Avui comencen les mobilitzacions dels professionals de l’educació de Catalunya. La USTEC, Professors de Secundària, CGT i la Intersindical es manifesten contra l’acord signat pel Departament d’Educació, CCOO i UGT. Els sindicats han preparat un reguitzell de mobilitzacions descentralitzades, i hi ha tres dies en què es farà vaga a tot Catalunya: el dimarts 12 de maig, el dimecres 27 de maig i el divendres 5 de juny.

Els ensenyants tenen el suport de l’Associació de Famílies Federades d’Alumnes de Catalunya (AFFAC), que reivindica la millora retributiva dels docents i diu que cal adaptar el sistema educatiu a les necessitats actuals. En aquesta entrevista, Lidón Gasull, directora de l’AFFAC, és molt crítica amb el Departament d’Educació i amb l’acord a què ha arribat amb CCOO i UGT. Diu que no és un acord clar i que deixa de banda qüestions clau com ara l’escola inclusiva. Repassem la posició de les famílies, el canvi de paper de la conselleria i què reclamen que es respecti durant les vagues.

—Per què les famílies heu decidit de donar suport a la vaga de docents i professionals de l’educació?
—Perquè fa molts anys que arrosseguem manca d’inversió en el sistema educatiu públic, però també una deixadesa de responsabilitats del Departament d’Educació per a reorganitzar els recursos i adaptar el sistema educatiu a les necessitats actuals. L’AFFAC fa molt temps que ho adverteix. És molt difícil d’asseure’s amb el departament i avançar. No podem fer res més sinó donar suport a les reivindicacions dels professionals de l’educació com a via per a millorar el sistema educatiu públic.

—Aquests dies, hi ha personalitats que han qualificat els sindicats d’irresponsables i els han acusat de perjudicar les famílies. Alguns d’aquests discursos s’han fet a Catalunya Ràdio. Què n’opineu?
—El dret de vaga és un dret fonamental. Tant si hi estem d’acord com si no, l’hem de respectar i preservar. Dir que és irresponsable exercir un dret fonamental trasllada el focus lluny de qui en té realment la responsabilitat, que és el Departament d’Educació, no pas els sindicats, que tenen el dret de convocar vagues. Entenc que hi ha posicions que consideren exagerat el nombre de convocatòries, però també hauríem d’analitzar qui ha estat irresponsable primer, perquè hem de recordar que el Departament d’Educació va arribar a un acord justament amb els sindicats minoritaris del sistema educatiu públic. Per tant, qui origina això és el Departament d’Educació, que no sap negociar amb els sindicats i no sap posar al davant de les prioritats l’educació pública i els drets de l’alumnat, i en segon terme aquells sindicats minoritaris que es van desconnectar de la unitat d’acció i han arribat a un acord sobre el sistema educatiu públic sense representar-lo majoritàriament. El Departament d’Educació també es va precipitar arribant a un acord amb la patronal de la privada concertada, per valor de quatre-cents milions d’euros, sense tenir en compte que li faltava encara molt per negociar. I sobretot sense fer-ho amb els representants dels sindicats majoritaris del sistema educatiu públic; per tant, ha hipotecat part del seu pressupost en educació en acords que són minoritaris en el conjunt del sistema. La xarxa privada-concertada només representa el 30% i la xarxa pública el 70%. El que ens ha portat aquí és una mala gestió de les negociacions del Departament d’Educació, que té la responsabilitat de garantir el bon funcionament del sistema educatiu.

—Us veig molt molesta amb el Departament d’Educació.
—És que em sembla que no donem importància a allò que caldria. Va ser una setmana en què es van fer anuncis milionaris i un ha de ser responsable i saber què té entre les mans. No es pot arribar a acords, publicar-los i presumir-ne si has deixat plantat els sindicats majoritaris del sistema educatiu públic. I, l’endemà, dir que s’ha signat un altre acord milionari amb la patronal de la concertada, i que en el Consell d’Educació de Catalunya es parli de per què s’ha acordat d’augmentar, per exemple, les motxilles escolars del programa contra la segregació de la xarxa privada concertada: i què passa amb els de la pública? I diuen que no, que ja han arribat a un acord i s’han gastat tots els diners i no n’hi ha per a la pública. Estem molestos amb el Departament d’Educació perquè creiem que no ha fet bé la feina. I som a final de curs, amb molts problemes en el sistema educatiu, i fugen d’estudi. A més, tots aquests acords es van adoptar mentre la consellera d’Educació tenia la baixa, en un context en què no semblava especialment urgent de prendre determinades decisions. En situacions semblants, sovint es tendeix a prioritzar criteris de prudència. En aquest cas, es va optar per avançar en uns acords que també s’haurien pogut abordar un cop s’hagués reincorporat la consellera, poc temps després.

