David Cirici: “Arran de la pandèmia, vaig decidir que potser ja hi havia hagut massa modernitat”

David Cirici (Barcelona, 1954) és un home que ha fet gairebé de tot amb les paraules: publicitat, guions de ràdio i de televisió i llibres per a tota mena de públics, dels més petits als més grans… Està convençut que escriure per a joves és escriure per als grans, però suprimint-hi l’economia, la política i el sexe. Ara ha decidit de retre homenatge a alguna de les seves passions amb L’escala de sorra, una novel·la publicada per la Campana en la qual un dels protagonistes essencials és Ramon Llull, el savi mallorquí, que entre moltes més aventures haurà d’investigar un assassinat en una abadia a començament del segle XIV. Cirici hi barreja tot de gèneres i subgèneres per intentar de recrear un món possible, el de Ramon Llull i els seus coetanis, a ritme de novel·la negra, històrica, filosòfica i religiosa, amb múltiples tipologies textuals i una molt encertada cura lingüística. En parlem, de tot plegat, amb l’autor.

—Llegint el llibre sembla que feia molt de temps que el volíeu escriure, que és una obra que heu tingut al pensament molt de temps.
—Vaig estudiar filologia catalana i, si me’n va quedar alguna cosa, va ser una mena d’obsessió per la literatura medieval. I dels medievals, Llull és l’autor que em va agradar més. Ja aleshores, quan tenia vint anys o vint-i-un, el personatge de Ramon Llull em seduïa per a escriure’n alguna cosa, però mai no ho vaig fer.

—Per què?
—He estat un novel·lista del realisme, dels segles XX i XXI, però aquesta cosa d’anar-me’n als segles XIII i XIV no entrava en el meu pla. Volia fer una literatura moderna, compromesa amb la modernitat i buscant els estils contemporanis. A mi m’agrada Faulkner o Joyce, però fer novel·la històrica ni se m’havia acudit. Però, de cop, potser arran de la pandèmia –que va ser una època de canvi i de pensar–, vaig decidir que potser ja hi havia hagut massa modernitat i em vaig dir: “Vull divertir la gent i escriure més una novel·la per divertir-me.”

—Però això a la vegada és molt modern, emprar els gèneres populars per a acostar-se als lectors…
—No ho sé, sempre m’ha quedat aquesta idea que la millor novel·la que va escriure Cervantes va ser El Quixot, precisament la que va escriure per entretenir-se, perquè ell es prenia molt més seriosament les Novel·les exemplars. No vull pas comparar-me amb Cervantes, ni de bon tros, però sí que vaig voler escriure la novel·la que tenia ganes de fer. I sí, realment el tema em perseguia tota la vida. Llull m’ha agradat sempre i per a fer L’escala de sorra no he hagut d’estudiar gaire perquè me’l conec: la història dels segles XIII i XIV també la conec bastant i, per tant, no he hagut de fer un treball gaire profund d’investigació, no em calia.

—Sí que heu fet un procés d’humanització de Llull. Els mallorquins de la meva generació, per exemple, el tenim associat a tot un seguit de lectures obligatòries de COU i li tenim molta tírria. D’una altra banda, molta gent el veu com un monstre literari de gran complexitat i sovint n’oblidem l’home.
—Ramon Llull és un home que coneixem molt poc, bàsicament per mitjà de la Vida coetània i d’allò que va escriure. No tenia aquesta idea dels mallorquins amb obsessió per Llull; aquí se’n llegeix el Llibre de les bèsties i poca cosa més. Realment, si fóssim un país normal seria molt més important, seria conegut internacionalment perquè, com a escriptor, és molt bo. Ara, humanament se’l coneix ben poc i, per tant, me l’he hagut d’inventar. No gaire, perquè ell mateix, mitjançant el Llibre de contemplació en Déu i més títols, dóna molts detalls de la seva vida passada, perquè es penedeix de la luxúria, que era la seva obsessió, el pitjor pecat que es pot cometre. De fet, la primera part del llibre es basa en allò que ell amaga. És una pura fantasia, però es devia assemblar bastant a això. Sabem que formava part de la cort i que coneixia el futur rei Jaume de Mallorca, però després en canvio bastant la història. Tot i això, no és una novel·la centrada en Ramon Llull, tampoc no he volgut fer això. És més centrada en el seu esclau i en una monja d’un monestir inventat d’Occitània.

—Doncs a mi m’agrada molt quan feu aquesta reconstrucció del Llull de què mai ens parlen, l’època en què és senescal, poeta trobadoresc. Devia fer una poesia molt interessant, segurament els poemes devien ser molt bons.
—Segurament. En provençal, per això, eh? Perquè la poesia, l’escrivia en provençal. Per això he fet que viatgi sovint a Occitània, perquè se suposa que és on Llull feia la vida de trobador, sobretot perquè el futur rei vivia a Montpeller, que formava part del Regne de Mallorca. No sé com devia ser aquesta vida. Una part que sí que vaig tornar a investigar va ser com van veure la conquesta de Mallorca els àrabs que hi vivien a partir del Kitab tarih Mayurqa, d’Ibn Amira, un llibre molt interessant perquè és la visió dels altres. M’agrada començar la novel·la així: els infidels són els cristians que van a colonitzar l’illa.

