L’estat de l’art a Catalunya (2). El patrimoni

  • Un dels problemes que arrosseguem a Catalunya és la poca atenció que es presta a la creació contemporània; al fet que l’art del present ha de ser, també, patrimoni del futur

Joan Minguet Batllori
21.01.2025 - 21:40
VilaWeb

Som un país satisfet del seu patrimoni. És una impressió que no tinc en altres llocs, o no amb aquest grau de cofoisme. Jo compararia la nostra estima pel patrimoni autòcton amb la que professen els francesos per la seva presumpta grandeur. El patrimoni cultural, a Catalunya, s’exhibeix com un valor que, juntament amb la llengua, sustenta un imaginari col·lectiu originari i exclusiu: (quasi) tot allò del passat conforma una riquesa patrimonial que, se’ns diu, ens pertany a tots. I ens explica com a societat.

Aquesta impressió es recolza, a més, en dades que podem comprovar, en primer lloc, a les webs institucionals. La Generalitat dedica una atenció especial al patrimoni i, més encara, al nostre patrimoni material i immaterial vinculat a la UNESCO. També les diputacions catalanes i molts ajuntaments consignen les seves riqueses artístiques i històriques, o totes dues coses ensems. És lògic que sigui així. El problema en tot cas no és el que hi ha, sinó com es gestiona el que hi ha i, d’una altra banda, les coses que s’han deixat perdre o que es mantenen sense rescatar i estudiar per falta de diners.

Tinc una altra impressió sobre aquesta afecció que els catalans professem cap al nostre patrimoni: de vegades som massa dogmàtics, ens agrada tenir uns referents molt clars. En la història de l’art, els catalans hem forjat una època ideal, o mítica: el període medieval. I uns estils: el romànic i el gòtic. Aquesta causa medievalista ja ve de la Renaixença, quan agafem una idea que recorre Europa: l’origen dels pobles es troba a l’edat mitjana. Després, el catalanisme noucentista ho acabarà de subratllar: tot i que Eugeni d’Ors s’obnubila per les troballes a les ruïnes d’Empúries, l’acció de govern de la Mancomunitat rescata les pintures romàniques del Pirineu. I envia un missatge clar: la història de l’art català comença allà. El problema d’aquest capficament col·lectiu és que hem menystingut, en art i en literatura, uns altres períodes, tendències o moments que són tan nostres com els estils medievals. Per exemple, el barroc, tan present en els nostres paisatges, especialment a la Catalunya nova. Fa uns quants mesos hi va haver dues persones que van reivindicar aquest barroc català: el filòleg Albert Rossich, arran de la celebració de l’Any del Rector de Vallfogona, Vicent Garcia; i la historiadora de l’art Maria Garganté, amb el seu llibre Paisatge Barroc. L’art a Catalunya durant els segles XVII i XVIII (Farell editors). De fet, Garganté fa anys que estudia i divulga la importància del barroc català. Un dia vaig sentir-li una idea suggestiva que he pogut corroborar: al contrari del que es pot pensar, l’skyline del món rural català és fonamentalment barroc.

Hi ha moltes consideracions teòriques sobre el patrimoni. Fa poc Daniel Rico, company al Departament d’Art i Musicologia de la UAB, va publicar un llibre molt suggestiu: ¿Quién teme a Francisco Franco? Memoria, patrimonio, democràcia. (Anagrama). És un llibre curt, però d’una densitat admirable. El professor Rico, entre més coses, posa en qüestió la iconoclàstia que s’estén en les institucions polítiques governades per l’esquerra, o que són més a l’esquerra que la dreta nominativa (això ho dic jo). Aquesta iconoclàstia que fa que es treguin del carrer monuments del passat fets en memòria de personatges funestos de la història (l’esclavista Antonio López o el dictador Franco, entre més individus) i es desen en uns magatzems. Com si traient del carrer aquells monuments, o rastres visuals de tota mena, féssim taula rasa respecte al que signifiquen aquells personatges del poder antic.

Daniel Rico aporta un debat summament interessant sobre el patrimoni i la memòria. Sobre si només hem de deixar als carrers allò que és políticament correcte, segons les ideologies dels qui manen en un moment determinat, o cal deixar tots els rastres dels períodes històrics que han conformat una societat. Rico ens recorda que aquest debat ja el van tenir després de la Revolució Francesa, quan s’havien començat a destruir elements urbans que representaven la monarquia borbònica. L’Assemblea Constituent, tot i haver tallat el cap de Lluís XVI, va decidir de mantenir les riqueses dels Borbons (i conservar-les als museus) com a mesura didàctica, per saber allò que no havia de tornar.

Daniel Rico escriu que “hi ha mil maneres de fer memòria sense esborrar la història”. I aquí, com la majoria dels qui parlen sobre el patrimoni, oblida, ho sap però no ho diu, que la història dels qui no han tingut mai monuments commemoratius ja ha estat esborrada abans de començar, i la seva memòria no existeix. Efectivament, quan parlem de patrimoni, gairebé sempre parlem d’edificis, personatges i monuments que fan referència a les classes dirigents, als vencedors. El patrimoni de les classes populars ha estat foragitat dels carrers i dels museus. Tothom ho sap, però a mi m’agrada recordar-ho, perquè en això els catalans som com tots, ens agraden els farbalans nobiliaris de l’art del passat, no la memòria dels nostres avantpassats humils i treballadors.

A banda d’això, sobre la presència al carrer d’un seguit de monuments i no d’uns altres, al meu entendre cal atrevir-se a plantejar que la monumentalitat és en si mateixa retrògrada. El poeta Carles Hac Mor, més valent que jo, va arribar a dir que “la perfecció és feixista” i, potser en aquest cas, ens hauria dit que fer monuments als carrers és, també, una actitud feixista, encara que de vegades recordin personatges rupturistes. A Praga hi ha un museu del comunisme farcit de bustos i estàtues de Lenin, i de pintures i  d’objectes que s’estaven als centres d’administració soviètica. Els van treure del carrer, ho entenc, però la història de la Unió Soviètica no s’esborra per emmagatzemar tots aquells munts de signes artístics i històrics.

Un apunt final, en aquesta sèrie on no em puc permetre de divagar massa. Fins aquí m’he referit al patrimoni del passat. Però un dels problemes que arrosseguem a Catalunya és la poca atenció que es presta a la creació contemporània; al fet que l’art del present ha de ser, també, patrimoni del futur. Per què és un problema? És una qüestió estrictament volumètrica: hi ha molts artistes que produeixen molta obra –massa artistes?, massa obra?, massa crítics i historiadors de l’art, també?– perquè es pugui conservar tota per al futur de la humanitat. Primer, no hi cap en tots els museus que hi ha ni en els que s’obrin en el futur; segon, el patrimoni d’avui ha de tenir una lectura prospectiva, ajudar a entendre la nostra època als que vindran, tal com el patrimoni del passat hauria d’explicar coses del que aleshores va ocórrer. Tercer, tampoc no cal omplir els carrers de les obres d’uns artistes que el poder afavoreix, solen ser sempre els mateixos. I és lògic que sigui així. No és cap tragèdia: mai no s’ha pogut conservar tota la producció artística del passat, ni de bon tros. I, aleshores, sorgeix una pregunta: com s’ha de decidir el que es preserva i el que no cal conservar?

Els mecanismes pels quals unes obres, antigues o contemporànies, han perviscut i han passat a formar part de col·leccions públiques o privades no parteixen de regles uniformes. Però les qüestions materials o econòmiques sempre s’han imposat al suposat valor estètic de l’art. Un exemple: tots (amb poques excepcions) els artistes que durant el segle XX van crear una fundació amb el seu nom tenien prou bona posició econòmica per a iniciar el procés, independentment de la vàlua del seu llegat. A les seves classes, Alexandre Cirici parlava d’un clàssic de la sociologia de l’art: el valor d’ús i el valor de canvi del producte artístic. I el que predomina és, d’una banda, l’origen nobiliari de l’art del passat i, d’una altra, el valor mercantil de l’art més nou.

Hi ha artistes que no han promogut una fundació amb el seu nom i que mereixen un reconeixement de cara al futur més enllà dels suports que han rebut en vida. I, viceversa, n’hi ha molts, d’artistes –o d’obres–, que no expliquen res de nou i són prescindibles. Això genera un dilema, és clar: quins criteris s’adopten per conservar unes obres i desestimar-ne unes altres? Un crític d’art català, Joan Merli, va dir fa molts anys que “triar és trair”. Però no triar, si és que tal cosa és possible, ens aboca a la impossibilitat de preservar-ho tot. I més encara si ens imposem la tasca d’esmenar l’oblit de les classes subalternes a què m’he referit abans. Per mi és evident que un signe distintiu d’unes societats democràtiques és salvaguardar i fer memòria de la manera de viure dels més humils. I això no es fa, òbviament, amb els mateixos criteris amb què s’han omplert els nostres museus: amb les decisions i els gustos dels més afavorits.

 

Nota al marge 1. Un amable lector, que va llegir el primer article d’aquesta sèrie, dedicat als museus, em va fer veure que la llista de museus registrats que mostra el Departament de Cultura de la Generalitat, i que jo citava i enllaçava, inclou molts buits –hi ha salts de numeració–, per la qual cosa en el nombre final de museus registrats que jo donava en falten, ni més ni menys, 78. El departament ho hauria de resoldre. I jo, abans de donar una dada per bona, corroborar-la. Demano perdó.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor