El judici del cas Pujol ja és vist per a sentència. Durant aquests mesos vinents, el tribunal presidit pel magistrat José Ricardo de Prada haurà de prendre una decisió, després d’haver atès prop de dos-cents testimonis. La sentència encara es pot fer esperar. En la fase de conclusions, el fiscal Fernando Bermejo ha mantingut la petició de penes de presó –la més alta, vint-i-nou anys per a Jordi Pujol Ferrusola– i les defenses han demanat l’absolució de tots els acusats perquè consideren que el fiscal no ha estat capaç de provar que hi hagués corrupció a gran escala durant els governs pujolistes. Heus ací les set claus per a entendre què ha passat durant mig any de judici i què pot passar d’ara endavant. 

1. Es van adulterar concursos públics? Hi va haver comissions? Quins indicis de corrupció hi ha?

Era el moll de l’os del judici. La tesi de l’acusació és que el president Jordi Pujol i la seva família van “teixir una xarxa de clientelisme per a defraudar i aconseguir una gran fortuna”. Segons el fiscal, els diners que la família atribueix a la deixa són, en realitat, els beneficis d’unes comissions que cobraven en canvi de concedir concursos públics a empreses “afins a Convergència”. Catalunya –d’acord amb aquesta explicació– funcionava com un club: “El 3% era com la matrícula que es pagava per continuar anant al gimnàs: és a dir, tenir més obra pública”, va dir. El principal problema del fiscal és que no ha estat capaç d’aportar proves concloents sobre l’adulteració de cap concurs.

Un dels casos que el fiscal considera “de manual” és el del Port de Tarragona. L’any 1998, després d’haver-hi guanyat una concessió administrativa, un empresari rus, Ígor Mozgovoi, va ingressar 9,5 milions de dòlars a un compte bancari de Jordi Pujol fill. Mozgovoi va declarar que aquests diners els havia de pagar al consultor Xavier Plana, que l’havia ajudat a tramitar la concessió, però que Plana li va demanar que els pagués a Pujol, perquè ell feia temps que li devia un préstec i d’aquesta manera el saldava. El fiscal no s’ho creu. Les defenses diuen que l’historial bancari de Plana i de Pujol demostra que el préstec va ser real, i critiquen que en la investigació no s’examinés el concurs ni la resolució del consell d’administració del port, del qual també formava part l’advocacia de l’estat, i que es va prendre per unanimitat.

L’altre cas delicat és el de l’abocador de Tivissa. Segons l’acusació, l’abocador, un negoci molt sucós, feia molt de temps que estava aturat i no es va desencallar fins que no hi va intervenir el primogènit, que suposadament va pactar una comissió amb els dos promotors del projecte, Gustavo Buesa i Josep Mayola –tots dos acusats, també, en aquest judici–, accionistes majoritaris de l’empresa Gestió i Recuperació de Terrenys. Durant l’últim tram de la presidència de Pujol, els van acabar donant el permís. Els consellers que van enllestir els tràmits, Ramon Espadaler i Salvador Milà –aquest segon, per Iniciativa– van dir que no havien rebut cap pressió, i el qui aleshores era director general de Qualitat Ambiental va dir que tots els informes tècnics avalaven el permís. El pèrit també va assegurar que el procediment havia estat net.  

Més enllà d’aquests dos exemples –i d’algun altre cas que també té més a veure amb permisos o autoritzacions que no pas amb concursos públics–, la resta de la causa es basa en l’extensa xarxa de negocis que va fer Pujol Ferrusola. Per exemple, va cobrar per ajudar la constructora EMTE, de la família Sumarroca, a implantar-se a Mèxic; o del grup Isolux per un projecte d’electrificació al Gabon, però en cap dels dos casos no s’especifiquen concursos que haguessin estat manipulats.

2. Els negocis de Jordi Pujol Ferrusola: reals o falsos?

Les defenses sostenen que si Jordi Pujol Ferrusola cobrava sumes molt elevades de totes les empreses esquitxades és perquè, en realitat, els feia tasques d’intermediació: és a dir, els avisava d’oportunitats de negocis privats o els ajudava en el desenvolupament d’una inversió i, tal com és habitual en el sector privat, cobrava comissions entre un 1% i un 5% si les operacions reeixien. Els empresaris acusats també afirmen que aquests serveis eren reals, però el fiscal no s’ho creu: considera que, en realitat, aquestes factures eren la manera de cobrar comissions per obra pública. Com que no s’ha parlat gaire de concursos, el gruix del judici s’ha dedicat a valorar si aquests negocis eren reals o no.

El fiscal s’ha escarrassat a demostrar que eren falsos, però no se n’ha acabat de sortir. Vegem-ho amb un exemple. L’any 2007, Técnicas Reunidas, una gran multinacional, va obrir una licitació per a les obres d’ampliació de la refineria de Repsol a Múrcia. La va guanyar una altra gran constructora, COPISA, que havia rebut moltes adjudicacions de la Generalitat, però que en aquest cas feia un negoci del tot privat. COPISA va pagar a Pujol Ferrusola més de mig milió d’euros “per les gestions, assistències i negociacions efectuades” en l’operació. La va fer, aquesta feina? O era un angle mort ideal?

En aquest cas, el fiscal va aconseguir que el qui aleshores era director de construcció de Técnicas Reunidas, l’empresa licitadora, declarés en el judici que ell no havia vist mai Pujol Ferrusola. Però la defensa de Pujol s’hi va tornar: ho sabia, ell, com li havia arribat a COPISA la notícia que es faria la licitació? No. I, a més, l’altra banda de la coartada és coberta: Orlando de Porrata, actual conseller delegat de COPISA, va assegurar que Pujol era “una persona de confiança” del grup i que el seu avís que s’obriria la licitació els va permetre d’avançar la preparació de la candidatura. Pujol va declarar que se n’havia assabentat gràcies a Ricard Fornesa, ex-president de La Caixa, que no ho ha pogut confirmar perquè és mort. L’amo de COPISA, Josep Cornadó, també és acusat.

Aquesta mateixa dinàmica s’ha repetit, durant el judici, una vegada i una altra. La majoria de testimonis i bona part dels pèrits han assegurat que aquestes pràctiques són normals, que totes les grans empreses treballen amb intermediaris com Pujol, i que la xarxa de contactes del fill del president era molt valuosa. En la presentació del seu informe final, el fiscal va dir que és conscient que és problemàtic “que en aquest procediment no tinguem cap empresari que hagi volgut explicar el perquè d’aquestes factures milionàries que no tenen suport documental”, i ho ha atribuït a la necessitat dels empresaris de callar.

3. Hi va haver emblanquiment de capitals?

Un dels elements centrals de la disputa entre les acusacions i les defenses és el delicte d’emblanquiment de capitals, central en la causa. Com que l’adulteració de concursos no s’ha provat de manera incontrovertible, el fiscal insisteix que el delicte d’emblanquiment “no exigeix la plena identificació del delicte antecedent ni la reconstrucció exhaustiva de l’origen concret dels fons”. N’hi ha prou d’acreditar que són il·lícits. Les defenses l’han contradit rotundament: a parer seu, certament no cal que hi hagi una condemna sobre un delicte previ, però durant el judici s’ha de provar igualment l’activitat delictiva que produeix els diners que cal emblanquir. 

Un dels punts determinants de la sentència serà aquest. A quina interpretació donarà la raó el jutge? Considerarà que amb els delictes fiscals que la família va poder cometre en la mera gestió de la fortuna a Andorra ja n’hi ha prou per a determinar un delicte antecedent? Considerarà que hi ha prou indicis de la influència dels Pujol sobre les adjudicacions, encara que no hi hagi concreció? Una de les pistes pot ser la controvertida declaració d’un inspector de la UDEF, Álvaro Ibáñez, que va declarar que l’adulteració de concursos no provenia de resolucions aïllades, sinó d’una garantia d’influència prolongada en el temps. És una manera potser vaga de definir-ho, però es va donar per bona en el cas Palau. 

