A bord, el capità no acabava d’entendre què passava. Era el migdia del 22 de desembre de 2024, l’Ursa Major navegava pel mar d’Alboran i, de sobte, la nau va començar a perdre velocitat sense que els motors fallassen. El centre de coordinació marítima d’Almeria detectà una navegació erràtica, canvis de rumb sense explicació i una desacceleració progressiva. Estacions sísmiques de l’Institut Geogràfic espanyol van registrar onades de xoc submarines equivalents a detonacions entre 20 i 50 quilos de TNT, coincidint amb el moment exacte que el mercant rus havia començat a tenir dificultats. Vint-i-quatre hores més tard, l’Ursa Major reposava a 2.500 metres de fondària, hi havia dos tripulants morts i un vaixell de guerra rus llançava bengales sobre la mar per encegar els satèl·lits que vigilaven l’escena de l’espai estant.

Un vaixell de càrrega rus que transportava material nuclear per a Corea del Nord, enfonsat per l’atac d’un submarí americà prop de la costa d’Alacant. Podria semblar l’argument d’una bona novel·la d’espies, però és una història real. Una història que redefineix la manera com entenem la guerra i la pau el 2026, un fet amb repercussions enormes, que ha restat silenciat més d’un any.

La cronologia d’una nit

L’Ursa Major, un vaixell de càrrega de 142 metres d’eslora, havia salpat de Sant Petersburg l’11 de desembre, amb destinació oficial a Vladivostok, a l’extrem oriental de Rússia. Una ruta que fan molts vaixells per connectar els dos extrems de Rússia a través de Gibraltar, Suez, Malaka i la mar de la Xina. El glaç permanent al nord de l’extens continent rus obliga a fer un viatge que, a la pràctica, implica recórrer mig món per enllaçar els dos grans ports dels extrems de Rússia.

El vaixell de càrrega era propietat d’Oboronlogistika, l’empresa que el Kremlin ha designat com a únic transportista marítim per al Ministeri de Defensa rus i que va ser objecte de les sancions dels Estats Units a partir del 2022. El 23 de desembre, a les 12.53, Sasemar, el servei públic espanyol de salvament marítim, va rebre un senyal de socors. L’embarcació era a 62 milles nàutiques de la costa, escorada perillosament cap a estribord. Catorze tripulants ja eren en aquell moment dins un bot salvavides; dos havien restat dins la nau. Seguint el protocol internacional, els espanyols hi va enviar un helicòpter, una llanxa ràpida i un remolcador.

Poques hores després, a les 20.07, hi va arribar el vaixell rus Ivan Gren, una nau d’assalt amfibi que patrullava prop. El vaixell militar rus va exigir que les embarcacions espanyoles s’apartassen de la zona de l’accident, va llançar bengales i mesures de guerra electrònica, i poc després l’Ursa Major va desaparèixer de la superfície. A les 23.10 era, oficialment, un vaixell enfonsat i que reposava al fons de la mar.

El forat quadrat

Els mariners russos supervivents van ser desembarcats a Cartagena i interrogats per la policia espanyola. Ací comença la part que el govern espanyol va provar de mantenir sota set claus i que no va explicar fins el febrer del 2025, sotmès a la pressió parlamentària. El capità rus es resistia a parlar de la càrrega per por de la seua seguretat. Al manifest –el paper que declara el material que porta a bord el vaixell– hi constaven 129 contenidors buits, dues grans grues portuàries Liebherr i dues peces misterioses, identificades com a “tapes de registre”. Els investigadors van insistir en les preguntes. Pressionat per a explicar què volia dir “tapes de registre”, el capità rus acabà confessant que eren components per a dos reactors nuclears semblants als utilitzats en els submarins russos, tot i que assegurà que no contenien combustible nuclear. 

