fonts per a trobar d’on caram ix aquesta obsessió per la unitat d’Espanya. I ens revela fil per randa com es fabrica el concepte i com s’instrumentalitza. El recorregut és apassionant i ben aclaridor.

L’autor basa el seu documentadíssim estudi en la pràctica de la història conceptual. La història conceptual tracta de la semàntica històrica dels termes, dels significats que les societats han donat en cada moment històric a les paraules. És una disciplina que considera, amb tota la raó del món, que entendre l’etimologia i el canvi de sentit dels termes en el decurs del temps és imprescindible per a entendre’n bé l’ús en el present. En concret i per exemple: què volia dir la paraula “Espanya” segles enrere? O què significava el concepte “unitat”?

El recorregut per aquest llibre exigent acaba dibuixant en el lector –ha dibuixat en mi, si més no– una interpretació implacable de com hem arribat fins ací. Que no és fàcil de resumir, però que ho intentaré.

A partir de la voluntat d’esborrar el període de dominació àrab de la península, apareix la idea de lligar la nova realitat cristiana amb visigots, romans o qualsevol altre passat irreal. Hom s’inventa una unitat peninsular anterior, un concepte insensat creat a partir de repetits errors d’interpretació, en el millor dels casos, o de manipulacions històriques sense fonament, més habitualment. Aquest concepte és instrumentalitzat de manera intencionada per Castella a partir de la crisi del 1640, amb la doble guerra contra Portugal i Catalunya, i es transforma en aspiració de futur entre el 1750 i el 1850. Finalment, es polititza, deixa de ser un discurs d’elits, a final del XVIII i és sacralitzat de manera definitiva i dramàtica al segle XX.

I dic de manera dramàtica perquè el resultat de tot plegat és que amb aquest recorregut avui tenim instal·lat un concepte, aquest de la “unitat d’Espanya”, que ha tingut per conseqüència la construcció d’un nacionalisme espanyol bastit no en oposició a un altre nacionalisme extern –com sol passar a Europa–, sinó en oposició al nacionalisme “intern”, català i basc sobretot. I això és una anomalia, una altra excepcionalitat espanyola, que explica moltes coses i que en el llibre de Simon es demostra que no és una reacció de fa quatre dies com se sol pensar –això no ve del 1898, la Mancomunitat la Setmana Tràgica o el desastre colonial–, sinó que és la substància profunda del projecte nacional dels veïns de ponent.

Una substància que, a més, és especialment perillosa i que condiciona el model d’estat que es construeix entorn, perquè “relega els valors de convivència i consentiment inherents a la democràcia” i “dificulta enormement la deliberació i el pacte perquè deixa la qüestió nacional-territorial en l’externalitat política de la transcendència”. Aquests són dos principis notòriament antidemocràtics que Antoni Simon assenyala amb molta precisió i que posen el sistema polític espanyol de manera inevitable, sempre, en la via de la degradació.

Marc Bloch va escriure a l’Apologie pour l’Histoire: “La incomprensió del present és la conseqüència inevitable de la ignorància del passat.” I per això, respectuosament, posaré un exemple senzill de la utilitat de la història, sense cap voluntat de relegar l’enorme estudi d’Antoni Simon a simple crossa del dia a dia per a aquest editorialista. Però és que, per exemple, llegint un llibre com aquest és inevitable de pensar en la taula de diàleg, en qualsevol possibilitat d’un diàleg de Catalunya amb Espanya, sense confrontar-ho amb les paraules precises, quirúrgiques, que Antoni Simon ens presenta després de quatre-centes documentadíssimes pàgines i d’un viatge intel·lectual que no arranca a les darreres eleccions sinó a l’edat mitjana. Per als espanyols, diu Simon, la unitat d’Espanya se situa de fa segles en “l’externalitat política”, de manera que no pots ni entrar a debatre-la. La “unitat d’Espanya” és fora de la política, en resta al marge, no és un subjecte sobre el qual els ciutadans puguen discutir i encara menys decidir.

És obvi –no calen llibres per a saber-ho– que l’engany, el parany, allò que significa la taula de diàleg i la proposta d’evitar la confrontació s’explica en el dia a dia sense necessitat de recórrer a la història. Però quan la història, a més, se’ns presenta tan contundent i tan clara, aleshores tenim totes les raons del món per a qüestionar-nos en veu alta si aquesta gent que insisteix a dir-nos que hi ha un camí –allà on no és que no n’hi haja, sinó que no n’hi pot haver mai– actua per ignorància o no.

 

PS1. Llegint aquests dies amb delit el llibre d’Antoni Simon no em puc traure del cap la idea que ens caldria ordenar –en el sentit de posar ordre, però potser també en el sentit d’encarregar– una biblioteca de la reconstrucció intel·lectual i nacional catalana. Que algú es dedicàs a facilitar-nos als ciutadans una mena de cànon i resum d’idees d’aquests grans llibres que des de Nosaltres els valencians han anat desbrossant el camí de l’alliberament i desmuntant peça per peça, amb una immensa solvència intel·lectual, l’inquietant tripijoc espanyol.

PS2. VilaWeb existeix gràcies a la generositat dels subscriptors que ens donen suport. Nosaltres estem al servei dels governats, no pas dels governants. Per això, si podeu, i ho voleu, ajudeu-nos.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Maria Boixareu
Josep Maria Boixareu
12.10.2022  ·  22:19

Un llibre per a la llista de llegir

Matilde Font
Matilde Font
12.10.2022  ·  22:22

Felicitats per l’editorial d’avui.