4. Quins dubtes hi ha encara sobre la deixa de l’avi Florenci?

La família sosté que els diners d’Andorra no provenien de les comissions irregulars per obra pública, sinó de la deixa de l’avi Florenci Pujol, que no entenia la dèria del seu fill de dedicar-se a la política i a l’activisme cultural. Diuen que, després de l’empresonament de Jordi Pujol pels Fets del Palau, a principi del seixanta, l’avi va voler deixar uns diners a la jove i als néts per si mai tornava la inestabilitat política, i que aquests diners van créixer, amb el temps, gràcies a les inversions que Jordi Pujol Ferrusola va fer en làmines financeres i lletres del tresor d’uns quants estats.

L’existència de la deixa és un element important per a valorar el paper de la resta de germans en la gestió dels fons a Andorra. Es repartien uns diners que, malgrat que no fossin declarats, eren la part que els pertanyia d’una herència? O es beneficiaven de les comissions que cobrava el seu germà gran? O totes dues coses?

El fiscal considera que la deixa és una invenció perquè no hi ha cap document que l’acrediti, però no especifica cap interpretació alternativa sobre l’origen dels diners a Andorra. A tot estirar, com que els primers moviments s’hi detecten a principi dels noranta, Bermejo fa una referència genèrica al bullici de negocis que hi havia en aquell temps a Barcelona, amb motiu dels jocs olímpics, però res més. Els advocats de la defensa sostenen que és normal que els Pujol no tinguin manera de demostrar que la deixa va existir, si l’avi Florenci mateix pretenia amagar-la. L’advocat Cristóbal Martell ha mirat de donar veracitat a la versió de la deixa tot insistint que Florenci Pujol es va enriquir amb l’intercanvi de divises a Tànger durant el franquisme.

5. Quin paper ha tingut en el procés l’operació Catalunya?

L’operació Catalunya –la guerra bruta de la policia espanyola  per a perjudicar l’independentisme– ha enterbolit la causa des de la base. Durant el judici, l’ex-conseller delegat de la Banca Privada d’Andorra, Joan Pau Miquel, va explicar les amenaces que havia rebut el juny del 2014. L’agregat d’Interior a l’ambaixada espanyola a Andorra, Celestino Barroso, es va presentar al despatx de Miquel i li va dir que, si no hi col·laboraven, “el banc moriria”. I Marcelino Martín Blas, aleshores alt càrrec de la policia espanyola, s’hi va reunir després i li va dir: “L’estat espanyol està en guerra amb el nacionalisme català. Volem que vostè hi col·labori i ens faciliti informació bancària de les famílies Junqueras, Mas i Pujol.”

Al cap d’uns quants dies d’aquella amenaça, el diari El Mundo va publicar la famosa portada amb els comptes andorrans de la família Pujol, cosa que va empènyer el president a publicar la confessió de la deixa. No és l’única irregularitat policíaca que corca els fonaments del judici. El Tribunal Suprem espanyol va condemnar l’ex-director adjunt operatiu de la policia espanyola, Eugenio Pino, per la sostracció il·legal, sense autorització judicial, de dades reservades d’un USB robat. Tanmateix, les defenses denuncien que les proves obtingudes d’aquell USB, que s’haurien d’haver descartat, s’han fet servir igualment per a l’acusació.

Un dels testimonis més polèmics del judici ha estat el d’Álvaro Ibáñez, l’inspector en cap de la UDEF que va signar la major part dels informes que s’han fet servir per apuntalar la causa. Ibáñez treballava sota les ordres de Pino i va arribar a ser investigat pel mateix cas de l’USB robat. Així i tot, durant aquell temps va continuar investigant ell mateix els Pujol. El febrer proppassat, Ibáñez va declarar durant dies en el judici del cas Pujol i va admetre que tenia “animadversió” contra els Pujol. L’afirmació va escandalitzar els advocats de la defensa, però el president del tribunal, potser en veient que li trontollava el testimoni central, el va convidar a relativitzar la seva pròpia declaració: “No he interpretat que hi hagués animadversió, sinó un cert malestar…”

6. Com surten del judici la figura del president Pujol i Convergència?

El nom del president Pujol ha estat més aviat absent, fins i tot remot, en el judici. Els negocis del fill han estat molt més protagonistes que no l’obra de govern del pare, i molts d’aquests negocis que ara són sota sospita, de fet, es van fer quan ja governava el tripartit. “Què diran el PSC, Esquerra i Iniciativa quan sàpiguen que hem estat sis mesos jutjant l’adjudicació d’obra pública de Pasqual Maragall i José Montilla?”, va arribar a ironitzar un advocat. Pujol, apartat finalment de la causa per motius de salut, apareixerà tan sols lateralment en la sentència. Tot amb tot, durant la declaració del seu fill gran es van saber dues coses que n’afecten la imatge igualment.   

