14.05.2026 - 21:40
Quan un polític acorralat improvisa una eixida, sol haver-hi una frase que el delata. Sempre. De vegades, de fet, aquesta frase és tan reveladora que, en compte de tancar el problema, l’obri del tot. I això va passar despús-ahir a la Comissió d’Interior del parlament. La consellera Núria Parlon va voler llevar importància a l’espionatge policíac d’una assemblea de docents amb una explicació que volia ser exculpatòria, però que, ben llegida, és més greu que els fets mateixos. “L’error s’ha produït per inèrcies”, va dir. I tot seguit: “Aquestes inèrcies es trencaran per protegir el cos dels Mossos d’Esquadra de debats que no es mereixen.”
Parlon, és clar, bàsicament volia dir que ni ella ni el president Illa ni el director Trapero no havien decidit res. Volia defensar la cúpula política i passar la culpa directament als funcionaris. Que la cosa havia anat sola –venia a dir–, com sol anar la maquinària quan no l’atura ningú. Que allò era una decisió no decidida. Una operació que s’activa pels mecanismes interns del cos sense que ningú n’haja de respondre. La consellera devia creure que aquesta versió la salvaguardava políticament, però va dir exactament la contrària d’allò que pretenia. Si la infiltració de la policia en una reunió legítima de treballadors és una inèrcia, això que va passar amb l’assemblea de docents no és cap excepció, sinó que és la norma. I no hi ha res més perillós, en democràcia, que una excepció convertida en norma sense que l’haja decidida ningú.
En la literatura hi ha un personatge que es troba exactament amb aquesta mena de paradoxa. És l’Èdip de Sòfocles. Èdip parla i parla i parla per esclarir un crim antic, per defensar-se, per allunyar la culpa de si, i a cada paraula que pronuncia es va estrenyent més el llaç. Sòfocles va veure, amb una intuïció genial, que de vegades qui parla per excusar-se acaba delatant-se. Freud, dos mil cinc-cents anys després, en va dir lapsus i va proposar de pensar-hi com a símptoma.
La frase de la consellera és de les d’aquesta família del lapsus. No la podem interpretar sinó com una confessió involuntària. Perquè si infiltrar-se en una assemblea de mestres és una inèrcia, això vol dir que en algun lloc del Departament d’Interior hi ha un protocol, un costum, una pràctica que decideix que cal posar agents de paisà a fitxar treballadors. I que, per tant, allò que va passar l’altre dia no és cap decisió singular ni cap relliscada operativa. És com l’estructura del cos. És com respirar. Hom infiltra policies com hom dirigeix el trànsit. Per pura inèrcia. De fet, Trapero mateix ho va acabar admetent en la compareixença, quan va dir que aquestes pràctiques formen part de les operacions habituals de la Comissaria General d’Informació i els governs anteriors tampoc no l’havien canviada.
Aleshores, consellera, la pregunta ja no és si ho sabíeu o no ho sabíeu. La pregunta és quin és l’abast d’aquesta inèrcia. A quantes assemblees més s’hi ha infiltrat, la policia? A quantes reunions sindicals? A quantes mobilitzacions socials? Si això és una inèrcia, com reconeixeu, aquest és el problema central. I és ben gros. Tan gros com descobrir que en la Catalunya del 2026, amb un president socialista, la maquinària policíaca actua com la vella brigada político-social del franquisme i és capaç d’enviar agents a fitxar mestres sense que ningú s’ho haja proposat de manera explícita.
La història en va plena, d’exemples d’aquesta mena de fugida endavant, que sempre acaba malament. Quan Nixon va pronunciar amb tot l’èmfasi del món aquell “I am not a crook” (‘No sóc cap lladre’) també es pensava que n’eixiria bé, però en realitat aquella frase es va convertir en l’epitafi de la seua presidència. Talleyrand, dient a Napoleó que l’execució del duc d’Enghien havia estat “pitjor que un crim, una falta”, va encunyar el judici més corrosiu de la diplomàcia moderna. Ho torne a dir: hi ha disculpes que són pitjors que els fets que pretenen excusar. I quan dieu “inèrcies”, consellera Parlon, ens dieu que el problema no és cap excepció –que és sistemàtic. I un problema sistemàtic no es resol amb un comunicat de disculpa, ni amb una informació reservada, ni amb la promesa que aquesta vegada serà la darrera. Tan sols es pot resoldre amb canvis estructurals, amb responsabilitats assumides i, si escau, amb dimissions. Tantes com calga.
PS1. Ahir, després de més d’una dècada, s’acabà a Madrid el judici contra la família Pujol. La fiscalia no ha reeixit a provar res, però manté les acusacions originals i ara el tribunal tardarà encara uns quants mesos a decidir el veredicte. Ot Bou ha seguit en directe totes les sessions del judici i avui ens ofereix un resum documentat i sòlid de què ha significat –també políticament: Els Pujol aniran a la presó? Les set claus per a entendre què ha passat al judici.
PS2. Diumenge hi ha eleccions a Andalusia, importants també en clau espanyola. El periodista sevillà Gerardo Tecé segueix de prop les eleccions andaluses i n’escriu sucoses cròniques al diari CTXT. Tecé va viure uns quants anys a Barcelona i és una persona idònia per a explicar-nos què hi ha en joc –i en risc– en les eleccions de diumenge. Hi ha parlat Andreu Barnils: “Moreno Bonilla farà servir el conflicte amb Catalunya per mirar de guanyar vots”.
PS3. Com cada dijous, a VilaWeb Televisió ahir hi hagué La tertúlia proscrita. Aquesta setmana amb Txell Partal, Pau Vidal i Màrius Serra, que analitzen –i critiquen– el Pacte Nacional per la Llengua, un any després d’haver estat signat solemnement. Vegeu-ne el vídeo.
PS4. Google ha anunciat una nova funcionalitat anomenada “Fonts preferides”, que permet d’indicar al cercador quins mitjans preferiu i que fa que les informacions apareguen prioritàriament a l’apartat de “Notícies destacades”, aquell requadre que veiem quan cerquem una informació relacionada amb l’actualitat. D’aquesta manera, els usuaris poden tenir més control sobre les fonts que volen prioritzar, en compte de deixar-ho a les mans de l’algorisme. Us demanem que marqueu VilaWeb, perquè no us amaguen els nostres continguts i per ajudar que arriben a més gent. És tan simple com clicar ací.