—L’estructura del llibre alterna la veu d’aquests dos personatges, l’esclau sarraí i la monja, que és una autèntica troballa: és una monja per obligació i no per vocació, un personatge que crec que, d’alguna manera, entronca amb la vostra narrativa juvenil.
—Sí, és veritat, em semblaven dos personatges divertits i prou contraposats. És documentat que Ramon Llull va tenir un esclau sarraí, de qui va aprendre l’àrab, idioma que coneixia molt bé, fins al punt que molts dels seus llibres els va escriure directament en aquesta llengua. Allò que ens explica la Vida coetània és que un dia el sarraí va renegar i Llull no ho va poder aguantar i el va fuetejar. L’altre s’hi va tornar i li va voler clavar un ganivet. I en el judici posterior el van condemnar a mort. El mateix Llull ens explica que se’n va penedir, passava per davant la presó i pensava que era un càstig massa sever. I un bon dia els guardians li van dir que el seu esclau s’havia suïcidat, i això el va colpir. És un episodi una mica estrany i el modifico: Llull l’allibera, il·legalment, subornant els guardians. Podria haver passat perfectament perquè, si se’n va penedir, per què no l’alliberava? D’aquí neix una història curiosa que podria ser certa.

—Totes les històries són possibles i Llull sovint ha d’anar trampejant amb la seva.
—Insisteixo que la història no ens l’hem de creure mai del tot. Quan una persona explica la seva història, és molt possible que la falsegi. Per exemple, Llull als seus llibres no s’atreveix a dir que identifica Déu amb el món, cosa que a la pràctica el converteix en un antecedent de Spinoza. Si no ho fa és perquè la pressió de l’Església era brutal en aquella època i no podia dir una cosa com aquesta. De fet, Llull va viure sempre fent equilibris amb la religió. Era molt carca en algunes coses, més reaccionari que molts altres, i això també es veu en la novel·la, però en unes altres era bastant més obert, tenia una visió de conciliació de la religió amb la filosofia. Sempre m’ha fet una mica de por que en aquesta novel·la la part filosòfica sigui pesada, però molta gent em diu que no.

—Fer-la entenedora devia ser un dels desafiaments principals a l’hora d’escriure-la: la filosofia de Llull és aspra.
—És clar. Ramon Llull és conegut potser més pel Blanquerna o per obres així i sobretot pel Llibre d’Amic e Amat. La mística és fàcil d’entendre, però la filosofia de Ramon Llull és difícil. He intentat de llegir L’art de trobar veritat, però és illegible, no es pot entendre. Potser si m’hi dediqués tot un any sencer… No l’entenc i no hi he volgut entrar tant, l’explico molt per damunt perquè és un llibre molt hermètic. Però, en la resta, l’obsessió per a intentar demostrar que les creences de la religió es poden demostrar raonant, trobo que és molt interessant, malgrat que no sigui cert: si fos cert, els hauria convençuts tots.

—Situeu la novel·la en un moment complicat, el final de la persecució de l’heretgia càtara, que afecta directament algun dels personatges del llibre. Aquest context va planant per damunt del llibre.
—El tema dels càtars és molt tangencial, perquè la persecució i sobretot la guerra s’havia acabat, però encara en quedaven romanalles i un món viu. Sempre m’ha preocupat molt que el catarisme s’identifiqui amb una mena de mística estranya, amb el sant Grial i tot això. Les novel·les de Dan Brown i aquesta gent, que confonen el catarisme amb una espècie de secta secreta, ens han fet molt de mal, perquè el catarisme és una visió molt més espiritualista del mateix cristianisme, és com una mena de retorn i és de fet un cristianisme més primitiu i més senzill, i no s’hi han de cercar gaires més secrets.

—Expliqueu-vos.
—En el procés de creació de la novel·la vaig descobrir que el llibre bàsic dels càtars encara existia, n’hi ha una còpia a Itàlia, un manuscrit del segle XIV sobre el llibre dels dos principis, que explica com és la religió. I no té res a veure amb aquestes creences del sant Grial i aquest misticisme estrany. Simplement, és una religió que pretén d’explicar que el món és una desgràcia, que és una creació del dimoni i que n’hem de fugir com sigui, que ens hem de portar bé per a anar a l’altra vida, que és la que realment té interès. És una visió curiosa, molt solidària, molt igualitària, perquè homes i dones hi participen igualment, amb algunes manies estranyes com el fet que, quan s’ingressa a la religió com a home bo, s’abandona el sexe i es deixa de menjar carn: són rareses d’aquestes pròpies de la mística, perquè si tothom hagués entrat en aquesta religió el món s’hauria acabat. Però a la novel·la el catarisme és un aspecte tangencial que afecta sobretot la monja.

