He llegit l’informe Fènix (el podeu veure en aquesta pàgina). Com ja tothom deu saber, és un estudi fet per un grup d’economistes importants que explica que el país –en realitat, parla solament del Principat, tot i que en algun moment posa les Illes i el País Valencià en la mateixa dinàmica negativa– es dessagna. Això mateix: es dessagna. La paraula és de Xavier Roig, no pas meua, però, llegit l’informe, la subscriuria sense pensar-m’ho.

Sense floritures, el document diu que Catalunya creix, però creix d’una manera que la fa pobra i que la porta, per tant, de cap a una crisi social sense precedents que podria destruir tot allò que som i hem estat fins ara. 

La contradicció –Catalunya creix, però es fa pobra– és tan sols aparent i l’informe l’explica amb xifres de sobres. Un 44% dels llocs de feina creats aquests darrers anys són de sectors com ara el turisme de sol i platja, les indústries càrnies i alguns serveis, en què els sous són tan baixos que el treballador, fets els comptes, costa més a l’erari públic d’allò que hi aporta. “Sectors altament subvencionats”, en diuen els autors. Subvencionats –això és una obvietat– pels qui treballen en els altres sectors.

I, mentrestant, la productivitat catalana, que l’any 2000 era d’un 92% de la mitjana europea, ha caigut a un més que preocupant 87%. I hem perdut ni més ni menys que dotze punts de PIB per capita respecte d’Europa d’ençà del 2010. Érem sis punts per damunt de la mitjana i ara som sis punts per sota. Contra allò que alguna gent diu, l’informe a mi no em sembla gens catastrofista –remarca molt també aquells sectors que funcionen bé. Però és evident que llegir-lo fa tremolar i aquest és, probablement, un dels elements més positius del fet que s’hagi publicat.

L’economia no és el meu fort i, per tant, demane disculpes si entre en un terreny que no controle, però he sentit dir tota la vida –i ho he sentit dir a gent solvent– que els països per a avançar col·lectivament necessiten feines ben pagades, capital, infrastructures, un sistema educatiu excel·lent, molta innovació i una idea, ni que siga modesta, de què volen ser. I ací, segons que sembla, ho hem fet tot al revés.

Hi ha, per això, una qüestió de fons que ara ja no es pot defugir. El govern, les diputacions, els ajuntaments, la Generalitat –és a dir, la cosa pública– tenen eines, encara, per a girar la maquinària i frenar la caiguda. Eines fiscals, eines normatives, eines urbanístiques… El grup d’economistes que han fet la feina de cridar-nos a tots l’atenció n’enumeren unes quantes amb una calma quasi notarial: apujar el salari mínim per damunt de la inflació, normalitzar l’IVA de l’hoteleria, eliminar les llicències de pisos turístics fora del món rural, exigir el català als llocs de feina d’atenció al públic, gestionar la immigració d’acord amb les necessitats reals del model que volem. Són coses molt raonables i que en qualsevol país seriós d’Europa són pràctica corrent. 

Per això la pregunta és inevitable: què en diu, el president Illa? Què en diuen els partits catalans? Què en diuen les diputacions? Què en diuen els ajuntaments? Què en farà el parlament, d’aquest paper?

Em fa l’efecte que poca cosa, francament. Vivim un temps en què sembla que la posició és el silenci. El silenci, prolongat, és una manera de governar com una altra, i el president Illa té per principi deixar que les coses vagen com puguen anar i confiar que el rellotge arribe a la legislatura següent sense fer gaire soroll. Sobretot, en veient que l’oposició no és sòlida ni contundent, per les raons que siga. De moment demà sembla que Esquerra Republicana, d’una manera incomprensible, li aprovarà el pressupost i així el president n’eixirà reforçat. Els polítics tenen aquesta manera de fer –això ja ho entenc–, però algú els hauria de dir que, massa vegades, confonen la temeritat amb la prudència. I ara és una d’aquestes vegades.

Podem discutir matisos, sobre l’informe, és clar. Alguns demanaran com és que no se centren en el robatori fiscal de Madrid i el fracàs de l’estat dit de les autonomies. Alguns altres els qualificaran de dretes perquè exigeixen, per exemple, una revisió del sistema fiscal que evite el recurs constant a la penalització de les rendes del treball i l’estalvi. Però, a parer meu, la qüestió ara mateix és molt més simple, i molt urgent. 

La qüestió és que quan un grup d’economistes reputats que no es deuen a ningú –ni al govern, ni a l’oposició, ni a cap lobby conegut– s’asseuen a fer comptes, gasten hores i més hores de faena voluntària i conclouen, alarmats, que el país es dessagna, l’obligació mínima de qui té responsabilitats públiques és, primer, escoltar; segon, llegir a fons; tercer, debatre; i quart, prendre decisions. I si no és així no es fa política: es fa comèdia. 

Per tant, com a societat hem d’agrair la seua faena i exigir respecte per la dedicació que hi han esmerçat. I alhora hem d’entendre que un crit d’alarma com aquest no és mai agradable de fer i per això mateix s’ha de valorar d’una manera molt especial.

Allò que ens diu l’informe Fènix és que Catalunya ha viscut massa anys del mite. D’allò que era i ja no és. D’allò que era en l’economia, en la cultura, en la política i socialment. Els signants de l’estudi ens avisen ja a partir de la primera ratlla del text que no es pot deixar passar més temps: “El model econòmic actual de Catalunya és insostenible i aboca el país al retrocés econòmic i a la ruptura de la cohesió social a mitjà termini.” L’avís, per tant, és extremadament seriós i tots tenim la gran responsabilitat d’entomar-lo. Com a societat, no ens en podem desentendre.

PS1. Tot indica, sí, que avui el consell nacional d’Esquerra Republicana aprovarà de votar favorablement el pressupost presentat pel govern d’Illa. En parlarem demà, de què significa aquesta decisió, però de moment en aquest article ja us fem avinents les claus principals d’una decisió que marcarà –estic segur que molt negativament– el futur del partit d’Oriol Junqueras.

PS2. El govern valencià va menystenir d’una manera molt temerària la mobilització dels docents i ara tot són presses per a mirar de trobar un acord, una volta constatada la força del moviment i quan, a partir d’avui, els estudiants també s’afegeixen a la vaga. Ho explica Esperança Camps: “El Consell de Pérez Llorca passa del menysteniment a la urgència d’un acord amb els docents”.

PS3. A partir d’avui ja es podrà pagar amb Bizum a les botigues. És una novetat que en aquest article us expliquem com funcionarà.