05.06.2026 - 19:50
|
Actualització: 05.06.2026 - 19:55
Encara que quan parlem d’emprenedoria solem pensar en gent jove, emprendre després dels cinquanta anys també és possible. L’envelliment poblacional i l’ampliació de les trajectòries vitals han reconfigurat el mercat laboral i els patrons tradicionals d’activitat emprenedora. Cal un replantejament dels papers dins la societat. D’aquí, que el talent sènior comenci a emergir com un actiu estratègic, en el seu vessant actiu, no tan sols en el consumidor. Admès com a inevitable aquest camí de la societat, el fet de comprendre com emprenen, per què ho fan i quines barreres troben és imprescindible per a aprofitar les oportunitats econòmiques de la longevitat. Amb aquesta idea, “L’emprenedoria sènior a Espanya” és el títol d’un informe presentat aquesta setmana pel Centre de Recerca Ageingnomics (Fundació Mapfre) de l’Observatori de l’Emprenedoria espanyol.
En el pròleg, el director del centre, Juan Fernández, recorda aquesta importància, a partir de la irrupció de nous elements acceleradors del canvi en el mercat. Naturalment, fa referència a la incorporació de la intel·ligència artificial en els processos empresarials i en el seu rol de substituir treball humà. “Un escenari de recursos excedentaris en augment progressiu no és descartable en absolut; en conseqüència, els treballadors més grans poden ser els primers als qui se’ls mostri la porta de sortida. No seria sinó la prolongació de les polítiques que s’han anat aplicant en les últimes dècades.”
I afegeix que, tenint en compte aquests riscs que tenim damunt, la via d’emprendre un projecte propi apareix com una bona alternativa per a aquells treballadors que no es resignen a deixar l’activitat. “L’emprenedoria sènior pot créixer i hauria de créixer al nostre país”, diu. I n’aporta dues raons principals. Primer, com a via per a donar continuïtat a vides professionals que poden ser profitoses en l’aspecte personal, perquè capitalitzen coneixements i experiència acumulada sovint durant unes quantes dècades; i, en segon lloc, perquè el seu desenvolupament permet de reconstruir i incrementar el teixit productiu, el creixement i la innovació al nostre país.
Malgrat aquests desigs tan positius, fer el salt no és fàcil a aquesta edat, i la necessitat és qui acostuma a tenir la darrera paraula en la decisió. Per això, començarem fixant-nos en la part més positiva de la qüestió.
Encara que en alguns casos l’edat pugui anar acompanyada d’un desconeixement de les tendències i novetats tecnològiques capdavanteres, emprendre passats els cinquanta anys ofereix alguns avantatges respecte de l’emprenedoria jove. Com que ja han desenvolupat una carrera professional, aquests emprenedors poden tenir un coneixement més elevat del mercat i el món empresarial i ser més conscients dels riscs, desafiaments i oportunitats que ofereix. També tenen l’avantatge de tenir una xarxa de contactes que pot ajudar-los a impulsar el seu negoci, sobretot si decideixen d’emprendre en el sector on havien anat desenvolupant la seva activitat professional. Aquesta xarxa de contactes pot fer que tinguin més facilitats per a trobar socis, treballadors i inversors que apostin pel projecte.
Una vegada vista la part més positiva dels factors per a decidir el canvi, cal dir de seguida que, per als qui ja passen dels cinquanta-cinc anys, el mercat laboral no és cap jardí de roses. Només cal mirar les dades i l’evolució d’aquests darrers anys. Malgrat que gairebé el 20% de les persones actives laboralment a l’estat espanyol tenen avui més de cinquanta-cinc anys, de l’any 2008 ençà, la taxa de desocupació d’aquest segment de la població gairebé s’ha duplicat, assolint les 540.000 persones a tot l’estat en el primer trimestre del 2026, segons l’EPA. A més, un 58% dels desocupats totals de llarga durada es troben en aquest segment de la població.
En vista del panorama, em sembla natural que la proporció d’emprenedors sobre el total de professionals empleats vagi augmentant amb l’envelliment de la població. La gent s’espavila. Qui se sent capaç de continuar en actiu i té força per a fer-ho, mira de tirar endavant pel seu compte.
L’educació hi té un paper important, en la decisió. En termes generals, el percentatge d’emprenedors amb estudis universitaris supera el d’aquells amb educació primària o secundària en totes les franges d’edat, amb un 3,8% entre els sèniors que encapçalen iniciatives recents i un 8,9% en els que tenen les empreses ja consolidades.
