Un dels resultats més significatius de les eleccions andaluses, a banda la pèrdua de la majoria absoluta del PP, és la irrupció d’Endavant Andalusia com a principal referent de l’esquerra alternativa andalusa. Ha passat de dos diputats a vuit, el segon millor resultat de l’andalusisme polític d’ençà dels deu escons del Partit Andalusista el 1990. I, per primera vegada, ha superat clarament la candidatura unitària de l’esquerra espanyola.

Per Andalusia, la coalició formada per Sumar, Podem, Esquerra Unida i Equo, ha perdut prop de vint mil vots, tot i l’augment de participació, i ha obtingut tan sols cinc escons. El resultat confirma una tendència que es repeteix com més va en més territoris: l’auge d’esquerres d’arrel nacional o sobiranista en detriment de l’espai espanyol articulat entorn de Sumar, Podem i Esquerra Unida.

L’esquerra espanyola, eclipsada

Durant molts anys, l’esquerra alternativa espanyola ha mantingut un discurs profundament ambigu sobre el model d’estat i els moviments nacionals. Sobre el paper, defensava fórmules federals, confederals o fins i tot el dret d’autodeterminació, però gairebé mai no va convertir aquesta qüestió en una batalla política central i no s’ha arribat a posar mai sobre la taula una reforma del model territorial. El procés català va evidenciar aquesta contradicció. Tot i portar-ho en el programa en algunes eleccions, aquest espai tan sols es va mobilitzar clarament a favor d’un referèndum acordat quan el Primer d’Octubre ja semblava inevitable, és a dir, per aturar-lo. Després de la repressió i la intervenció de l’autogovern, l’esquerra espanyola ràpidament se’n va tornar a desentendre.

Això mateix es podria traslladar a la forma de govern. No discuteix les institucions ni la figura de Felipe de Borbón com a cap d’estat, tot i que sovint reivindica un projecte republicà en actes i manifestacions.

Ara, en canvi, cada vegada guanyen més terreny partits que combinen un programa d’esquerres amb la defensa explícita d’un projecte nacional propi, i republicà. El darrer cas és el de l’andalusisme polític, que havia restat reduït durant dècades a espais testimonials, i avui emergeix com un actor central de l’esquerra andalusa. José Ignacio García, cap d’Endavant Andalusia, ho resumia així: “Som un partit andalusista i tenim una relació independent amb el PSOE, amb llibertat per a qüestionar el sistema de finançament o la qüestió dels trens.”

Aquesta mateixa tendència ja s’havia començat a veure clarament a l’Aragó. A les eleccions del febrer, la Chunta Aragonesista, d’esquerres i sobiranista, va duplicar resultats i va passar de tres escons a sis, el millor resultat d’ençà del 2003 i el segon millor de la seva història. Mentrestant, Sumar obtenia un sol diputat i Podem desapareixia directament del parlament aragonès. El contrast és encara més significatiu si es recorda que solament uns anys abans Podem havia arribat a ser la principal força política a moltes ciutats i que Saragossa en Comú havia governat la capital aragonesa.

També hi ha un canvi evident a les Canàries. El 2023, Podem no va entrar al parlament autonòmic i l’espai progressista ha passat a orbitar entorn de Nova Canàries, amb quatre diputats. Paral·lelament, l’ex-dirigent de Podem Alberto Rodríguez ha impulsat Drago Canarias, un projecte clarament canarista, ecologista i d’esquerres, amb un discurs centrat en la dependència econòmica de les illes, la crisi de l’habitatge, el model turístic i la crítica al centralisme espanyol.

Rodríguez, de fet, ja ha deixat clar que vol mantenir-se al marge de Sumar per prioritzar una candidatura estrictament canària. El cas és especialment simbòlic perquè ell havia estat una de les figures més visibles de Podem al congrés espanyol. La seva evolució resumeix bé aquest desplaçament polític: de l’intent de construir una esquerra estatal alternativa a la voluntat de bastir subjectes polítics nacionals propis.

