29.04.2026 - 21:40
Un dels últims dies del juliol del 2011 –aviat farà quinze anys– un missatger va portar a casa un paquet d’Edicions Proa bastant especial. A dintre, una targeta m’informava que tenia a les mans Jo confesso, l’últim llibre de Jaume Cabré. Una novel·la que s’havia de posar a la venda el primer dia de setembre, de manera que em pregaven que considerés embargat fins aleshores qualsevol comentari, resum, reproducció o crítica que volgués difondre abans d’hora. També em convocaven a l’acte de presentació a la premsa que es faria a l’Ateneu Barcelonès el migdia d’aquell primer de setembre.
Una targeta amb instruccions… i el llibre, és clar, que donava forma i contingut al paquet. Un volum de dimensions considerables –1.005 pàgines, una mica més d’un quilo de pes–, tapa dura i amb una esplèndida fotografia a la coberta d’un noi que, de puntetes, intenta agafar un llibre d’una biblioteca que ocupa tota la paret de fons de la imatge.
Sense entrar en detalls personals, només diré que aquell agost de fa quinze anys vaig ser abduït per Jaume Cabré i el recordo com una experiència de lectura enriquidora i, sobretot, plaent. I, a partir del setembre, quan va arribar a les llibreries, la trajectòria de la novel·la va ser fulgurant perquè va superar amb escreix els objectius de l’editorial a l’hora de promocionar-la i va compensar el respecte per un procés d’elaboració que havia durat vuit llargs anys fins al moment que l’autor va lliurar l’original a l’editor. Un moment, val a dir, triat de manera molt coherent amb l’esperit que amara de punta a punta Jo confesso, perquè, tal com llegim en la primera frase del colofó, l’autor va donar “per definitivament inacabada aquesta novel·la el 27 de gener de 2011, dia de l’aniversari de l’alliberament d’Auschwitz”.
Amb les vint-i-sis (fins ara) traduccions, les generoses xifres de vendes i la llista de premis i reconeixements nacionals i internacionals que ha anat aplegant, la bibliografia de Cabré arriba amb Jo confesso al nivell més alt, però no al punt final, perquè posteriorment va publicar encara un assaig (Les incerteses, del 2015), i dues peces de narrativa que, dins la mitjana de qualitat habitual en l’obra de Cabré, podríem considerar menors: un recull de contes (Quan arriba la penombra, del 2017) i una novel·la breu (Consumits pel foc, 2021).
Va ser precisament durant la promoció d’aquesta darrera novel·la –ens situem en els volts de Sant Jordi del 2021, temps de pandèmia– quan Jaume Cabré va començar a exterioritzar alguns problemes amb la memòria. I a partir d’aquell moment les seves aparicions públiques varen ser molt més selectives. Dos anys després d’aquells primers indicis, el cineasta Antoni Verdaguer va filmar un documentari sobre la figura de Cabré emmarcat en una sèrie dedicada a homenatjar terrassencs il·lustres (o persones, com l’escriptor, relacionades amb la ciutat). La pel·lícula destaca l’estreta relació de Cabré amb la música –amb una impagable intervenció del mestre Jordi Savall– i, per tant, com no podia ser altrament, es va titular Jaume Cabré, la música de les paraules.
En el transcurs d’aquella filmació va ser quan es van fer més visibles els senyals de la cruel malaltia que començava a devastar el cervell de l’autor, un cervell que fins no feia gaire havia estat capaç de construir catedrals literàries del gruix i l’ambició de Les veus del Pamano i Jo confesso. Precisament en un dels moments més colpidors del documentari es reprodueix un fragment d’una entrevista de Xavier Grasset en el programa Més 3/24 en què la idea, finalment frustrada, era comentar amb Cabré alguns detalls de Consumits pel foc, el llibre que acabava de sortir aquells dies.
Si les meves dades són correctes, la primera vegada que es va projectar la cinta de Verdaguer va ser en el Festival FIC-CAT de Roda de Berà (Tarragonès) els primers dies de juliol del 2024. Estructurada a partir de diversos epígrafs temàtics que van dibuixant la vida, l’obra i el pensament de l’escriptor, el títol de l’apartat final no deixa cap espai a l’especulació: “Quan el cervell es trenca”. Un apartat que, amb la complicitat de l’autor i la seva família, aborda aquell primer estadi de la malaltia amb una notable sensibilitat.
Curiosament, tot i que la pel·lícula d’Antoni Verdaguer ja s’havia projectat inicialment mig any abans, la notícia dels problemes de Cabré amb l’Alzheimer es va mantenir en un discretíssim segon pla fins que, el febrer de l’any passat, aprofitant una projecció multitudinària a Terrassa i que les plataformes Filmin i 3Cat l’havien incorporat als seus catàlegs, alguns mitjans ja la van difondre obertament.
Com que entre les meves perversions particulars no figura encara la de dedicar-me a la crítica cinematogràfica, m’abstindré d’entrar en detalls tècnics sobre el treball d’Antoni Verdaguer, però sí que he de lloar el seu encert a l’hora de trobar en les últimes pàgines de Jo confesso, una estremidora descripció de com el protagonista Adrià Ardèvol –en molts aspectes un alter ego de Cabré– viu el moment en què un metge amic seu li planteja sense embuts el diagnòstic d’un Alzheimer que pateix en fase encara incipient i, alhora, les reflexions d’Ardèvol mateix sobre com evolucionarà la malaltia fins a arribar al caos final, quan el cervell es trenca.
Els últims minuts de Jaume Cabré, la música de les paraules, en els quals l’actor David Verdaguer llegeix a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès aquelles pàgines escrites dotze anys abans, serveixen perquè l’espectador del documentari s’emocioni amb la premonició de Cabré i entengui, fins allà on és possible de fer-ho, la trista situació a la qual el va reduint l’implacable flagell de la malaltia d’Alzheimer.
