13.04.2024 21:40
|
Actualització: 15.04.2024 14:05
Era un llenderada el que volies.
Agafar aquella era plena de porrasses florides i fer-la volar dins les profunditats abissals del teu esperit fins que les flors fossin negres, ben negres, i el mecmeremecs que les sostenien esdevinguessin les fletxes sanadores que martravessen el cor dels malanats.
De biaix no arribaràs al tall de roca que s’arremolina com el musell d’aquesta bèstia que duus dedins i voldries agafar amb les regnes fluixes.
No em parlis de delicadesa.
No estic per berbes.
Com puc fer tostemps un exercici d’irrealitat?
Tibar els mots de la tribu és un exercici inacabable i salvador que no m’ha ensenyat ningú.
Ai, tibadora de l’amor!
No t’acostis gaire a l’estany de les paraules!
És un femer, és una cucavela, és el suc del gallaret, és fer jutipiris, és ordi cremat, és salvació, és pantaix de l’ànsia viva, és gratitud, és la celebració, és la paciència en punt, és el suplici, és connexió, és un desert, és nedera, és una intuïció, és un cop de jardí, és una deixuplina, és una extinció, és grapada de sons, és un saltiri, és un esperó, és la mort amb pebres, és contaminació, és contacte, és un esclafit de flors, és el no-res gegantí, és la set moguda, és una ombra, és la multiplicació de la música, és el mannà, és el verí, és l’abundància, és un tall que es bada, és la dansa del traç, és la grisalla mental que ho empastifa i ho significa tot.
Fuig!
No miris els ulls esbatanats dels conillons que et volen dur a escoltar el sermó.
No caminis descalç entre els solcs d’ortigues i flors de card, t’espinaràs la pantafena i no podràs fruir de les deus fontanals que t’esperen.
No perdis el coratge perquè podries escurçar el camí amb les vetes i fils de lligar la frase!
No oblidis que ets un fòtil inútil i vell que només té un avantatge: pany que obri totes les portes.
No t’agenollis ni per dins ni per fora, mai. Menja terra, cull semprevives, fes esclatar el granot, bressola la pedra imant, aperdua’t entre les dunes i les assutzenes, llepa la pols de les estàtues, no t’aturis de ser estranger, fes toc i pam als redols deliciosos, beu la saviesa en les metamorfosis del fang i les fues dels núvols, cerca emoció, no facis voltera, encaixa’t amb les meves costelles, no amollis les llesques de pa de l’infinit, pren cura del tall que és font ufana de vida eterna.
No acceptis les imposicions de l’oblit!
No t’aturis de cridar pels caps de cantons que en llatí les paraules inventar i descobrir són sinònimes.
No deixis d’enclaustrar-te entre les parets mestres fetes de pilars de tinta.
No t’aturis d’acaronar la carn del verb!
No cessis d’escriure cartes d’amor per sentir el renou que fan quan les esqueixes. De vegades d’un no-res sorgeix una festa.
No oblidis que el despullament consisteix a fer dissabte a fons a la cambra del llenguatge i després tirar el poal ple d’aigua sàvia per la finestra de tal manera que només resta l’esdeveniment del simple, una sobrietat vibrant.
No deixis de costat la penada que et fa aquesta pena o l’altra o la de més enllà perquè sempre la pots agombolar amb el sol brutinyós i lluent de les margarides grogues, o arrabassant fonoll i fregant-te’l pel nas fins acubar-te, o fent dibuixos de pols en un mirall antic mentre dues llàgrimes et desembossen la tristesa.
No diguis als amics que els poemes són paranys que poses al bosc i que tapes de silenci. I de tant en tant desenterres per veure si has caçat alguna paraula al vol. Només quan som agafats en una llova comença la nostra llibertat.
No t’abeuris d’amor perquè agafaràs fred.
No deixis de tenir fam de lleugeresa, fam d’un moviment ascensional continu.
I, sobretot, no esperonegis escriptura!
