Clara Ponsatí: “Tenen por, eviten el conflicte amb Espanya”

  • En aquesta entrevista, la cap de llista d'Alhora a les eleccions catalanes explica la seva proposta per a fer la independència i detalla la de la doble xarxa a les escoles

Josep Casulleras Nualart Albert Salamé (fotografies)
06.05.2024 - 21:40
Actualització: 07.05.2024 - 13:50

La consellera Clara Ponsatí (Barcelona, 1957), cap de llista per Barcelona d’Alhora, defensa a ultrança el vot per al seu partit, acabat de néixer. S’han trobat amb unes eleccions sobrevingudes, pràcticament sense temps d’organitzar-se, i naveguen contra el corrent del vot útil, que fa que les enquestes no els donin representació. Però no s’hi resigna, i ho combat: “No demanem que ens voti ningú que no estigui convençut de donar-nos confiança. La gent que els ha deixat de votar perquè no n’estava satisfeta, que vagi molt amb compte a qui dóna el vot.” Perquè els actuals partits independentistes no els veu ni capaços ni determinats a fer la independència. En aquesta entrevista es demana per a què ha de servir el retorn de Puigdemont (“per a acabar la feina del Hard Rock?”), explica la proposta d’Alhora per a fer la independència i detalla la de la doble xarxa a l’escola i un model econòmic que fugi del turisme.

Com us va aquesta campanya, enmig de tantes dificultats?
—No ens hem presentat a les eleccions; les eleccions se’ns han presentat a nosaltres. De dificultats, n’hi ha moltes: no tenim diners; tenim molts voluntaris, però organitzar una campanya electoral requereix una organització de recursos humans molt important; no tenim espais electorals i tot el sistema mediàtic català, malgrat que això no ho requereix la llei electoral, es comporta com si això de no donar espai a les opcions extraparlamentàries fos una cosa obligada. Tothom s’ha apuntat a aquesta opció, que és silenciar-nos –i agraïm aquesta entrevista; en tot cas, sabem que hi ha matisos dintre aquesta situació. El nostre principal problema és fer-nos conèixer, i fem una campanya molt porta a porta.

Les enquestes us deixen fora del parlament. En feu gaire cabal?, us les creieu?
—Les enquestes tenen un marge d’error i dins aquest marge d’error podríem entrar al parlament. Hi ha hagut precedents; quan hi va entrar Solidaritat les enquestes tampoc no li donaven prou intenció de vot per a entrar-hi. Ara mateix nosaltres pensem que és possible que hi entrem, però evidentment que no és ni de bon tros garantit. És clar que hi volem entrar, però la proposta política que hem fet és per a continuar l’endemà de les eleccions, tant si entrem al parlament com si no.

Què responeu als qui diuen que votar-vos seria malbaratar el vot independentista?
—Aquest argument l’hem sentit moltes vegades aquesta campanya, perquè el PSOE passa davant i hi ha una possibilitat molt clara que guanyi. Fa massa anys que la política catalana fa aquest xantatge i amb això ha generat un vot captiu. Diuen: “És que no ho hem fet tot prou bé, però, vaja, no costa gaire votar-nos.” Perdoneu, el vot de cada persona és molt valuós: nosaltres no demanem que ens voti ningú que no estigui convençut de donar-nos confiança. No hem sentit cap autocrítica seriosa, i la gent que els ha deixat de votar perquè no estava satisfeta amb aquests projectes, que vagi molt amb compte a qui dóna el vot. L’argument del vot útil és de mantenir la política catalana captiva de l’establishment que es mira aquestes eleccions com un mecanisme per a aconseguir llocs de feina per als seus treballadors. La política catalana ha arribat a uns límits inacceptables i nosaltres som aquí per mirar de fer forat i per canviar això.

La independència la veieu a llarg termini, perquè la vinculeu necessàriament a un relleu de lideratges?
—La vinculem a la construcció d’una majoria que vulgui fer la independència. Aquesta majoria que hi ha ara al parlament i que es vol renovar no ha volgut fer la independència durant sis anys. Va tenir a les seves mans de fer-la l’octubre del 17 i no la va voler fer, va transmetre el missatge de la por per no haver-la de fer i no ha reconegut els seus errors. No sabem a quina velocitat es pot reconstruir una majoria independentista que estigui disposada a pagar el preu de fer la independència. Si és a curt termini o a llarg termini dependrà de com es reestructurin les forces polítiques independentistes i de quins projectes ens presentin.

