Ja fa unes quantes setmanes que la temporada turística ha començat amb força a les Illes. M’ho diu l’autopista, més plena que de costum, tan embossada com cada estiu. Direcció a l’Arenal, passant per l’aeroport, un Porsche negre descapotable m’avança per l’esquerra. El condueix un noi acompanyat del pare. Són estrangers. El cotxe –no en sé el model– és de lloguer. L’avançament és gairebé inútil, perquè la processó és parsimoniosa. Benvinguts a l’estiu del 2026.

Que la temporada ha començat també m’ho diuen els hotels plens i els carrers de l’Arenal que converteixen Mallorca en Malle, que és com els alemanys es refereixen a l’illa quan l’objectiu és fer-hi això que veuré avui: un turisme d’excessos desmesurat. Malle és l’expressió que també va utilitzar una empresa alemanya per a fer publicitat a l’aeroport de Son Santjoan. Amb un cartell immens, per si cap mallorquí no s’havia adonat encara que aquí la llengua comuna és l’alemany. En aquest cas, anava acompanyat d’una frase que juga amb el doble sentit i que es podria traduir per “Les coses que passen a Mallorca, queden a Mallorca” o “es paguen a Mallorca”. L’anunci ja ha estat retirat per l’empresa, que, a diferència d’AENA, ha reconegut l’error d’haver vinculat l’illa amb el turisme d’excessos.

Davall d’aquella publicitat, quan encara era exhibida, fa pocs dies, la companya Caterina Karmany, de TV3, intentava de fer una connexió de l’aeroport estant. La imatge és molt simbòlica: un grup de turistes, com clons, la molesten, amb gresca en compte de sang per les venes.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Caterina Karmany (@caterinakarmany)

“Ballermann”

A l’Arenal, avui, l’estampa continua. Segurament anaven cap allà o en venien. Potser no és tan conegut com Magaluf, però l’escena és ben igual.

Hi som un dia qualsevol entre setmana, a l’horabaixa. L’anunci de l’aeroport no és l’únic. Abans d’arribar-hi, unes quantes tanques publicitàries que anuncien festes en alemany em recorden que entr en domini germànic. No cal ser gaire viu per a saber on cal anar per a trobar-los: basta de seguir els crits o la música. El sol espitja i a més d’un li deixarà el cos rosa. La mar no s’immuta. L’arena és el jaç ideal per a fer-hi la migdiada. O per a continuar la festa.

La música surt del Balneari 6. Com passa amb Malle, aquesta zona també l’han rebatejada: en diuen Ballermann i el significat, directament, és el d’una zona de turisme de gatera. Una de les primeres impressions de tothom que hi vagi de safari és que el 99% dels turistes duen algun distintiu perquè sapiguem que són alemanys. O la camiseta d’algun equip de futbol, o la bandera, o braçalets o un souvenir amb una proclama escrita en la llengua de Hansi Flick. Hi ha una necessitat imperiosa de voler recordar als mallorquins que això és seu. Perquè, entre festa i festa, entre gerra i gerra, també hi ha part d’una actitud colonitzadora.

Supòs que quan la presidenta Marga Prohens diu que “el turisme sempre és la solució” i que “no hi ha alternativa”, també es refereix a aquesta classe de turisme. El del Bierkönig i el del Megapark, dos dels grans establiments que hi ha la zona: jardins a l’aire lliure de cervesa i alcohol. La Malle del Ballermann.

“Vénen a fer allò que no fan a ca seva”

“Ahir a la nit van fer molt d’enrenou. Amb els megàfons cridaven: ‘Olé, olé’.” M’ho conta n’Antònia, una veïna de la zona –l’única que hi he trobat–, que passeja el ca vora la mar. Ha viscut tota la vida a l’Arenal i ha vist com s’ha degradat amb el pas del temps. La crítica més honesta és aquesta: “Vénen a fer allò que no fan a ca seva. Això, a ca seva, no ho fan!” No és la imatge que li agrada oferir de Mallorca: “Molt manco, quan els veus tirats en terra, beguts.” I això sembla que no canviarà, em diu. Fins i tot comenta que enguany la festa ha començat abans i que ja han arribat a tot drap. “No s’hi pot anar amb nins. Els meus néts em demanen què fan aquests joves”, m’explica, abans de reprendre la passejada amb el cus. 

És curiós, perquè no és estrany veure-hi famílies. D’alemanys, és clar. Veig un home portant una criatura a coll-i-be. La dona, amb una camiseta oficial del Bierkönig, li fa jocs mentre van caminant entre guiris beguts, grups d’adolescents i aquell ambient de com si fossin a ca seva, però amb calor. I, com diu n’Antònia, podent fer tot allò que no fan a casa.

Uns quants metres enrere, un noi amb un casquet volador –un dels complements estrella– diu coses pel megàfon. Al costat, hi ha un grup de jubilats que seuen també sobre el muret que separa la platja del passeig. Ajagut a l’arena, un d’ells es deixa fer un massatge per una dona a l’esquena, anques incloses. Els amics fan befa, dient-li que s’hi pot estar una bona estona, en aquella zona. Més endavant, també em trob un grupet d’unes quantes senyores amb una camiseta del Megapark. Pel davant passa un comiat de fadrí. Minuts després, noies joves que semblen d’un mateix equip. Malle no hi entén, d’edats. 

El carrer del ‘Jamón’ i un casament

Al carrer del ‘Jamón’ es reuneixen els millors i els pitjors exponents de cada casa. O potser només els pitjors. Els alemanys s’hi passegen en grups. A un costat, el Bierkönig; i a l’altre, el Bamboleo. Un poc més endavant, un pernil gegant sobre un establiment de la zona. I amb els peus a terra, molts de venedors ambulants que intenten de sobreviure com poden, malgrat que quan Prohens diu que moltes famílies viuen del turisme no es refereix a ells.

Un d’aquests, que no em diu el nom, és del Senegal. Fa deu anys que viu aquí. Mentre parlam, pel costat passa una al·lota amb una camiseta amb el lema a l’esquena: “Malle Party Crew.” Ja hi tornam a ser. El venedor, amb camisetes de Musiala a les mans, cadenes exageradament grosses d’or impostat al coll –que després durà més d’un alemany– i ulleres de sol per a vendre, em conta que els caps de setmana això s’estiba encara més de gent. “Sí, per aquí molts d’alemanys. Però més endavant hi ha holandesos”, confirma. Cert, els alemanys no són els únics que la fan grossa. Fa tres estius es feia viral la notícia que un turista dels Països Baixos havia defecat sobre el cap d’un altre turista adormit, víctima de l’alcohol. També a l’Arenal.

Uns minuts després, en aquell mateix carrer, començ a sentir crits i aplaudiments. La mirada cerca pertot fins a enfocar dues persones vestides de nuvis, amb cervesa a la mà, celebrant el casament en aquest emplaçament. Ell alça el braç, fent un gest de victòria, cap als compatriotes que el bravegen dels locals de moda estant. Continuen el seu camí, amb la rialla a la boca, tot i que fan una aturada a un d’aquests supermercats de platja de color vermell, tot retolat en alemany. Ja no els quedava cervesa i havien de recarregar el dipòsit.

Torn al començament. I és com rebobinar la cinta cada volta. Més grups d’alemanys equipats completament. El Balneari 6 amb música. Els crits que no fan als seus trens els fan en aquesta barra lliure de diversió, sangria, cervesa, música i estiu. A la platja, cap mallorquí. I gairebé en tot l’Arenal, tampoc. Was auf Malle passiert…