29.04.2024 - 13:43
|
Actualització: 29.04.2024 - 20:48
Hi ha una barrera que no es pot travessar sense que això tinga conseqüències: la de la indecència. Açò que ha fet Pedro Sánchez aquests dies és un engany insòlit als ciutadans, una autèntica ensarronada, un xantatge emocional que apel·la a la irracionalitat per a tapar els fets que no li convenen, una frivolitat que no té nom ni parangó, un ús dels mitjans institucionals per a fer una maniobra partidista en plena campanya electoral que, simplement, no té precedents. I que és molt greu. El numeret d’esperar-se a comunicar la decisió al minut 6 de la intervenció, amb una estudiada pausa dramàtica abans, ha coronat una comèdia impostada, falsària i fredament calculada, que finalment, a més, no ha servit per a aclarir res de substancial.
Perquè el més gros de tot és que continuem sense saber per quina raó va adoptar una decisió tan greu com la de paralitzar el seu govern durant dies. I encara menys sabem què pensa fer respecte d’això que ell anomena “regenerar” la vida política.
Siguem clars, però: la història del Partit Socialista, durant la transició espanyola, i la trajectòria personal de Pedro Sánchez mateix no predisposen a creure que ells, precisament ells, puguen regenerar res de res. Tot allò de què ara acusen el PP i l’extrema dreta ho han fet ells també. Mentida: el PP no va arribar mai a l’extrem d’assassinar enemics polítics, com va fer el PSOE amb la creació dels GAL.
La resta, totes les altres coses de què aquests dies es lamenten, les han fetes ells, les fan i les continuaran fent. I són agressions contra les quals han callat covardament, o interessadament, quan no els afectaven a ells o quan els convenia per al seu projecte partidista.
Que demanen a Carles Puigdemont per les mentides que han fet circular sobre la seua dona. Que demanen al president Aragonès sobre l’espionatge fet amb Pegasus pel govern de Pedro Sánchez i com afecta la seua intimitat i la de la seua família. Que demanen al president Torra sobre aquelles declaracions de Pedro Sánchez el 2019 a Onda Cero en què va insinuar que hi havia terrorisme a Catalunya i es dirigia des de les institucions. Que demanen als militants de l’esquerra independentista què pensen del fet que el govern de Pedro Sánchez fes entrar policies en la seua vida íntima i dins el seu llit per espiar-los. Que demanen a Tamara Carrasco, que es va haver de passar mesos sense eixir de Viladecans mentre la fiscalia a les ordres de Sánchez li demanava presó per uns fets que han acabat en no res. Que ho demanen, en fi, als xicots d’Altsasu i a Mónica Oltra, o a Alberto Rodríguez o a Irene Montero, per dir-ne solament uns pocs noms. En el seu discurs, no he sentit ni un sol mot d’autocrítica respecte del comportament dels socialistes en tots aquests afers.
Els socialistes no tenen credibilitat per a parlar de regeneració i Pedro Sánchez encara menys. Perquè les seues ziga-zagues constants –de ser el més progre de tots a envoltar-se de militars durant la pandèmia, com si fos un petit dictador– el delaten. I perquè amb aquesta comèdia d’ara ha demostrat, una volta més, que no té cap escrúpol a jugar amb qualsevol cosa si és per beneficiar-se ell.
Això no és una qüestió d’insults i agressions. Això no és una qüestió de clavegueres. Això és tan sols una qüestió de càlcul electoral. A Catalunya, per a catapultar el pitjor candidat de la història del PSC, i a Europa, per a mirar de frenar una derrota cantada. En conseqüència, ara toca una resposta catalana, clara i contundent. També a les urnes. No solament, però també a les urnes.