Si entréssiu al parlament i depengués de vosaltres de fer president…
—Això que hem vist ara no són programes que ens facin avançar cap a la independència. Quan ens diuen que el president Puigdemont torna per acabar la feina, torna per acabar la feina del Hard Rock? És això? Acabar la feina és molt inespecífic. Per avançar cap a la independència cal confrontar-se amb l’estat, no negociar amb el PSOE. L’agenda política de Junts i d’ERC ara mateix és la negociació amb el PSOE. Aquesta agenda no pot ser la base per a reconstruir una majoria que vulgui fer la independència.

La negociació, quan es té una posició de força, no pot ser necessària o desitjable?
—Sí. Però no és veritat que s’hagi negociat perquè es tenia una posició de força. La negociació de l’amnistia és una negociació sobre les debilitats d’allò que queda del moviment independentista, no sobre les seves forces. Perquè primer es va desmobilitzar el moviment. Ha estat una negociació sobre apuntalar Espanya. Mentre apuntalem Espanya, el procés independentista es pacifica i retrocedeix. El món ens veu i veu que Pedro Sánchez ja ha arreglat això dels catalans. D’aquests pagaments que s’havien de cobrar per endavant, l’únic que hem vist és que ara al congrés espanyol qui vol pot parlar català als plenaris. És l’única cosa tangible que hem vist, i hi ha una llei d’amnistia. I entremig s’ha obert una porta molt gran per legitimar el PSOE com una opció respectable per als catalans, també amb els pactes als ajuntaments, a les diputacions, en els quals han participat totes tres forces polítiques, també la CUP. Ens sembla que el PSOE és la força d’ocupació principal que tenim ara mateix a Catalunya. La independència de Catalunya tan sols avança si ens confrontem amb Espanya.

Si la negociació amb el PSOE a Suïssa…
—No en sé res jo, d’això, no me’n facis parlar. Ja ho veurem, és molt misteriós, tot plegat.

Però el fet que existeixi…
—Que existeixi?

Que hi hagi…
—Fa molt temps, fa molts anys que forma part dels discursos clàssics de la política catalana, de la més antiga, de donar valor a les negociacions per se. De moment s’han posat d’acord que es troben a Suïssa i fan l’argument aquest de la discreció i tot plegat. Però si una cosa veiem és que el PSOE ha fet molt forat i han legitimat aquest partit que a les manifestacions de l’any 17 es manifestava al costat de Vox i del PP. El senyor Illa hi surt a primera fila, amb el senyor Iceta: ells van fer la destitució del president Puigdemont, van engegar l’ofensiva judicial i van anar demanant que fóssim empresonats. I de sobte, perquè hi ha set vots al congrés espanyol que poden investir o no investir Pedro Sánchez, amb això avancem cap a la independència?

Junts proposa de preparar simultàniament la via unilateral amb unitat estratègica de l’independentisme. Si us cridessin a participar-hi…
—Quan s’apel·la a la unitat de l’independentisme, i quan això ho fa el president Puigdemont, és un discurs que ja hem sentit tota la vida, i em sap greu, però vol dir “poseu-vos darrere meu i no discutiu, tothom en fila”. Si ens fan una proposta que realment sigui per a avançar en la confrontació amb l’estat, naturalment que hi serem. Però han estat al govern fins fa pocs mesos, i què van fer per avançar cap a la independència? I per defensar l’escola catalana? Van retirar les subvencions als mitjans que publiquen en castellà? Van canviar l’orientació castellanitzadora de la televisió catalana? Què han fet perquè a la sanitat pública els metges ens atenguin en català? Han deixat els ciutadans a la seva mercè. Quan el govern no es confronta amb Espanya, ens hi hem de confrontar els ciutadans? Són les famílies a les escoles que han de ser antipàtiques en els grups de WhatsApp quan algú diu “això ho podríem fer en castellà”? Tot això desfà el país. Perquè tenen por, perquè eviten el conflicte amb Espanya, i això no és compatible amb el fet de seure a Suïssa per parlar de no sé què.

El document “Preparem-nos” del Consell de la República seria vàlid per a una confrontació de veritat amb l’estat?
—Fa quatre anys d’aquest document. En aquell moment a mi em va semblar que era d’una ambigüitat excessiva. No revelaré res si dic que jo hi vaig participar una mica, però la versió era provisional, entre més coses perquè jo creia que era insuficient, i mai no es va revisar. Han passat quatre anys i no ha passat res més, i hem vist com el Consell de la República anava i venia. Això no és una estratègia. En realitat tot el discurs de la unitat ha estat una excusa per donar la culpa a Esquerra de tot el que no es feia, que no feien ni els uns ni els altres. Però anava molt bé poder fer un discurs més abrandat, i la realitat és que al govern de la Generalitat Junts, els convergents, pedecats i qui sigui estaven comodíssims amb l’opció d’Esquerra d’anar enrere i de renunciar a la lluita per la independència.

Quina vigència hi doneu, al Primer d’Octubre?
—Mentre no hi hagi un altre referèndum –i no creiem que n’hi hagi cap–, el Primer d’Octubre és un mandat per a la independència. Però és un mandat que els polítics van desobeir, i hem d’aprendre aquesta lliçó. Si ens preguntem com és que no som independents, la resposta que Espanya ens va pegar no serveix. La resposta és que els lideratges ens van fallar.

No cal fer cap altre referèndum ara?
—Nosaltres creiem que hi ha un mandat per a la independència, però també diem que cal reconstruir una majoria institucional que vulgui fer la independència, i vol dir que el Parlament de Catalunya ha de tenir un mandat democràtic actual, en el moment que això hagi de passar.

Programàtic, del punt de vista de la majoria parlamentària?
—Evidentment. Cal tenir clar que els diputats que en aquell moment tornin a posar-s’hi tenen un mandat clar.

Dieu que cal una revolta.
—Nosaltres creiem que la independència de Catalunya només és possible amb una revolta democràtica, sí. Que només és possible unilateralment i que les institucions catalanes i el poble de Catalunya, conjuntament, facin la independència, que és allò que no es va fer l’octubre del 2017. No s’han donat mai unes condicions similars a la història de Catalunya per a l’alliberament. Probablement els polítics hi van arribar sense preparació, sense voluntat, però si s’hagués obeït el mandat del referèndum hauríem pogut guanyar o hauríem pogut perdre; si haguessin obeït el mandat no estaríem en la situació d’ara, en què s’ha deslegitimat absolutament i s’ha desmembrat tota l’estructura, tota la xarxa de confiances que ens va portar fins a la victòria del referèndum. Creiem que tenir una altra oportunitat per a alliberar el país requerirà unes altres circumstàncies que ara mateix no sabem visualitzar. Però quan hi torni a haver una oportunitat s’han d’haver reconstruït les confiances entre la política de base i les institucions del país.

I dieu que caldria una mobilització popular d’unes 200.000 o 300.000 persones.
—Volem dir que no necessites que tot Catalunya sigui al carrer, com hi va ser el dia 1 d’octubre i el dia 3 d’octubre del 2017. Necessites defensar les institucions que es declaren independents i que avisen el món que són independents i que comencen a treballar perquè el país funcioni amb la nova legalitat. És clar que necessites una població mobilitzada…

Per a defensar les institucions físicament, per a fer d’escut?
—Sí, però la capacitat de reacció violenta que té l’estat espanyol la vam veure tota el Primer d’Octubre. Sabem quina és.

És inevitable una situació d’hipotètica violència per part de l’estat.
—En alguns punts, sí. Per tant, cal preparar una situació de possibles desordres públics.

Seria una desobediència civil sostinguda.
—De desobediència civil i d’exercici de poder governamental, totes dues coses. Cal una elit política amb suport democràtic disposada a fer-ho, i organitzada. Em sembla que som molt lluny, però les coses es poden precipitar; quan hi ha oportunitats les coses van de pressa. El fet important és tenir un lideratge que reconegui les oportunitats en comptes d’esquivar-les.

Un esquema com el del Tsunami no seria aplicable?
—Algunes de les eines que es van fer servir serien útils, però allò era una mobilització que tenia un afany expositiu.

Caldria que ho fos del punt de vista de l’acció.
—Sí, no vull entrar a valorar més del compte el Tsunami perquè no voldria ajudar cap jutge. Però algunes de les eines que es van fer servir eren molt interessants, sí, i es poden tornar a fer servir. Però falla el lideratge; qui va portar la gent a la Jonquera i per què? No és igual que la gent vagi a la Jonquera perquè Espanya ha tancat el govern a la presó que fer això mateix perquè hi ha un govern a la plaça de Sant Jaume que és el govern de la república independent de Catalunya que defensa la posada en marxa d’un nou estat. És diferent.

