El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

L’editorial Eumo acaba de publicar un volum coordinat per Vicent Baydal i Cristian Palomo titulat Pseudohistòria contra Catalunya, que conté una documentada crítica del treball fet tots aquests anys per l’Institut Nova Història, i més particularment per Jordi Bilbeny. El llibre és més desmanegat que no fóra desitjable i intenta de complementar la crítica a Bilbeny amb la crítica a aquesta cosa de la nova historiografia espanyola. Són dos aspectes que comentaré després i que a parer meu desllueixen un treball que, en qualsevol cas, és important.

És important perquè la crítica i el contrast que s’hi fa sobre el treball de l’Institut Nova Història és necessària i en termes generals molt correcta. La feina interessant que temps enrere va emprendre Jordi Bilbeny ha derivat amb els anys en un projecte impossible de defensar, en què les regles més bàsiques de la investigació historiogràfica han estat sistemàticament bandejades. Bilbeny va tenir una intuïció potent a la primeria, quan estudiava el possible origen català de Cristòfor Colom: quin paper havia tingut la censura a l’hora de dibuixar el caràcter de l’iniciador de la colonització dels pobles americans? Jo done el debat per tancat amb totes les aportacions que tenim, algunes de les quals molt ben recollides en el llibre. No, Colom no era català. Però en aquell primer moment exposar el dubte i explorar-ho tenia trellat. El problema és que, a partir d’allò i contaminats per allò, l’institut ha entrat en una espiral de ‘descobriments’ que han perdut la raó de ser i que fins i tot de vegades causen estupefacció. Perquè s’ha volgut justificar com a lluita contra la censura i la descolonització mental allò que en tot cas és aversió al mètode. I sense mètode no hi ha ciència.

Totes les hipòtesis són explorables, és clar que sí. Totes s’han d’explorar, si és possible. Però amb rigor. Amb dades solvents i inapel·lables que cap altre col·lega no et puga rebatre i desmuntar en una simple conversa de cafè, sinó que reclamen molta més investigació. I aquest ha estat segons el meu parer el gran error de Bilbeny i de l’Institut Nova Història: construir hipòtesis amb peus de fang, fonamentant-se en anècdotes que tenen explicacions adequades i molt més consistents per un altre costat. Això és un error que no depèn de les titulacions que es tinguen ni del lloc on es treballe, sinó del respecte al mètode que els segles han anat forjant, precisament com a alternativa al sofisme –i per a frenar-lo.

En un moment determinat el llibre critica, també, que els periodistes d’aquest país hem estat massa condescendents amb el creixement i la difusió d’aquests treballs, que desqualifica anomenant-los pseudo-història. Per la part que em toca accepte la crítica, tot i que ja fa molts anys que he fet manifesta la meua incomoditat amb aquest estil de fer. Però tenen raó.

Dit això, el volum conté si més no dos aspectes que crec que l’embruten. L’un és aquesta pretensió, ficada amb calçador, de criticar de la mateixa manera el treball de Bilbeny i el de la historiografia neofranquista espanyola, tant de moda al país veí. És absurda i desproporcionada. Desproporcionada quant a l’atenció que s’hi dedica, amb articles molt ben elaborats contra Bilbeny i en canvi poc més que generalitzacions contra els altres. I desproporcionada també perquè s’hi deixen caure afirmacions impròpies precisament del mètode científic, amb adjectius ostensiblement pejoratius, o bé dient que Bilbeny fa això per enriquir-se. Una acusació que els autors no creuen necessari de demostrar amb el rigor amb què demostren qui era i qui no era Colom o el Cid. És una afirmació que qualsevol que conega Jordi Bilbeny sap que és falsa i insidiosa –i jo el conec de fa dècades i pose la mà al foc per ell en això.

I la segona cosa que crec que l’embruta és un elitisme corporatiu. L’entenc com a reacció a l’amateurisme agosarat de la Nova Història, però fa molt mal d’ulls. Entre més motius, perquè no respon a cap pregunta que mereixeria respostes: com és que tanta gent, professionals rigorosos en les seues disciplines o simples ciutadans del carrer, s’ho ha cregut, tot això? En reacció a què? És evident que la situació política ha ajudat a fer créixer les tesis de Bilbeny i a fer-les creïbles en aquest entorn de mentida institucionalitzada que tots vivim cada dia. Però hauria estat d’agrair també una reflexió sobre el paper que la instrumentalització política del passat, a través de la transició i les connivències del gremi, hi ha tingut. I no parle dels historiadors espanyols, ni únicament ni precisament. Nosaltres hem tingut grans noms, fars enormes –d’ençà de Pierre Vilar, sobretot– que ens han ajudat a entendre’ns i a entendre què som. Però també hem tingut segregadors d’ideologia basada en la història que han assentat una desconfiança popular envers l’acadèmia, cosa que fins i tot diria que em fa l’efecte que és a la base de l’interès per l’obra de Bilbeny.

Segurament el volum hauria estat més il·luminador si no hagués volgut ser equidistant, fàcilment equidistant, crec. Entre més raons perquè comparar una institució privada que s’ha fet a ella mateixa amb tot el poder de l’acadèmia i els mitjans espanyols és absolutament desproporcionat.

PS. Els periodistes portem dol avui, per la mort a noranta-nou anys de Jean Daniel. Era una de les grans referències contemporànies de la professió: un gran periodista, un gran director i un home de coratge, intel·ligència i humanitat, com recordaven els seus companys de l’Obs ahir de manera emocionada. La generació que ell simbolitza, sempre acompanyat de gegants com Albert Camus, Pierre Mendès-France i Jean-Paul Sartre, va defensar una esquerra no dogmàtica ni doctrinària, profundament compromesa alhora amb la protecció de la llibertat i la defensa de la justícia. Sobretot a Le Nouvel Observateur, ens va ensenyar a fer algunes de les coses que VilaWeb vol fer: mostrar l’evolució de la societat de la manera més honesta o bastir ponts intel·lectuals que ens ajuden a entendre millor el món on vivim.

El consell de la societat de redactors de l’Obs va escriure ahir: ‘Ell volia crear un diari per a llegir els articles de la manera que li agradaven: ben investigats, ben informats, ben escrits, sense concessions al sensacionalisme i preferint sempre la ironia subtil i la distància crítica a l’atac gratuït.’ I afegia: ‘Aquests principis, aquests requisits, aquestes concepcions són sempre els nostres.’ Des del record a Jean Daniel i la seua vida excepcional, avui voldria poder reivindicar-los també com a nostres.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.