La primera és que el president Pujol es va deixar utilitzar perquè el fill gran amagués uns diners a la seva dona, Mercè Gironès, durant el procés de separació, per no haver-se’ls de repartir. Encara president, malgrat l’enorme risc que implicava, el pare va escriure en un paper de la Banca Reig que era el propietari d’un compte bancari que, en realitat, no era pas seu, sinó del fill. Quan el gestor dels fons familiars el va ensenyar a Gironès, ella va desistir. Pujol fill va dir que havia estat molt insistent: “Pressiono molt el meu pare.” I la pressió va funcionar. És una història amb cert valor polític, perquè contradiu el relat que el pare apartava la mirada davant allò que feia el fill: almenys aquella vegada s’hi va prestar.

La segona història que va confessar Jordi Pujol Ferrusola és que ell mateix havia avalat l’última campanya del president, la del 1999, amb els diners d’Andorra. El fiscal considera sospitosa la relació que el partit va tenir amb tres empreses que li van prestar serveis de publicitat i de propaganda: Hispart, Altraforma i Winner Graph. Segons Bermejo, en el moment de cobrar, Convergència no els pagava factures, sinó que els proposava que demanessin un préstec a l’entitat Fibanc, el fill gran les avalava amb diners andorrans i Convergència pagava els préstecs. Això, presumptament, permetia al partit d’incomplir les normes de finançament, d’amagar l’origen dels diners i de mirar d’esquivar el control del Tribunal de Comptes espanyol. 

Pujol Ferrusola nega que hi hagués cap intenció delictiva en l’aval i diu que el seu pare no va saber mai com havia anat l’operació. Però aquesta història és un punt a favor del fiscal, que, conscient que no ha pogut aportar proves sobre concursos concrets, mira de fer-la servir per donar pes polític a la trama.

7. Aniran a la presó? Qui en té més possibilitats?

Les condemnes són ara en mans del tribunal, que haurà de redactar la sentència. Les defenses han demanat l’absolució de tots els acusats. Les acusacions demanen vint-i-nou anys de presó per al fill gran del president, Jordi Pujol Ferrusola, per associació il·lícita, falsedat documental, emblanquiment de capitals, frustració de l’execució i delictes fiscals; disset anys per a la seva ex-dona, Mercè Gironès; catorze per a Josep Pujol Ferrusola; i vuit per a la resta de germans, Marta, Pere, Oriol, Mireia i Oleguer. També demanen cinc anys de presó per als empresaris: Carles Sumarroca (EMTE), Josep Cornadó (COPISA), Luis Delso (Isolux), Gustavo Buesa i Josep Mayola (Gestió i Recuperació de Terrenys), Alejandro Guerrero Kandler (Famguega), Jorge Barrigón (Cat Helicòpters), Bernardo Domínguez Cereceres (Malpaso) i Francesc Robert (ex-director de la Ràdio Televisió Andorrana).

Totes les possibilitats són obertes. L’advocat de Gironès ha estat especialment eficient a l’hora de reiterar que el seu paper en els negocis de Pujol Ferrusola era testimonial: que no tenia claus del despatx ni cap participació activa. Durant la primera part de la declaració, el seu ex-marit va parlar en plural unes quantes vegades quan descrivia l’activitat empresarial de les societats que compartien, però després va rectificar. Tant a Jordi com a Josep Pujol, l’escrit d’acusació els atribueix un paper més cabdal en la gestió de la fortuna, cosa que els deixa en una posició més complicada. La defensa de la resta de germans ha maldat per atribuir-los un paper passiu en els moviments a Andorra, tot just a títol de beneficiaris, i el seu futur depèn en part de la interpretació que el tribunal faci del delicte d’associació il·lícita: afecta solament els qui hi tenen un paper actiu? Quant als empresaris, hi ha més incertesa. L’advocacia de l’estat tan sols ha modificat a la baixa la petició de pena de Francesc Robert.