Hi hauria un problema d’ordre públic.
—Efectivament.

I dieu que caldria “tenir present quins treballadors públics hauran de liderar el procés d’alineament de la lleialtat amb la voluntat popular d’autodeterminació”. Això vol dir depurar la cúpula dels Mossos?
—No, això vol dir saber amb qui comptes i amb qui no. Ara som molt lluny de tenir la informació perquè jo us pugui donar detalls sobre aquestes coses, però és evident que cal disposar de recursos humans entre les forces de la república per a fer la independència.

I no tenir un Trapero, que tenia a punt un pla de detenció del president i dels consellers.
—I si hi és hi ha d’haver un anti-Trapero, no? I en tot cas no pot ser que el govern confiï en un Trapero si no té un anti-Trapero. Al final tot se sap i ja es veu que les coses el 2017 eren molt primes.

No penseu que calgui negociar un nou finançament per a Catalunya mentre no s’arriba a poder disposar d’aquesta majoria parlamentària?
—Totes les negociacions que reprodueixin els episodis anteriors estan abocades al fracàs. Evidentment que si hi ha més recursos per a la sanitat i l’educació i els serveis socials de Catalunya nosaltres no hi tindrem res en contra. Però l’esforç polític creiem que ha de ser a defensar la nació, i no debilitar-la amb noves negociacions sobre l’autonomia.

Però una part important del vostre programa és sobre com gestionar recursos de l’autonomia.
—Sí, però és molt centrada en coses que es fan malament, i només que es deixessin de fer ja milloraríem. En sis anys no han fet instal·lacions de renovables. No ho han fet perquè això de governar sense enfrontar-se a ningú ho impregna tot. I hi ha una gran incompetència. Hi ha una qüestió de regeneració de qualitat dels serveis que crec que és fruit del fracàs polític dels partits catalans. Quan et trobes que no són capaços ni d’organitzar unes oposicions vol dir que realment has anat molt avall en el reclutament de recursos humans, que tens un personal que ja no és que no vulgui: és que no pot.

Proposeu una doble xarxa a l’escola. Per què resoldrà la situació del català a l’escola?
—La solució del català a l’escola és la independència i una única xarxa d’escola catalana. Però no es pot fer servir l’argument aquest de quan siguem independents ja ho farem, perquè mentrestant les criatures ens tornen a casa parlant en castellà. I per tant nosaltres hem fet propostes que es puguin aplicar l’endemà de les eleccions si hi ha un govern que ho vol fer.

Clara Ponsatí, candidata d'Alhora, durant la campanya de les eleccions catalanes.

La doble xarxa a les escoles també? Seria tan ràpida d’aplicar?
—Començar-la a posar en marxa. No seria la solució però en tot cas podria frenar la sagnia, perquè ara ens dessagnem. La descatalanització de l’escola catalana va a una velocitat que fa feredat. I hi ha tanta hipocresia i tanta desídia que no tenim ni les dades d’això. Només he vist les xifres del Síndic de Greuges, que diuen que només el 15% de les escoles fan més del 75% de l’activitat a l’aula en català, i ja no diguem els patis. De patis on es jugui en català només hi ha la Bressola a Perpinyà. Hem de començar a defensar l’espai d’escola catalana en algunes de les escoles, en tantes com hi hagi famílies que ho vulguin; que hi hagi escoles a les quals les famílies vagin perquè saben que els seus fills hi seran educats en català, i on no pugui sortir el guàrdia civil dient que no li agrada que els seus fills no rebin prou hores en castellà.

I com s’ampliaria?
—En la mesura que això generi prou demanda i que tinguem recursos humans. Perquè també hem de reconèixer que una part del problema del deteriorament de la immersió té a veure amb el fet que perdem recursos humans i no els substituïm. S’han jubilat a marxes forçades les mares fundadores de l’escola immersiva catalana, i el relleu no és tan militant ni ha estat educat per mantenir la llengua militantment dintre de les escoles. I em sap greu però, mentre no tens un estat i no tens prou poder, una part important de la responsabilitat és del govern. El govern no ha fet servir mai els inspectors per assegurar que la immersió funcionés, i davant dels embats judicials no se li va ocórrer res més que negociar una llei catalana d’educació amb el PSOE. És com defensar les gallines amb la guineu.

S’haurien de fer escoles noves?
—No, s’han de formar molts nous professors. D’edificis jo crec que ja en tenim prou.

