18.05.2026 - 21:40
En el llibre del Gènesi hi ha una escena que ha travessat mil·lennis perquè conté, condensada, una de les misèries més pures de la condició humana. Esaú, fatigat en tornant del camp, ven la primogenitura al seu germà Jacob en canvi d’un plat de llentilles. La teologia ha tractat aquest gest amb el menyspreu que mereix; la literatura n’ha extret una lliçó que el lector d’avui pot fer servir sense esforç: hi ha actes en què el preu no està només en la cosa venuda, sinó en el fet d’haver-la venuda.
Ahir, a Sant Sadurní d’Anoia, Oriol Junqueras es va asseure a la vora del president Salvador Illa per beneir el primer pressupost que aconseguirà d’aprovar el govern del PSC. I el fet més espectacular –i sorprenent, si no fos perquè d’aquest home ja no sorprèn res– és que ho ha fet amb les mans buides. Buides de tot, llevat d’un plat de llentilles que els dos comensals van provar de presentar, en un acte ben deslluït, com si fos un autèntic banquet.
El plat té un nom: línia orbital ferroviària. I té un pintoresquisme singular: Esquerra ven com a raó per a pactar el pressupost una cosa que el tripartit del president Montilla ja aprovà fa quasi vint anys i no executà mai; un projecte que el PSC mateix va recuperar el juliol passat dins el seu pla d’infrastructures fins el 2050; i que hauria de pagar i executar el govern espanyol, amb 5.200 milions d’euros i unes obres allargades fins al 2040. La primera pedra d’aquest gran acord que, segons Junqueras, justifica els vots d’ERC, en realitat la van posar l’any 2005 i, si no ho recorde malament, van tallar una cinta inaugural i tot. D’aquest nivell és la dimensió de la broma republicana.
L’altra meitat del plat l’omplen amb una societat mercantil d’inversions que, en tot cas, dependrà de la bona voluntat de la Moncloa –una cosa amb què no pots comptar mai–, amb un percentatge del Consorci de la Zona Franca que ningú no sap en què es traduirà ni com, amb un compromís plurianual amb l’Agència Tributària de Catalunya i amb alguna engruna més.
Evidentment, sumat tot això, no val ni de bon tros allò que ha restat incomprensiblement fora de la taula: el famós traspàs íntegre de l’IRPF, presentat per ERC fa tan sols uns mesos com la clau de volta de tot l’edifici, “la porta cap al concert econòmic”, i com l’argument últim pel qual –ens deien– valia la pena de trencar amb l’independentisme i fer president un home del PSC, espanyolista fervorós. D’aquell jurament solemne avui ja no n’hi ha res. De l’al·legat sobre el pacte fiscal, tampoc. Allò que ens digueren que era “només acceptable amb l’IRPF” s’accepta ara sense l’IRPF, i a sobre pretenen presentar-ho amb posat de triomfador.
Cal posar-hi nom, doncs, a aquesta operació, perquè els eufemismes són una anestèsia i a nosaltres ens calen els nervis desperts. Això de Junqueras no és pragmatisme: el pragmatisme exigeix d’obtenir allò que es pretén. Això de Junqueras no és realisme: el realisme descriu els fets, no els maquilla. Això de Junqueras és, senzillament, capitulació. I amb un matís que la fa pitjor encara: és una capitulació negociada a partir d’una posició de força –que ERC té encara la clau de la legislatura catalana i de la de Madrid.
Tot és, doncs, tan sorprenent que l’única cosa que pot explicar que el president d’Esquerra es venga tan barat i sense gens de vergonya és la urgència íntima del venedor. Una urgència que té, en aquest cas, una expressió molt concreta: l’indult personal i el futur judicial. Poder-se presentar a unes eleccions, en definitiva, que solament ell creu que li podrien anar bé i que s’han convertit en una obsessió que pot arrossegar –i ja va arrossegant– el partit a la misèria moral.
El president d’ERC sap que la raó de tot és aquesta –i no la cascada de notes de premsa ridículament triomfalistes. Però nosaltres hem de ser conscients que això ho sap, sobretot i principalment, el PSOE. Un PSOE que sempre ha entès amb una claredat admirable que els negocis més rendibles són els que es tanquen amb aquells adversaris que necessiten alguna cosa de tu i no s’atreveixen a dir-la en veu alta.
I mentrestant el país no funciona, i està pitjor que mai. Rodalia, com cada matí. Els metges, en vaga. Els mestres, en vaga i amb agents dels Mossos infiltrats en les assemblees. L’informe Fènix, dormint al calaix. La llengua, perdent terreny cada hora que passa, en pantalles, escoles i ajuntaments.
Algú va dir –i lamente no recordar qui és– que els pobles que es paguen amb símbols són els que els poderosos compren amb monedes. El tren orbital és això i tan sols això: un símbol, menjar ràpid per a la fatiga del moment, presentat amb la grandiloqüència de qui vol fer-lo passar pel nostre pa de cada dia. La diferència amb la història bíblica –modesta, però decisiva– és que Esaú si més no tingué la decència de no parlar en nom d’una nació, i no va amagar mai que el seu interès personal era l’única cosa que li importava i el motivava. Perquè aquesta és, al capdavall, la línia que separa una mala decisió d’una indignitat imperdonable.
Siga com siga, que quede ben clar: Oriol Junqueras no ha venut tan sols un pressupost. Ha venut també l’única cosa que encara podia fer interessant el seu partit: la sospita –cada dia més feble– que algun dia tornaria a ser allò que ens van dir que eren.
PS1. La irrupció d’Endavant Andalusia al parlament d’aquell país reforça un fenomen que ja crida l’atenció seriosament a Madrid. A l’estat espanyol, fora del territori estrictament espanyol, les esquerres que creixen són les nacionalistes o sobiranistes; en canvi, les esquerres nacionals espanyoles es troben com més va més recloses en el seu país i prou. De tot plegat, ens en parla Alexandre Solano en aquest reportatge: “El sobiranisme d’esquerres guanya terreny arreu en detriment de l’esquerra espanyola”.
PS2. Tenen quantitats infinites de diners, búnquers sofisticats i jets privats. La pregunta és: els oligarques del món podrien tenir coneixement –o ser advertits– amb antelació d’una apocalipsi nuclear? D’aquesta idea naix el darrer projecte de l’artista i programador de Los Angeles Kyle McDonald, que ha creat un Sistema d’Alerta Primerenca de l’Apocalipsi que rastreja els moviments dels jets privats de tot el món. Us expliquem com funciona i on veure-ho en aquest reportatge de Rachel Lerman.
PS3. El fotògraf, artista i assagista Joan Fontcuberta i Villà ha guanyat la Creu de Sant Jordi per “haver desenvolupat una obra de gran influència internacional que explora els límits entre realitat i ficció i qüestiona la veracitat de les imatges en la cultura contemporània”. Ha parlat del seu treball amb Andreu Barnils: “La fotografia acaba essent propaganda”.
PS4. Demà, dimecres, presentaré a Castelló el llibre Entendre els mapes. L’acte serà a les set a l’Espai Cultural (ronda de la Magdalena, 11).
