M’agradaria molt haver-me equivocat. Ara fa exactament un any –quan vaig veure la fotografia que va fer Albert Salamé del president Illa llegint el discurs de signatura del Pacte Nacional per la Llengua amb la paraula “ambició” guixada amb retolador blau–, vaig escriure en aquest editorial que teníem davant un pacte buit, un parany, una instrumentalització barroera. I vaig deixar clar que no entenia com era que les dues grans organitzacions de defensa de la llengua –Òmnium i la Plataforma per la Llengua– s’havien deixat utilitzar d’aquella manera.

Doncs bé. Ha passat un any.

I passat l’any, Òmnium ha fet balanç. El president de l’entitat, Xavier Antich, ha remarcat obertament que hi ha una “manca de compromís” per part de quatre grans departaments del govern -Educació, Salut, Esport i Empresa–, de manera que el pacte no pot tirar endavant. Antich ha explicat que havien signat el pacte “per deixar de gestionar la política amb pedaços davant l’emergència lingüística”. Un any després, però –i això ho dic jo–, el resultat no és sinó un pedaç i, encara, un pedaç interessat. Tenim un departament de la Generalitat al qual el govern no fa gens de cas en cap moment ni per a res, però que permet al president Illa de traure’s de sobre el problema de la llengua i la seua responsabilitat personal. Quan algú protesta i li diu qualsevol cosa ell trau a passejar el conseller Vila perquè li faça d’escut, i a un altre tema.

També ahir, en una entrevista en aquest diari, Òscar Escuder, el president de la Plataforma per la Llengua, reconeixia que amb el pacte que van signar ara fa un any “no hi ha hagut un abans i un després, que és el que a la llengua li hauria convingut”. Cosa que el porta a fer una valoració que no pot ser optimista. Escuder fa una llista de les poques coses en què s’ha avançat i assenyala on hi ha el conflicte: “No és tan clar que la resta del govern acompanyi o segueixi el que haurien de ser les instruccions del Departament de Política Lingüística.”

Ha passat, doncs, allò que fa un any alguns ja denunciàvem. Aquella “ambició” que el president Illa va guixar amb retolador blau era exactament la condició necessària si de debò es volia fer res. Però aquesta ambició ell no l’ha tinguda mai i és bo que ho constaten ja fins i tot els qui fa dotze mesos –malgrat totes les crítiques– van acudir a fer-li costat.

Podríem convenir que fa un any que s’havia de tenir una fe molt encegadora per a creure que els socialistes d’avui farien res de seriós per la llengua. Des que la major part de la base del PSC va passar a l’independentisme, els qui s’han quedat les sigles i el partit no han cregut mai en el català. No el parlen al partit, no el promouen al govern, no l’exigeixen als seus alts càrrecs. Senzillament: no hi creuen, cosa que sabien bé Junts i la CUP, quan es van negar a fer el paperot.

Siga com vulga, ara sembla que ja no discuteix ningú que hem perdut un any i que el crèdit s’acaba. Un any sencer, pactant amb qui no es podia pactar, fent veure que crèiem en un pla que no va ser mai cap pacte nacional, deixant que el president del país el desautoritze cada dia.

Tres-cents seixanta-cinc dies després, doncs, tots som al punt on érem aquell dia. Només que amb un any menys de marge, amb el desencís de les entitats que van emblanquir el president Illa –i que van emblanquir, en el fons, la decisió d’Esquerra Republicana de fer-lo president–, però també i encara amb aquella fotografia d’Albert Salamé al damunt de la taula. Recordant-nos amb tota la duresa que el periodisme pot acumular què passa quan un president signa coses en què no creu i decideix que, pensant en la llengua catalana, la paraula “ambició” li fa nosa.

PS1. Fa disset mesos un vaixell rus va ser enfonsat per l’atac d’un submarí a l’altura de Cartagena. Allò que en un primer moment va semblar un incident estrany causat per una explosió a la sala de màquines s’ha convertit, després de revelacions fetes aquestes darreres hores per La Verdad i CNN, en un episodi crític i sorprenent d’una guerra no declarada i en què ens podríem trobar abocats, fins i tot sense ser-ne conscients. En parle en aquest reportatge: “Una guerra secreta: com i per què un submarí va atacar i enfonsar un vaixell rus fa disset mesos davant Cartagena?”.

PS2. Són setmanes d’alt voltatge social al país. Continua la vaga indefinida del sector educatiu al País Valencià, com també les vagues i protestes que durant el mes de maig i juny fan els docents del Principat. Els motius que han empès la comunitat educativa a eixir al carrer són nombrosos, però tot conflueix en una sensació de menysteniment i d’abandonament de les institucions. Entre les queixes dels ensenyants, n’hi ha una que no és menor: les deficiències a les aules. Una de molt important és la calor que s’hi pot arribar a passar: “‘És un acte de violència’: neix Aules que Cremen per denunciar les temperatures extremes a les escoles”.

PS3. L’esclat de la intel·ligència artificial ha transformat profundament la nostra vida aquests darrers anys. A La taca d’oli, Ot Bou en parla amb Casey Lynch, investigador del Departament de Geografia de la Universitat de Girona i expert en el sistema de producció de la intel·ligència artificial i en l’impacte que té sobre les persones i sobre el territori. Vegeu-ne el vídeo.