Potser edificis nous, no, però sí centres nous. 
—Si hi ha una nova xarxa vol dir que centres que ara són de la xarxa general passaran a ser centres de la nova immersió. I s’ha de vigilar, i és molt important, d’oferir aquests centres a tot arreu, no tan sols a determinats barris on hi haurà una demanda de forma més natural.

I a aquells pobles on hi ha una sola escola?
—És evident que és una cosa amb què s’haurà de filar prim, de tenir una escola d’aquestes a prou poca distància per poder-hi anar si s’hi vol anar. I hem d’estar segurs que s’ofereix l’oportunitat d’aquesta mena d’escoles a les ciutats on hi ha més immigració, perquè no és només important defensar el dret de les famílies catalanoparlants perquè els seus fills s’eduquin en català, sinó també a les famílies nouvingudes. És molt important quan es trien quines són les primeres escoles d’aquesta nova xarxa que estiguin ben repartides pel territori, i si els nens de Sarrià han de baixar al Raval per poder anar a una escola immersiva, que hi baixin.

No és una mesura que afavoriria la segregació?
—És segregador el sistema que tenim ara. Ara ja tenim segregació. Sí que hi ha aquest 15% d’escoles que fan més del 75% en català, però després ens trobem en determinats barris i ciutats amb molta pressió migratòria en què el català no hi és present. Això sí que és segregació, i no fer res per corregir això és molt greu.

Què proposeu per remuntar la davallada del nivell escolar?
—Invertir molt en formació de professorat. Molt. Cal formació de professorat de català i en general. La gent més informada, la gent de més alta renda, sap triar les escoles dels seus fills perquè tenen informacions més acurades. Perquè no hi ha transparència. Hi ha d’haver un sistema de transparència i que la informació sobre la qualitat s’ofereixi de manera transparent; això dona estímuls a tot el sistema per tenir més qualitat.

I canvis de metodologia també?
—Sí, creiem que s’ha anat massa lluny fent experiments. En abstracte, no els desqualificaria, perquè fer innovació pedagògica quan hi ha molta qualitat entre el personal docent és una cosa molt interessant, però em fa l’efecte que els últims anys s’ha abusat d’invents pedagògics per evitar de fer la feina que és inevitable de fer dintre d’una aula, que és ensenyar a llegir, escriure, sumar, restar i ensenyar català. Els resultats de les proves PISA ens esfereeixen. Hi ha d’haver una carrera docent de gestió escolar; no funciona bé que un mestre sigui una temporada director i després torni a ser mestre, perquè aleshores els incentius que té aquest director i la capacitat de portar l’escola a la direcció correcta no funcionen tan bé. Cal que els sistemes de gestió dins les escoles siguin sistemes de rendició de comptes. I els mestres han de ser més reconeguts, perquè, si no, no engeguem el país. Això també vol dir diners.

Dieu que Catalunya necessita un nou model econòmic que no giri entorn del turisme. Quin model ha de ser?
—El que es basi en una població molt més ben educada de la que tenim ara. El problema del turisme és que, malgrat que és un tant per cent limitat del nostre producte interior brut, posa uns estàndards que s’escampen. Per al turisme no cal estar gaire format, i els escolars que surten del sistema sense pràcticament parlar català, o que tenen limitacions de comprensió lectora, o que no saben fer un raonament abstracte… Aquesta mena de no-formació no es nota si el teu destí és servir paelles, o fer llits, o treballar en un càmping. Hi ha una comunicació entre el tipus de persones que eduques i la demanda laboral, i això origina salaris baixos, baixes aspiracions i deixa molta gent al llindar de la pobresa. Això es transmet als altres sectors, que amb una economia més competitiva i de més de valor afegit, de salaris més alts, estiraria cap amunt. En canvi, posar tantes energies del país en el turisme ho tira tot cap avall. Si més no, cobrem una taxa turística com Déu mana.

I en què s’haurien d’invertir els diners d’aquesta taxa?
—Per exemple, en educació. Certament, no s’hauria d’invertir en promoció turística. I caldrà veure quin efecte té a l’hora de reduir el volum del turisme que ve. No és l’única cosa que cal fer; el nivell de llicències de pisos turístics que s’han concedit en les zones de més alt impacte turístic s’ha de reduir. El model turístic precaritza el treballador, però fa pujar els preus de l’habitatge. Quan fem esforços a posar en funcionament una cosa com el Hard Rock posem més llenya al foc d’aquest procés d’empobriment general del país. La llenya al foc s’ha de posar a les indústries d’alt valor afegit, a les energies renovables, a les indústries biotecnològiques, a l’agroalimentació competitiva… N’hi ha moltes.

