29.04.2026 - 21:40
|
Actualització: 29.04.2026 - 22:03
Al començament de la guerra contra l’Iran, algú va preguntar a Donald Trump si el mapa del país seria el mateix l’endemà del conflicte. La resposta del president dels Estats Units va ser breu i, ben mirada, descomunal: “No us ho sabria dir. Probablement no.” Una frase aparentment innocent, però que insinua una cosa molt seriosa: redibuixar les fronteres del dissetè estat sobirà més gran del món ha deixat de ser un tabú i s’ha convertit en una hipòtesi de treball acceptada al Despatx Oval.
Aquesta frase és el punt d’arrencada d’un assaig que publica Le Grand Continent, signat pels politòlegs nord-americans Stephen E. Hanson i Jeffrey S. Kopstein, autors del llibre recent The Assault on the State. El text proposa una clau de lectura suggeridora: vivim el retorn d’un món de fronteres difuses, però qui l’impulsa ara no són els revolucionaris d’abans, sinó una nova generació de líders que els autors, seguint Max Weber, anomenen “patrimonials”.
La tesi és simple d’enunciar i complicada de pair. Hi ha tres maneres històricament diferents de justificar les fronteres d’un estat. La primera és la tradicional –les fronteres com a “tresor”, com una extensió del patrimoni personal del sobirà. La segona és la racional-legal moderna, fonamentada en tractats, constitucions i procediments universalistes. I la tercera és la carismàtica, pròpia de moviments revolucionaris que es proposen de transcendir qualsevol frontera per una missió superior, com va voler ser l’URSS a la primeria o com Estat Islàmic intentava de fer entre Síria i l’Irac.
Després del 1945, l’ordre internacional es va construir sobre el segon model: ratlles negres ben dibuixades –encara que siguen absurdes–, escrites en tractats, protegides per institucions com l’ONU i acceptades –si més no, en teoria– com a obligatòries fins i tot quan no agraden.
Aquest ordre, recorden els autors, no és tan sols una invenció jurídica: depèn sobretot del fet que els funcionaris, els militars i els ciutadans que l’han de defensar el consideren legítim. Quan funciona, produeix coses tan elegants com la “guerra del whisky” entre Dinamarca i el Canadà a l’illa Hans, on durant dècades sengles governs es deixaven mútuament una ampolla de licor i una notícia de benvinguda fins que, el 2022, van resoldre la disputa partint l’illa per la meitat amb un acord ratificat pels dos parlaments. O la reunificació alemanya del 1990, feta en virtut de l’article 23 de la llei fonamental, amb el consentiment dels parlaments de cada banda. O com l’espai Schengen, que aboleix la importància pràctica de la frontera dins la Unió Europea per acord legal.
Doncs bé: aquest ordre es va esberlant. I el que torna –el que ja és ací, de fet– és el primer model.
Hanson i Kopstein recorren els casos que perfilen el quadre. Vladímir Putin reclama la Nova Rússia (Novoróssia) amb arguments d’una fundació mítica –el bressol del cristianisme ortodox a Crimea, l’herència de Caterina la Gran…–; i l’estiu del 2021 va publicar un assaig històric llarguíssim per argumentar que l’estat ucraïnès és un artefacte sense substància, “producte de les maquinacions ideològiques de Lenin i Stalin”. Pocs mesos després, va envair el país. Viktor Orbán convoca el fantasma del Trianon, el tractat del 1920 que va deixar un terç dels hongaresos fora d’Hongria, distribueix passaports i drets de vot arreu de l’antiga Hongria històrica i fa servir la imatge de la “Gran Hongria” en discursos i símbols. El 2025, els serveis de contraespionatge ucraïnesos van descobrir una xarxa hongaresa que recollia informació sobre vulnerabilitats militars a Transcarpàcia, planificant una possible invasió. Benjamin Netanyahu ha esborrat la línia entre l’estat d’Israel i la “Terra d’Israel” bíblica: annexió de facto de Cisjordània, genocidi a Gaza, control sobre el Golan, operacions sostingudes al sud del Líban i a Síria. I Donald Trump vol Grenlàndia “d’una manera o d’una altra”, parla del Canadà com d’un futur estat cinquanta-unè, ha enviat Marco Rubio a Panamà a recordar que volen posseir el canal i ha suggerit una concessió compartida amb l’Iran al pas d’Ormuz.
