El fotògraf, artista i assagista Joan Fontcuberta i Villà, de setanta-un any, ha guanyat la Creu de Sant Jordi per “haver desenvolupat una obra de gran influència internacional que explora els límits entre realitat i ficció i qüestiona la veracitat de les imatges en la cultura contemporània”. Fa poc, per exemple, va enganyar mig sector fent-lo creure que existia Ximo Berenguer, un documentarista valencià que s’havia inventat. Fontcuberta, que és Premi Nacional de Cultura, Premio Nacional de Fotografía, premi Hasselblad i doctorat honoris causa de la Universitat París VIII, ens rep a l’estudi que té a Granollers (Vallès Oriental), on repassem tant la seva vida i com la seva concepció de la fotografia. Envoltat d’alguns dels vint mil llibres de fotografia que té ens explica, per exemple, la importància del seu origen familiar, o la pèrdua de dits d’una mà, per a arribar a fer una fotografia tan pensada i més necessària que mai.

—A què es dedicava la vostra mare, la senyora Villà?
—Treballava en una fàbrica de filatures a Mataró fins que es va casar. Aleshores va fer feines a casa, de bijuteria i més, per guanyar-se la vida. Era la postguerra, hi havia molta penúria.

—I el pare, a què es dedicava?
—El meu pare té un periple professional bastant divertit: va ser projeccionista de cinema a Caldes, després va passar a una empresa d’arts gràfiques (calendaris, catàlegs) i al començament dels anys cinquanta va saltar a la publicitat. Amb el meu oncle van crear una agència de publicitat que es deia Danis. Van tenir una oficina a Madrid, una altra a Bilbao i una altra a Logronyo. Durant un cert període va ser la principal agència de publicitat d’Espanya en facturació. Fins que uns nord-americans la van comprar.

—I quants germans sou?
—Quatre: som la Montserrat, en Joan, en Jordi i la Glòria. La meva germana s’ha dedicat a administració d’empreses, el meu germà a temes de direcció i finances i la meva germana petita, la Glòria, ajuda el seu marit, que treballa en temes de lampisteria.

—Heu tingut família?
—Tinc una filla, la Judit, d’una relació anterior. Amb la dona actual ja fa trenta-dos anys que  estem junts. I tinc tres néts: la Nàdia, l’Aziz i la Nur.

—I per què aquesta atracció per la fotografia?
—De nano m’agradava molt la historieta gràfica, sobretot uns tebeos que es deien Hazañas bélicas sobre la Segona Guerra Mundial i la guerra de Corea. M’entretenien, però tenia el neguit de comprovar si rere totes aquelles històries hi havia un fonament històric verídic. Me n’anava al mercat de Sant Antoni de Barcelona a comprar revistes velles d’aquella època, revistes de propaganda, el Victory dels nord-americans, els Adler dels alemanys, en retallava fotos i aleshores escrivia llibres. Mira, en tinc un aquí… Aquest llibre el vaig fer a onze anys: “En la mañana del 10 de enero de 1940, el general Franz Hauser…” Era com una primera presa de contacte amb la imatge com a document. És un primer pas. Per una altra banda, a l’escola el professor d’història de l’art, Francesc Garriga, poeta, afeccionat a la fotografia, hi va muntar un laboratori. Per a mi això va ser tota una experiència, una epifania. I ho vaig tenir claríssim: “Em vull dedicar a això!” Devia tenir dotze anys o tretze. Em van regalar una càmera, una Instamatic, i de més gran ja vaig tenir l’oportunitat, a l’agència del pare, de fer de copyright, de producer, però també de veure com treballaven els fotògrafs. I en vaig anar aprenent. Fins que vaig entrar a la universitat, hi vaig estudiar periodisme i hi vaig adquirir la base teòrica de tot allò que ja feia.

—Perdoneu la ignorància: en premsa, no hi heu treballat mai directament?
—Volia treballar en premsa. I, de fet, els últims anys de la dictadura vaig formar part d’un col·lectiu que es deia Gráfica Popular, que posava al servei del PSUC o de sindicats clandestins material gràfic per a cartells i tot això. El primer Onze de Setembre, el de Sant Boi de Llobregat, vam fer un llibre sobre aquella diada. Passa que de petit vaig tenir un accident a la mà: em va esclatar una bomba que fabricava. Jo feia bombes.

