Jordi Coll (Breda, 1965) ha sabut tenir la paciència a les mans. De fet, el seu ofici, terrissaire, en demana, de paciència. El camí fins a convertir-se en un escriptor de novel·la negra amb una molt bona connexió amb el públic també, perquè no ha estat fàcil. De fet, Coll va començar una via que han seguit uns altres escriptors que, com ell, han acabat arribant a l’editorial Rosa dels Vents: l’autopublicació en plataformes. És el cas, també, de Laia Vilaseca. Després, la confiança de l’editora el va dur a publicar la segona història protagonitzada per Renée Colomer, el seu personatge fetitxe, El preu de la sang, ja en paper. La van seguir Segrest a l’estany i ara El pont de les mentides. En totes tres, n’és la protagonista. I totes tres es poden englobar en allò que anomenem la novel·la d’enjòlit, una de les múltiples varietats del gènere criminal, que aquests darrers anys s’ha estès força a casa nostra i que fa temps que és molt popular a tot el món. Descobrim amb ell aquest pont que ens torna a situar en un poble inventat, en aquest cas al Montsec.

—Què fèieu abans d’escriure? D’on veniu, per dir-ho d’alguna manera?
—Sóc de Breda i he treballat sempre de terrissaire. Faig ceràmica i continuo treballant-hi, però quan era petit volia ser actor de cinema. M’agradava el cinema del poble, en aquella època en què projectaven dos films el dissabte i dos més el diumenge. Llavors em vaig assabentar que el director no era qui feia les històries, sinó el guionista i, a la meva manera, m’anava inventant les meves històries. Però va arribar un moment, ja de més gran, que vaig començar a escriure pel meu compte, com un passatemps –contes, novel·les curtes–, i vaig estar quasi una quinzena d’anys escrivint. Me’n vaig fer addicte. I, finalment, vaig acabar autopublicant texts. Però durant tots aquests anys vaig escriure moltes coses diferents, fins i tot alguna novel·la llarga. El cas és que em vaig adonar que, fos quina fos la història que escrivia i el gènere que tractés, totes tenien un nexe comú: l’enjòlit, la intriga. I per això vaig anar cap aquí, cap a la intriga.

—I què us agrada llegir?
—De tot. M’agrada molt llegir novel·la negra, però m’obligo a llegir de tot: novel·les d’aventures, ciència-ficció… Bé, de ciència-ficció no gaire, això sí que no. Tampoc no en llegeixo de romàntiques, perquè no em passen. Llegeixo molt Stephen King, m’agraden les novel·les nòrdiques, els clàssics.

—Situeu la novel·la al Montsec, però en un poble del qual us inventeu el nom i no ens dieu ben bé quin és. Per què tots els escenaris són reals menys el poble on passa l’acció?
—Ja ho vaig fer a la primera novel·la que vaig publicar a Rosa dels Vents, El preu de la sang. En aquell moment em vaig inventar un poble a la vall de Cardós. Aquí he provat de fer el mateix, perquè en el tipus de novel·la que escric surten personatges als quals els passen coses que de vegades és millor que no es puguin identificar amb un lloc: és millor que el poble sigui fictici.

—Torneu a un escenari rural. Per què aquesta elecció geogràfica, que manteniu en totes les novel·les?
—Quan escric no penso: “Ara escriuré una novel·la sobre això i en un lloc concret i hi passarà això.” No. Simplement, em ve alguna idea, alguna escena, i començo a escriure. Normalment, em passa que vaig a visitar un lloc i ve la inspiració i començo a escriure i no sé què passarà. De vegades en surt una novel·la i de vegades no. També és cert que cada vegada m’agrada menys la ciutat, però també tinc una novel·la escrita al barri d’Horta de Barcelona, d’aquestes autopublicades… Però no hi penso prèviament, no és una cosa premeditada fer una novel·la a muntanya o en pobles. Va com va, però normalment escric sobre llocs on m’agrada anar.

—A El pont de les mentides ens presenteu una família molt rica que té un daltabaix, però aquesta família és rica per la manera com es feien les fortunes aleshores, escanyant els pagesos, etc. D’on surt la idea? És un model encara vigent a casa nostra?
—Tot va venir perquè vaig anar a visitar amb la meva dona un castell, el castell de Montsonís, al peu del Montsec, que és visitable. Hi viu una família noble, sobretot a l’estiu i els caps de setmana. El dia que hi vaig anar no hi eren i el guarda del castell, que és qui fa les visites guiades, ens en va fer una de personalitzada. I quan vaig veure el castell em vaig anar imaginant la història: quan vaig tornar a casa, ja em vaig posar a escriure l’escena en què Renée Colomer arribava al castell. El que passa en aquell moment és el que vaig escriure.

—Torneu al vostre personatge fetitxe, Renée Colomer, que ara ja no és mossa d’esquadra, sinó detectiva privada. Això li permet de desempallegar-se de les cotilles de les normes, que sempre li feien nosa?
—Ja no tenia cap problema a saltar-se les normes. Però, tal com va acabar la darrera novel·la, era molt inversemblant que pogués continuar així. M’ho hauria pogut muntar perquè continués essent una mossa amb placa i pistola, però no hauria estat creïble. No sabem què passarà en el futur. De moment és a Girona amb la seva agència d’investigació i està molt bé sense ser mossa.

