La joventut del papa

Hi ha un grup de nois a la plaça de la Catedral de Barcelona que van embolcallats amb banderes del Vaticà. Deuen tenir catorze anys o quinze. També branden un parell de banderes espanyoles. “Visca el papa!”, clama un d’ells, en castellà. I un cor l’acompanya: “Visca!” Se’ls veu eufòrics: quan els enxampa una connexió televisiva s’abracen i salten amb el deix d’una colla de seguidors d’un equip de futbol. Fan càntics vocàlics que s’han posat de moda últimament als estadis. De sobte es posen a cridar, sempre en castellà: “Aquesta és la joventut del papa!” 

La mitjana d’edat crida l’atenció de seguida. És baixa. Hi ha grups d’estudiants d’escoles religioses amb els seus professors, pares amb els fills molt petits que fan campana, pre-adolescents que van en grup. “Aquesta és la joventut del papa”, van repetint, de tant en tant, durant hores. Esperen abnegadament, sota un sol abrasiu, barrejats amb els turistes, que dominen el paisatge. Unes noies angleses mengen gelat. En una colla que seu a terra, hi ha dues samarretes de la selecció espanyola de futbol. El mundial comença aquesta setmana. “Visca Crist Rei!”, clama de fons un noi. “Visca!” “Visca la verge!”, hi torna. “Visca!”

Una noia llegeix en un llibre electrònic de la preqüela de la saga Els jocs de la fam, una distopia nord-americana que retrata un concurs postapocalíptic de supervivència humana. En miro de reüll un fragment: “No tinc ni idea de què passa quan morim, però la Lenore Dove creu que res no mor mai de debò i que simplement passem d’un món a un altre, igual que els Covey anaven d’un poble a un altre.” Al cap d’una estona, el seu xicot treu un altre llibre electrònic i es posa a llegir el mateix llibre. És una de les operacions polítiques que el papa Lleó XIV ha posat en marxa: un relat per a prevenir la distopia tecnològica d’uns grans oligarques que tot ho dominin.

És precisament el comentari que em fa un altre noi. “Si no donem més poder a l’església, acabarem com els Estats Units.” Què vols dir?, li demano. “Cadascú a la seva.” Fa onejar una senyera que duu sobreimprès el sagrat cor de Jesús. Diu que és carlí, però no em vol dir el nom ni donar detalls quan s’assabenta que sóc periodista. “Tot i que desconfiar dels altres és pecat”, fa, amb un somriure murri. Li faig notar que hi ha pocs catalans, però diu que hi són repartits. Ell va tot sol. Deu tenir poc més de vint anys. “Aquesta és la joventut del papa!”, es va sentint de fons. Mira de llevar importància a la polèmica per l’ús escàs de català. “Sí, ja ho sé, que hi ha hagut polèmica, però tant se val. Per nosaltres, primer és Déu i després, Catalunya.” Quan diu ‘nosaltres’ vol dir els carlins que no flirtegen amb Vox. Insisteix en la tesi que el problema és la manca de poder de l’església. “La política l’han de fer les parròquies”, em diu.

Ens interromp un senyor que vol saber a quina hora és previst que arribi el sant pare, que encara no ha aterrat. Serà a la una, si tot va bé. Decanta el cap en senyal d’escepticisme. “Poca gent, doncs. No és com Madrid, això”, diu. De fons, més crits, tots en castellà. “Es nota, se sent, el papa és present!” Però no és present, encara: l’espera es fa llarga. Hi ha molts vanos, molts paraigües. Una parella mira per YouTube com el papa saluda les autoritats damunt una catifa vermella, sobre el ciment de l’aeroport de Barcelona. Són polonesos, admiradors de Joan Pau II. S’acaben de casar. A la pantalla hi apareix Salvador Illa. “És el nostre president”, els dic. Em miren estranyats. “Em pensava que només teníeu rei i primer ministre”, fa ell. “És el de Barcelona”, el corregeix ella.

Repartides per la plaça hi ha tres banderes amb el rostre d’una dona, Ana García de Cuenca. Una la fa voleiar el pare d’una nena que aguanta uns fullets amb la mateixa cara, en blanc i negre. Té setze anys. “És una profeta cordovesa que durant cinquanta anys va tenir revelacions i va escriure molts llibres”, m’explica. Als fullets que reparteix hi ha una fotografia de Joan Pau II observant-ne amb deteniment un exemplar. I uns versos. “No en diguis civilització, ni en diguis temps moderns, / que es vegin amb normalitat el crim, el robatori, l’adulteri.”