Heu dit que Alhora tindrà continuïtat després de les eleccions. Fareu un congrés…
—A final de juny.

I el vostre futur personal després d’aquestes eleccions?
—Siguin quins siguin els resultats, faré una setmana de retirada personal i me n’aniré a caminar amb uns amics. I hauré de reflexionar segons quins hagin estat els resultats. Jo sóc aquí encapçalant aquesta candidatura amb un esperit de passar la torxa. Jo voldria que això engegués i que les persones que m’acompanyen, que són gent molt potent, se’n fessin càrrec. Jo puc allargar-me més o menys, no he pres cap mena de decisió. He fet un esforç –i amb això potser hem sacrificat una mica les nostres opcions electorals– per no fer una campanya personalista, no és Ponsatí contra qui sigui, és Alhora. Perquè crec que això és un projecte col·lectiu que posem al servei de la represa de l’independentisme. I jo sóc, de tota aquesta generació de gent que hem engegat Alhora, la més gran, la que té vinculacions amb el govern del Primer d’Octubre. Sóc l’única d’aquell govern que volia obeir el resultat del referèndum. I he arribat a un punt que m’ha semblat que calia fer una oferta política diferent, però no és una oferta política per a la meva supervivència política, de cap manera.

Clara Ponsatí, candidata d'Alhora, durant la campanya de les eleccions catalanes.

 

Clara Ponsatí, en quinze respostes breus

Quins són els tres problemes principals que té el país?
—La llengua, l’educació i la qualitat de la política. És a dir, els recursos humans que hi ha en política i el seu nivell i els seus incentius. I per tant, en resum, la llei electoral catalana.

Quin president de la Generalitat ho ha fet més bé?
—Pau Claris, Enric Prat de la Riba… Aquests valen?

Prat de la Riba…
—Jo posaria Prat de la Riba i Macià.

I d’ençà de Jordi Pujol?
—Després del president Pujol, no. El president Pujol, bé, va fer coses molt importants.

Heu votat sempre el mateix partit?
—No.

El nom de la persona que us va fer entrar en política?
—Dues, perquè jo havia estat en política en dues fases de la meva vida. Una, quan era molt jove, que va durar poc. I fou Vera Sacristán. Vaig estar en política dels quinze o setze anys fins als divuit o dinou. I suposo que també hauria de dir García-Margallo. Perquè quan em van apartar de la càtedra de Georgetown va ser quan se’m van obrir els ulls. I després d’això, vaig participar en l’Assemblea Nacional Catalana. I després, vaig acabar al govern Puigdemont.

En quina ciutat dels altres Països Catalans us agradaria viure?
—A Perpinyà.

Un consell per a algú a qui s’acaba el contracte de lloguer i cerca habitatge?
—Que es calci, perquè no en trobarà i que el pugui pagar.

Què feu quan us trobeu un sense-sostre?
—No porto efectiu. Abans, de tant en tant donava, però una quantitat notable. Però ara, la veritat, a part d’angoixar-me, no faig res més.

L’última vegada que vau plorar?
—Això m’estimo més mantenir-ho en la intimitat.

De què teniu por?
—Tots tenim por. Però com que això és un qüestionari polític, jo crec que hem de témer la por i la mentida. I per tant, a mi em fan molta por els polítics que trafiquen amb la por i que trafiquen amb la mentida.

Què és allò que més us relaxa?
—Ah, hi ha moltes coses, eh? Sóc bastant fàcil de relaxar. Caminar per la muntanya… Nedar al mar, escoltar música… No fer res.

Si porteu efectiu ja m’ho heu dit.
—Ja ho he contestat, sí. No en porto mai.

Quines són les millors vacances de la vostra vida?
—Quan tenia catorze anys, a iniciativa del meu pare, vam anar a Menorca per primera vegada a la meva vida i vam passar-hi un mes. Després he fet moltes vacances al mar i a la muntanya amb els meus fills, que també en tinc molt bons records.

Quin és el vostre restaurant preferit?
—La Martina de Gràcia.

Alguna cosa que us hagi fet enfadar darrerament i que es pugui explicar?
—No, m’estimo més no explicar-ho.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any