Maria Teresa Vernet
Maria Teresa Vernet
12.10.2022  ·  22:26

La ‘unitat d’Espanya’ és com la ‘necessitat existencial d’estat’ per a Israel. No és discutible ni negociable perquè és el pivot vital sobre el qual gira tot. Sotmetre això a discussió o negociació és com posar la pròpia existència en mans d’altri. I la més elemental llei de supervivència no concep posar en mans de ningú la possibilitat de continuar existint o no. Constatat això, les alternatives són les que són. I no voler-ho veure és com fer-se trampes jugant al solitari.

Josep Usó
Josep Usó
12.10.2022  ·  22:27

No hi ha possibilitat de negociar res, amb ells. No raonen. Segurament perquè estan ben convençuts de la seua unitat i de la idea d’eternitat. Caldrà llegir el llibre del professor Simon.

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
12.10.2022  ·  22:48

Trobo que els poders fàctics castellans han “fidelitzat” la població de la península ibèrica perquè han sabut treballar les dinàmiques de grup que donen cohesió al seu imaginari: molt bona propaganda, pals i pastanagues…
Que l’independentisme català hi hagi sobreviscut i, encara més, sigui majoritari a Catalunya, és un fet del qual hem d’estar ben orgullosos.

Josep m Uribe-echevarria
Josep m Uribe-echevarria
12.10.2022  ·  22:59

Sra.Vernet:Per els catalans la mes elemental llei de supervivència no concep posar en mans de ningu la posibilitat de continuar existint o no.Sotmetre aixo a discussió o negociació es com posar la pròpia existència en mans d’altri.Ho he entès bé?.

Albert T
Albert T
12.10.2022  ·  23:03

Aquesta gent que esmenteu, jo els anomenaria alimanyes, que fan servir aquesta porqueria de la taula de diàleg per amagar la seva covarda traiduria, sembla ser que formen part d’una secta putrefacta que té com a sàtrapa principal un que diu que és historiador i que, si això fos cert, se suposa que hauria de coneixer alguna borrall d’història i més d’aquesta cosa que en diuen aspanya que ell afirma estimar tant!

Josep Gualló
Josep Gualló
12.10.2022  ·  23:29

M’AGRADA AQUEST EDITORIAL NO ESTIC EN DESACORD AMB RES

Jo no he llegit aquest llibre i pel que expliques sé que m’agtadaria. Dius que és dificil resumir un llibre tant dens peró ho intentaràs.

El problema de resumir es que t’obliga a passar de puntetes per coses que per un altre son mot importants. Parles de que Castella, en uns anys determinats és va trobar que sismultaniament estava en guerra amb dues nacions que lluitaven per la seva independència, Catalunya i Portugal.

Com que resumeixes, no pots dir que Castella no tenia capacitat per mantenir les dues guerres i corria el perill de perdre les dues. Els temes econòmics son els més impotants i expoliava mol més a Catalunya que era més rica.

Va abandonar la guerra de Portugal, que es va independitzar rapidamen i va portat les tropes a Catalunya. He triat aquesta part perque resulta que és molta la gent que ignora aquest fet tant important per ser conegut per tothom.

joan rovira
joan rovira
12.10.2022  ·  23:30

Sense haver llegit el llibre d’Antoni Simon, “La unitat d’Espanya com a valor polític” guardo la síntesi del director: la construcció d’un nacionalisme espanyol bastit en oposició al nacionalisme “intern”, català i basc sobretot que és la (substància del projecte nacional) dels veïns de ponent.

En canvi, sí que acabo de llegir l’article de Steve Rosenberg, editor a Rússia de la BBC a Moscou: “Què està pensant i planificant Vladimir Putin?”. I arriba a una conclusió, segons el meu parer, força similar; però, amb unes altres paraules que anomena com (conflicte existencial).

La diferència com bé resumeix l’editorial seria que Rússia planteja el seu nacionalisme, com acostumen a Europa, en oposició al nacionalisme extern; mentre que l’estat espanyol, com a oposició al nacionalisme intern. Per la qual cosa interpreto que s’està desagregant.

Per altra part, l’article en qüestió, que recomano, perquè aborda de manera resumida i precisa preguntes d’actualitat concretes mitjançant opinadors russos que dibuixen un panorama molt similar al de l’estat espanyol tant en la manera de perpetuar el sistema com d’amagar-ho a la població.

Breument, tant l’estat espanyol com Rússia, s’han consolidat en qualsevol forma de govern –monarquia o tsarisme, república o comunisme, democràcia constitucional- de manera autoritària. Privatitzant als amics les empreses públiques. Anorreant els mitjans independents arreu. Etc.

Per no fer-ho més llarg. El final planteja temes claus com: Qui ha permès aquest sistema? Té alguna cosa a veure Occident? L’economia russa pot aguantar econòmicament l’actual conflicte? I, com és la societat civil? L’article les respon de manera concisa i entenedora.

Les comparacions amb nosaltres haurien de ser tema permanent d’anàlisi concreta i resolutiva dels que volen independitzar-se, sí que hi ha algú, de manera efectiva. Començant per fer-se preguntes en present de l’estil de l’esmentat article:

Què estan pensant i planificant els controladors de l’estat espanyol actualment?

Jordi Martí
Jordi Martí
13.10.2022  ·  00:08

És casualitat que el 12 d’octubre els dos tutis del Paraulògic siguin “hispànic” i “hispànica”?

Joan Benavent
Joan Benavent
13.10.2022  ·  00:08

Si els amos castellans finalment se’n surten, amb tots aquests llibres faran una foguera. No ens podem permetre perdre més temps. Fotem el camp que encara som a temps. Ni taules, ni diàlegs, ni congreso, ni cants de sirena, ni mandangues. El seu tòtem sagrat és la nostra extinció.

ANTONI NAVALES
ANTONI NAVALES
13.10.2022  ·  00:44

M’agradat molt això de “dels veïns de ponent.” Amb el seu permís ho incorporo immediatament al meu lèxic, i procuraré llegir al professor Simon.

Pep Vinyals
Pep Vinyals
13.10.2022  ·  06:10

Recordem només que aquests que intenten fer-nos creure en aquest inexistent camí de la taula de diàleg de qué parla el magnífic article d’avui són els mateixos que deien que la independència era tan fàcil com passar de la llei a la llei…

Jordi Torres
Jordi Torres
13.10.2022  ·  07:08

Espanya és, en si mateixa, una afirmació que nega Catalunya. El diàleg és impossible.

jordi Rovira
jordi Rovira
13.10.2022  ·  07:18

Totalment d’acord. Encara que hi ha un però, i molt important. Aquesta excepcionalitat hispànica, referida directament en la manera de construir un concepte nacional contra les altres nacions internes de l’estat que es vol protegir o potenciar, ha de ser entesa a l’exterior. Ha de molestar a l’exterior, i ha de ser motiu d’impugnacio exterior. En això, la geopolítica que tant ens ensenya en V. Partal ha fet molt bona feina. I si el cas el veiem expressat a Rússia, ens cal preguntar què passa amb Espanya. El problema potser sigui que el que podem aportar els catalans, sigui sempre (millor dit fins ara) contrapesat pel que poden aportar des de l’Imperio Español. Veurem com volta…

Albert Miret
Albert Miret
13.10.2022  ·  07:23

Em sembla interessant la teoria, però a la pràctica diària, la “unidad de españa” no és més que la confirmació que aquest territori (que no és un país) no és possible sense Catalunya. El fet que la seva bogeria els faci creure que aquesta “unidad” és un desig de Déu i que el que fa Déu al cel no es pot desfer a la terra, no és res més que la tapadora d’un espoli practicat des de fa segles per a viure de gorra amb luxes i pompa. Se’ns ha d’atacar i mantenir esclavitzats, perquè com cridaven acollonits davant de la declaració d’independència de Catalunya: “España no puede existir sin Catalunya”, i aquesta – sense cap intenció de voler treure valor a la història-, és l’única raó real avui dia del nostre extermini programat.

Pep Agulló
Pep Agulló
13.10.2022  ·  07:33

Estic segur que l’aportació de Simón ha de ser interessant, però les citacions, a banda que el cinquè paràgraf és del tot abstrús, no m’aporten elements nous d’aquesta “externalitat” que per això en diuen la sagrada unidad de la pàtria…

Carles Ortiz
Carles Ortiz
13.10.2022  ·  07:39

La “substància profunda del projecte nacional dels veïns de ponent” és el seu gran i immens “complex de superioritat”. Veieu la definició d’aquest concepte i ho entendreu.

Berta Carulla
Berta Carulla
13.10.2022  ·  08:27

Caldrà tenir present aquest llibre que referencies, estimat director.

Crec que la meva ment va descolonitzar-se fa anys i que va tenir-hi molt a veure l’obra de Jordi Bilbeny. Per això em causa tanta tristesa els atacs que rep des de tants estaments del país. La seva obra no es podrà comparar a la d’un historiador, ell és el primer a dir que el que explica tant pot ser com pot no ser. El valor rau en la didàctica que exposa, en el fet de la creació dels relats a partir d’indicis i de la voluntat.

El relat pot canviar-ho tot, no només el coneixement i la veritat.

Gràcies per il.lustrar-nos.

Carles Serra
Carles Serra
13.10.2022  ·  08:43

Gràcies Vicent per l’editorial; com ens recorda el Sr Josep Agulló 23:29 sobre un fet històric de l’exèrcit de Castella per colonitzar Catalunya; crec jo que també caldria fer esment un altre fet històric, que si no arribant a rebre l’ajuda del exèrcit francès NO ho hagueren aconseguit; va ser un militar francès qui va fer l’estratègia d’esclafar Barcelona, ja que els estretegues castellans no se n’han sortien.
El perquè els catalans no varen encertar/aconseguir ajudés externes? podria ser que el problema que vivim ara amb aquest polítics que tenim, ja bé de molt lluny.
Per últim apreciat Vicent, ja veus la importància d’ésser mentalment colonitzat, un 2.000 (segons ens diuen els organitzadors de la manifestació del 12 d’octubre) de procedència Sud-amèrica, varen ballar per la Via Laietana/Plaça Catalunya per cel.lebrar la seva colonització/aniquilació de la seva societat, així com un catalanet Josep Bou, dient a sus ordenés a un militar que defensa amb les armes la nostra espoliacio,la reprèssio i aniquilació de la nostra cultura i llengua.
Ja veus Vicent, tela telita.

