Ara fa un any que es va constituir el nou govern del Consell de la República. Presidit a l’interior per l’advocat Jordi Domingo, ha deixat enrere els anys encapçalats per Carles Puigdemont i Toni Comín de l’exili estant. Aquesta entitat es reclama hereva del Referèndum del 2017, i té per missió implementar la independència. El president Domingo, e-xcònsol major del Consolat del Mar, parla amb VilaWeb a la seu de l’entitat, a l’Eixample de Barcelona, de l’estat dels comptes, del creixement de locals, de què són les provisions, del pressupost, o de com vol que siguin les relacions amb Aliança Catalana, a la qual no tanca la porta. És, aquesta, una entrevista de balanç.

—Un dels eixos de la campanya era la transparència. Ara que ha passat un any, sabeu quants diners hi ha a la caixa?
—Sí.

—Quants diners hi ha a la caixa?
—No m’ho facis precisar. En l’última assemblea territorial es va explicar quants diners exactes que hi havia, que no considero que hagin de ser públics, i es va explicar el pressupost, de l’ordre dels 300.000 euros i escaig.

—Fa un any, només arribar, vau engegar un estat de la qüestió econòmica intern. Una mena d’autoria. Un any després, creieu que hi ha indicis que algú havia posat les mans a la caixa?
—Jo no en tinc cap certesa. Jo tinc uns informes amb una situació crítica del Consell del 31 de desembre de 2024, situació que s’ha superat, afortunadament. S’han pagat tots els deutes que hi havia i s’ha comptabilitzat tot el que s’havia de comptabilitzar. A partir d’aquí, foc nou i endavant.

—El Consell són 100.000 persones. Totes paguen o només són inscrits?
—No, són inscrits.

—Quanta gent no paga? Sense entrar en detall.
—Jo, primer, dubto que hi hagi 100.000 afiliats. N’hi va arribar a haver gairebé 100.000. Avui en dia jo crec que està més al voltant dels 75.000 que no pas dels 100.000. I, d’altra banda, que paguin, paguen 15.000, 20.000.

—Que no està malament, tampoc.
—Que no està malament, tampoc.

—I gent activa, del dia a dia?
—En aquests moments, de gent activa en tenim de l’ordre del miler.

—Deveu tenir aportacions privades.
—Hi ha les aportacions, sí.

—Quants consells locals teniu?
—Avui són vuitanta. I on encara no estem prou mobilitzats, i en aquests moments intentem de fer-ho, és a la part de Ponent, Terres de l’Ebre. I encara ara tenim una llista d’uns deu consells que volen començar a activar-se.

—Com us ho expliqueu?
—Home, perquè jo crec que hem fet un treball molt rigorós. I ara som en el procés de l’ambició. Hi ha una ambició clara de participar, de ser-hi, de voler tornar a ser actius en aquest món. Estem amb Catalunya a debat, fent conferències per tot el país en relació amb el futur de Catalunya. Fem els cicles temàtics en relació amb la sobirania energètica, la sobirania de l’aigua, la sobirania dels ferrocarrils, etc. Hem fet el llibre de David Ros en relació amb el cost dels catalans de ser espanyols. L’últim trimestre de l’any, també farem el llibre dels ítems d’història, des de l’època de Carolíngia fins ara, reforçant allò que deia Rovira i Virgili: sense consciència històrica, no hi pot haver consciència nacional. I això la gent ho capta, tot això la gent ho capta.

—Sobre nous membres, agafareu Balde, autor de la mítica frase “aquí es parla català”? [Vídeo.]
—Ja m’agradaria, ja m’agradaria. I m’agradaria agafar l’Aitana, i m’agradaria agafar l’Alèxia Putellas, i m’agradaria agafar el Casadó. Tant de bo tota aquesta gent s’impliqués en el moviment transversal de l’independentisme. Però si jo tinc l’oportunitat… El Balde, en Lamine Yamal i qui sigui. Tant de bo.

—Ara un tema en què vós i jo pensem diferent. Aliança Catalana. Heu dit unes quantes vegades que no poseu cap línia vermella a Aliança Catalana dins el Consell. Continua essent així?
—Si no parlem del govern del Consell, jo he dit sempre que qualsevol independentista ha de ser acceptable en la lluita per la independència del país. Pensi el que pensi.