I això passa ja en territoris que van més enllà de Catalunya, el País Basc i Galícia, on els projectes nacionals tenen una base social i institucional molt més consolidada. Alhora, creixen unes altres formacions que, sense ser necessàriament sobiranistes d’esquerres, comparteixen la voluntat de situar-se al marge dels grans partits d’àmbit espanyol i de defensar interessos territorials propis, com ara la Unió del Poble Lleonès, Terol Existeix o Sòria Ja.

El gran canvi a Galícia i al País Basc

Tot i que avui tenen un espai molt més consolidat, els partits independentistes no han estat sempre el principal referent de l’esquerra alternativa. A Galícia, el BNG fa anys que viu una expansió sostinguda fins al punt d’haver substituït el PSdeG com a principal referència de l’oposició. Amb Ana Pontón al capdavant, i gràcies a un discurs autocentrat i coherent mantingut durant anys, el partit ha ampliat la base social de l’independentisme gallec després d’una etapa de forta crisi interna i de successives patacades electorals.

El contrast amb l’esquerra espanyola és contundent: tant Sumar com Podem van restar fora del parlament gallec a les eleccions del 2024. I això que pocs anys abans l’espai vinculat a Podem, les marees i Yolanda Díaz mateix havia esdevingut hegemònic dins l’esquerra gallega.

Al País Basc, EH Bildu també es continua consolidant com el gran referent de l’esquerra. La coalició abertzale ha deixat enrere la marginalitat institucional de fa dues dècades i avui ha assolit una fita que durant anys semblava irrealitzable: disputar l’hegemonia política al PNB, amb una combinació de discurs sobiranista, programa social i una forta implantació local. A Navarra, les darreres enquestes ja estimen que Bildu podria superar el PSOE i convertir-se en la principal força d’esquerres, i al País Basc del nord enguany EH Bai ha aconseguit la presidència de la Mancomunitat d’Iparralde per primera vegada.

La consolidació d’una esquerra sobiranista als Països Catalans

Als Països Catalans també hi ha hagut un gran canvi vist en perspectiva. Al País Valencià, el sobiranisme havia estat sovint fora de les Corts per la barrera electoral del 5%, però la creació de Compromís va transformar completament aquest panorama. La coalició valencianista va acabar convertint-se en una força central del Botànic i va arribar a governar la ciutat de València.

Ara Compromís voreja el 15% dels vots i algunes enquestes ja pronostiquen que es podria acostar al 20%, fins al punt de disputar al PSPV l’hegemonia en un nou pacte progressista. Mentrestant, Unides Podem-EUPV va acabar desapareixent de les Corts Valencianes. El contrast entre l’arrelament municipal i territorial de Compromís i la volatilitat de l’espai espanyol és com més va més evident.

A les Illes, Més per Mallorca i Més per Menorca també han consolidat un espai propi. A les darreres eleccions van obtenir sis diputats entre totes dues formacions i, en canvi, Podem es va trobar reduït a un sol escó. El 2015, Podem n’havia arribat a tenir deu. En aquesta mateixa línia, la candidatura Ara Repúbliques, amb Ara Més, que inclou el sobiranisme de Mallorca, Menorca i també Ara Eivissa, va obtenir a les eleccions europees del 2024 un 5,17% dels vots a les Illes, més que no pas Sumar (4,35%) i Podem (3,14%).

I a Catalunya el contrast també és molt significatiu. El 2010, ICV-EUiA va passar davant d’ERC en vots i totes dues formacions van obtenir deu diputats. Avui la situació és radicalment diferent: malgrat la patacada electoral de les darreres eleccions, en què va perdre tretze diputats, ERC manté vint diputats al parlament; en canvi, els Comuns-Sumar en tenen sis, molt més a prop de la CUP, amb quatre. De manera que, vist en perspectiva, s’ha consolidat un espai sobiranista que sobrepassa els referents d’escala de l’estat espanyol.

