Catalunya: diagnosi alarmant d’una economia malalta

L’Informe Fènix denuncia un deteriorament progressiu del model productiu que fa perillar el manteniment del nivell de benestar que ha caracteritzat el nostre país en el passat. Critica durament els sectors que creixen amb mà d’obra estrangera i amb baixa productivitat i apunta a la mala actuació de molts polítics i empresaris catalans.

La nota prèvia que fan els autors de l’Informe Fènix dibuixa perfectament el contingut. “El present informe és fruit de constatar el deteriorament continuat que ha experimentat l’economia catalana els darrers vint-i-cinc anys. Un deteriorament que posa en risc la tradició productiva del país i, per tant, el manteniment del nivell de vida i de benestar que han caracteritzat Catalunya en el passat.” Ens volen dir que hem viscut una ficció a Catalunya durant anys, doncs? En part, ens diuen que sí, perquè d’ençà de l’any 2000 el model de creixement ha estat erroni i cal actuar amb contundència. Al marge de mantenir els esforços en la innovació i l’impuls als sectors tecnològicament emergents, afirmen que l’èmfasi ha de situar-se en la neutralització del creixement dels sectors que lleven productivitat al conjunt i que llastren la prosperitat del país.

Amb aquest objectiu, l’informe assenyala els sectors productius que signifiquen aquest llastre. A més, apunta a aquells en què el salari mitjà és tan baix que, al llarg de la seva vida, tot allò que es paga al treballador no genera prou recursos fiscals i contribucions socials per a finançar els serveis públics més elementals de què gaudeixen tots els ciutadans. El fet que aquestes activitats empresarials tinguin una productivitat tan baixa, que no siguin capaces de retribuir més bé els assalariats, implica una subvenció encoberta molt important per part de la resta de les activitats econòmiques del país. Un càlcul “molt conservador”, segons l’informe, del salari que limita aquests sectors és la xifra de 29.000 euros bruts per a l’any 2025.

Aquest és un dels conceptes clau de l’informe, i potser un dels més complexos d’entendre pels qui no són especialistes en la qüestió. Aquest salari es calcula segons la despesa total que es fa a Catalunya en salut, educació, serveis socials, interior i justícia i es divideix pel nombre d’habitants. Aquest és el cost social de cada català, el qual, aplicant-hi la taxa d’ocupació, determina el “salari social” que cobriria les despeses fetes. A partir d’aquí, es calcula el salari que ha de rebre la persona per tal que, amb els imposts i cotitzacions que pagui, cobreixi la despesa social que s’hi destina. D’aquí surt la xifra de 29.000 euros.

Si bé l’existència de salaris subvencionats és consubstancial a l’estat del benestar i es troba repartida transversalment en tot el teixit econòmic del país, l’informe apunta que “no sembla sostenible l’existència de grans sectors productius els salaris mitjans dels quals estiguin sota el llindar dels 29.000 euros l’any 2025”.

La conclusió és evident, uns sectors subvencionen els altres, i cal passar la dalla per als qui resten més que no pas sumen dins el total, o neutralitzar el seu creixement, com diu l’informe, abans no sigui massa tard. Ho explica de manera molt clara i pren com a referència més evident tres sectors diferents: el turístic, el carni i el dels serveis de repartiment a domicili (riders). I per entendre-ho, posa tres exemples molt simples.

Segons els càlculs que fa, conclou que un hotel de 3 estrelles de sol i platja es beneficia d’una subvenció implícita de 6 euros per pernoctació, de la qual el 80% dels beneficiaris són estrangers; que un escorxador porcí es beneficia d’una subvenció de 9 euros per tona de carn produïda, el 75% de la qual, aproximadament, és consumida fora de Catalunya; i que el servei de repartidors urbans té una subvenció equivalent a 3 euros per cada lliurament.

Resulta evident que l’existència de sectors tan subvencionats podria tenir sentit com a mal menor per a absorbir desocupació, però resulta que, d’ençà del 2000, gairebé la totalitat dels llocs de feina que ha generat l’economia catalana, en termes nets, han estat ocupats per immigrants i, en gran part, són de baix nivell salarial. El creixement d’aquests sectors és perjudicial, però especialment dolent si el beneficiari últim (el consumidor) és algú que no resideix a Catalunya, atès que aleshores implica una pèrdua neta de recursos per al conjunt de la societat catalana.

Aquesta és la tesi final de l’informe. “La creació de llocs de treball amb salaris molt baixos ha de preocupar, sobretot, perquè mantenir-los implica un esforç fiscal solidari per a la resta d’empreses i individus, de manera que un país que en creï en nombre excessiu esdevindrà insostenible econòmicament i posarà en risc la supervivència de l’estat del benestar.” I aquest és el panorama que ens pinta davant, i que cal canviar amb urgència.

He volgut parlar amb un dels autors, Modest Guinjoan, sobre una sèrie de punts que m’han sorprès de l’informe.

El primer és que hagin estat sis economistes i un enginyer els qui motu proprio hagin decidit de denunciar una situació molt més preocupant que no la que apunten algunes estatístiques, i que no hagi estat alguna institució pública o privada, amb molts recursos darrere, qui ho hagi fet, tenint en compte que a Catalunya en tenim de molt bones. “Això els ho hauries de preguntar a ells”, em contesta Guinjoan. “Per a nosaltres era un neguit i ho hem volgut fer.” Realment, som davant una anàlisi independent que únicament vincula les persones que l’han elaborat i signat. Coneixent el seu tarannà i domini de la matèria, per a mi és una garantia.

Un segon aspecte és que enlloc es faci referència al dèficit fiscal que arrossega el país i que ens treu recursos per a poder fer moltes més coses. “Ho hem fet deliberadament. No hem volgut sortir del sistema productiu, que és el que genera riquesa. Hem centrat l’atenció en el sistema empresarial, que és qui contracta i inverteix. I veure que no solament el problema és l’estat espanyol, sinó que també aquí fem malament moltes coses i les podem esmenar. Generalitat i ajuntaments tenen més poder del que exerceixen per a capgirar situacions difícils i no sempre ho fan”, em diu.

Un altre punt que m’ha sorprès és que s’hagin de fer “balances fiscals dels sectors”, per tal de veure en quins s’ha d’ajudar i en quins no. Ho podem fer, això, des d’aquí? La resposta és contundent. “Sí, sobretot, és voluntat política. Hi ha països que ho fan de manera sistemàtica per a col·lectius determinats. Nosaltres hem treballat amb sectors i també es pot fer.” I posa un exemple: “El sector de cuidadors personals pot ser subvencionat, però qui se n’aprofita és gent d’aquí. Tot queda a casa. En canvi, en el sector turístic, subvencionem un sector del qual qui s’aprofita és un estranger que ve aquí a prendre el sol per quatre quartos. Això és absurd, perquè estem regalant recursos nostres a qui no se n’hauria de beneficiar.”

En l’informe, el límit de sou subvencionat surt a 29.000 euros anuals. He comprovat que és el mateix sou mitjà de Catalunya, segons l’Idescat. Li pregunto per què hi ha aquesta coincidència. “És pura casualitat”, em contesta. Li comento que, per la forma de calcular-ho, si el finançament que rebem fos el correcte (més elevat), aquesta xifra pujaria molt més, amb la qual cosa hi hauria encara molts més sous subvencionats. “Tens raó, però els diners que rebem avui són els que són. A l’informe, ja diem que són càlculs molt conservadors.”

Insisteixo en el fet que, volgudament, a l’informe no es parla de l’estat espanyol, però d’una manera el·líptica hi apareix constantment. Per exemple, la responsabilitat del sistema productiu i la deriva perillosa que ha pres, segons l’informe, la comparteixen també els empresaris i els polítics d’aquí. Segons Guinjoan, la responsabilitat més important és la de les administracions públiques, que són les que creen el marc regulador. “Els empresaris fan el que els toca, que és fer beneficis dins el marc legal que tenen. La disposició d’oferta infinita de treballadors forans disposats a treballar al preu que sigui no és responsabilitat dels empresaris, però se n’aprofiten. Per això recomanem una pujada forta del salari mínim.” Evidentment, amb aquesta pujada molts negocis actuals no serien possibles. Em comenta que no té sentit que “del 2000 ençà a Catalunya hi hagi un milió més d’ocupats, però que la taxa de desocupació continuï essent la mateixa i el nombre de desocupats hagi augmentat en 100.000 persones”.

En definitiva, a mi em sembla un informe rigorós, que quantifica pràcticament totes les hipòtesis que exposa, la qual cosa és un signe de seriositat en la manera de treballar. No sé quin cas en faran les autoritats quan els el presentin, però n’hi haurien de fer. Aquí no ho comento, perquè penso que el més important del treball és el diagnòstic de la situació de la nostra economia, però l’informe fa una sèrie de recomanacions valentes, perquè algunes poden generar rebuig a molts sectors, i sobre les quals caldria parlar. I en les quals Madrid, en el tema fiscal, hi hauria d’intervenir.

Entenc que els autors volen generar una dinàmica de discussió sobre allò que miren de demostrar. Però em sembla que no som en un país gaire avesat a fer-ho.

En el meu cas, una crítica que faria és que tracten Catalunya com si fos un estat. I únicament som una autonomia. Algunes comparacions amb el País Basc, per exemple, em semblen agosarades, perquè ells sí que són gairebé un estat, econòmicament parlant. Crec que és difícil parlar de què fem o no fem sense tenir en compte absolutament els milers de milions que volen cada any d’aquí amb un objectiu desconegut. I també de la inferioritat en què es troba una autonomia com la nostra, que, a més, és constantment atacada des de totes bandes, amb mentides de perfil econòmic, com mantes vegades he repetit a la píndola aquests anys.

Una bona mostra la tenim en la nostra capacitat i llibertat real d’actuar. Penso, per exemple, que, veient que els cotxes són un mercat molt complicat, en aquests moments, moltes empreses que treballen al voltant de les grans marques veiessin una possibilitat de transformar-se. I decidissin de dedicar-se al món de la defensa, aprofitant part de la infrastructura productiva que tenen i del fet que haurem de dedicar més diners al sector, com ja s’ha dit a la UE. Creieu que l’estat ens permetria tenir una indústria de defensa a Catalunya? Ho deixo com a pregunta.