Encara que les dades suggereixen que els emprenedors més joves presenten una propensió lleugerament més alta a associar-se amb uns altres a l’hora d’emprendre, les diferències respecte dels grups de més edat són poc significatives. En aquest sentit, els sèniors solen optar per l’emprenedoria tots sols, recolzats en la seva experiència vital i professional acumulada i en xarxes professionals ja consolidades, en lloc de prioritzar fórmules més col·laboratives.
I a quins sectors s’adrecen, principalment? La majoria de les iniciatives emprenedores recents se centren en el sector serveis i, particularment, en l’àmbit dels serveis dirigits al consumidor. Li segueixen, en ordre d’importància, el sector de serveis a empreses, el transformador i l’extractiu.
Evidentment, la tecnologia no sol ser un dels seus punts forts. Només el 10% de les iniciatives recents dels sèniors compten amb un grau d’innovació tecnològica mig-alt. Les dades evidencien que l’orientació innovadora dels projectes disminueix a mesura que augmenta l’edat dels emprenedors. Quant a la valoració de la intel·ligència artificial, com a eina estratègica, és més alta entre els qui es troben en fases inicials del procés emprenedor i tendeix a disminuir amb l’edat. I cal deduir que el procés continuarà.
A tot plegat, s’hi afegeix un factor personal que em sembla molt interessant: tan sols una tercera part dels sèniors emprenedors té por del fracàs. I solament un 33% considera fàcil el procés per a emprendre. Segons l’informe, aquestes dades reflecteixen que, encara que es tinguin coneixements i habilitats per a emprendre, gairebé dos terços dels emprenedors consideren que el procés de posar en marxa d’un negoci no és fàcil… però això no els frena.
Finalment, cal dir que aquesta realitat difereix en els diferents territoris de l’estat espanyol. A Catalunya, el percentatge d’emprenedors entre els més grans de cinquanta-cinc anys se situa en el 12%, per sobre de la mitjana estatal, que és del 9,9%. Concretament, el 8,3% és al capdavant d’empreses de més de 3,5 anys de trajectòria (per sobre de la mitjana estatal, del 7%) i el 3,7% ha emprès recentment (també per sobre de la mitjana estatal, del 2,9%). Aquesta darrera xifra situa Catalunya, juntament amb la Comunitat de Madrid (3,7%), com un dels territoris amb la taxa més alta d’activitat emprenedora recent entre els més grans de cinquanta-cina anys.
Parlo amb Loreto Fernández, directora de l’Equip GEM Galícia i coordinadora de l’informe, i li pregunto quins aspectes en destaca. Són tres. Em diu: “Els emprenedors més grans de cinquanta anys consideren, en una proporció molt elevada, que compten amb els coneixements i habilitats necessaris per a emprendre, atès que vuit de cada deu se senten capacitats per a posar en marxa un negoci. És important, perquè aquesta dada trenca amb uns certs estereotips associats a l’envelliment laboral, perquè els coneixements adquirits durant la vida, l’experiència, les xarxes de contacte creades i la maduresa professional apareixen com a avantatges competitius clars per als emprenedors de més de cinquanta anys.”
El segon és que “els més grans de cinquanta anys emprenen menys que els joves, però quan ho fan, els seus projectes solen ser més estables i sostenibles en el temps”. “És important, perquè la taxa de mortalitat empresarial és un llast a l’estat espanyol i de l’estudi s’extreu que els emprenedors més grans de cinquanta anys generen empreses més estables i la taxa d’abandó és més baixa: només l’1,2% deixa la seva activitat, enfront del 4,1% dels menors de cinquanta anys. En definitiva, el principal valor diferencial dels emprenedors sènior no és crear més empreses, sinó consolidar-les millor. Això suggereix una capacitat més elevada de supervivència empresarial derivada de l’experiència acumulada.”
I, finalment, destaca “la creixent importància de la sostenibilitat i de l’impacte social o ambiental en els projectes encapçalats per persones de més de cinquanta anys”. “Encara que en aquest sentit les diferències generacionals són moderades, els sèniors mostren més inclinació cap a la priorització d’objectius ètics i sostenibles en les iniciatives que emprenen.”
En definitiva, com conclou l’informe, caldria maximitzar aquest potencial i esperit emprenedor creixent, i per fer-ho és necessari que les polítiques públiques, les estratègies empresarials i la consciència social s’alineïn per fomentar el talent sènior, donar suport a l’emprenedoria i garantir que la longevitat sigui sinònim d’oportunitats i qualitat de vida per a tots.
No cal dir que desitjo que tant de bo sigui així.