La crisi estructural de Sumar

Paral·lelament, l’espai espanyol a l’esquerra del PSOE travessa una etapa de fragmentació, desgast i manca de lideratge. I amb una paradoxa notable: primer Podem i ara Sumar han arribat al màxim nivell de poder institucional a què poden aspirar. Formen part del govern espanyol, Yolanda Díaz n’ocupa la vice-presidència i són imprescindibles al congrés espanyol.

Però, malgrat això, la tendència electoral és com més va pitjor. El 2023, la candidatura de Sumar va aconseguir 31 diputats, en gran part gràcies a les coalicions amb Compromís, Més o la Chunta. Ara, moltes enquestes pronostiquen que aquest espai es podria reduir a una desena d’escons, bona part dels quals continuarien concentrats als Països Catalans i gràcies a aquests partits.

Alhora, alguns dels aliats territorials que havien contribuït a fer possible Sumar se n’han anat desmarcant progressivament. La Chunta es va presentar tota sola a l’Aragó, Més també va optar per separar-se’n a les europees i la diputada de Compromís Àgueda Micó va abandonar el grup parlamentari de Sumar al congrés espanyol. Qualsevol futura coalició exigirà ara negociacions molt més difícils i un debat intens sobre l’autonomia política de cada espai.

A més, el cas andalús incorpora un element especialment destacat. A les europees, a l’Aragó o a Castella i Lleó, Sumar i Podem encara podien atribuir part dels mals resultats a la fragmentació interna i a les disputes constants entre marques i lideratges. Però a Andalusia aquesta explicació ja no serveix, perquè era una candidatura unitària que agrupava pràcticament tot l’espai de l’esquerra espanyola.

El resultat qüestiona una de les grans tesis que havia dominat el debat intern de l’esquerra espanyola aquests darrers anys: la idea que amb la unitat electoral n’hi havia prou per a recuperar espai polític. Precisament per això, dirigents com Gabriel Rufián han interpretat les eleccions andaluses com la confirmació que “és el moment de les esquerres sobiranistes” i que l’esquerra espanyola ha deixat de connectar amb una part important de l’electorat perifèric. Rufián fins i tot ha defensat la necessitat de “optimitzar l’oferta electoral” territori per territori. Indicava, doncs, que els projectes d’àmbit estatal ja no són necessàriament els més competitius fora de Madrid.

Els mals resultats andalusos han accelerat totes les alarmes. Ahir mateix, els dirigents de Sumar van admetre que accelerarien l’elecció d’un nou candidat per a les eleccions espanyoles abans de l’estiu. La coordinadora de Sumar, Lara Hernández, ha reconegut que cal “prémer l’accelerador”, però sense canviar de model, tot defensant la construcció d’una esquerra estatal forta. De la mateixa manera, el dirigent d’Esquerra Unida i candidat a les andaluses, Antonio Maíllo, ha declarat: “Nosaltres volem una esquerra amb un projecte per a tot el país. Entre més coses, perquè si s’imposa una mena de moda de l’esquerra fragmentada, cadascú en un lloc, de forces regionalistes, deixem al PSOE tot l’espai per a un projecte de país dins l’esquerra.”

La crisi, més enllà del discurs, és també organitzativa. Sumar no ha aconseguit de construir una estructura militant pròpia ni una implantació territorial comparable a la de moltes esquerres sobiranistes. I, de fet, des que Yolanda Díaz va abandonar els càrrecs orgànics després del mal resultat de les europees, no ha aparegut cap dirigent capaç d’assumir-ne clarament el lideratge, tot i propostes de reactivació, ni s’ha assolit una col·laboració permanent amb Podem, que, si bé ha sobreviscut al marge de Sumar, pot aspirar a tot estirar a un parell de diputats a les eleccions espanyoles, segons les enquestes.

La debilitat institucional és com més va més visible. Cap dels dos partits no ha entrat en els parlaments de Galícia, el País Basc, les Canàries, Castella i Lleó i Cantàbria. I fins i tot allà on encara mantenen representació, hi tenen un pes polític menor, mentre les esquerres sobiranistes ocupen progressivament aquest espai.