Això devia ser el 2010, potser el 2011. A Copenhaguen havia quedat a sopar amb el meu vell amic Jens Linden i la seua dona Elisabet. Jens acabava de deixar la direcció de la ràdio nacional danesa. Jo aleshores ja el devia conèixer de feia quinze anys o vint i m’agradava molt parlar amb ell perquè és un dels amics que m’ha facilitat més les coses sempre. Jens somriu permanentment, diu tothora les coses com cal i té una facilitat esborronadora per a fer-te sentir còmode.

Com a gent del país, van proposar el restaurant –el Kanalen, un espai a Christianshavn, envoltat de vaixells– i, conscients de la meua obsessió per la política, van convidar un parell d’electes locals per fer petar la xerrada. Dut potser per una vanitat estranya o per la mala salut del nostre país, en un moment determinat em vaig posar a celebrar la superioritat moral de les societats escandinaves: la transparència, l’estat del benestar, la poca corrupció; aquella meravellosa higiene cívica que tant envegem els del sud.

Quan vaig haver acabat, un dels polítics –un home d’aquells arquetípics, flacs i ossuts, amb minúscules ulleretes rodones i cabells blancs esvalotats– em va dir, amb un mig somriure triomfal: “Nosaltres no som moralment superiors a vosaltres. Nosaltres tenim unes lleis ben fetes que ens impedeixen de robar.” I a continuació es va beure la cervesa amb el posat de qui acaba de pronunciar una banalitat perfectament prescindible. Jo, per contra, vaig restar completament bocabadat i em vaig sentir profundament ridícul. Però he de dir que després he pensat sovint en aquella frase, i sospite que l’amic de Jens tenia tota la raó del món.

Suècia, per exemple, va aprovar la primera llei de llibertat de premsa l’any 1766 –poca broma– i en aquella mateixa llei hi va incorporar el principi d’accés públic als documents: una pràctica que ja fa més de dos-cents cinquanta anys que dura. Qualsevol ciutadà pot reclamar qualsevol document de qualsevol administració sense haver de justificar-ho, i no hi ha cap organisme exempt de donar explicacions. Els càrrecs electes han de declarar empreses, contractes anteriors i interessos financers, i la declaració és accessible a tothom. Revelar la identitat d’un funcionari que ha denunciat una irregularitat als mitjans és un delicte perseguit perquè s’espera que els funcionaris delaten els polítics corruptes. En fi, la figura de l’ombudsman, encarregada de fiscalitzar l’administració en nom dels ciutadans, és una invenció sueca, ni més ni menys que del 1809. 

A Noruega, de fa més de dos-cents anys, les declaracions de renda de tots els ciutadans es publiquen anualment. M’han explicat –però no sé si és cert– que antigament es repartien impreses i es llegien en veu alta a la plaça del poble. Avui es pengen a internet una nit d’octubre –si no vaig errat– i tothom pot consultar quant ha guanyat el seu veí, el seu metge o el seu diputat. D’ençà del 2014, la persona consultada rep un avís amb el nom de qui l’ha cercat –però els periodistes en resten exempts, per guardar el secret de la nostra feina. A Finlàndia, una operació semblant passa cada mes de novembre; en tots dos països, els sous de tots els funcionaris són públics, a un clic de distància. 

Aquesta transparència té conseqüències que ací costen d’imaginar. L’any 1995, Mona Sahlin, vice-presidenta del govern suec i candidata segura a succeir Ingvar Carlsson com a primera ministra, va haver de dimitir perquè es va descobrir que havia fet servir la targeta oficial per a comprar bolquers, tabac, gasolina i –el detall que va acabar donant nom a l’escàndol– dues barres de xocolata Toblerone. La suma no era cap bestiesa i ella havia retornat els diners. De fet, la investigació preliminar es va arxivar perquè el fiscal no va veure delicte enlloc. Però va dimitir igualment i va estar tres anys fora de la política. L’afer encara es coneix, amb un fons de sarcasme glaçat, com el Tobleroneaffären. Poques voltes un dolç ha costat tan car.

Evidentment, ací passa exactament la contrària, però no pas per atzar.

