Dietista i pagesa, Marina Ribas Torres (Eivissa, 1989) s’ha consolidat també com una veu destacada en la divulgació sobre alimentació i salut, gràcies a la plataforma El rebost de na Marina Ribas. Ara acaba de publicar Fer brou per ser lliure. Apunts d’amor i resistència escrits a foc lent (Bruguera), que no és un llibre de receptes ni de consells, sinó de reflexions sobre el fet de cuinar, un dels actes més universals dels que fem els humans, que alhora ens vertebra la identitat, el paisatge i la terra. A cavall de l’assaig i la crònica personal, Ribas reflexiona sobre l’obsessió contemporània per la dieta i la vida sana, en un temps en què cuinar esdevé no solament un acte polític, sinó també un fet de resistència.

—Us presenteu com a dietista, mestra i pagesa de pa sucat amb oli. En quin ordre o de quina manera es relacionen aquestes diverses facetes?
—Em costa molt triar quina va abans que les altres, perquè, tot i que no exerceixo de mestra, la veritat és que una part de la meva feina és pedagògica. La part de dietista és la que m’ofereix més tota aquesta perspectiva biopsicosocial de l’alimentació, que és una part important d’aquesta tasca divulgativa que faig. I això de pagesa de pa sucat amb oli em ve d’herència. Els meus avis es dedicaven al camp i, tot i que la meva família va saltar una generació, la dels meus pares, vaig heretar-ne aquest amor i aquesta passió per la terra.

—De fet, en el llibre, la relació amb els avis i els coneixements de l’agüela, aquest pòsit cultural, culinari, etc., és com la vostra porta d’entrada al món de l’alimentació.
—Vivíem en una casa tot junts i vaig tenir la sort de criar-me amb ells, és una part molt important de la meva identitat. Des de molt petita he viscut en una casa on sempre hi ha hagut hort, i sempre he sabut que les tomates es mengen a l’estiu i que a l’hivern hi ha cols… Totes aquestes coses que sembla que ara hàgim d’aprendre d’un llibre, perquè si anem al supermercat hi ha de tot, tot l’any. He viscut una relació amb l’alimentació lligada als ritmes de la natura, de l’hort, i a la tradició gastronòmica d’Eivissa. Perquè la meva àvia durant molts anys es va dedicar a preparar dolços tradicionals per a festes i celebracions. Per a mi és inevitable veure aquest lligam –perquè l’he viscut profundament– entre natura, cultura gastronòmica i identitat. I tot plegat ha repercutit en la meva faceta professional com a dietista o divulgadora. Tot això ha estat gràcies al fet d’haver tingut una infància amb els avis molt presents.

—Presenteu Fer brou per ser lliure com un llibre sobre cuinar en un moment en què tothom té pressa, va curt de diners o viu en pisos compartits… Si cuinem serem, malgrat tot, més lliures?
—Cuinar, com qualsevol altre acte relacionat amb les cures, és un acte polític. Qualsevol decisió que prenguem relacionada amb allò que cuinem o mengem és com si dipositéssim un vot en unes eleccions: triem quin model de societat, quin model econòmic o cultural volem. En aquest temps en què tothom té pressa, en què tothom té molta feina, l’opció fàcil és anar al supermercat i comprar un pre-cuinat o brou de bric. Fent referència al títol del llibre, quan compro aquest brou decideixo on van a parar els meus diners i quin món construïm. Per tant, si faig un petit acte com cuinar un brou, dic que no em robaran més sobirania alimentària. I, a més, el podem fer mentre fem altres coses. No cal que miris l’olla mentre es va fent. Són petites coses, petites decisions diàries relacionades amb les cures, amb les quals triem en quin món volem viure.

—Aquests darrers anys ha proliferat la informació sobre nutrició i dietètica. Com podem separar el gra de la palla?
—És molt complicat perquè, a més a més, hi ha una cosa molt humana, al cap i a la fi, que és que tots volem solucions per als nostres problemes. I si poden ser fàcils i ràpides, millor. En aquest context, triomfen certes teories, certs divulgadors amb missatges molt simplistes, excessivament polaritzats, als quals ens aferrem. No deixa de ser un reflex del món en què vivim, en què tot ha de ser ràpid, immediat i o blanc o negre. Per desgràcia, les coses no són així. M’encantaria poder ser d’aquestes persones que sentencien què està bé i què està malament: si menges això estaràs sa i allò altre elimina-ho de la teva vida. Però vivim al planeta Terra, i hi ha coses com la pizza, a la qual estic molt agraïda. Aquests missatges que van tan justos d’evidència científica transcendeixen molt, perquè l’algoritme acaba decidint que siguin els que més arribin a la gent. Però la realitat és molt complexa. Per exemple, hi ha tot aquest missatge simplista de guru, que diu que si tu vols pots. Però tu saps com és la realitat de la persona, la seva perspectiva psicosocial? Perquè, si té dificultats per a pagar el pis, treballa vuit hores i en gasta tres més anant a la feina, com li pots dir que tot és qüestió de voluntat?

