Aquests dies, la investigació entorn de José Luis Rodríguez Zapatero m’ha fet pensar molt en el cas Pujol. D’entrada, per la frustració ètica dels qui encara hi creien. El portaveu d’Esquerra a Madrid, Gabriel Rufián, va dir que estava fotut perquè, a parer seu, “Zapatero és un tòtem de l’esquerra” i, encara que no hagués votat mai el PSOE, “moltes de les coses bones que han passat” aquests últims anys havien estat gràcies a ell. Molts catalans que mai no havien votat Convergència van reaccionar llavors d’una manera semblant: el president Jordi Pujol també era un tòtem, de força més envergadura mitològica, i en podien reconèixer bona part del llegat. La confessió els entristia perquè era un desengany sistèmic sobre la seva integritat.

Hi ha també un cert paral·lelisme formal entre el cas de Zapatero i els negocis de Jordi Pujol Ferrusola. Un home amb influència diu que treballa al sector privat. Fa serveis d’intermediació, d’assessorament o de consultoria per a grans empreses. Els cobra factures de centenars de milers d’euros. Les grans empreses que li paguen, mentrestant, reben diners públics. La investigació ha de resoldre una incògnita: eren reals, aquests serveis, o les factures de consultoria emmascaraven comissions il·legals? És veritat, Zapatero mai no ha fet un comunicat per a admetre una falta. Però, en realitat, els Pujol han negat fins al final haver-se enriquit a còpia de comissions i tan sols han reconegut que tenien diners no declarats a l’estranger. La caiguda del tòtem va de manera separada: és una caiguda, d’entrada, estètica.

Hi ha moltes diferències, també, però sigui com sigui hi ha una mateixa llum que reverbera en totes dues històries, la llum tènue dels angles morts de la influència, que és molt difícil de provar. I per a poder escatir què s’hi fa, a recer de l’opacitat, cal una justícia despullada d’objectius polítics, que a Espanya no existeix. Ara: si tots els adlàters de la cella que ara filen prim amb la interlocutòria contra Zapatero es llegissin amb el mateix rigor i la mateixa honestedat intel·lectual la interlocutòria del cas Pujol, o l’escrit d’acusació de la fiscalia, per ser coherents haurien de sortir ràpidament a denunciar l’escàndol jurídic. Fa la impressió que si el fiscal Fernando Bermejo hagués tingut una centèsima part d’allò que diu la interlocutòria del jutge José Luis Calama, se n’hauria anat de genollons fins a Sant Jaume de Galícia a donar les gràcies.

Amb això no vull dir que els Pujol siguin innocents ni que Zapatero sigui culpable. Vull dir que el problema de fons del progressisme espanyol no té res a veure amb tot el seguit de corrupteles que acorralen Pedro Sánchez, sinó amb la manera com aquest progressisme s’aprofita de les armes més funestes del sistema quan juguen a favor seu i, en canvi, s’escandalitza quan hi juguen en contra. De l’aplicació de l’article 155, que els va permetre d’optar pel diàleg perquè la feina bruta ja la feien uns altres, fins al processament dels Pujol, que els permet d’explotar el maniqueisme sobre la pèrfida burgesia catalana sense demanar-se què implica l’operació Catalunya, les males arts de l’estat sempre els ajuden a evitar de fer lectures nacionals incòmodes.

No és una discussió d’autoritat moral. És una qüestió política, perquè té conseqüències en els posicionaments polítics. Haver-se de servir de l’estat fa que en llegeixin malament l’estructura del poder, que és travessada de dalt a baix per l’eix nacional. Una cosa és que tant Podem com l’independentisme hagin estat víctimes del lawfare i de la repressió, aquests últims anys; una altra cosa és que tinguin la mateixa relació amb el poder. Pablo Iglesias va poder ser vice-president del govern espanyol i Jordi Pujol no ho podria haver estat mai. I la relació amb el poder és crucial per a construir la manera de disputar-lo. Per això, els indignats com Iglesias que es manifestaven contra Zapatero han acabat governant amb ell a l’ombra, subordinats al PSOE, i l’independentisme, per defectes i tares que tingui, ha fet miques Convergència.

La caiguda del president Pujol va anar acompanyada, paradoxalment, de la caiguda de les tesis: el contracte de relació amb Madrid que ell havia renovat durant vint-i-tres anys s’havia esquerdat i l’home gairebé encarnava el declivi de la seva proposta política. Era el final d’un temps: els seus l’abandonaven i en renegaven, personalment i programàtica, i els altres l’assenyalaven i el perseguien. Ara malden per restituir l’home, però el pujolisme no tornarà: es va morir llavors i el va sepultar una urna del Primer d’Octubre. Si amb ell va caure una vella idea de l’autonomisme, què pot caure si cau Zapatero? Tal vegada la resposta és que Zapatero ja va caure fa setze anys a Catalunya.