Vicenç Cusi
Vicenç Cusi
13.10.2022  ·  08:57

No creieu doncs que el Sr.Junqueres, que crec que té una responsabilitat significativa en l’estratègia d’ERC per insistir en el diàleg, essent com és historiador, desconeix aquesta faceta d’España? …. així, a què juga?…

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
13.10.2022  ·  09:03

Com diu o apunta l’editorial, els “gorrons”, com ara els borbons, la aristocràcia espanyola i la oligarquia econòmica madrilenya, s’han preocupat des de fa segles en introduir aquest concepte de sagrada unitat en el poble per a tenir-lo fanatitzat, i manipulable per als seus interessos.

Per això, davant el fet que no podia existir un futur sense treballar i viure de gorra sense Catalunya, els manaires castellans decidiren abandonar la guerra amb Portugal i concentrar-se en retenir la gallina dels ous d’or, Catalunya.

Això qualsevol historiador honest ho sap, llevat del Gran Botifler Oriol Junqueras que ni és honest ni és historiador, car un historiador és més imparcial i no tergiversa la realitat al seu propi gust.

Ara ha quedat retratat el seu fals independentisme, i ja no arrossegarà més que a 4 babaus que no pensen, a 4 fanàtics, i al nombrós grup d’ER que està vivint de la menjadora.
Ara la venda de la mal anomenada taula de diàleg amb la seva “estimada” espanya ha quedat en constructe impossible, com reflecteix la història real.

Carme Tulleuda
Carme Tulleuda
13.10.2022  ·  09:33

La existència e si mateixa d’un estat o un col.lectiu és indiscutible per a un mateix i els altres no han de decidir si és possible o no . Fins aquí, correcte.
El problema ve quan el concepte que es té de la pròpia existència necessita de la no-existència de l’altre.
En tenim exemples, avui:
Espanya-Catalunya.
Israel-Palestina.
Marroc-Sahara
Rússia-Ucraina

Ens podem enredar parlant quin dels dos elements d’aquests binomis necessita la desaparició de l’altre.

Aquí, els nostres dirigents han de sopesar-ho i fer unes polítiques que no disfressin la realitat que estem vivint.

Víctor Torguet
Víctor Torguet
13.10.2022  ·  09:38

espanya es un estat inviable sense la perifèria.
Sempre ho ha estat i des de la industrialització (que l’espanya “interior” mai ha fet) encara més.

El sud d’espanya ha estat sempre condemnat per l’estat al subdesenvolupament i l’ultra-dependència. Des de l’economia agrària (latifundista) d’altres èpoques a la supervivència subvencionada actual.
Només el nord peninsular (excloent principalment Galicia) i els Països Catalans han tingut un progrés econòmic i social homologable amb el de l’Europa Occidental als darrers segles i sempre, malgrat espanya. Això porta a que ja des de l’inici del S. XX tiressin amb força moviments nacionalistes (Català i Basc) o hi haguessin conflictes polític-socials molt bèsties com la Revolució d’Astúries (1934).

Des de fa anys i amb el “Concierto Vasco” i el “Régimen Foral Navarro” vigents, els Països Catalans s’han quedat com a única bastida o crossa del model colonial, extractiu, al·lèrgic a l’esforç i fracassat de l’estat espanyol.
L’agressivitat ultradretana a València i l’anti-catalanisme violent són exemples actuals del model únic que espanya té per retenir els únics territoris que li garanteixen l’existència, encara que precària i decadent, però que forma part de l’ADN perquè és com sempre ha estat l’espanya dels darrers segles (miserable i fracassada).

Vivim des de fa molts segles una relació de parella en que un sempre és el salvatge agressor i l’altre (nosaltres) la víctima que no arriba a tenir el coratge de posar fi al seu patiment…

Fem fora als que maquillen els blaus i les ferides que espanya ens deixa a diari per tot el nostre cos i la nostra ànima !!
Llista Cívica ja !!!

PERE SIO
PERE SIO
13.10.2022  ·  10:01

Magnífic article Vicenç. Que negociar l’autodeterminació amb Espanya és un diàleg impossible ho sap tothom, menys ERC i el seu ideòleg Junqueras. L’historiador que desconeix la història o que pels seus interessos polítics de partit vol enganyar a la ciutadania.

Tomas Pérez
Tomas Pérez
13.10.2022  ·  10:20

El llibre del Sr.Simon, caldria ser llegit per poder opinar sobre el que diu, però pels comentaris que ressenya l’editorial i sense menystenir l’obra ens ve a dir, que Ñ no és una unitat i que és irreformable, cosa que tots sabem perquè ho estem vivint.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
13.10.2022  ·  10:23

Espanya la construeix Castella, amb les armes, manipulant la història i sacralitzant el concepte d’unitat com ens diu en Partal arrel del llibre de Simon. Si la unitat d’Espanya està fora de la política, es a dir, no es pot ni discutir, és com Déu pels cristians, estareu d’acord amb mi que la conseqüència de la revolució catalana és acabar amb Espanya. Diguem-ho clar, la independència de Catalunya, i les que seguirien, arrossega el regne d’Espanya a la desaparició. Els espanyols, els que vetllen per la “seva pàtria” –jutges, polítics i militars- ho saben molt bé, molt millor que nosaltres. És per això –fent una mirada històrica de 400 anys enrere- que la resistència de l’estat serà ferotge, però té un punt feble: el tauler de joc al segle XXI és molt diferent que en segles passats, la nostra situació geo-estratègica, l’economia global i els límits repressius en una democràcia europea –no potser com Iran- ens donen la possibilitat de moure unes fitxes que abans no teníem. Intel·ligència, estratègia, habilitat, unitat i ni un pas enrere són les nostres cartes. Les hem de saber jugar.

