La revelació que dues agents dels Mossos d’Esquadra es van infiltrar en una assemblea sindical de docents feta a l’Institut Pau Claris de Barcelona ha obert un debat polític i jurídic d’enorme transcendència. La qüestió no és només si la policia podia assistir a aquella reunió, sinó sobretot si una infiltració policial en un espai d’organització sindical és compatible amb els drets fonamentals reconeguts per la constitució espanyola i pels tractats internacionals. La controvèrsia no és menor: afecta el nucli mateix de la llibertat d’organització col·lectiva en un estat democràtic. Ara deixaré de banda les repercussions polítiques de l’afer i em centraré en l’anàlisi jurídica.

Després de fer-se pública la infiltració, el cos policial no va negar els fets. En un missatge publicat a la xarxa X i recollit per diversos mitjans, els Mossos van afirmar:

“Els Mossos treballen per garantir el lliure dret de reunió i manifestació, així com la resta de drets relacionats amb aquest àmbit. Els Mossos duen a terme les seves funcions i responsabilitats sempre atenent la legislació vigent i conforme a les competències que tenen assignades.”

Fonts policials van afegir posteriorment que les agents participaven en la reunió per efectuar “una valoració de riscos davant un conflicte laboral”.

La justificació és rellevant perquè intenta de situar l’operació dins les funcions ordinàries d’intel·ligència preventiva de la Comissaria General d’Informació. La base normativa que el Departament d’Interior utilitzaria per emparar aquesta actuació prové de la regulació interna de l’estructura dels Mossos d’Esquadra.

Concretament, l’article 109.1.c del projecte de reestructuració de la Direcció General de la Policia –que actualitza una regulació existent d’ençà de 2011– atribueix a la Comissaria General d’Informació la funció de: “Recollir i tractar la informació de caràcter operatiu referida a la conflictivitat laboral i social i a l’activitat institucional, amb la finalitat de poder dur a terme una valoració d’amenaces i riscos.”

Aquest és el fonament jurídic que Interior ha fet servir per defensar la presència d’agents en l’assemblea docent. Cal recordar, tanmateix, que, dins la jerarquia normativa, els reglaments ocupen un esglaó inferior al de les lleis i, en darrera instància, de la constitució. Per tant, el problema jurídic central és el següent: un decret organitzatiu pot habilitar limitacions materials de drets fonamentals sense control judicial? Aquí és on apareixen les principals objeccions constitucionals.

D’una forma resumida podem dir que, com a mínim, hi ha tres drets que han estat vulnerats:

1. Llibertat sindical

L’article 28.1 de la constitució reconeix el dret fonamental a la llibertat sindical. Aquest dret inclou no només la creació de sindicats, sinó també l’activitat sindical i l’autoorganització interna. La jurisprudència constitucional ha sostingut reiteradament que qualsevol ingerència pública susceptible de generar intimidació, control o desincentivació de l’acció sindical pot constituir una vulneració del dret fonamental. Una infiltració policial en una assemblea preparatòria d’una vaga podria produir precisament aquest “efecte desmobilitzador” o chilling effect (que ha estat tan combatut pel Tribunal Europeu de Dret Humans): la percepció que l’activitat sindical és monitorada per l’estat.

2. Dret de reunió

L’article 21 de la constitució protegeix el dret de reunió pacífica. La doctrina constitucional ha remarcat que aquest dret és essencial per al pluralisme democràtic i només pot limitar-se de manera excepcional, motivada i proporcional. La infiltració encoberta de policies en reunions polítiques o sindicals sense indicis de criminalitat suscita dubtes seriosos de proporcionalitat. En aquest cas, no consta –almenys públicament– cap investigació judicial oberta, ni indicis de delictes violents, ni cap autorització judicial específica.

3. Dret d’intimitat ideològica i associativa

També podria entrar en joc l’article 18 de la constitució, especialment en relació amb el tractament d’informació ideològica o sindical. La recopilació d’informació sobre participants en assemblees laborals pot afectar indirectament la protecció de dades especialment sensibles, protegides tant per la normativa espanyola com pel reglament general de protecció de dades de la Unió Europea.

Fetes aquestes referències als drets vulnerats, el punt jurídicament més discutible és el següent: la infiltració policial és una tècnica extraordinària d’investigació, tradicionalment vinculada a la persecució de delinqüència organitzada o terrorisme. Per això, tant la jurisprudència del Tribunal Constitucional com la del Tribunal Suprem exigeixen controls estrictes quan aquestes tècniques poden afectar drets fonamentals.

És cert que el Tribunal Constitucional va avalar l’any 2024 l’ús d’agents infiltrats en investigacions criminals, però va remarcar una idea central: quan es veuen afectats drets fonamentals, la intervenció judicial és imprescindible. Això és rellevant perquè el cas de l’assemblea docent no se situa en un context de criminalitat organitzada, sinó d’activitat sindical ordinària. La qüestió és, doncs, si una simple previsió reglamentària sobre “conflictivitat social i laboral” és suficient per a legitimar infiltracions policials encobertes en espais de participació sindical. En aquest sentit, el Tribunal Constitucional ha insistit reiteradament que qualsevol limitació dels drets de reunió i manifestació ha de superar un judici estricte de proporcionalitat. Per exemple, a les sentències STC 88/2023 i STC 164/2023, el tribunal va recordar que les restriccions preventives sobre drets col·lectius només poden justificar-se contra riscos concrets, acreditats i prou motivats.

Encara que aquestes resolucions tractaven prohibicions administratives de manifestacions, la seva doctrina és extrapolable: l’estat no pot intervenir preventivament en l’exercici de drets fonamentals mitjançant mesures genèriques o indeterminades.

El debat de fons, doncs, afecta la manera d’entendre en què consisteix un estat democràtic de dret. Les policies tenen funcions legítimes d’informació preventiva i manteniment de la seguretat pública. Però aquestes funcions no són il·limitades. Quan la vigilància policial penetra en espais de participació sindical sense indicis delictius concrets ni control judicial, la frontera entre prevenció i monitoratge ideològic esdevé extraordinàriament fina. I és precisament aquí on el cas de la infiltració policial en una assemblea de docents adquireix una dimensió política i constitucional que va molt més enllà d’un simple “operatiu de valoració de riscos” i la transforma no només en una intervenció “poc oportuna” o “ineficaç”, com alguns han dit, sinó directament il·legal.