Paul Preston, que ha estudiat el franquisme amb una paciència benedictina, ha explicat amb claredat que la dictadura de Franco no era sols una construcció ideològica: era, sobretot, una xarxa de petites corrupcions interconnectades. Milions de persones en treien un benefici concret –un sou inflat, un càrrec petit, una llicència per a determinats treballs, un permís, una plaça per al cunyat, una recomanació oportuna. El règim s’aguantava perquè aquells milions de petits beneficiaris no es podien permetre que caigués. Hi havien empenyorat alhora l’ànima i el patrimoni.

I la funesta transició, com en tantes altres coses, no va desmuntar el dispositiu: solament el va heretar. I el va repartir. El PSOE i tota la nova arquitectura autonòmica, municipal i estatal van descobrir una maquinària meravellosa que els antifranquistes d’ahir podien fer servir per enriquir-se sense canviar-ne ni un caragol. Els càrrecs, els padrinatges, les comissions, els contractes amistosos, les empreses públiques convertides en oficines de col·locació, les diputacions com a mecanismes opacs de lleialtats… La maquinària ha continuat funcionant de manera implacable fins avui. Només han canviat les cares –a voltes ni això– i les sigles.

Convé tenir present aquesta història de llarg abast ara que, finalment, l’Audiència espanyola ha encausat José Luis Rodríguez Zapatero per presumpta organització criminal, tràfic d’influències, falsedat documental i emblanquiment de capitals, en el cas Plus Ultra. La fórmula del jutge Calama –que Ot Bou analitza fil per randa en aquest article– no admet circumloquis: parla d’una “trama organitzada d’exercici il·lícit d’influències” amb una “estructura estable i jerarquitzada”, “liderada” per Zapatero, que suposadament va posar els seus “contactes personals” i la seua “capacitat d’accés” a alts càrrecs al servei de tercers, en canvi de “beneficis econòmics”. 

Ja veurem què acaba passant. La justícia espanyola és tan estranya i imprevisible que vés a saber on pararà tot plegat. Però el sol fet de l’encausament –i els escorcolls a l’oficina del carrer Ferraz i a l’empresa de les filles– ja és prou greu perquè el cas no es puga despatxar amb una nota de premsa i prou. Val a dir que mai no havia vist tants partits teòricament opositors defensant a capa i espasa un polític d’un altre partit. Realment això del PSOE i la dependència dels altres és una cosa única.

Siga com siga, ací ve la part interessant. El règim del 78 no l’aguanta cap idea forta ni cap consens transversal, ni cap notable entramat legislatiu: l’aguanten els dos partits que fan torns en la gestió de la maquinària heretada del franquisme. L’aguanten el PSOE i el PP, però sobretot l’aguanta el PSOE, perquè és el que ha sabut donar al sistema el vernís democràtic indispensable per a fer-lo més o menys respectable a l’Europa del segle XXI. Si el PSOE cau, per tant –i un cas com aquest, ben administrat, podria fer-lo caure–, el règim trontolla. No tant perquè el PP no en puga prendre el relleu com perquè la sospita que tot plegat és exactament això que sembla –una continuïtat fluida i putrefacta de mètodes, entre un règim corrupte i un altre igualment corrupte– es farà insuportable. Espere. I desitge.

PS1. L’altre dia parlàvem de l’informe Fènix i avui us presentem un article especial de Jordi Goula, en què l’analitza amb l’extraordinari rigor de sempre. Hi exposa dubtes, dialoga amb un dels autors i ens ofereix, com sempre, una afilada visió de la realitat. És un text per a imprimir i guardar: “Catalunya: diagnosi alarmant d’una economia malalta”.

PS2. El president Illa i Oriol Junqueras van continuar ahir l’espectacle triomfalista sobre el pressupost. Evidentment, no és clar tot allò que expliquen i per això Odei A.-Etxearte s’hi ha capbussat: “Què amaga la lletra petita de l’acord del pressupost?”.

PS3. A VilaWeb Televisió el dimarts és el dia de La crisi dels 30. En aquesta ocasió Clara Ardèvol dialoga amb Juan Evaristo Valls i Clàudia Manuel sobre la febre d’omplir concerts, de fer grans viatges, de no saber dir no a projectes laborals o de viure tota mena d’experiències, i també sobre si es pot anar cap a una vida més pausada. Vegeu-ne el vídeo.

PS4. Avui, dimecres, presentaré a Castelló el llibre Entendre els mapes. L’acte serà a les set a l’Espai Cultural (ronda de la Magdalena, 11). Si us vaga de venir, ens hi trobarem.