Les veus de tres o quatre adolescents comencen a cantussejar el “Virolai”, sota les oliveres de la plaça. No els segueixen. Al cap d’una estona, uns altres entonen el “Que viva España” de Manolo Escobar. Hi ha una mica més de veus, però tampoc no es consolida el cant. “Al Cel s’hi va en equip”, fa un altre cartell en castellà.

Els nervis comencen quan els cotxes de la comitiva van entrant a la plaça, provinents de la Via Laietana. Fa un sol que bada les pedres. Una gentada es posa a escridassar una turista que no els deixa veure res: “Abaixa el paraigua, per l’amor de Déu! Abaixa el paraigua!” L’escena es repeteix al cap d’una estona amb una altra turista que ha pujat damunt l’espatlla del seu marit. “Baixa, per favor, que tots estem igual”, s’esgargamella un noi en castellà. No li fa pas cas. El papa arriba i es deixa veure tot just uns metres abans d’entrar a la catedral, però la perspectiva de tot un lateral impedeix de veure’l. La perspectiva i una munió de mòbils que s’alça enlaire com si fossin espelmes que haguessin d’atènyer el Cel. Només el veuen ben clarament els qui han pagat entrada i són dins un quadrat cèntric, voltat de tanques metàl·liques.

Quan el papa és dins la catedral, durant uns minuts impera una sensació d’astorament. Ha estat molt fugaç. Molta gent se’n va de seguida. “Vinga, va, que ja ens ha passat la il·lusió”, fa una senyora, mig irònicament. Hi ha un cert malestar entre els qui s’ho han perdut. Una nena de quatre o cinc anys, a collibè del seu pare, plora perquè no l’ha vist. “No n’he vist ni una mà”, diu, en castellà. Un senyor badaloní hi detecta una mica d’improvisació, en tot plegat. “Espero que després saludi o digui alguna cosa, perquè si no potser tindran raó de criticar-lo…” La conversa comença en castellà amb una mare que té accent colombià i va acompanyada del seu fill adolescent. La mare fa un parell de preguntes logístiques al senyor. El senyor les respon. “D’acord, moltes gràcies”, diu el fill en català. Després, el senyor explica que ha rondinat molt a X per la controvèrsia de la llengua.

Dins la catedral, mentrestant, Lleó XIV fa el sermó mig en català i mig en castellà. El cardenal Joan Josep Omella li demana si l’entén; el papa assenteix, i Omella passa al castellà de tota manera. 

Hi ha una esbandida. Una part del públic s’aplega davant la seu del Palau Episcopal. Hi ha nervis per si no l’acaben veient. Un capellà aguanta el mòbil amb la mà. Escolta atentament per YouTube en directe les paraules del papa. Darrere seu també ho fan un grup de dones. Una d’elles duu la bandera veneçolana a l’esquena. N’hi ha una altra que té accent català que parla en castellà, i per la interacció es nota que no es coneixen. La segona diu a la primera: “Es veu que finalment ha parlat en català. Mare meva. Com li hem de demanar al sant pare que parli en una llengua que no és la seva?”, es demana.

Un home tot sol comença un càntic: “Papa Lleó, surt al balcó!” I el segueixen. És així com neix un càntic.

Plora una altra nena, aquesta de tres o quatre anys i a collibè de la seva mare. La mare li demana en anglès si li dóna permís per a anar-se’n, perquè creu que el pare no sortirà a saludar. La filla fa que no amb el cap. La dona que té davant es fixa que la nena duu l’uniforme d’una escola religiosa de la part alta de Barcelona. Ella també hi porta els seus fills, més grans. Es posen a parlar totes dues en castellà. Estan molt contentes del centre. “Aquesta és la joventut del papa!”, es va sentint de fons. Darrere seu algú exhibeix un cartell que diu, per una cara en castellà i per una altra en català: “Papa Lleó, benvingut. No al genocidi del cristianisme. No a l’asfíxia de la natalitat.” És de l’associació Èdip Rei.

Hi ha corredisses d’una banda a una altra de la plaça, quan el papa surt a dir “bon dia i bona hora” en català, primer, a la portalada de la catedral, i després, quan al cap d’uns minuts s’obre el balcó del palau episcopal. En surt el papa. “Aneu a dinar! Ens veiem al vespre!” I la gent es dissol de seguida, alleugerida. Portal de l’Àngel amunt, tres noies s’ensenyen al mòbil les fotografies que n’han fet. Somriuen. La joventut del papa.