—Inclosa Aliança?
—Inclosa l’extrema esquerra, m’és completament igual. Jo no m’imagino que el Primer d’Octubre haguéssim dit, no, perdoni, els de l’extrema dreta no poden votar, els de l’extrema esquerra tampoc poden votar, només hem de votar els del centre o els d’esquerres o de dretes. Això no hi va ser.

—Per què diferencieu el fet d’admetre Aliança Catalana entre els militants, on tothom és benvingut, del fet d’admetre-la al govern, on dieu que no hi ha de ser?
—Faig una diferència perquè no he parlat directament amb ells en el sentit de dir exactament quines són les prioritats i com. Si jo em convencés un dia que ells posaran per damunt de tot la independència i cap més [aspecte] com a prioritat… No hem posat mai la ideologia a debat. Mai. Ens portaria a un atzucac que no permetria d’avançar. La unitat és essencial. Hem volgut mantenir els partits al marge. No hi ha cap partit representat al govern. Cap ni un.

—Si Àlex Fenoll es presenta per Aliança Catalana, haurà de deixar de ser membre del govern del Consell de la República?
—Doncs sí. I si Imma Tubella es presenta per Junts, també. Cap problema.

—Puc ser crític amb això d’Aliança?
—Sí.

—No nego el seu independentisme, però em reprimeixen els àrabs que parlen català, que també són independentistes. I per què? Perquè són àrabs. I me’ls aparta. Jo els vull dins, i Sílvia Orriols me’ls fa fora.
—I això és el que jo no tolero. I això és el que jo no toleraré ni puc tolerar.

—Vós, no. Però ella, sí.
—Bé, i a partir d’aquí generarem la discrepància. Jo amb els drets humans no admeto discussió: he estat a la clandestinitat, he lluitat contra el franquisme, m’han ficat a la presó, em van torturar, etc. Per mi, la democràcia i els drets humans no admeten debat. Un diu, “si em deixes atacar els drets humans, em sumo a això”. No. Aquí sí que no hi ha debat. Ara, el moment en què tu comences a dir-me que aquest sí, que aquest no, començo a tenir problemes.

—Em preguntava si no faríeu més feina a l’exili. Seríeu més lliures?
—Crec que, en el seu dia, el govern hauria d’haver quedat a l’exili i avui tindríem un govern a l’exili. I i tothom allà. Aquí crec que es va perdre una gran oportunitat.

—Què són les provisions?
—Les provisions és un intent també didàctic d’explicar en poques paraules i amb la solemnitat que refereix el cas què farien si fossin al govern de la República. Per exemple, la segona provisió era d’ensenyament, en aquell moment se centrava molt clarament en el dèficit fiscal en l’ensenyament, què es podria fer a ensenyament.

—Us hauríem de votar? El Consell de la República necessitareu la legitimitat del vot?
—Perdona, nosaltres ja hem estat votats. Tu dius una altra cosa: guanyar-se l’autoritas. I això, efectivament, nosaltres avui i ara, davant la societat en general i les entitats en general, no tenim aquestes autoritas. Això és evident. I ens l’estem guanyant. Però mira, l’altre dia, López Bofill, en un article de premsa, deia que l’únic que quedava era el Consell de la República com a autoritat nacional. L’editorial de Vicent Partal parlava de les provisions i del paper important que això podia tenir. L’ANC ja ens comença a reconèixer com a autoritat nacional.

—Res a afegir?
—Per mi, la frase és haver passat del desencís a l’ambició. Aquest país hauria de començar a entendre que tot moviment d’alliberament nacional necessita un referent nacional i internacional i que els partits, les Nacions Unides, el govern espanyol, els expats i que el poble català entengués que aquell referent és el que representa la voluntat inequívoca del poble català de guanyar la independència. Si tu no fas demà aquesta institució, que no existeix, l’única que deriva del Primer d’Octubre i del 27 d’octubre, i que deriva d’una legitimació també política del president de la Generalitat i de tots els partits de país, i no n’hi va faltar ni un, és el Consell. Per tant, és una eina. És imperfecta, d’acord, però és l’eina. Aprofitem aquesta eina, polim-la, fem-la créixer, reconduïm-la per arribar allà on ens toca arribar. Fem d’una punyetera vegada l’autoritat nacional.