Josep Grau
Josep Grau
13.10.2022  ·  10:26

Un llibre que no podria faltar a la biblioteca que proposa el senyor Partal és Crítica de la nació pura, de Joan Francesc Mira.

Francesc Casajuana
Francesc Casajuana
13.10.2022  ·  10:30

Davant d’aquest tema jo també m’he fet molts plantejaments.

El primer, i totalment d’acord i no en tinc cap dubte: el nacionalisme espanyol està bastit en oposició al nacionalisme “intern”. Tot i que potser canviaria “intern” per “català”, però ho deixem en intern per no enredar més el meu argument.

Teories per a justificar la unitat d’espanya en tenen moltes, i enrenous molt creatius, i valorar-les una per una pot donar per escriure un altre llibre… La qüestió és que tot nacionalisme (el nostre inclòs) necessita una justificació i el sistema que s’utilitza normalment és agafar fets reals, reinterpretar-los i afegir-li alguna llegenda per a donar-li color. Espanya té la seva èpica -com nosaltres- però amb una diferència, i ho poso en majúscules perquè aquí crec que és on està la clau: EL PRINCIPAT DE CATALUNYA ÉS L’ÚNIC TERRITORI HISTÒRIC DE L’ANTIGA CORONA D’ARAGÓ QUE MANTÉ LA SEVA CONSCIÈNCIA NACIONAL, LA SEVA LLENGUA, LA SEVA CULTURA I LA VOLUNTAT D’AUTOGOVERNAR-SE.

Mentre que l’Aragó avui és un territori que podria estar perfectament integrat a la CA de Castella, a la resta dels Països Catalans: AL PRINCIPAT DE CATALUNYA ÉS L’ÚNIC TERRITORI ON ELS HEREUS DEL FRANQUISME, EL PP, NO HAN GOVERNAT MAI NI EN COALICIÓ NI EN SOLITARI NI EN SOMNIS. I hi podríem afegir: C’s, un partit de matriu catalana, VAN GUANYAR LES ELECCIONS I TAMPOC HAN POGUT GOVERNAR NI EN COALICIÓ NI EN SOLITARI NI EN SOMNIS. I això a Castella els hi cou.

Per tant si Espanya aspira a ser com França, té un problema amb Catalunya, no amb el País Basc: els bascs abans ja estaven integrats al Regne de Castella i van ser un feu del Carlisme.

Però amb els bascs tenim una diferència: el País Basc sempre ha estat al costat del bàndol guanyador, tret de la guerra del 36, on només hi va estar parcialment, només Gipuzkoa i Bizkaia es van atrinxerar junts, catòlics, dreta i comunistes, contra Franco. A Catalunya hem tingut més mala sort. Però fixeu-vos que als bascos se’ls perdona i se’ls torna el concert econòmic mentre que a Catalunya, ni concert (el mateix Pujol ni el va plantejar), ni estatut (tenim un 155 primer indissimulat, després camuflat) i tot i així, encara no hem signat la rendició.

I és així, avui seguim i bastant fastiguejats amb la nostra classe política, però a diferència dels aragonesos, seguim persistint. I al PV o les illes, encara que vagin a una altra velocitat respecte nosaltres, per sort tampoc estan com l’Aragó i mantenen la llengua i la cultura. Per aquest motiu, Espanya no serà mai com França.

Penseu que si EH s’independitza, Espanya es queda igual. Si Catalunya s’independitza, el PV i les illes vindran amb nosaltres més d’hora que tard, i a més els bascs també ho aprofitaran. Per això el nacionalisme espanyol és oposat al català, per una qüestió de supervivència.

JORDI SEDÓ
JORDI SEDÓ
13.10.2022  ·  10:32

Cert que la humanitat ha fet grans progressos tècnològics o artístics des dels seus orígens, però èticament i espiritualment no han anat aparellats. I així ho veiem a la política, sigui interna o externa. Seria ideal un món fratern, una confederació mundial o continental on totes les nacions tinguéssin veu, respecte i igualtat. Però això, explica-li a Rússia vers Ucraïna, a la Xina vers el Tibet o Taiwan, a Turquia vers el Kurdistan, a França vers Còrsega o Catalunya Nord… i a Espanya amb Catalunya. La lluita continua, no hi ha volta de fula, perquè el contrari és la dominació espoliadora dels nacionalismes supremacistes.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
13.10.2022  ·  11:16

Aquesta obssessió de la unitat sempre l´han tingut. Una unitat interna que no vol admetre que poguin haver-hi altres nacionalismes dins del mateix estat i aixi portem anys

ernest ramos
ernest ramos
13.10.2022  ·  11:23

Sr. Miret, recordeu que una de les ministres de l’actual gobierno, deia, fa uns dies que “Cataluña ha de seguir siendo la fábrica de España ” .
Recordem que, des del dos-mil deu, que va començar la moguda a casa nostra, han vingut de l’ordre de un milió de inmigrants, que seràn votants contra la independència i, al pas que anem, aviat n’haurà entrat un altre milió.
És una estrategia ja feta servir en altres estats i moments.(F. Gonzalez: ” se debe fomentar la inmigración de sud-americanos a Cataluña para hacer peso al catalán ” , saben que si es perd el català, poca cosa pot quedar de la identitat i
manera de ser d’una societat.