L’observació que dóna profunditat al text dels dos autors és aquesta: la deriva patrimonial interior –actuar com si fossen reis medievals…– i la voracitat patrimonial exterior són la mateixa cosa vista per dues finestres diferents. Quan un cap d’estat tracta el seu país com un patrimoni familiar –apoderant-se de la justícia, repartint el botí entre fidels, reduint l’estat a una mena d’empresa privada, enriquint-se–, aleshores l’estat que hi ha a la porta del costat li sembla, també, patrimoni potencial. Per això la naturalesa interna del règim acaba determinant la seua política exterior. I per això, també, la nova generació de dirigents es va reconeixent mútuament aquesta lògica. No és casual que Orbán siga el millor amic europeu de Putin, ni que Trump accepte amb naturalitat la “comprensió” russa envers Ucraïna, ni que el trasllat de l’ambaixada nord-americana a Jerusalem fos el primer regal de Trump a Netanyahu. Hanson i Kopstein evoquen, per descriure aquest món, la imatge molt encertada de les “cinc famílies” del Padrí de Mario Puzo: padrins que negocien ells amb ells per repartir-se territoris i recursos d’estats més febles, mantenint una pau intermitent que es trenca quan, com diu Clemenza a Michael Corleone, “convé fer desaparèixer els ressentiments”.
L’observació de Trump sobre l’Iran, a partir d’aquesta òptica, deixa de ser una excentricitat i esdevé una declaració d’intencions. Quan suggereix que els Estats Units i l’Iran compartesquen un peatge sobre l’estret d’Ormuz, anuncia ben clarament la nova lògica: els recursos essencials del món seran controlats per acords transaccionals entre homes forts, no pas per tractats internacionals ni convencions sobre la lliure navegació. La força substituirà el dret. La negociació entre padrins substituirà l’ONU.
Tanmateix, què passarà en aquest món? Per començar, que hi haurà més guerres frontereres, no menys. La invasió d’Ucraïna no és cap excepció: és el primer capítol d’una nova normalitat. Els autors són explícits: un món patrimonial originarà inevitablement múltiples conflictes territorials, alguns dels quals desembocaran en guerres totals, i tot això amb tecnologies de destrucció molt més letals que no les del segle XIX.
I també veurem allò que els autors descriuen com una “internacional patrimonial” informal substituint progressivament les aliances liberals tradicionals. Els estats encara liberals veuran alarmats com els patrimonialistes es reconeixeran entre ells i signaran acords ad hoc. La coherència euroatlàntica que ha definit Occident del 1945 ençà es va liquidant en directe, davant els nostres ulls, mentre les cancelleries europees encara fan veure que parlen de futur amb un soci de Washington que ja no comparteix el seu llenguatge ni el seu projecte, que ja no hi és.
L’assaig de Hanson i Kopstein, per tant i en el fons, és un avís que no podem permetre’ns de no escoltar: el món d’ahir es va acabant i el d’avui ja no respon a les regles que crèiem comunes. Per això cal mirar les declaracions aparentment estrambòtiques de Trump amb tota la serietat que mereixen. No són errors retòrics ni provocacions calculades: són descripcions sinceres del món que vol construir. Un món –com diuen els autors amb una frase brillant–, “poblat de més Trumps” i insensible a la democràcia i a la voluntat dels pobles.
PS1. El cap de setmana l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va sorprendre votant Josep Vila com a nou president. Fora de l’entitat, és una persona poc coneguda, i per això Txell Partal hi ha parlat. És la primera entrevista que concedeix com a president de l’ANC: “Si no reaccionem el país se’ns desfà a les mans”.
PS2. La guerra de l’Iran ha reduït considerablement l’oferta de combustible per a avions, cosa que amenaça de trastocar les vacances de milions de viatgers a mesura que s’acosta la temporada d’estiu. A hores d’ara ningú no pot estar segur que farà les vacances que tenia previstes. De la gravetat de la situació ens en parlen, en aquest article, Kate Duffy i Jack Wittels.
PS3. A VilaWeb Televisió, Ot Bou ha dialogat amb el geògraf Oriol Nel·lo sobre Madrid i la seua relació amb Barcelona. Us sorprendrà.