—És una novel·la d’enjòlit amb una mica d’aire britànic… o europeu, potser. Per què?
—És potser la més detectivesca. Hi ha un crim i una investigació, però en aquest cas no és tan trepidant tota l’estona. Sí que ho és en algunes escenes, però he volgut fer una novel·la amb menys sang i fetge, tot i que ja n’hi ha…

—Però està molt bé aquesta elecció, la construcció de l’ambient, del personatge, la reconstrucció d’allò que ha passat…
—Ja ho faig, normalment, això. Les meves novel·les es mouen en un període de dos dies o tres, en els quals passen moltes coses. Però sempre només en aquest límit temporal. M’agrada escriure així. No vol dir que sempre ho faci així, hi ha moments que crec que és important –per a mi, com a mínim; els lectors hi poden reaccionar d’una manera o d’una altra– que tot tingui el seu temps, la descripció.

—Vau començar escrivint en plataformes, però d’ençà del 2023 publiqueu en una de les grans editorials del país amb regularitat. Quin salt, no?
—I tant! Ja he publicat tres novel·les amb Rosa dels Vents, però a vegades em costa de creure-m’ho. Quan veig els meus llibres en una llibreria encara penso: “Qui ho havia de dir!” De vegades crec que és com si m’hagués fitxat el Barça, perquè no m’ho hauria imaginat mai. Vaig començar autopublicant llibres i les coses han anat així. N’estic molt content.

—Quina relació teniu amb els lectors? Ho dic perquè veniu de l’autopublicació, en què un autor, quan comença, ha de fer una feinada per donar-se a conèixer. I això crec que no ho heu perdut, que ho manteniu i heu aplicat estratègies digitals al món del paper…
—A banda les presentacions o anar a un festival o a un club de lectura, via xarxes reps moltes opinions dels lectors, i això és fantàstic. Quan vaig començar a autopublicar llibres pensava que només els compraria la meva família i, per compromís, quatre coneguts més i ja està. Però quan veus que hi ha gent de tot arreu que llegeix el teu llibre, li agrada i es pren la molèstia de contactar amb tu d’una manera o d’una altra i fer-te’n comentaris és molt bonic. El dia de Sant Jordi, al mig del carrer, em va parar un home gran que portava el llibre a la mà i que venia de Palafolls: em va reconèixer i jo pensava que s’equivocava. Quan passen coses d’aquestes, et quedes una mica parat, però són situacions molt boniques.

—A El pont de les mentides també afegiu gests de complicitat amb el lector i amb el fet d’escriure, com per exemple quan la Renée diu: “Això estaria molt bé si fos una novel·la del Joël Dicker.” Aneu deixant referències i conyes pel mig del text ben interessants. Com concebeu aquest joc?
—Sí, m’agrada fer coses d’aquestes, com les que has esmentat. De vegades només les percep la gent que em coneix o els de Breda, gent del poble, que identifiquen per exemple el nom d’un bar o d’un personatge. Quan dic de vegades que “això només funcionaria si fos en un llibre de Carles Porta”, realment ho penso. Al principi, quan començava a escriure, em deia que hi havia coses que no podia posar perquè la gent diria: “Aquest paio s’ha passat, això no pot ser.” Però sóc un fan d’escoltar true crime i descobreixes casos que són increïbles. Penses que certes coses no es poden posar en una novel·la perquè la gent no les creurà, però passen a la vida real, són molt fortes: tant, que no goso posar-les en una novel·la.

—Hi ha dos temes importants al llibre, com són el de la identitat i la pertinença: qui som i qui som també en relació amb els altres. Són temes que van més enllà de la investigació. És molt interessant, intentar saber qui som…
—Sí, però, sincerament, abans d’escriure no penso en cap moment el tema sobre el qual escriuré. Me n’adono quan ja sóc al mig del relat i de vegades he de parar a investigar i potser a documentar-me sobre allò que he descobert, mentre escrivia. Vaig escrivint i no sé què en sortirà. De vegades acabes la novel·la, la llegeix algú i et diu: “Mira, aquí hi ha aquest tema.” I és aleshores que me n’adono.

—Cap a on va ara la vostra obra literària? Ho dic perquè ara ja teniu un corpus publicat i potser ja heu començat a reflexionar sobre què voleu.
—Tinc clar que vull continuar escrivint. Sé que Renée Colomer, entre la gent que em llegeix, ha agradat molt: la gent em demana que el personatge continuï, fins i tot quan acaben de llegir el nou llibre ja me’n demanen un altre. A la meva editora també li agrada molt, però tinc ganes de fer més coses. La Renée té corda per a estona, n’estic segur. De fet, al llibre que escric ara (no sé què passarà quan el presenti a l’editora), no hi apareixerà la Renée, perquè, com et pots imaginar, després de quatre llibres no puc fer allò que vulgui, perquè ella és com és i sí que el personatge pot evolucionar i té moltes possibilitats, però tinc ganes de fer unes altres coses i més endavant ja veurem què farem.

—Hi comença a haver massa competència en la novel·la d’enjòlit? Era un gènere de llibres que els catalans no fèiem gaire sovint i tinc la sensació que ara se’n fan molts.
—No crec que sigui dolent perquè, tot i que no hi entenc gaire, això porta molta gent nova a llegir, perquè és un tipus de novel·la que atrapa el lector. I això aporta gent a la lectura, sobretot nous lectors. En el meu entorn, hi ha gent que fa poc que llegeix i és gràcies a la novel·la d’enjòlit: no a la meva en concret, sinó també a la dels altres, perquè s’hi acosten i troben que és divertida i en gaudeixen. Això pot portar a llegir més coses. Competència, no, al contrari! Amb els nòrdics, què ha passat? Si només n’hi hagués un, no hi hauria hagut aquest esclat. Per tant, ja està bé que en fem en català.