—Posats a observar les coses amb complexitat, poseu en dubte la dieta mediterrània i tot, de la qual estem tan orgullosos i tothom ens ha elogiat…
—No vull que ningú s’ofengui amb aquesta qüestió, però la dieta mediterrània no deixa de ser un patró: s’agafen les millors coses o les que se suposa que científicament, avui, serien les millors, i llavors ho barreges tot plegat. Au, llavors traiem al món la dieta mediterrània, que és un constructe que triomfa molt. La dieta mediterrània i tot l’imaginari que té al voltant triomfa molt als Estats Units. Ho veiem molt a les xarxes socials on ens idealitzen moltíssim, amb les iaies de la Mediterrània cuinant, tothom menjant amanides i sardines a la brasa al costat del mar… Però no només oblidem la Mediterrània de sota, amb un punt de vista molt eurocentrista, sinó que deixem de banda moltes tradicions que no apareixen a la famosa piràmide. La Mediterrània és un gresol de cultures, i la dieta mediterrània n’és una representació, que agafa les coses que l’interessen. Per exemple, no té en compte el consum de carn, que és una cosa molt demonitzada actualment. No vull pontificar, però m’agradaria convidar a la reflexió.

—Reconeixeu que havíeu estat un xic radical, tot defensant algunes dietes, algunes afirmacions, renyant, inspeccionant carretons…
—Crec que abans de ser dietista és quan era més radical. Així com abans de ser mare era la millor mare del món, abans d’estudiar dietètica era la millor dietista del món. Llavors, toques de peus a terra i comences a veure la realitat de les persones, t’adones dels teus privilegis i és quan dius: espera, que potser no és tot tan fàcil com pensava. Sí que hi ha, en un cert moment, una feina d’exploració, de voler provar dietes, perquè, al cap i a la fi, i això també ho he de dir, la nutrició és una ciència i sabem que hi ha certs protocols dietètics, certes dietes amb noms i cognoms, que tenen una evidència científica i molta aplicabilitat. S’utilitzen com a recursos terapèutics i això és innegable. L’altra cosa és quan agafes això i penses que aquesta realitat que vius tu ha de ser la mateixa per a tothom. Intentes vendre el teu remei, com si venguessis loció capil·lar a tothom. Aquí hi ha l’error. És en el moment en què vaig entrar a la consulta i vaig començar a veure la bufetada de la realitat: adona’t, Marina, que aquella persona té unes dificultats econòmiques, unes famílies, unes càrregues i tu potser li recomanes que es llevi a les sis del matí per meditar com si fos Marc Aureli. M’havia radicalitzat molt, però arribar a la consulta va ser tocar de peus a terra. Una cura d’humilitat, també.

—Convertim dietes i rutines en una mena de religió?
—Hem acabat convertint formes de menjar en una mena de dogma, de veritat universal, i res més lluny de la realitat. Per això és molt interessant veure que al món hi ha poblacions amb dietes radicalment oposades amb bons resultats de salut. Els hadza, caçadors-recol·lectors del nord de Tanzània, tenen la dieta més semblant al paleolític, i els inuits consumeixen més d’un 95% de carn i greixos saturats. I tots dos mantenen un bon estat de salut, d’acord amb la seva genètica i el seu entorn. Hi ha gent que segueix dietes vegetarianes i dietes veganes, i és sana. A banda, hi ha discursos que aquests darrers anys han tingut un impacte positiu en moltes coses, com ara a favor de la cuina casolana i contra els ultraprocessats, que també han acabat derivant en un entorn hostil, en cerca d’una mena de puresa en el menjar saludable, com si només uns quants haguessin vist la llum i la resta visquessin malalts i enganyats. Al final, tot és més simple i no hi ha cap Matrix: les empreses volen guanyar diners i ja està. De fet, m’he adonat d’una cosa: que no existeixen les veritats absolutes.