—Com veieu l’acord d’Educació amb CCOO i UGT? Us fa el pes?
—No reflecteix les necessitats reals del sistema educatiu. No hi ha res contra la segregació, tampoc sobre el desplegament del decret de l’educació inclusiva. No hi ha cap solució a aquests problemes, que són clau. També és clau la protecció del sistema educatiu públic. Vivim en un context de davallada demogràfica, de sobreoferta de places, i en aquest acord no hi ha cap garantia d’enfortiment i expansió del sistema educatiu públic. Paral·lelament a aquest acord, durant les mateixes setmanes va sortir la resolució provisional dels concerts educatius, on es va fer gairebé una renovació automàtica dels concerts educatius. Per tant, el pes de la xarxa privada concertada sobre el conjunt del sistema continua essent el mateix. I veurem, quan ho analitzem bé, si no augmenta el pes de la xarxa privada concertada.

—Per què creieu que és dolent l’acord?
—No recull res sobre els principals problemes estructurals i reptes. Donem suport a una millora de les condicions econòmiques dels professors, tot i que no ens afecta directament. Però sí que ens afecta el benestar de l’alumnat. L’acord no ha servit per a diversificar els tipus de professionals que necessiten els centres per a respondre a la complexitat actual del sistema educatiu. El sistema i l’alumnat han canviat, tenen unes altres necessitats i el sistema no respon. No hi ha cap acord per a incorporar la diversitat de professionals que necessita l’escola inclusiva, com ara educadors socials, integradors, psicòlegs, logopedes, especialistes, per a poder garantir una educació integral a tots els infants. Sí que és un acord milionari, de dos mil milions d’euros, però quan te’l mires, no saps on van a parar.

—Però com s’explica que, fent aquesta radiografia i amb els sindicats majoritaris en contra, Educació hagi volgut signar un acord com aquest?
—Això s’hauria de preguntar al Departament d’Educació. S’ho haurien de preguntar els mitjans de comunicació. El focus s’hauria de posar aquí, i no pas a qüestionar un dret fonamental dels treballadors de l’educació. S’hauria d’entendre com és que se signa un acord de dos mil milions d’euros amb dos sindicats minoritaris del sistema educatiu. El govern hauria d’explicar per què no es recull allò que la majoria de representants del sistema educatiu li posen sobre la taula de fa temps. El departament també té l’obligació de respectar tots els agents de la comunitat educativa. No tan sols els sindicats o els professionals de l’educació tenen necessitats en el sistema educatiu, l’alumnat també en té. Les famílies també són víctimes de la manca de recursos o la mala distribució dels recursos dins el sistema educatiu. Quan s’hipotequen tants diners del pressupost públic en educació, estaria bé fer un exercici de transparència i de transversalitat perquè dins la comunitat educativa no només hi ha els professionals de l’educació.

—Els sindicats insinuen que potser hi ha pactes ocults amb CCOO i UGT.
—No ho sé, però el Departament d’Educació hauria de respondre a aquesta pregunta: per què arriba a un acord de dos mil milions d’euros només amb dos sindicats minoritaris del sistema educatiu públic? L’AFFAC és la federació més representativa de famílies d’AFA de centres públics. El Departament d’Educació no ens ha permès de negociar absolutament res del pressupost.

—I en ocasions anteriors?
—No, mai. Això també són coses que s’haurien de posar sobre la taula i reflexionar-hi.

—A educació s’han viscut uns anys molt convulsos. Ara, amb Esther Niubó, la història es torna a repetir, no convenç ni agrada a tothom.
—Ens va sorprendre moltíssim. Fins que no han començat a passar aquestes coses, vèiem un departament molt més cautelós, més prudent. Va ser un canvi de guió que no ens ho esperàvem, perquè no era el tarannà del departament. I justament tot això ha passat quan la consellera no hi era. Hi ha coses que sí que es veien, com ara que és molt difícil que prenguin partit per la pública. Políticament, saps com és el PSC. Podies veure qui hi ha de president del Consell d’Educació de Catalunya, qui havien posat de director general de centres concertats, que ara és assessor de primera línia del president.

—I, enmig de tot això, us han col·locat la prova pilot dels agents dels Mossos de paisà als centres. Com ho heu rebut?
—De la mateixa manera que l’acord amb Comissions Obreres i UGT. En quin moment ens sorgeix aquesta necessitat? Ni tan sols tenim un problema de violència als centres educatius. No hi ha hagut cap salt de dades que justifiqui una maniobra d’aquest estil.

—Ara que hi haurà vagues, l’AFFAC marca els límits allà on són afectats els drets dels alumnes. A què us referiu?
—Més enllà de l’exercici dels trets fonamentals que té el professorat, tota la resta l’hem d’intentar preservar. Una gran part de les sortides escolars es fan en horari lectiu. Una cosa és que el dia que toqui sortida hi hagi vaga. I una altra cosa és que, a part de les accions de reivindicació al carrer, no vulguin fer sortides escolars. Al final això afecta l’alumnat. Entenem les seves reivindicacions, el dret de fer la vaga. Però cal que eliminis les sortides escolars o fins i tot les colònies? Hi ha nens i nenes, sobretot dels centres en zones de més complexitat, que potser seran les úniques experiències que tindran dins el sistema educatiu. Negar-se a avaluar de manera qualitativa és una línia vermella, no tens el dret d’incomplir les teves obligacions com a docent. Aquí afectes l’alumnat, no pas el Departament d’Educació. Els sindicats aquí també hi tenen una responsabilitat. N’he parlat, per exemple, amb la USTEC. Ells em diuen que no surt dels sindicats que no es faci l’avaluació qualitativa. Encara més, que han dit que això és una obligació que han de complir. Com a organització sindical, tenen la responsabilitat d’ordenar les reivindicacions i mirar de posar límits. Tots hem de ser responsables. Els professionals de l’educació han de tenir el dret de vaga i han de poder exercir els seus drets fonamentals, però tampoc no ens hem d’oblidar que són els professionals que garanteixen un dret fonamental com és de l’educació.

—El departament ha dit que no mourà fitxa en la negociació. Ha adoptat una posició molt rígida. Us sorprèn?
—I tant, molt. Perquè, tenint davant els sindicats majoritaris de l’educació pública, com pot dir que d’aquest acord no se’n mourà i ja està? La seva obligació és seure i negociar fins que s’acabi aquesta situació. Si no ho fa, farà deixadesa de funcions. Té l’obligació que el sistema educatiu funcioni i s’ha d’encarregar dels treballadors que protesten.

—Sovint es diu que la delegació de l’educació s’ha traslladat massa als mestres, que potser no es para prou atenció a casa. Aquesta mena de discursos, com els percebeu?
—L’AFFAC defensa fermament la participació de les famílies en el sistema educatiu. Es parla, quan interessa, de la participació de les famílies, però després ningú no sap com garantir-la. Quantes vegades hem sentit també que cal traspassar responsabilitats a les famílies sense comprendre que no totes tenen el mateix context socioeconòmic? Les coses són més complexes. Això no és la guerra de l’últim contra el penúltim. Evidentment que les famílies tenen responsabilitat en l’educació dels fills. N’han de tenir, no només les famílies. També el Departament de Drets Socials i aquells que han de garantir polítiques contra la pobresa. Que les coses són una miqueta més complexes, fugir d’estudi no ens porta enlloc. Nosaltres no compartim, per exemple, la visió, del sindicat Professors de Secundària sobre la inclusió. Entenem que la inclusió també ha d’estar en l’educació secundària i hem de començar a canviar aquest marc mental. El que hem de fer és adaptar el sistema educatiu per donar la millor resposta possible. I això significa canviar moltes coses, però també ha de canviar que el professorat de la secundària entengui que tot l’alumnat és responsabilitat seva. I, per tant, l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu també ho és. Ho és de les seves famílies, ho és d’altres departaments del govern, ho és de la societat en general.

—Si fóssiu consellera d’Educació, quines serien les mesures més urgents?
—La gratuïtat real del sistema educatiu públic. És on hauríem d’invertir gran part del pressupost. Això genera moltíssima desigualtat i tensions entre centres. Les quotes són més elevades i hauríem d’esforçar-nos perquè l’educació fos gratuïta al cent per cent. En segon lloc, hem d’avançar, i amb recursos, en el sistema educatiu inclusiu, no tan sols a infantil i primària. També s’ha de basar en la codocència. S’ha demostrat, i en tenim proves, que si hi ha dos professionals en el mateix nivell s’aconsegueix un impacte brutal en l’aprenentatge i en la garantia d’un sistema educatiu inclusiu. Després hem d’avançar amb els suports addicionals i intensius als centres on tenim els nens. I que no siguin els nens que hagin de voltar pels centres per aconseguir els recursos que necessiten. I, finalment, el temps del migdia, dels menjadors escolars. L’educació secundària tendeix a tenir uns horaris intensius que fa que no hi hagi menjadors escolars en els instituts i hi ha una pressió lectiva molt elevada per als alumnes. Hem d’aconseguir menjadors escolars i gratuïts amb horaris més saludables.