Mentrestant, els bussos i els inspectors havien observat un detall que no quadrava amb la versió de l’explosió interna a la sala de màquines: el vaixell tenia un forat de cinquanta centímetres per cinquanta centímetres al buc, amb les vores evidentment doblegades cap endins. La conclusió de la investigació espanyola era inequívoca: aquell forat era tan sols compatible amb l’impacte d’un torpede Barracuda, una arma molt especialitzada que crea una bombolla d’aire al voltant del projectil per reduir la fricció amb l’aigua i assolir velocitats extraordinàries. El fet és que només un grapat petit de països posseeixen aquesta tecnologia: els Estats Units, alguns aliats de l’OTAN –entre els quals no hi ha Espanya–, Rússia i l’Iran.

Una tecnologia molt particular

La hipòtesi central de la investigació espanyola és que el buc de l’Ursa Major va ser perforat per un torpede supercavitant. Aquesta família d’armes resol el principal entrebanc de la guerra submarina –la fricció amb l’aigua, que limita la velocitat dels torpedes convencionals a uns 50 o 60 nusos– gràcies a un fenomen físic anomenat supercavitació: a velocitats d’uns 180 km/h es forma una bombolla de vapor d’aigua entorn del projectil, de manera que tan sols la punta entra en contacte amb el líquid; el coeficient de fricció cau dràsticament i la propulsió ja no es pot fer amb hèlix, sinó amb motor coet.

L’origen del concepte és soviètic. L’URSS va començar a desenvolupar l’arma als anys seixanta amb el propòsit de tenir un mitjà ràpid d’atacar els submarins balístics de l’OTAN, i el torpede VA-111 Shkval va entrar en servei l’any 1978. Té un diàmetre de 533 mil·límetres, una càrrega explosiva de 210 quilos i un abast màxim de 6.900 metres. I pot assolir uns 200 nusos –prop de 370 km/h. Una versió d’exportació, l’Xkval-E, és a la cartera comercial russa. L’Iran afirma disposar d’una arma equivalent, el Hoot, considerada una rèplica de l’Xkval per enginyeria inversa.

Els Estats Units treballen en aquesta tecnologia del 1997 ençà i, a Europa, el contractista alemany Diehl BGT Defence va presentar el 2005 un concepte anomenat Barracuda –el nom que ha aparegut a la investigació espanyola. Va ser concebut com a arma de defensa contra amenaces submarines, amb un motor de combustible sòlid i una proa cònica que comença la bombolla de supercavitació. Segons els fabricants, pot superar els 400 km/h. Era pensat per ser disparat tant des de submarins com des de vaixells de superfície i, gràcies a una unitat de mesura inercial, pot seguir trajectòries rectes o corbes. El projecte alemany no va arribar a ser produït en sèrie. Així doncs, l’autor de l’atac, siga qui siga, devia utilitzar una variant amb càrrega explosiva mínima o nul·la: l’energia cinètica del projectil bastava per a perforar el buc. Això explicaria, segons els investigadors espanyols, un detall clau: el forat de cinquanta per cinquanta centímetres al buc i l’absència de detonació estrident.

El retorn del Iantar

Una setmana després de l’enfonsament, els vaixells de guerra russos van tornar al lloc de l’enfonsament. Aquesta vegada va arribar el Iantar, oficialment una nau d’investigació oceanogràfica russa, però coneguda als serveis d’intel·ligència occidentals com una de les peces clau de l’espionatge submarí del Kremlin en aigües de l’OTAN. El Iantar va romandre cinc dies just damunt del lloc on s’havia enfonsat l’Ursa Major i durant aquest temps es van detectar quatre noves explosions, presumiblement dirigides contra les restes del vaixell al fons marí. Els russos volien evitar així que ningú arribés al vaixell i pogués extreure’n informació. Una dada substancial revelada ara per la CNN és que a bord del Iantar hi viatjava el contraalmirall Aleksandr Konovàlov, comandant de la 29a Brigada de Submarins de Propòsit Especial. La presència d’una autoritat d’aquest rang revelava tant el nerviosisme de Moscou com la importància que donava al vaixell enfonsat.

Els mesos posteriors, segons la CNN, avions rastrejadors americans, especialitzats a detectar partícules radioactives a l’atmosfera, van sobrevolar la zona unes quantes vegades per confirmar que no hi havia material nuclear emanat de la nau enfonsada.

