Esquerra i els Comuns han blindat el president Illa d’una compareixença que, en realitat, no li hauria de fer gens de por, al president. I, més enllà del detall en concret, fent això s’ha demostrat que cada dia que passa supediten d’una manera més sorprenent la seua sort a la d’un home que no els ha promès absolutament res en canvi i que clarament es troba en declivi.

Ahir, amb els mestres en vaga una altra vegada, a la junta de portaveus del parlament va passar una cosa que em va semblar molt reveladora. El PSC, Esquerra Republicana i els Comuns van votar plegats contra una proposta de Junts que demanava que el president Illa comparegués davant la cambra i explicàs com ha actuat el seu govern en el conflicte amb els ensenyants i què pensa fer d’ara endavant. 

La realitat és que la demanda és tan elemental que no hauria de caldre ni fer-la. El president Illa mateix –donant exemple de lideratge– s’hauria de presentar al parlament i explicar-se, atès que és un assumpte essencial, que origina un enrenou social més que considerable i uns nervis ben comprensibles en moltíssimes famílies. Anar al parlament i parlar als ciutadans, presentar-los un pla i defensar-lo: això seria raonable i normal.

Però bé, hem d’assumir que en la política d’avui allò que és raonable i normal sol ser més aviat l’excepció i que aquest govern, en compte de donar la cara, prova d’amagar-se tant com pot. Molt bé. Si això fos així, que el PSC hi votàs en contra s’entén: és el partit del president i difícilment votarà contra el seu líder. Però que ho facen Esquerra i els Comuns –que no formen part del govern– ja és una altra cosa. Especialment perquè no és la primera vegada: fa quinze dies, aquests mateixos partits ja van evitar que Illa retés comptes al ple pels suposats casos de corrupció que ronden el Partit Socialista. I dues negatives en quinze dies ja no es poden considerar un accident: són un costum.

Hi ha, doncs, alguna mena de pacte tripartit secret que obliga ERC i els Comuns a votar allò que ordene el PSC? És inevitable de fer-se-la, aquesta pregunta, però jo no en tinc la resposta. No ho sé. Ara, sí que sé que, tant si hi ha un pacte amagat entre ells com si no, l’efecte d’aquestes dues votacions és el mateix. Esquerra i els Comuns s’han convertit en escuders del PSC i, segons que sembla, han perdut qualsevol bri d’autonomia respecte dels socialistes.

I, sincerament, no s’acaba d’entendre per què ho fan, això, ni per què entomen aquest risc enorme de manera gairebé gratuïta. No hi ha cap govern formal de coalició, no hi ha oficialment ni un sol conseller d’Esquerra o dels Comuns assegut al consell executiu, ni un contracte signat que els obligue a res –que fins i tot en aquest cas hauríem de reclamar la capacitat de tenir perfil propi. No. Esquerra i els Comuns simplement donen suport a un executiu socialista –cosa que podem discutir i criticar políticament, però que és perfectament legítima. Però donar suport a un govern o a un president no pot voler dir donar-li la raó sempre i sense desmarcar-se’n en cap moment. En qualsevol democràcia és perfectament normal de sostenir un govern i, al mateix temps, exigir-li que reta comptes o distanciar-se’n en una qüestió concreta en què en discrepes. Passa cada matí en la meitat de països del món.

El cas encara és més sorprenent en relació amb Esquerra. ERC és un partit que històricament ha tingut una gran tirada entre els docents. Molts dels seus quadres eren docents i molts docents els votaven. I, vista la seua actuació, és inevitable de pensar com s’ho deuen haver pres ara, això, els seus. Perquè, en realitat, l’única cosa que es demanava era que el president de la Generalitat explicàs la seua posició sobre el conflicte. No pas que dimitís, ni que dimitís la consellera. Ni coses excepcionalment complicades. Simplement, explicacions públiques. La demanda ve de l’oposició, sí, però és ben senzilla i transparent. I impecablement democràtica -això no ho pot discutir ningú. Aleshores a quin sant aquesta obcecació per a impedir la compareixença? De què tenen por els Comuns i Esquerra Republicana? Què els fa tanta por que no dubten a arriscar bona part de la seua base històrica?

ERC i els Comuns, fent això que fan, no guanyen quota de govern, perquè no en tenen. No marquen perfil propi, perquè cada vot com el d’ahir els fon una mica més en la silueta trista del president Illa. I en realitat tan sols acumulen una cosa: la responsabilitat sobre un desastre que, ara mateix, no és seu. Cosa que és comprar un risc molt gran. Perquè el dia que al president Illa li exploten a les mans la vaga, la corrupció del seu partit o qualsevol de tantes coses que ara s’esforça a amagar, si Esquerra i els Comuns segueixen per aquest camí, em sembla que els votants faran poques distincions fines entre els uns i els altres. Més aviat crec que a l’hora de votar recordaran clarament qui aguantava l’escut –a qualsevol preu i de manera acrítica– d’aquest desastre de president.

PS1. Avui el papa de Roma continua la seva visita a Catalunya, i no tothom veu amb bons ulls la manera com s’ha gestionat aquest viatge. L’Associació Ateus de Catalunya, entre més, va convocar una manifestació en contra ahir al vespre al Born de Barcelona, i ha emès un manifest contra els privilegis públics d’aquesta visita de Lleó XIV. Andreu Barnils n’ha parlat amb Albert Riba, un dels fundadors d’aquesta organització: “Al Vaticà són uns delinqüents”.

PS2. La bellesa del temple de la Sagrada Família, ja per si extraordinària, esdevé encara més profunda quan s’hi descobreixen les idees matemàtiques que s’amaguen rere les formes. Ens les expliquen en aquest article Sergi Muria, Anton Aubanell i Jordi Font.

PS3. Enmig de la tempesta d’escàndols i causes judicials que afecten el PSOE i l’entorn del president espanyol, Pedro Sánchez, ha aparegut un nom sorprenent, amb un protagonisme incert i inquietant: el de l’ex-jutge Manuel García-Castellón, jubilat fa un any i mig, artífex de les principals causes contra el moviment independentista d’ençà del Primer d’Octubre, i que ara es dedica a l’advocacia. La seua adreça oficial com a advocat coincideix amb la seu a Madrid de l’aerolínia Plus Ultra, que és a l’ull de l’huracà pel rescat de cinquanta-tres milions d’euros que presumptament va afavorir l’ex-president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero. Ens ho explica Josep Nualart Casulleras.

PS4. Dilluns vinent, dia 15, presentaré a Brussel·les el llibre Entendre els mapes. Serà al Casal Català (Chaussée de Boondael 207), a les 18.30. Per si algú hi vol venir…