—“Jo feia bombes.” Ja tinc el titular.
—Era per a divertir-nos. A la classe de química, amb un company ens vam dedicar a perfeccionar la fórmula de la pólvora negra. Fèiem una pólvora negra de puta mare. Encara me’n recordo: eren tres cullerades de clorat potàssic, una i mitja de sofre i una i mitja de carbó vegetal amb pols. Fotíem petards. Vaig agafar un tub de pastilles efervescents Redoxon, el vaig omplir de no sé què i de percussor feia servir caps de llumins. Vaig prémer més del compte el cap del llumí i em va explotar a la mà: em va sortir el braç disparat. La primera impressió del metge de guàrdia de la Teknon era que m’havien d’amputar la mà. El traumatòleg, per sort més expert que no pas el de guàrdia, va dir que no: “No, aquí s’ha de fer una reconstrucció.”

—Sou dretà o esquerrà?
—Dretà.

—Doncs encara sort. Veig que les parts dels dits perdudes són de la mà esquerra.
—Sí. I tot això t’ho explicava perquè a mi m’hauria agradat ser fotoperiodista, però no tinc l’agilitat ni la rapidesa per a fer funcionar una càmera com ho ha de fer un periodista. I això va fer que treballés sempre amb molta lentitud. I això vol dir que és una pràctica molt més meditativa. Hi ha un fotògraf, Jeff Wall, que diu que en fotografia o has de treballar molt de pressa o has de treballar molt lentament, però no pots treballar mig-mig. I d’aquí ve potser tot aquest tarannà més conceptual, més analític, de la meva obra.

—Frase vostra: “Tota foto és una ficció que es presenta com a veritable. La foto sempre menteix per instint, perquè la seva naturalesa no porta a fer una altra cosa.”
—La imatge es confon amb la realitat. I això m’ha comportat moltes vegades disputes amb companys que es dediquen a la fotografia documental, perquè poso en dubte el caràcter de transcripció literal de la realitat de la fotografia. La fotografia menteix sempre. Però menteix perquè no pot fer una altra cosa. El llenguatge no és la realitat.

—El 2017 vau fer l’engany de Ximo Berenguer. Vau fer creure a gent important que s’havien descobert les imatges d’un documentarista valencià que us havíeu inventat. Hi van caure Photo Espanya i col·leccionistes privats: Ximo Berenguer era un invent.
—No m’interessa enganyar, sinó revelar els mecanismes de l’engany. Treballo en una estratègia de fake artístic: oferir l’ham perquè el peix s’hi enganxi, però després deixar-lo anar una vegada li has ensenyat el parany. Un fake que no es descobreix és un fake fallit, és un fake que no funciona. Perquè, en el fons, és una metodologia pedagògica: t’aviso que t’he enganyat i tu n’aprens. T’enganyo una mica, això crea uns anticossos en el teu esperit per a reaccionar-hi. I aquests anticossos et serviran després a la vida real quan els qui t’enganyin siguin realment els grans farsants.

—Amb Sputnik us vau inventar un astronauta; amb Fauna, animals impossibles; amb Osama, un terrorista, etc. Quin és el treball del qual esteu més orgullós?
—Diria que l’últim que faig és el que més em satisfà. En el cas de Ximo Berenguer, feia un taller a València amb l’IVAM i la pregunta que vaig formular va ser: a l’era d’internet, amb Google, amb la Wikipedia, és més fàcil o és més difícil fer un fake i enredar la gent? En general, la resposta era que ara no es podia fer. No es pot perquè tenim un accés a la informació molt més immediat, molt més fàcil. Doncs justament perquè tenim aquesta sensació, i ens confiem, és més fàcil. I durant un any i mig ens vam dedicar a introduir notícies sobre un suposat Ximo Berenguer a internet, fins al punt que la Wikipedia en va publicar la biografia.

—He cercat fotos falses de la guerra de Gaza, dels dos bàndols. Ací una foto que ensenya nens morts pels israelians, però que són d’una altra guerra, no de Gaza. A l’altre bàndol, ací deien que aquest nen palestí era un actor a Gaza fent-se passar per mort. I la foto era feta a Tailàndia anys abans. Amb la intel·ligència artificial i les guerres de propaganda a internet, som al punt culminant d’aquesta pràctica que fa anys que denuncieu?
—La realitat supera la ficció. Ara vivim en un clima de postveritat, de fake news, de fets alternatius, on ja no cal que pregoni la ficcionalitat possible de la imatge perquè la gent n’és plenament conscient. Els nanos, amb Instagram, hi posen uns filtres i  saben com va. Aquella certesa que teníem de la imatge com a transport d’informació fiable està en crisi. Passa que la imatge encara té uns efectes d’emotivitat molt importants. Per tant, ara m’ho miro d’una altra manera. I això em porta a un altre pensament.