Secundí Mollà
Secundí Mollà
13.10.2022  ·  11:24

D’entrada el concepte de “unitat”, com el de tantes altres paraules quan parlen de la “unitat d’Espanya”, ja està pervertit perquè “unitat” implica voluntarietat, consentiment. I és així quan pensem en “Unió Europea”, “unió monetària” o en tants altres exemples.

El mateix diccionari de la RAE, és a dir, el seu diccionari i per tant la seva manera d’entendre el món, defineix l’entrada “unidad”, en la tercera accepció com “unión o conformidad”. I si anem al mot “conformidad” trobarem aquests significats: 1. Semejanza entre dos personas. 2. Igualdad, correspondencia de una cosa con otra. 3. Unión, concordia y buena correspondencia entre dos o más personas. 4. Simetría y debida proporción entre las partes que componen un todo. 5. Adhesión íntima y total de una persona a otra. 6. Asenso, aprobación. 7. Tolerancia y sufrimiento en las adversidades.

Parem atenció als mots que hi apareixen: “semejanza” “igualdad” “concordia” “buena correspondencia entre personas” “proporción entre partes” “adhesión íntima” “asenso” “aprobación” “tolerancia”. És a dir, res a veure amb el concepte corromput de “unitat” que han pretès imposar amb la lexicalització de l’avinagrat sintagma “la unidad de España”. I res a veure, per suposat, amb la relació entre Espanya i Catalunya.

En el seu discurs pervers parteixen del pressupòsit universal que la “unitat” (sempre que no parlem dels Països Catalans, clar) és quelcom positiu, i el seu contrari, la “divisió”, és negativa, obviant la part fonamental: que sense voluntarietat, igualtat, adhesió, simetria, aprovació… i tota la resta de paraules abans esmentades no hi ha unitat que valgui. Hi ha imposició, dominació i cadena. I així construeixen el seu relat on mantenir a la garjola una nació rep el nom de “unidad”. Que bonic!

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
13.10.2022  ·  14:09

El concepte “España” és un producte comercial. Un concepte forjat per interessos econòmics comuns que comencen a materialitzar-se amb fonament sota el contuberni dels Reis Catòlics.

Sí, la majoria dels països del món mundial també es forgen per interessos econòmics, però no només per aquests. També es forgen perquè comparteixen una llengua, una identitat cultural i, fins i tot, una gastronomia comuna (el menjar és molt important en la formació dels països). Però, el cas “España” és diferent perquè des del començament és un producte comercial, és una entesa econòmica, és un negoci.

Si el PNV s’autoanomena un partit que defén el dret a l’autodeterminació, però no fa res per autodeterminar-se, és perquè fa part d’un negoci, d’una marca comercial, l’espanyola. L’esquerra abertzale va pel mateix camí. Si els partits catalans autoanomenats independentistes prometen que ens portaran a un referèndum per decidir el nostre futur, però una vegada fet i guanyat, no fan res per materialitzar el resultat, és perquè els partits autoanomenats independentistes fan part de la marca comercial “España”, del negoci “España”, que és l’única raó de ser “España”.

Doncs el problema, pels catalans, valencians, illencs, bascs i gallecs no és la unitat imposada per “España” (això és un negoci consensuat i consentit), no, el problema és la colla de babaus que voten als partits que fan part del negoci.

P.S. 1 Tot i que pogués semblar que la CUP no fa part del negoci espanyol, la veritat és que si en fa part perquè la CUP, sense Espanya, només a Catalunya, seria un partit d’influència política residual. D’alguna manera la CUP existeix a Catalunya perquè estem dins Espanya. Si estiguessin només a Catalunya serien, per exemple, com els trotskistes d’Alain Krivine a França, presents i necessaris però residuals.

P.S. 2 És per això que l’única reflexió intel·ligent d’en José María Aznar fou “Antes se romperá la unidad de Cataluña que la de Cataluña”. Josemari coneixia i coneix el negoci “España”.

P.S. 3 A la biblioteca esmentada pel Sr. Partal, jo afegiria “La traïció dels líders” d’en Lluís Maria Xirinacs.

Joaquim Cabanas
Joaquim Cabanas
13.10.2022  ·  14:26

Totalment d’acord amb el comentari de la Berta Carulla.
No entenc com tothom accepta la Història oficial, que fa tuf de resclosit, i menysprea el Jordi Bilveny , que equivocat o no, ens obre la ment a noves interpretacions de la història.
Si estan tergirversant el que vam viure l’u d’octubre, com no han de canviar els fets més antics !!!
Al comentari de Salvador Aragall, hi afegiria que efectivament, Espanya la construeix Castella, però renunciant a la seva nació, tot adoptant la nova , Espanya.
Els castellans han deixat de ser castellans, per fer-se espanyols. A Castella ara li diuen Espanya, i no poden suportat, que un tros de la seva Castella ampliada no ho vulgui ser

