L’ambició esborrada del govern, el gran problema del Pacte per la Llengua

La signatura del Pacte Nacional per la Llengua no va començar amb gaire bon peu, perquè aquell dia el president de la Generalitat, Salvador Illa, pronunciava un discurs que ja naixia retallat, contingut, sense ambició. Literalment, sense la paraula ‘ambició’, que el president mateix va ratllar al darrer moment, tal com va revelar aquesta fotografia captada pel fotògraf de VilaWeb Albert Salamé. “La nostra llengua, però, no pot esperar més. No som ingenus ni conformistes. Requereix que actuem sense demores, amb ambició, amb realisme.” Tot això, finalment, Illa no ho va voler dir. Ho va suprimir del discurs.

No era una anècdota. Perquè indicava un problema de base, profund, que ha anat emergint durant tot aquest any que ha passat d’ençà de la signatura del pacte: la manca d’ambició política d’un president i d’un govern perquè aquest acord anés més lluny i per a empènyer definitivament les mesures (limitades) que vol dur a terme el Departament de Política Lingüística del conseller Francesc Xavier Vila. Vet ací el principal problema del Pacte Nacional per la Llengua, que de moment ha estat ineficaç a l’hora de protegir i enfortir el català en àmbits on està tan malmès com el laboral, de la sanitat o de l’educació. Ho constaten a VilaWeb algunes de les entitats signants del pacte que hi van donar un sí crític i que, tanmateix, un any després, renoven el seu vot de confiança; per la necessitat, diuen, de disposar d’una eina com aquesta que sí que ha permès alguns avenços, com l’impuls del Consorci per a la Normalització Lingüística i l’augment de cursos d’aprenentatge del català.

Uns assoliments minsos

El pacte naixia amb el compromís d’una revisió periòdica per part del govern al parlament, però fins que no hi comparegui el conseller Vila per fer balanç d’aquest primer any, hi ha dades poc concretes, la majoria de les quals van ser traslladades en la reunió dels signants del pacte que es va fer el mes de febrer. S’hi va destacar la implantació territorial, el fet que hi hagués aleshores 226 municipis que l’haguessin subscrit, entre els quals, ciutats tan grans com Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Lleida, Tarragona, Mataró, Reus, Cornellà de Llobregat i Vic.

Un dels aspectes més ben valorats per les entitats de defensa de la llengua que van signar el pacte és l’impuls d’una línia de suport a cursos per a municipis i entitats, cosa que el departament també va voler destacar en aquella reunió, en què es va informar d’un increment de les aules d’acollida, la concessió de subvencions per a la traducció al català d’obres no literàries i la creació de continguts audiovisuals… Però les mesures per a l’augment de l’ús social del català, més enllà de l’aprenentatge, i sobretot en àmbits com la sanitat i el món laboral, són escasses.

Així ho expressa el president de la Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, en aquesta entrevista a VilaWeb: “No n’hi ha prou de saber parlar una llengua. T’has de trobar que et cal parlar-la. I això és el que reclamem en tots els àmbits, que la llengua sigui útil i necessària.” I continua: “No podem fer una valoració gaire optimista [del pacte]. Sempre hem dit que això no arriba a ser ben bé un pacte nacional, que necessita més implicació de tota la societat; tenim més aviat un pla de govern, que té una part de diagnòstic que està molt ben feta i és bona.” Però afegeix: “Les mesures van coixes, el pressupost també i l’execució encara va una mica pitjor. És com si, cada vegada que s’avança en el procés, es perd un llençol. I ja sabem que en llengua les coses no van de pressa, però és el que hem pogut veure fins ara, perquè el govern mateix dóna poques dades.”

El coordinador de llengua de la Intersindical, Gerard Furest, critica, en declaracions a VilaWeb, els avenços minsos que s’han assolit durant aquest primer any en àmbits com el laboral. “Al pacte s’esmentava que es propiciessin acords amb Foment, amb la PIMEC, perquè els empresaris permetessin que els treballadors aprenguessin català en horari laboral, i aquí no veiem que s’hagi mogut res.” La Intersindical també el va signar perquè veia que s’hi comprometien diners, una inversió anual de dos-cents milions d’euros gens menyspreable. Però, com s’han invertit aquests diners aquest primer any? “Com que no hi ha hagut pressupost, això no permet de veure si es desplega el pacte i com es desplega”, observa Furest, que lamenta: “Es van fer ampliacions de crèdit per a diverses polítiques; doncs si la llengua és tan important, per què no es va fer cap ampliació de crèdit per a polítiques lingüístiques?”

“No veuen el problema, o fan veure que no el veuen”

En l’àmbit de la salut, la situació crítica del català no ha millorat, i el degoteig de casos de vulneracions de drets lingüístics d’usuaris continua. “Això crea una situació molt greu, perquè a més de vulnerar els drets lingüístics, es posa en risc la salut dels pacients”, alerta Òscar Escuder, que assenyala el problema: no es compleix la llei de política lingüística i l’obligació de demostrar que hom disposa del nivell C1 de català per a tenir plaça al sistema públic de salut de Catalunya. I, novament, el problema polític: “Ens vam reunir una vegada amb la consellera [Olga Pané] i, francament, va ser molt decebedor. Perquè és com si no veiessin el problema, o fan veure que no el veuen. El Departament actual de Salut pràcticament nega que hi hagi un problema amb la llengua i això fa que sigui molt difícil que avanci.”

Són les limitacions polítiques amb què topen les bones paraules de l’acord. “El problema principal del català és l’ús social, i aquí s’ha avançat poc”, es queixa Jaume Marfany, president de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua. “Cal reconèixer la feina del conseller Vila. Una cosa és el que ell voldria fer i una altra de diferent és el que pot arribar a fer dins el marc polític i el context del govern. Jo el veig com una petita llum dins una negror intensa d’un govern que massa vegades avança cap a la desnacionalització de Catalunya.”

Hi ha una actitud política, la del govern de Salvador Illa, que ja va impedir que en el text del Pacte Nacional per la Llengua hi hagués cap referència a defensar el català a les escoles de l’amenaça dels tribunals espanyols, amb la sentència pendent del Tribunal Constitucional sobre la imposició d’un mínim del 25% de castellà. Aquest fet fou un dels arguments principals pel qual ni Junts per Catalunya ni la CUP no es van afegir a l’acord, que van qualificar d’insuficient. L’amenaça judicial sobre l’ús del català a l’escola continua planant sobre un model on la immersió ja fa temps que és més teòrica que no real.

Un govern que no s’ho creu

Malgrat tots aquests problemes, aquestes entitats de defensa de la llengua coincideixen a eximir Vila de la responsabilitat d’anar més enllà. I malgrat aquests inconvenients, es mantenen dins el pacte, pels avenços que ha significat d’ajuts i subvencions a l’aprenentatge i l’augment de cursos de català, i perquè consideren que hi ha coses que no poden canviar de la nit al dia. “Volem pensar que amb la llengua les coses no es canvien d’avui per a demà, i tenim la sensació que el departament intenta de fer les coses bé i que saben què cal. En canvi, no està tan clar que la resta del govern hi acompanyi.”

Marfany hi afegeix: “Fins ara s’ha treballat amb el diagnòstic i amb l’aprenentatge de la llengua, que són aspectes positius que cal reconèixer [del pacte]. Cal destacar la millora de l’oferta del Consorci per a la Normalització Lingüística, i l’ampliació de les subvencions a entitats que, com nosaltres, oferim aprenentatge i espais segurs de català.” I Furest rebla, amb un punt crític: “És positiu que hagin augmentat els cursos de català, que hi hagi més places. Però el problema del català no és de cursos sinó d’ús. Un milió i mig d’alumnes fan cursos, però després no fan servir el català. I cal fer conèixer als ciutadans els seus drets, com en l’àmbit sanitari. Però aquí no s’avança prou, ni pel que fa a sancions ni a discurs polític.”

L’altra gran entitat de defensa del català, Òmnium, farà avui el balanç del primer any del pacte. De moment, s’ha limitat a dir que van treballar “perquè la iniciativa comptés amb el màxim suport i transversalitat possible, i perquè no fos un pacte només de partits, sinó també d’entitats i organitzacions de la societat civil. Una transversalitat que, en l’àmbit polític, encara no s’ha assolit plenament.”

Un primer any amb molt per fer encara, amb un diagnòstic compartit sobre la situació de la llengua, però amb poca empenta per a fer el que cal, perquè depèn en bona part d’un govern i d’un president que no s’ho creuen, que no consideren que requereixi “que actuem sense demores, amb ambició, amb realisme”.