La data d’avui és més que simbòlica: el segon aniversari de les eleccions catalanes del 2024 coincideix amb una nova jornada de vaga dels ensenyants, convocada pels quatre sindicats crítics que representen la majoria dels treballadors. L’executiu s’acosta a l’equador de la legislatura amb una revolta de gran abast dels professors de les escoles i els instituts públics. No li va sortir bé la tàctica de dividir els sindicats signant un acord amb CCOO i UGT. I per si no fos un conflicte de prou abast, n’ha sortit esquitxat el Departament d’Interior per l’escàndol d’haver infiltrat dues policies en una assemblea de mestres. La crisi ja no se circumscriu a Educació, sinó que afecta amb força el d’Interior. I, sobretot –i potser és la cosa més important a l’hora de la veritat per a Illa– ha incomodat els seus socis parlamentaris: ERC i els Comuns han reclamat la destitució del director de la policia, Josep Lluís Trapero, un pilar del departament de Núria Parlon. L’escàndol s’afegeix a la polèmica de la prova pilot per a enviar mossos de paisà a instituts i escoles per reduir la conflictivitat als centres. Illa sembla no oblidar que ERC els deu el suport que els socialistes van mantenir a Josep Gonzàlez-Cambray en moments crítics, però el blindatge de la consellera Esther Niubó pot significar un cost per als republicans, tenint en compte que és un sector especialment delicat per al seu electorat potencial. Malgrat això, ERC i els Comuns han desvinculat les peticions de dimissió de Trapero de la negociació pressupostària. Els comptes avancen i tot fa pensar que es desencallaran la setmana vinent.

Fa dos anys, les eleccions van trencar definitivament les aliances polítiques independentistes i van catapultar el PSC a la presidència de la Generalitat. La suma de diputats per a la investidura de Salvador Illa va anar d’un escó: just, però suficient per a sustentar l’aliança del PSC, ERC i els Comuns, en un moment en què ERC, havent tingut una forta davallada a les urnes i enmig d’un complex procés congressual, havia d’evitar fos com fos una repetició electoral. Esquerra va supeditar la investidura a un acord per a obtenir la sobirania fiscal, tot i que la literalitat del pacte tan sols concretava la cessió de la recaptació i la gestió de l’IRPF. Aquesta demanda ha estat aparcada com a condició indispensable per a negociar, a conseqüència del recel del PSOE. Ara ERC proposa la línia orbital ferroviària i la societat mercantil vinculada a la proposta del consorci d’infrastructures, tot esperant un acord addicional, com a contrapartides per a avalar els primers i probablement els únics comptes de la legislatura. Tal com va avançar El Periódico, els pactes se segellarien en una reunió de la comissió bilateral, formada pels dos governs. El primer pas serà que els comptes i el projecte de llei d’acompanyament tornin a passar pel consell executiu i es remetin novament al parlament.

Una vegada passat el tràngol d’haver estat el primer govern que va haver de retirar un pressupost ja en tràmit a la cambra, Illa tan sols havia d’esperar les eleccions de diumenge a Andalusia per encarrilar l’acord definitiu amb ERC. Però el govern ha tornat a ensopegar amb errades de gestió i de càlcul polític amb la crisi educativa, tot i haver brandat sobretot la bandera del bon govern. A Illa, que volia girar full del procés, li han esclatat crisis polítiques que tornen a assenyalar les mancances d’un autogovern insuficient.

La primera va ser la de Rodalia, a conseqüència de la desinversió històrica de l’estat espanyol. El servei de trens es va haver de col·lapsar perquè el govern espanyol decidís amb urgència de reparar els punts més crítics, després de l’accident mortal de Gelida pel despreniment d’un talús. En va sortir especialment desgastada la consellera i portaveu Sílvia Paneque, que pilota igualment les competències en habitatge i l’aplicació de les promeses de construcció de 200.000 nous pisos públics i privats que va fer Illa a la tardor, en el darrer debat de política general. La crisi d’ensenyament també hi està vinculada, perquè les demandes dels docents tenen a veure amb la falta de recursos, amb les millores salarials reclamades i amb la falta d’inversions en personal per a fer viable la inclusió i abaixar el nombre d’alumnes per grup, entre més demandes. Totes dues crisis van profundament lligades amb el dèficit fiscal, amb la falta de sobirania i de recursos propis. Però el PSC va optar a partir del primer moment per evitar qualsevol bri de tibantor amb el PSOE. Ben al contrari, ha mirat d’exhibir les seves connexions amb la Moncloa com a millor garantia de superar els greuges acumulats.

L’estratègia d’ERC de provar de millorar l’autogovern amb pactes amb el PSC i el PSOE, ara com ara, ha topat amb la renuència de Madrid. Per exemple, amb les limitacions per a executar el traspàs de Rodalia, amb la negativa per a la cessió de l’IRPF i amb el refús de descentralitzar la gestió dels aeroports. A més, la precarietat parlamentària amb què governen els socialistes espanyols i Sumar tampoc no garanteix a ERC que compleixin els pactes amb el PSC i el PSOE. El consorci d’inversions en infrastructures va topar amb el vet del congrés espanyol, tot i que preveuen de recuperar-ne la societat mercantil, dependent del govern espanyol. Aquesta votació no era important tan sols per al consorci en si sinó per a allò que ha de venir. La millora del sistema de finançament acordada difícilment s’aprovarà a l’hemicicle si no hi ha un tomb de guió i Junts, finalment, l’avala. El ministre d’Hisenda, Arcadi España, ha de convocar encara el Consell de Política Fiscal i Financera per presentar el model i concretar-ne les reformes legislatives.

Illa ha intentat d’aplicar al parlament la mateixa tàctica que Pedro Sánchez: la polarització amb l’extrema dreta, amb Vox i Aliança Catalana. Ho ha fet aprofitant l’anomalia democràtica que significa que els principals dirigents de Junts i ERC, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, continuïn inhabilitats i no participin en les discussions parlamentàries. Aquesta situació afecta especialment Junts, que exerceix com a principal partit de l’oposició sense que el seu líder tingui una agenda mediàtica equiparable a la dels altres dirigents polítics, i en un context de possible transvasament d’una part dels seus antics vots a Aliança. El relleu d’Albert Batet com a president del grup parlamentari, i l’impuls de Mònica Sales i de Salvador Vergés, com a portaveu parlamentari, no han salvat la situació en què es troba el partit, amb el secretari general, Jordi Turull, igualment inhabilitat. Junts, en canvi, va traslladar la càrrega de l’acció política a Madrid, on ha provat d’esprémer la dependència del PSOE, fins que van trencar les converses per la falta d’avenços i els incompliments.

Illa s’ha beneficiat durant aquests dos anys de la dificultat de Junts per a fer una oposició efectiva al parlament. ERC i els Comuns l’han anat apuntalant amb suplements de crèdit i, a partir de la setmana vinent, es tancarà el cercle amb l’impuls definitiu dels comptes, que sembla que obtindran el vist-i-plau del parlament al juliol. Fins ara, el govern ha assumit les propostes d’ERC i els Comuns com a pròpies, i hi ha supeditat l’acció de govern. Caldrà veure si, amb el pressupost al sarró, afronta debats clau per al seu espai i incòmodes per als socis, com ara l’ampliació de l’aeroport del Prat.