Ja fa unes quantes setmanes que vaig participar en un acte a l’auditori de la Fundació Joan Miró de Barcelona organitzat per la revista Bonart. Una anomalia extraordinària en el nostre món: una revista dedicada a les arts visuals. Una anomalia que n’arrossega una altra: és una revista luxosa que sovint parla d’un sector lligat a la precarietat o la pobresa. Que visquin les anomalies, doncs! En aquell acte van anar sortint temes: a vegades relacionats amb Miró, que era el motiu de la convocatòria; i a vegades arribàvem als problemes contemporanis, on l’obra de Miró pot formar part del debat sempre que no vulguem sacrificar-la i refredar-la en el mausoleu dels artistes morts.

Un dels temes de debat va ser el moment delicat per què passen la majoria de galeries d’art: perquè a Catalunya hi ha pocs col·leccionistes; perquè molts d’ells prefereixen comprar a la Fira Arco de Madrid i no pas directament als galeristes catalans; perquè les vendes d’art estan gravades amb imposts desorbitats… Jo, eixelebrat com sóc, vaig fer alguns comentaris (per exemple: el galerisme s’hauria de reinventar; el col·leccionisme català ha estat molt conservador del Noucentisme fins ara a la Fundació MACBA…) que van ser interpretats com una posició bel·ligerant en contra del sistema de les galeries d’art. No és exactament això: no oblido mai que Joan Miró, el meu objecte d’estudi més persistent d’ençà de fa quaranta anys, va tenir alguns dels galeristes més influents del seu temps, com ara Josep Dalmau, José Pierre, Pierre Matisse, Aimé Maeght… En tot cas, del públic va sorgir la veu d’un galerista amic, Carlos Duran, que fa anys que manté el torcebraç amb la crisi del seu sector, i va reconvenir cordialment les meves paraules.

I, aleshores, és quan vaig pronunciar la frase que encapçala aquest escrit: “Però, Carlos, és que sóc anticapitalista!” I hi hauria hagut d’afegir que, en sintonia amb la meva posició ideològica, des de la teoria, estic en contra del comerç de l’art i també del comerç que es pugui derivar de la crítica d’art, el meu ofici, per escriure-ho així. Preferiria que els preus de les coses fossin regulats, que als bars dels aeroports –o dels hospitals, això encara és pitjor– no et fessin pagar quantitats desorbitades; que no fos legal que els preus dels productes depenguessin de la demanda. Bé que els medicaments estan regulats, per exemple. I, en conseqüència, que els preus culturals tampoc no admetessin pujades i baixades segons els capricis d’un mercat embussat en conductes que no tenen res a veure amb l’art. I això no ho dic perquè concebi l’art com un fenomen idíl·lic, espiritual –aquesta insuportable rèmora romàntica que arrosseguem–, sinó perquè les pràctiques artístiques contemporànies que més m’interessen són les que no acaben en una peça susceptible de ser venuda: m’interessen més els processos que no pas els resultats. Perquè el mercat de l’art, com qualsevol mercat, comporta diferències socials. En teoria, una vegada més.

I, quan vaig etzibar aquella frase, “sóc anticapitalista”, l’auditori de la Fundació Miró va riure. I jo també. Però havent passat unes quantes setmanes d’aquell acte, he de dir que la cosa no és per a prendre-se-la de broma. No entenc per què, quan algú es posiciona obertament en contra del capitalisme, comença a rebre insults de tota mena o comentaris del tipus: “però si et guanyes bé la vida”; “què vols, que siguem com la Unió Soviètica?”; “les coses són com són”… Aquests arguments [sic] són fàcils de contrarestar, però avui no tinc espai per a fer-ho. Un altre dia, si ho voleu.

No pretenc de justificar-me. Més aviat al contrari: defensar el sistema capitalista només ho haurien de fer els integrants de l’1% de la població que acumula, aproximadament, el 50% de la riquesa mundial. Ens entenem? Per a entrar en aquest grup gens selecte de la població, a l’estat espanyol has de posseir uns 2,5 milions de dòlars, vatua l’olla! El 50% restant de la població va baixant i baixant de poder adquisitiu fins a arribar al llindar de la pobresa absoluta. No són dades manipulades, les aporten els bancs internacionals. I, aleshores, no resulta lògic manifestar-se en contra del capitalisme? Encara que pertanyis als privilegiats de l’1%, però sobretot si no hi pertanys i formes part més aviat d’allò que abans en dèiem el proletariat: és a dir, la classe social formada pels treballadors que, com que no posseeixen mitjans de producció, han de vendre la seva força de treball per un sou, segons la vella definició de Karl Marx.

Si amb això no n’hi hagués prou, és el sistema capitalista el que, en aquests darrers temps, origina aquesta explosió de violència inhumana de personatges com Netanyahu, Trump, Putin… Davant la ignomínia que despleguen aquests éssers i de tot el sistema que els aguanta, manifestar-se anticapitalista és gairebé una obligació. Ho entenc així, sobretot treballant en el camp de la cultura. I, ja de passada,  deixeu-m’ho dir, també és aquest sistema el que ha prohibit i ha perseguit la possibilitat d’exercir la democràcia directa (una persona, un vot) per saber si Catalunya vol ser independent.

No puc oblidar que hi ha un món de l’art que penja directament d’aquest sistema. Molts dels integrants d’aquell grup de l’1% segur que tenen empaperades les parets de casa amb obres d’art per les quals han pagat un dineral. L’art com a decoració i ostentació. I, entre ells, deuen competir –com feien els prínceps italians del Renaixement– per a veure qui té l’obra més cara de l’artista més cobejat. És clar que, sortosament, hi ha un art que no juga en aquesta lliga. És clar que hi ha un pensament que no vol saber res dels fastigosament rics que, invariablement, s’han fet rics comprant el treball dels més pobres. Però els qui treballen l’art als marges ho tenen més difícil per a accedir als museus públics. Els qui es diuen socialistes s’ho haurien de fer mirar.

Això no té res a veure amb la feina abnegada del Carlos i de tants galeristes més que conec. Ara: els qui volem la igualtat social, la igualtat d’oportunitats, sense discriminacions de gènere, de raça o de procedència, no podem ser sinó anticapitalistes. I em sembla que és bo que tothom sàpiga des d’on es parla, s’escriu o es fa creació, com jo avui he decidit de fer, per si algú en tenia cap dubte. Per a no crear confusions. 

Orson Welles va dir fa anys en una entrevista que tota obra d’art era una declaració política. I tot article, hi afegeixo jo, també.

Nota al marge: Aquest article va acompanyat d’un conegut cartell del Maig del 68 francès, intervingut per a posar la frase original en llengua catalana. Un cartell pamfletari? Utòpic? No dic que no: la utopia trobo que hauria de ser sempre present en l’art i la literatura. Fa uns quants dies escoltava la cançó “Jo vinc d’un silenci” de Raimon i encara m’esborrona. I no entenc per què hem decidit que aquesta cançó, com tantes altres de l’època de la Nova Cançó, forma part del passat i només la podem sentir del vessant estètic o nostàlgic. Perdoneu! Les cançons de protesta anaven en contra d’un règim dictatorial, però també en contra del sistema capitalista. I la dictadura es va mig fondre, però el capitalisme no. Hem canviat de règim, però el sistema és el mateix. És a dir, que encara podem aplaudir rabiosament quan sentim allò de…

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes.