11.05.2026 - 21:40
Ens hem acostumat a sentir repetidament la cançoneta dels “pobres propietaris”, que els partits de dretes entonen quan es volen oposar a les proteccions dels llogaters. Solem assenyalar la fal·làcia de tractar de damnificat un sector social que, amb les dades a la mà, se situa en les capes més riques de la població. Els ingressos dels arrendadors dupliquen els dels llogaters, abans i tot de cobrar el lloguer. Però ens passa per alt ben sovint que la trampa més grossa no és el “pobres”, sinó el “propietaris”. L’ús d’aquesta paraula no és innocent.
Fixeu-vos que tenim a casa l’Associació de Propietaris de Catalunya o l’acabada de crear Som Habitatge-Unió de Propietaris de Catalunya, que són realment associacions d’arrendadors (és a dir, de propietaris d’habitatges llogats a persones). Fan passar bou per bèstia grossa. Per què una associació d’arrendadors s’ha de fer dir associació de propietaris, si l’enorme majoria de propietaris d’habitatges en tenen un de sol i el fan servir per a viure-hi, és a dir, no són arrendadors?
Es tracta de fer creure que els interessos de la minoria rendista són els mateixos que els dels propietaris d’una sola casa, que són la majoria de la població. Jo, que sóc ben poc amant dels anglicismes, he de reconèixer que, en aquest cas, la llengua de Dickens ens permet de distingir amb una connotació ben diferent entre homeowner (el propietari de casa seva) i landlord (l’arrendador). Si de tot en diem propietaris, barregem la gent que no toca.
La majoria de catalans tenim un habitatge en propietat o cap i som els qui de veritat compartim interessos. Una família treballadora que es va endeutar durant dues dècades o tres per tenir un lloc per a viure comparteix moltes més coses amb un llogater que no pas amb uns escanyapobres que compren edificis sencers per fer-hi colivings. Perquè probablement aquesta família veu com ara els seus fills dediquen més de mig sou a pagar el lloguer i també es preocupa per la manera com l’especulació ha fet fora veïns del seu barri, dispara les desigualtats arreu del país i esperona la pobresa infantil.
Voler-te confondre amb qui s’alinea amb els teus interessos, fer-te identificar amb una minoria amb qui no comparteixes pràcticament res, és allò mateix que fa l’extrema dreta. És la mateixa retòrica tramposa que fa créixer la por que t’entrin a casa, malgrat que les xifres de robatoris baixin, perquè les empreses d’alarmes es freguin les mans. És el mateix artifici que escampa la por que t’ocupin el pis, malgrat que no en tinguis cap de buit, o que et fa ser empàtic amb el risc d’impagament d’un llogater que tampoc no tens. El mateix engany que estigmatitza qui viu en barraques per fer-te defensar els plans del Núñez i Navarro de torn.
Cada vegada que en un vídeo que pengem a les xarxes socials apareix un llogater que explica que el volen fer fora de casa seva, hi ha algun usuari que, creient-se molt espavilat, comenta: “Si és llogater, llavors no és casa seva.” Doncs mira, sí que ho és. Si viu allà, hi té el domicili i, a sobre, fa una pila d’anys que paga lloguer cada mes. I tant que pot dir que és casa seva! Però no és una pugna només per què vol dir això de “seva”, sinó també per què vol dir això de “casa”.
Torno a les referències a l’anglès perquè l’obra Llogatera, de Paco Gámez (per cert, encara de ronda per Catalunya, dirigida pel Rubén de Eguía i amb una esplèndida Júlia Truyol), ho descriu perfectament:
“Home i house en català són casa. Però en anglès són dues idees molt diferents. Una cosa és l’estructura física, les quatre parets i la teulada, i una altra és què hi faig a dins, allò que hi creo. […] House és teva, i te n’he pagat 860 euros cada mes, he hagut de demanar préstecs, però per mi et pots fotre la teva house amb els fonaments, l’estructura, les parets i tot pel teu forat usurer.
Ara, allò que hi he construït a dins (home) és meu. Hi vaig penjar els quadres, hi vaig penjar la làmpada de la bola del món, hi vaig folrar les prestatgeries amb plànols i mapes. Això és meu. Els gemecs i els plors dins les teves parets són meus. Els cops de porta i la saliva, meus. L’insomni, els roncs… El fum del menjar cremat i la llum que em desperta, tot això em pertany.
Què passa si aquí no tenim més que una paraula per a totes dues coses, per a allò que és teu i per a allò que és meu?”
L’augment de les crides a l’empatia amb els “propietaris” no deixa de ser una resposta (o, més ben dit, una reacció) al canvi de sentit comú que s’ha produït. No perdem de vista que la majoria de la població declara que cal intervenir el mercat de lloguer i limitar el nombre d’habitatges en propietat.
El conflicte no és llogater-propietari, sinó llogater-rendista. Però, de fet, si ens mirem la societat en conjunt, el conflicte és entre qui vol un pis per a viure-hi i qui n’acumula cada vegada més per a treure’n el màxim rendiment econòmic. I, en aquesta pugna, és evident que propietaris de casa seva i llogaters som al mateix bàndol i som majoria.
Enric Aragonès és portaveu del Sindicat de Llogateres