—Quin?
—Com construïm confiança. El tema és: per què t’he de creure? Per què em crec el meu pare i no un senyor que no conec? Quins són els mecanismes psicològics o polítics que fan que dipositi la credibilitat en algú? Amb un interlocutor o amb una informació. És una qüestió que en aquests moments m’apassiona i no hi tinc una resposta, però hi rumio i hi treballo i faig projectes entorn d’això.

—Si ho he entès bé: fa molts anys que intenteu d’ensenyar a la gent que aquestes fotografies poden ser mentida i ara intentareu de demostrar quan la fotografia és veritat?
—Exacte. És a dir, què queda de veritat en les imatges.

—Sabreu si una fotografia és veritat o mentida amb un aparell? Existeix, aquest aparell?
—Et diria que, si tinc accés a la imatge original, jo mateix t’ho podria dir.

—Però a la guerra de Gaza, sovint la fotografia és de veritat. Allò que és mentida és l’explicació.
—Sí. I aquesta mena de manipulacions s’han fet sempre. Per exemple, el 1854, a la guerra de Crimea, el govern anglès va tenir un problema d’opinió pública. Hi van enviar un fotògraf que captés els soldats contents i tot són fotografies escenificades. Ja en aquell moment la fotografia era més propaganda que no pas informació. Una fotògrafa nord-americana molt famosa, Berenice Abbott, ens diu que la fotografia sempre és propaganda. Encara que nosaltres no ho vulguem, encara que el fotògraf no ho vulgui, la fotografia acaba essent propaganda. I, per tant, allò que ens ha d’interessar no és si és propaganda o no, sinó si aquesta propaganda serveix per a una bona causa o per a una mala causa. És a dir, el detall important és en quina direcció: en quina direcció actua la propaganda? Si és una direcció reprovable o és una direcció, per contra, encomiable.

—Quins altres temes us interessen?
—A mi m’ha interessat molt tot el tema de la memòria i com aquest valor també es va perdent. Abans les fotografies es guardaven com tresors. En canvi, ara fas fotos amb el mòbil i una vegada el receptor les ha vistes, les esborres. Això crea una relació amb la memòria diferent. Un altre tema que m’ha interessat és el valor de relíquia de la imatge fotogràfica. Quan nosaltres portem la fotografia d’una persona que estimem amb nosaltres, no és sols un tros de paper, és la vocació de l’absència d’algú que ens agradaria que fos amb nosaltres. Quan a l’Ajuntament de Barcelona posen la foto del rei, aquella foto del rei no és sols un tros de paper, sinó que també és el símbol d’una autoritat, el símbol d’un règim polític. Aleshores, què passa ara? Que la fotografia es desmaterialitza. No hi ha paper. I, si no hi ha paper, no pots cremar la foto del rei. Abans podies agredir la imatge o acaronar-la, o petonejar una estampa. Ara ja no. El valor de relíquia es perd.

—Teniu setanta-un any. La pregunta és: què voleu ser quan sigueu gran?
—Ha! Quan sigui gran, el món serà diferent i hauré d’ajustar o acomodar les coses que vull fer a unes circumstàncies diferents. He viscut el trànsit de la fotografia analògica a la fotografia digital i ara a la intel·ligència artificial. Fa poc, en una xarxa social, m’insultaven dient-me traïdor perquè utilitzo programes d’intel·ligència artificial. Em va fer riure tant: ho trobo boníssim. Entenc que vivim una revolució. Tenim el precedent del 1839, quan apareix el daguerreotip. Els fotògrafs són rebutjats, literalment, dels salons de la pintura. Això no és art, això és indústria, això és tècnica, però la poètica, l’artisticitat, el geni humà, és amb la mà i el pinzell. En aquests moments ens passa el mateix amb la intel·ligència artificial. I en aquesta espècie de revolució, t’hi has de posicionar: ens posem al davant de la barricada o al darrere? A mi m’interessa posar-me al davant. M’interessa saber què passa. I no vull dir que ho beneeixi. Senzillament, dic que si en algun moment hem de resistir, més val saber de què va el tema.

—I quant a la intel·ligència artificial, quines coses us ha obert el camp?
—Se’ns amplia el repertori. La paleta creativa de què disposem s’amplia, ara mateix. Poden treballar simbiòticament la càmera i l’ordinador. Jo dono instruccions a l’ordinador: “Vull una imatge feta com si fos una càmera Hasselblad, amb un objectiu de 150 mil·límetres, amb un diafragma f8.” Sé què cerco i tinc uns quants camins per a arribar-hi. I el fet de fer-ho així m’estalvia molt de temps i energia, amb la qual cosa guanyo temps i energia per a pensar, imaginar i reflexionar. És a dir, per a gestionar el valor d’aquestes imatges.

—Voleu afegir res més?
—No, no. Tu mateix.