—Un altre aspecte molt interessant de L’escala de sorra és aquesta barreja de filosofia, religió i reconstrucció històrica. És una mixtura de molts gèneres, amb cartes i fragments de manuscrits també. Com es fa l’arquitectura d’aquesta novel·la i que tot quadri i que tot combini bé?
—De vegades passa amb les novel·les que no saps com continuar, aquell personatge ja ha fet tot allò que havia de fer, això passa. Però en aquesta novel·la és al contrari: amb aquests personatges podria haver anat molt lluny. De fet, ja es veu, perquè la novel·la acaba, però podria continuar, admet una segona part. Hi havia un excés, tenia material per a donar i vendre. He fet molt exercici de supressió de material. M’ha servit de molt donar aquest llibre als amics, que me l’han fet netejar. Quan tens moltes coses, esporgar és important. A mi m’apassiona el romànic i podria haver fet com Umberto Eco, que es posa a descriure capitells: ho faig en alguna ocasió per parlar de la luxúria, però sobretot l’esforç d’aquesta novel·la ha estat de contenció, de retallar.

—Tot i això, és una mica inevitable pensar en El nom de la rosa…
—És clar, no me n’amago. Quan vaig llegir El nom de la rosa vaig pensar que era la novel·la que jo volia escriure, tot i que la visió del romànic és una mica llibresca, intel·lectual, i hi ha un excés de llatí. Hi ha algunes coses que fan que no entengui com va tenir tant d’èxit, però a mi em va agradar moltíssim. Sí, entro en aquest terreny perquè a la meva novel·la hi ha un assassinat i el meu Sherlock Holmes és Ramon Llull. No m’he d’inventar allò que s’inventa Umberto Eco amb fra Guillem, perquè jo ja el tinc. Ramon Llull, amb aquella manera de pensar, amb la seva claredat, seria un bon investigador. I és bonica una investigació en una època en què no hi havia telèfons mòbils, no hi havia proves d’ADN i no hi havia ciències: només hi havia la raó i l’observació de les coses, i això també em cridava l’atenció. He volgut fer una novel·la antiga. Tu ja ho saps: com a escriptor faig novel·la de ciència-ficció juvenil i els ordinadors m’han acompanyat sempre i només parlo d’hologrames, intel·ligència artificial i tot això. Aquí m’allibero i me’n vaig a un terreny d’ocellets, boira, neu, música i monges que canten.

—També és una novel·la que es destaca per l’opció lingüística, hi ha un gust exquisit per la llengua i per la bellesa.
—La meva afecció per la literatura medieval fa que la llegeixi bé i no tingui problemes amb el català medieval. De fet, ningú no n’hauria de tenir gaires, perquè llegint-lo amb una mica de deteniment s’entén tot. El desafiament d’una novel·la escrita ara és que sembli literatura antiga, però que sigui moderna, perquè si no la gent no l’entendria. Per tant, no he volgut utilitzar cap fórmula medieval, però de les paraules que tinc com a registre, n’escullo les que em sembla que podrien ser del segle XIII o XIV, cosa que és bastant falsa, però és un intent d’aproximar-s’hi. Ramon Llull parlava bàsicament igual com nosaltres i hi he posat paraules que semblin de l’època i que te les puguis creure.

—Com ens podem enamorar de Llull en temps de TikTok?
—Per al lector que no s’hi hagi acostat mai, el Llibre d’Amic e Amat, encara que és un tòpic i que quedar-se amb això és poc, té l’avantatge que és una obra religiosa que podria no ser religiosa, és un llibre on l’amat –que pot ser Déu– i l’amant –que pot ser l’home– es poden substituir per una altra mena de creença o d’espiritualitat. Es pot llegir perfectament essent  ateu, no cal combregar amb res. Això també em passa amb els poemes de Verdaguer. Qui llegeix l’últim Verdaguer llegeix les confessions d’un home i la religió hi té a veure, però és secundària. És clar, són els dos grans poetes que tenim en aquest país, Verdaguer i Ramon Llull, dos grans escriptors. A mi em queda això. Com a recomanació a la gent, diria d’agafar el Llibre d’Amic e Amat amb calma. És un llibre per a llegir com recomanava ell, uns versets cada dia: són només tres línies i pensar-hi molt. En aquesta època de TikTok és fantàstic: és poca cosa, arriba en petites dosis, però amb una meditació bastant més profunda que veure un paio com serra un arbre i li cau al cap, o com persegueix una rata i ensopega.