Jaume Riu
Jaume Riu
13.10.2022  ·  15:39

COMPLEXES I DÈRIES
Diu el professor Simon que això d’inventar unitats ho ha fet Espanya amb la voluntat d’esborrar el període de dominació àrab de la península. És curiós, si més no, que fan lligar la nova realitat cristiana amb visigots, romans o qualsevol altre passat irreal.
Aquesta aberració històrica és una arma defensiva inventada per fer front comú contra l’altre bàndol més poderós, també inventat.
La ultraortodoxia jueva, el fanatisme islàmic o, simplement, la liturgia i els preceptes que han de complir els fidels de qualsevol religió tenen el mateix origen i la mateixa raó de ser que els estols d’estornells o els bancs de peixets, fer veure que són més grans del que són en realitat.
Fa anys que hi penso, i em sembla que la dèria de la unitat territorial respon a un complex d’inferioritat històric d’Espanya.
De manera que per ser independents i trencar la unitat territorial, en comptes de polítcs faria més feina un equip de psicòlegs.

jaume vall
jaume vall
13.10.2022  ·  16:31

Estant d’acord amb la tesi del director sobre la mentida històrica que suporta els mites, les actuacions i les vergonyes del nacionalisme espanyol, aniria en compte per no replicar aquests vicis entre nosaltres.
Si no es toca de peus a terra en diagnosticar una circumstància, serà mot difícil d’encertar la solució al problema que presenti.

El fet que els espanyols es creguin que la seva nació és antiga, que són una democràcia consolidada europea, que són un estat descentralitzat, que el procès sobiranista és cosa de les elits i s’està acabant, que el castellà pesa molt al món, i unes quantes idees preconcebudes i repetides més, els farà més mal que bé.
No diagnosticaran la seva malaltia, no es curaran.

Ara bé, no repetim els errors si us plau.
Que el procés sobiranista és ben fort, i que els esdeveniments darrers han servit per aclarir i mesurar forces, doncs potser no, miri. Potser ha servit per aprofundir en la tradicional picabaralla entre nyerros i cadells; entre bigaires i buscaires. Potser som un país petitet, amb baralles de campanar.
Que estem al costat correcte de la història, i que el món serà català o talibà, tal com afirmava Clinton? Doncs escolti, potser no. El món continuarà sent indiferentment cruel, regit per interessos, especialment pel que fa al problema català, que és el que ens ocupa.

Que els pobles que formen els Països Catalans se’n sortiran i esdevindrem una nació sencera? Doncs miri, potser no. Els ciutadans de Catalunya Nord, el del País Valencià i de les Illes Balears, voten el que voten, legislatura rere legislatura, i no sembla que les majories ens afavoreixin.
Potser estratègicament i tàctica hauríem de deixar a la nevera el nostre somni per reprendre gran nació catalana que vam ser i que ja no som, i que potser ja mai tornarem a ser políticament. Potser si mantenim vincles econòmics, cultural i lingüístics, ja farem
No voldrem pas imposar “la catalanitat política” a qui no està per la labor? Què ens diferenciaria aleshores dels castellans que volen imposar la “castellanitat” a qui no ens en sentim?

Que ERC està equivocada en el diagnòstic, i que el Principat està llest per a la indepèndencia en els propers anys? Que són uns covards i botiflers? Doncs potser no. I em sap enormement greu que aquest partit ple de líders gelosos, envejosos, deslleials i sectaris resulti que tingui la raó política. No ho sé. Tan de bo no sigui així i ho paguin en els propers comicis.
Però potser -malauradament- tinguin raó. Del 52% d’independentistes, no n’hi ha tants que vulguin la independència a qualsevol preu.

Per tant, siguem curosos de no creuren’s el nostre propi relat si no correspon amb allò que és real. Aquest vici, ja el fan els espanyols.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
13.10.2022  ·  18:34

La Unitat – Uniformitat d’Espanya és un bé espiritual, algú ha arribat a dir. Això sí, prepotent i excloent a la vegada per pors, per pur complexe d’inferioritat. Tot barata agarrar.

Georg Sedlak
Georg Sedlak
14.10.2022  ·  00:00

“Unitat” no és “uniformitat”

Paraula – pensament – acció. La nostra visió del món defineix les nostres opinions, com interpretem el món, com hi reaccionem i, fins i tot, què sentim.
Qui domina el discurs públic, domina l’opinió pública i, doncs, també el que fem i què pensem sobre el que es fa, pot moure l’acceptació pública, l’anomenada finestra d’Overton.
Mai el món ha estat tan virtual, tan mediatitzat, tan discursiu. La novaparla (newspeak) de “1984” d’Orwell, inspirada en la seva experiència a la Guerra Civil, porta a la postveritat, el trumpisme promogut a tot el món per Steve Bannon.