—I, com dieu, no ens hem de sentir culpables si ens mengem un dònut, oi?
—És el títol d’un dels capítols del llibre i està molt relacionat amb el tema del salutisme, que és com totes les decisions que prenem –d’estil de vida, d’alimentació, d’esports– enfocades a la nostra salut des d’un punt de vista biològic, físic. I això crea una mena d’estat d’estrès i d’hiperalerta constant, per si menjo prou sa i si això que menjo poc afectar el meu organisme i em pot causar una malaltia. A vegades, em pot venir de gust menjar-me un dònut perquè sí, perquè estic en un context d’alegria, de felicitat i celebració. I qui diu un dònut, diu un divendres de pizza i pel·li amb la família, o un tros de tortell el diumenge després de la paella. Creem uns falsos dilemes d’aquest salutisme, entre decisions bones i dolentes, entre menjar bo i dolent…

—Les xarxes socials, com dèiem, són un espai fèrtil per a aquests dilemes…
—Aquests darrers anys veiem, sobretot, cada vegada en edats més primerenques, molt males relacions amb l’alimentació. Creixen molt els trastorns de conducta alimentària, perquè es propaguen uns cànons ideals, no només de bellesa, sinó de salut. Es ven la idea que si controles tots els factors implicats en la teva salut no et posaràs mai malalt, i podràs complir aquesta idea de longevitat de què es parla tant, i ho tindràs tot controlat. Però la veritat és que si tot fos tan fàcil tothom tindria la clau de la vida i aquí no hi hauria mai cap problema de salut.

—És molt interessant que, a l’hora de parlar de nutrició i alimentació, tingueu en compte els factors econòmics i socials, el context en què ens movem. Perquè, al capdavall, l’alimentació és travessada per una indústria, per formes de producció que no sempre podem controlar… No podem revisar la nostra alimentació sense tenir en compte tot això?
—En termes generals, tothom té més o menys clar què vol dir una alimentació saludable: que els sucres afegits i certs greixos, per exemple, no són recomanables. Hem aconseguit que aquesta informació arribi a la població general. Ara, hi ha molts factors que impedeixen que molt sovint aquestes persones puguin aplicar això que saben. Hem d’anar amb compte amb aquests missatges culpabilitzadors. Quan parlem d’alimentació ecològica, de proximitat, de temporada, és fantàstic. Però sovint aquests aliments són cars o, depèn d’on visquis, complicats d’aconseguir. Hi ha tantes coses que influeixen en la realitat de les persones, que a l’hora de fer divulgació hem de ser molt més amables quan apel·lem a la responsabilitat individual. És clar que podem dir a la gent que ha de menjar més peix blau i més verdura de temporada, però no podem oblidar les qüestions estructurals. No tot és culpa meva. Hi ha decisions que prenem que tenen una responsabilitat individual, però n’hi ha que són estructurals. I aquí és on entra la lluita de tipus col·lectiu i que els polítics facin la seva feina. Aquí encara hem de picar molta pedra.

—Un d’aquests fenòmens estructurals és l’homogeneïtzació de l’alimentació. Mengem coses que fa uns quants anys no hi eren a la nostra dieta, perquè algú ha decidit que sigui així?
—No vull donar la idea que tota la globalització és dolenta, perquè també ens fa gaudir de moltes coses. Però el problema és el creixement desmesurat. En aquesta qüestió que dius, anem perdent molt de patrimoni i identitat gastronòmica. Si tu viatges a qualsevol ciutat del món, pots trobar les mateixes coses per a esmorzar: torrada amb alvocat, salmó i ou escaldat. I això es deu tant al fet que gràcies a la globalització tenim accés a tota mena d’ingredients, com a la demanda del mercat de productes que fins fa pocs anys no coneixíem. I ara ens trobem, per exemple, amb màfies de l’alvocat i amb conseqüències ambientals molt serioses. Quant a biodiversitat, no pot ser que el 50% de les calories totals que ingerim depenguin de tres monocultius de cereal. No pot ser que les nostres calories depenguin de menjar blat cada dia, perquè amb allò que decidim posar al plat decidim què ha de plantar el pagès.

—Per acabar, no volia passar per alt que sou d’Eivissa i hi viviu. És una illa que ha rebut les conseqüències més directes d’aquesta globalització accelerada en forma de massificació turística…
—El creixement turístic ha anat lligat a molts altres creixements en aquesta illa, sobretot en l’àmbit demogràfic. Al final visc en una illa petita, que té recursos limitats, i que ha optat únicament pel monocultiu turístic com a principal font de riquesa econòmica. Això vol dir que de sobte falta aigua, falta habitatge i tenim gent vivint en caravanes i tendes de campanya.  Falten professionals, perquè, és clar, com que no trobem habitatge, falten professionals de molts sectors, especialment del sector sanitari i el sector educatiu. És una illa on, a més a més, pràcticament no hi ha indústria, i on el sector primari va molt lligat a la qüestió turística. Només produïm entre un 3% i un 5% d’allò que consumim, és a dir, som totalment dependents de l’exterior. I això també causa problemes d’identitat. A molta gent de la meva generació li passa que ens costa trobar el nostre lloc a l’illa, perquè sembla que hi fem nosa.