Què hi havia a bord?

La investigació espanyola, amb el suport d’imatges per satèl·lit i fotografies aèries, ha identificat els dos contenidors blaus que apareixien a la popa del vaixell. Eren recipients de reactors nuclears del model VM-4SG, el tipus que sol equipar els submarins russos de la classe Delta IV. 

Cadascun d’aquests contenidors pesava unes 65 tones. La destinació declarada era el port rus de Vladivostok, però –segons fonts acostades a la investigació citades per la CNN i per La Verdad– la destinació real era el port nord-coreà de Rason. I les grans grues Liebherr a bord havien de servir, justament, per a descarregar els contenidors en un port amb capacitat d’operació limitada.

Pyongyang fa temps que va anunciar que volia acabar el seu primer submarí de propulsió nuclear. Cap altre país aliat de Rússia no té reactors VM-4SG, i la combinació de la ruta atípica del vaixell, la presència de grues Liebherr a coberta i l’enviament de tropes nord-coreanes a Ucraïna dos mesos abans ha portat els investigadors espanyols i la CNN a la mateixa conclusió.

El context dóna a la història una dimensió completa: quan va salpar l’Ursa Major feia dos mesos que Kim Jong-un havia enviat tropes nord-coreanes a Ucraïna per ajudar Putin. Si la hipòtesi dels investigadors és certa, el Kremlin pagava aquell servei amb tecnologia de propulsió nuclear submarina –una de les transferències militars més importants imaginables i una violació flagrant de les sancions internacionals.

Per què un submarí nuclear?

Per a Corea del Nord -suposant que fos la destinació– el carregament del vaixell implicava un abans i un després. El règim ha fet un enorme esforç per desenvolupar una arma nuclear que ja té. Però ara com ara tan sols la pot llançar des de coets. Si ho pogués fer amb submarins implicaria un canvi de dimensió total i absolut.

En l’anomenada triada nuclear (coets, avions i submarins), els submarins són la peça dissuasiva més important, i per això la més cobejada i anhelada. Per dos motius. El primer és obvi: un submarí es pot situar prop de les costes de qualsevol país i, per tant, les limitacions de distància que tenen els coets i els avions desapareixen. En segon lloc, hi ha el fet de ser indetectables. 

Un submarí nuclear pot romandre un any sota l’aigua sense ser detectat i emergir i disparar en qualsevol moment. Això frena la possible temptació de qualsevol altre estat d’atacar primer, pensant en la possibilitat de destruir simultàniament totes les instal·lacions nuclears de l’enemic, perquè sempre hi haurà els submarins fora de l’abast d’aquest atac.

Una intervenció de risc, una guerra secreta

L’episodi va passar durant els darrers dies de la presidència de Joe Biden, en un moment en què la guerra d’Ucraïna era favorable a Moscou i quan Washington maldava per no agreujar el conflicte directament. 

El cas, segons que ha informat ara la CNN, podria haver estat, doncs, una intervenció rara i de gran risc feta per una potència militar occidental –amb tota probabilitat pels Estats Units– per impedir que Rússia enviés tecnologia nuclear a Corea del Nord. 

Però el fet és que cap govern de l’OTAN no ha reconegut res i Espanya tampoc. Oboronlogistika i el govern rus han definit l’incident com un “atac terrorista selectiu” i el misteri continua envoltant el cas, tot i les revelacions que hem sabut aquesta setmana.

La sola cosa certa és que al fons de la Mediterrània, a 2.500 metres de fondària i ben a prop de les costes d’Alacant i Eivissa, dos contenidors blaus guarden de moment un secret que, si mai s’arriba a confirmar plenament, redefinirà el relat dels primers anys de la dècada i serà una de les proves més contundents fins ara que la guerra ja no és solament entre Rússia i Ucraïna. No deixa de ser intrigant que pocs mesos després Espanya i Portugal tinguessen una gran apagada elèctrica que d’entrada –tot i que això no s’ha fet mai públic– va ser atribuïda pel govern espanyol i l’OTAN a un ciberatac rus. Era, potser, un contraatac?