Cal estar conscient com, als discursos polítics i interpretacions jurídiques, interessadament s’aconsegueix cada cop més igualar “unitat” amb “uniformitat”. Òbviament amb l’objectiu de fer veure que l’Estat “unitari” – és a dir central i uniforme – fos l’única lectura possible de la paraula “unidad” de l’art. 2 de la Constitució espanyola, obviant les paraules “autonomía” i “nacionalidades” del mateix article.
Cal recordar-se que “unitat” és familiar d'”unió”, i n’hi ha moltes maneres d'”unir-se”, és a dir, que la paraula en si, no aboca al model que s’està intentant imposar a Espanya. Què se celebra el “Dia de la unitat d’Alemanya” (Tag der Deutschen Einheit)? Doncs la unió de dos països, de la RFA (BRD) – la República Federal d’Alemanya (Bundesrepublik Deutschland) – amb la RDA (DDR) – la República Democràtica Alemanya (Deutsche Demokratische Republik) – o, millor dit, la RDA s’integra com a membre part de la unió. Car què vol dir literalment “Bundesrepublik Deutschland”? “Republik” (república) s’entén sol. I què vol dir “Bund”? Vol dir justament “unió”, car Alemanya és una unió de diferents repúbliques. Què vol dir la paraula “Land”? Vol dir “país” o “estat”. Tots els setze “Bundesländer” d’Alemanya són països, estats, repúbliques que es van unir o federar en una unió més gran, una federació. Tots tenen constitucions republicanes pròpies (Landesverfassung).
Què és la Unió Europea? És una unitat de països autònoms. És molt interessant que justament els nacionalistes insisteixen molt en la “sobirania nacional” respecte a la UE. Què vol dir “autònom”? Ve del grec “auto” i “nomos”. “nomos” són les lleis i “auto” vol dir “a un mateix”. És a dir: autònom és qui es dóna les lleis a si mateix. Cap diccionari, a part de la RAE, tan tergiversada i políticament interessada del terme: “2. f. Condición de quien, PARA CIERTAS COSAS, no depende de nadie.” No, l’autonomia és absoluta. El relativisme torna el terme absurd, és sinònim d'”independència”, “sobirania”, “emancipació” i “llibertat”. És l’objectiu de la Il·lustració, la “majoria d’edat” segons Kant.
Sabem d’on ve: que la Corona d’Aragó tenia tres corts i probablement hauria esdevingut un país federal, mentre la Corona de Castilla només una; que amb la nova planta els borbònics van porta l’absolutisme a Espanya; i què significa el “Una” dels eslògans franquistes.
Mai oblidaré el discurs infame i pervers de M. Rajoy del 2014 (crec que era el 29/09) on tergiversa el sentit de la paraula “sobirania” de l’art. 1.2 de la Constitució quan va dir: “la sobirania reside en el pueblo español EN SU CONJUNTO”, quan la Constitució diu: “La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado.” Va substituir el concepte democràtic de la “sobirania popular” per la “sobirania nacional” i va començar a parlar de l'”interés general” com si es tractés de la “causa general”. L’important de la democràcia representativa és que hi ha gent que ens representa, però la sobirania roman en les persones, el poble. La idea d’una “sobirania nacional” ens torna al principi monàrquic del súbdit contra el que Rousseau va escriure i que va originar la Revolució Francesa. En democràcia la gent mana i els representants obeeixen, no a l’inrevés. Per què un rei no és democràtic? Pel fet que no tothom pot ser rei, com a mínim en una monarquia hereditària.
A més a més, s’intenta imposa un utilitarisme de la majoria que va en contra dels drets humans.

Afegim la confederació, la unió que és Suïssa. Suïssa no té un Tribunal Constitucional. Què fan si algú diu que algun membre vol aplicar una llei injusta? Se’n va directament al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. Gràcies, Josep Costa, per donar-hi exemple.
Què vol dir unitat a Suïssa? Vol dir que el president ha de dominar tots els quatre idiomes del país i que, per tenir el batxillerat, tothom ha de dominar mínim dos idiomes del país. Algú ha plantejat mai que això es fes a Espanya? Sempre diuen que estimen als catalans? Estimen només la geografia o realment estimen a la gent, la seva cultura i la seva llengua? La senten seva? Doncs, com és que no saben ni llegir els seus llibres? No hi ha hagut mai interès o amor per part d’aquests unionistes que, en el fons, no promouen res més que un totalitarisme monolingüístic.
De fet, Merkel va proposar a Rajoy, el 2013 el model federal alemany al conflicte català, i ho van fer altres polítics com Oettinger, després. El PSOE fa anys, va estudiar un model federal per Espanya – un estudi que es va fer a Andalusia – però es va descartar per irrealitzable.
Molt aclaridor entendre què vol dir “indefensió apresa”:
https://youtu.be/bkxygUbwdN0

Recomano consultar un dels llibres més importants de la història conceptual:
“Conceptes històrics fonamentals” (Geschichtliche Grundbegriffe) de Reinhart Koselleck.
Especialment els termes “democràcia” (Demokratie), “poble, nació, nacionalisme” (Volk, Nation, Nationalismus), “unió” (Bund) i “unitat” (Einheit).

Salvador Molins
Salvador Molins
14.10.2022  ·  02:32

Plenament d’acord, Sr. Vicent Partal:

“no em puc traure del cap la idea que ens caldria ordenar –en el sentit de posar ordre, però potser també en el sentit d’encarregar– una biblioteca de la reconstrucció intel·lectual i nacional catalana. Que algú es dedicàs a facilitar-nos als ciutadans una mena de cànon i resum d’idees d’aquests grans llibres que des de Nosaltres els valencians han anat desbrossant el camí de l’alliberament i desmuntant peça per peça, amb una immensa solvència intel·lectual, l’inquietant tripijoc espanyol.”

I “Això ve a tomb d’un llibre nou del catedràtic Antoni Simon … que a parer meu s’afegeix al bloc de texts imprescindibles per a descolonitzar la nostra ment.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes