18.02.2025 - 21:40
L’exposició és la manera en què el món de l’art s’expressa, tal com la literatura ho fa per mitjà dels llibres o la música a través dels concerts, entre més formes de divulgar aquestes arts. És a dir, l’art –com les obres escrites o les composicions musicals— existeix prèviament al seu coneixement públic: els estudis dels artistes són plens d’obres en estat de realització o ja acabades; els magatzems dels museus contenen obres en armaris arxivadors lliscants; als carrers podem veure múltiples obres d’art, rebel o institucional; a les cases particulars tenim objectes i més objectes; i hi ha obres que s’han llençat, que es destrueixen o que reapareixen a pes en mercats de rebuig. Però l’exposició podríem dir que és la manera en què se socialitzen les arts visuals, la majoria de vegades en espais tancats on el públic pot acudir a veure què se li ensenya i, això és important, de quina manera se li ensenya. Després hi torno.
D’exposicions, n’hi ha de moltes menes. A Catalunya, com arreu, tenim variables diverses: hi ha exhibicions sobre l’art del passat, del passat remot o del més proper (això del passat es mou permanentment, a mesura que el present va morint); sobre l’art més actual; exposicions monogràfiques d’autors, grups o tendències; algunes que, des de l’art, interpel·len la societat; o unes altres que busquen relacions entre llenguatges o mitjans aparentment llunyans entre ells (arts, ciència, tecnologia, filosofia…). En realitat, m’atreveixo a dir que si una exposició té un bon projecte al darrere, sol crear tota sola una nova manera d’entendre el llenguatge curatorial.
Hi ha divisions que, més que provenir de la temàtica, tenen a veure amb la producció de l’exposició: quina institució la promou, amb quin pressupost es compta, a qui se n’encarrega el projecte intel·lectual, etcètera. Aquí hi ha dades que, segurament, els qui no s’hi dediquen desconeixen: les exposicions tenen pressupostos alts perquè, en el registre més elevat, són productes culturals en què participa molta gent i hi pot haver moltes despeses (comissari, dissenyador gràfic, dissenyador d’espai, cost de transports i d’assegurances, publicacions…). També és cert, però, que amb pocs diners es poden fer bones exposicions, sobretot si no es busquen fórmules espectaculars que atrapin el gran públic. Perquè, com en totes les àrees de la cultura, en el camp de les arts hi ha exposicions amb molta publicitat, però buides de contingut.
Als Països Catalans hi ha, ara mateix, moltes exposicions obertes. No n’he fet el compte abans d’escriure aquesta frase, però no cal, és evident que hi ha obertes al públic una gran quantitat d’exposicions, no totes dedicades al món de l’art, per bé que, si ens ho mirem amb perspectiva, totes són travessades per objectes que han estat, són o seran considerats artístics si abandonem els conceptes nobiliaris sobre l’art que arrosseguem des del segle XVIII. Hi ha exposicions a les capitals i als pobles més petits; a les grans institucions, privades o públiques, o als centres culturals més modestos. Hi ha exposicions temporals i hi ha les exposicions on els museus mostren les seves col·leccions.
Molt sovint hi ha queixes en el sector perquè Barcelona ha deixat de formar part dels grans circuits de les exposicions internacionals. Però això és relatiu: cada vegada hi ha menys exposicions intercontinentals; els conservadors dels museus recomanen que les obres no viatgin tant; i el cost d’aquests transports cada vegada són més alts. A això s’hi afegeix que alguns dels nostres principals museus tenen problemes econòmics i de gestió (com la Fundació Joan Miró, per exemple, que fa anys havia estat un referent per a molts professionals) o els costa d’entrar en competència amb el centralisme espanyol. Aquí continua essent un llast ser un país sense estat, és obvi.
El problema de les exposicions és, al meu entendre, que hi ha molts models caducs dels quals sembla que no podem alliberar-nos. A Barcelona només hi ha un centre d’art que, a parer meu, dóna un exemple de consistència, la Virreina Centre de la Imatge. Ara mateix s’hi poden veure dues exposicions interessants pel que ensenyen i, paral·lelament, per adequar la manera d’exhibir les obres a l’essència d’aquelles obres, em refereixo a les dedicades a Regina Silveira i Josep Iglésias del Marquet.
I és que, al contrari d’aquests dos casos, moltes exposicions no tenen discurs, no tenen recorregut teòric, consisteixen en una successió d’obres col·locades les unes al costat de les altres, però aquesta successió no explica absolutament res. Fa quasi vint anys vaig llegir una frase de la filòloga Maria Campillo que molts del meu ram encara no han entès: “Una exposició no és un repertori exhaustiu de noms i obres, ni una suma de monografies: implica una tria i una subjecció al discurs.” El recorregut visual que implica tota exposició ha d’anar acompanyat d’un recorregut d’idees (el discurs a què es referia Campillo), per proveir el qui mira d’un estadi superior a aquells “m’agrada” o “no m’agrada” que no condueixen a res, més enllà del gust personal. I, en això, em sembla que és important de rebel·lar-se contra la disposició tradicional de les exposicions (una peça al costat d’una altra, una cartel·la, un espai buit perquè les obres “respirin”…), si el qui ha tingut cura del projecte vol transmetre alguna cosa que vagi més enllà d’allò que qualsevol obra d’art se suposa que difon per ella mateixa. Per aconseguir que el públic (tot el públic, no tan sols l’entès o el diletant) vegi que l’exposició és un tot on el que s’exhibeix i la manera en què ens ho fan mirar pretén una transmissió –o un intercanvi– de coneixements.
Em permeteu que expliqui un cas personal? El 2018 vaig dirigir una exposició a l’IVAM de València sobre Joan Miró. Es titulava “Joan Miró. Ordre i desordre” i pretenia calibrar l’obra de l’artista català en la nostra contemporaneïtat; preguntar-nos per què l’obra de Miró, d’una banda, és mostrada com si fos un mestre de l’antiguitat, com si el museu fos un cementiri i, d’una altra, inversemblantment, encara és tan contemporània que hi ha gent que s’hi emprenya, que deixa anar allò de “el meu fill també ho fa”. Partia d’una hipòtesi: no pot ser que mostrem de la mateixa manera els pintors de cort del Barroc que els avantguardistes; no n’hi ha d’haver prou que l’obra que s’ensenya sigui diferent; cal, a més i paral·lelament, que la manera de mostrar aquestes obres –aquests projectes creatius tan allunyats entre si– sigui diferent. I, aleshores, vaig proposar a les sales de l’IVAM una exposició en què prenia tota l’obra de Miró (pintura, escultura, performance, teatre, ceràmica, cartellisme…) i l’ensenyava com si Joan Miró fos un artista viu i ocupés els espais d’exhibició amb una voluntat rupturista. És possible que m’excedís? I tant! Recordo amb divertiment que el diari ABC va denigrar el meu projecte, vaig pensar que alguna cosa havia fet bé, ha ha ha!
Potser tenien raó els del diari madrileny. Però crec que el món de les exposicions necessita que el sacsegem, per sortir de l’ordre al meu entendre estantís en què viu. Per fer veure que totes les coses no són iguals quan es pengen en una paret o es posen dalt d’una peanya. Perquè cal una mica de risc curatorial. Per fer bona aquella anècdota que s’explica sobre Bertolt Brecht, i aplicar-la al món de les exposicions: diuen que un dia van demanar a Brecht en què treballava i que el dramaturg va respondre: “Preparo el meu següent error.”
