Josep Vila, president de l’Assemblea: “Si no reaccionem, el país se’ns desfà a les mans”

Dissabte tots ens vam sorprendre quan vam saber que Lluís Llach no continuaria al capdavant de la presidència de l’Assemblea Nacional Catalana, i que el substituiria una persona molt coneguda dins l’entitat, però molt desconeguda a fora: el pedagog Josep Vila. VilaWeb li fa la primera entrevista com a president de l’Assemblea, amb la idea de saber més coses sobre ell i sobre quin creu que ha de ser el futur de l’Assemblea.  En l’entrevista deixa clar que creu que l’independentisme ha de girar full dels retrets i tornar a teixir complicitats. Per això demana que primer l’ANC faci aquesta feina internament i, després, la reclami a tots els agents de l’independentisme. Vila no es pronuncia quan li demanem si es reunirà amb Aliança Catalana. Deixa clar, això sí, que ells treballen en un marc on l’independentisme sigui respectuós amb els drets humans i amb els drets dels pobles. I afirma que la decisió final l’haurà de prendre el secretariat nacional.

—Dissabte, molts ens vam sorprendre amb la vostra elecció com a nou president de l’Assemblea Nacional Catalana. Entenc que vós no?
—Sóc a l’Assemblea des del primer moment, em sento plenament Assemblea, la conec pam a pam. Per tant, per mi és un pas més en la trajectòria, un pas més amb molt de respecte, un pas més en què sé que compto amb la confiança i les aportacions dels companys. Comencem amb ganes, amb il·lusió i amb voluntat de fer feina.

—Així doncs, quan us vau presentar al secretariat, ja us volíeu presentar a la presidència de l’Assemblea?
—No, no. Jo provinc de l’assemblea territorial de Girona, de la qual vaig ser coordinador. En acabar el mandat, no tenia previst de presentar-me com a secretari nacional. Van ser els companys que m’hi van empènyer. Vinc de treballar al secretariat nacional i al comitè permanent aquests dos darrers anys. Vinc de ser-hi, de responsabilitzar-me d’aspectes diversos. En acabar, decideixo de tornar-me a presentar. I a partir d’aquí comença un procés en què em plantejo si fer un pas més endavant o no.

—Llavors, quan ho vau decidir, de presentar-vos a la presidència?
—Quan faltava poc més d’un mes per a les eleccions.

—Per tant, ja us vau presentar pensant en això.
—No al cent per cent, però sí que ja hi havia donat voltes, i ja considerava que si calia fer el pas endavant, el faria. Havia parlat amb Lluís Llach, però no tenia una resposta categòrica de què faria. En conseqüència, tenia el dubte. Però hi ha un moment que ens fa saber que no vol tornar a optar a la presidència.

—Aquests dies molta gent es pregunta qui és Josep Vila. Com us presentaríeu?
—Provinc de l’Assemblea. L’Assemblea és un moviment de la gent, popular. Jo em sento molt Assemblea. Per tant, la primera cosa que et diria en aquesta recerca d’identitat que pugui justificar la meva presència avui a la presidència, seria, d’entrada, sóc Assemblea.

—I per als qui vulguin saber una mica la vostra trajectòria… Quan us vau implicar políticament?
—El país, el vaig descobrir de ben jove a l’escoltisme. El país em va entrar primer de tot pels peus, com molta altra gent. Fèiem excursions per descobrir els pobles, la gent. Ens vam anar interessant per a un lloc col·lectiu i aquí vam anar descobrint un país que ningú ens havia explicat. Un país amagat.  Estava ocupat durant el franquisme. I vam anar prenent consciència de la llengua i d’algunes parts de la història. Vam començar ja de ben joves a hissar senyeres en llocs emblemàtics. I ràpidament vam canviar les senyeres per estelades perquè vam prendre consciència que allò que de debò li corresponia a Catalunya era la llibertat total, l’estat. Sempre m’he sentit un militant de l’independentisme. No de partit. Però sempre present a totes les trifulgues. Conformant allò que diem la gent. Sí que alguna vegada m’ha tocat fer un pas endavant. Recordo que el 3 d’octubre de 2017, que em va tocar fer un parlament a la manifestació. Però, sobretot, m’he dedicat a treballar braç a braç amb la gent per fer força.

—I professionalment sou pedagog?
—Professionalment vinc del món de l’educació. He estat mestre a primària, professor a secundària i la universitat com a professor associat. Però també he estat implicat a moltes entitats en l’àmbit social. Provinc del moviment associatiu. De fet, més endavant em vaig responsabilitzar de l’escoltisme a la demarcació de Girona.

—Heu dit que sou des de bon començament a l’Assemblea. L’entitat ha canviat molt aquests darrers anys?
—El país i la situació han canviat molt. Per tant, l’Assemblea també. I ha de canviar encara més, per adaptar-se a la situació actual. Per adaptar-se als reptes que tenim ara.

—L’ANC es troba en crisi?
—Evidentment que l’independentisme no es troba en un moment àlgid, ni de bon tros. Tot i això, per contextualitzar-ho, l’Assemblea té més socis al corrent de pagament que la suma de tots els militats dels partits polítics independentistes. Per tant, evidentment que no tenim ni en el nombre de gent, ni la força, ni l’activitat que teníem en els moments culminants del procés, en el moment que hi havia una onada d’il·lusió, quan el país bullia i reclamava la llibertat, no som aquí, però… L’Assemblea hi és. L’Assemblea hi és per a créixer. L’Assemblea hi és per a tornar a vertebrar aquest moviment popular arreu del país i per a posar les bases d’un nou embat. Per tant, som molt conscients del moment, però sense menystenir en absolut la força que encara ens queda i la que hem de construir.

—Però l’actual secretariat nacional no ha aconseguit d’omplir totes les places. Costa que la gent s’hi impliqui?
—Això té una explicació molt evident. El moment culminant del procés, trobar setanta-set persones que volguessin ser secretaris nacionals era enormement senzill. A hores d’ara el context és absolutament diferent. La frustració, més la repressió, ha tingut un paper molt desmobilitzador i també de desànim. I ara ens preguntem: cal que l’Assemblea tingui un secretariat nacional de setanta-set persones? Això ens ho hem de plantejar. Segurament que això responia a un moment d’eufòria i, en canvi, a hores d’ara això no és així. Tenim pendents moltes reformes, moltes actualitzacions, perquè l’Assemblea –però sobretot el país– ja no és en el mateix context del 2012.

—Per tant, cal renovar l’estructura de l’Assemblea?
—Les ganes de renovar diria que són comunes a tot el secretariat nacional. Al secretariat nacional som plenament conscients que un dels desafiaments que tenim és l’actualització de l’entitat. De fet, en aquest mandat ja hem començat.  Ara toca culminar aquesta renovació interna.

—I fins a quint punt la conflictivitat de l’últim secretariat, on hi havia una divisió clara, ha fet que la gent no se sentís cridada a participar-hi? Cal fer autocrítica?
—Tota l’autocrítica que calgui. De fet, n’hem fet. I en aquesta autocrítica partim d’una premissa: l’independentisme ha de deixar enrere tota l’etapa dels retrets, d’acusacions, tota una etapa molt caïnita. Gestionar una frustració com la que hem viscut facilita que hi hagui retrets i acusacions entre els diferents agents. Cal que l’independentisme, sense perdre el sentit crític i aprenent dels errors, giri full. El secretariat nacional això ho té clar. Vol girar full de tantes acusacions encreuades, de tanta desconfiança. I, al revés, cal tornar a teixir complicitats. Com a ANC, acabarem demanant això a tot el món independentista. Per tant, també ho hem de fer dins la nostra entitat. De moment, als quatre càrrecs que han estat elegits a la primera votació superant els dos terços de vots del secretariat nacional. En conseqüència, comencem amb bon peu, amb voluntat de girar full, de construir, de sumar…

—Però, és clar, els crítics se’n van anar, no s’hi han presentat.
—Dins el secretariat nacional actual hi ha sensibilitats diferents. En tot cas, a l’ANC tothom hi és convidat a participar-hi i a presentar-s’hi. Nosaltres tenim molta més voluntat de mirar endavant, aprenent dels errors del passat, que no de recrear-nos allà on ens vam entrebancar en el passat. Per tant, a mi em sembla que en un moment de començament de mandat toca fer una crida a sumar esforços a partir de totes les sensibilitats. Tenim ganes d’acollir-les.

—Ariadna Heinz va signar amb els crítics i ara ha estat escollida secretària. És una demostració que les coses han canviat?
—L’Ariadna, com més gent que tenia una sensibilitat diferent que el grup majoritari, finalment, hem acabat treballant plegats. I tan bon punt ens vam posar a treballar, en l’anterior mandat, vam sumar i vam teixir complicitats. Per tant, això no és una cosa estètica, sinó la conseqüència. Nosaltres convidem tothom. No tan sols els convidem, sinó que els necessitem per a vertebrar el moviment independentista. Necessitem una Assemblea forta, ben vertebrada al territori i que pugui acollir tantes sensibilitats com sigui possible.

—I això com s’aconsegueix?
—Un objectiu fonamental d’aquest mandat serà la reactivació de les assemblees territorials. Construir independència depèn de tenir arreu del territori unes bases, uns nuclis amb capacitat d’incidència i de mobilització. Teixir aquesta teranyina és bàsic, la gent és l’eina més important que té l’independentisme. Volem tornar a vertebrar bé el territori. Volem que allà on hi hagi assemblees de base siguin actives. Volem que les que siguin inactives es reorganitzin. Si convé, ajuntant-se diverses assemblees veïnes. Si convé, comarcalitzant, ho farem. Cal fer una crida absolutament a tothom.

—Aquests darreres anys ha passat que territorials no trobaven relleu?
—És una cosa que ha passat en tot el moviment independentista. En aquest darrer mandat, hem tornat a activar assemblees territorials que eren inactives. Hem tornat a establir contactes. Cal donar molta importància a aquesta xarxa territorial. Cal anar-los a veure, preocupar-se per qui pot liderar la represa allà on convingui, tornar a activar, ajudar-los des dels serveis centrals. Tot plegat és clau. Aquests darrers mesos hem aconseguit coses importants, ha estat un èxit, però no ens podem quedar aquí. Som lluny d’on volem arribar. Cal abastar tot el territori.

—I què han de fer aquestes assemblees territorials?
—Són sobiranes, de manera que tenen la capacitat de decidir la seva acció. Evidentment, el secretariat nacional també anirà llançant propostes. Hi ha moltes territorials que són plenament actives i són sobretot actives amb iniciatives pròpies. És bo que no estiguin pendents només de què passa en l’àmbit nacional. També volem tornar a activar les sectorials i que puguin contribuir a tota aquesta teranyina.

—Més enllà de l’organització interna, no sé si heu pensat què hauria de fer a partir d’ara l’Assemblea. Per exemple, cal continuar organitzant manifestacions l’Onze de Setembre o caldria repensar-ho?
—Sempre cal repensar allò que fem, però no tenim cap dubte que l’Onze de Setembre hem de convocar la gent als carrers. Cal que tothom es torni a implicar. Cal tornar a posar la independència al centre del debat polític. Per nosaltres és irrenunciable entendre l’Onze de Setembre com una jornada de lluita per l’alliberament nacional.

—I hi haurà manifestació descentralitzada com aquests darrerrs anys?
—Això és una decisió que s’ha de discutir col·lectivament. Per tant, no vull anunciar res unilateralment. Hi ha una comissió encarregada, i ja ha començat a treballar-hi. Quan ho tinguem discutit, llavors presentarem la proposta.

—L’Assemblea va ser creada per treballar per la independència. Ara sembla una cosa llunyana. Què s’hauria de fer?
—Nosaltres veiem claríssim que la primera responsabilitat que tenim i que volem és el front social. Nosaltres hem d’aconseguir una majoria social favorable a la independència, és el nostre primer objectiu, claríssim. Sense una majoria social favorable a la independència és pràcticament impossible. Per tant, és bàsic i fonamental. És clar que amb això no n’hi ha prou, però és allò que depèn de nosaltres. També hi ha l’altre front, el front polític institucional, que cal que es torni a reorganitzar, guanyar força i credibilitat, que en molts casos l’ha perduda. I la confluència de tots dos s’ha de multiplicar. Nosaltres pensem que el dia que la gent tingui molt clar que cal tornar a posar la independència el centre del debat públic, la política es mourà. Serem capaços de pressionar la política. Però abans cal tornar a teixir complicitats entre la gent. No volem vendre fum. I, per tant, volem ser enormement sincers dient: “Escolteu, primer objectiu que tenim: aconseguir una majoria social favorable a la independència que pugui assentar les bases per a fer un nou embat a l’estat espanyol.”

—La realitat actual del país és complicada. Hi ha molta confrontació. L’aparició de l’extrema dreta dins l’independentisme ho complica tot molt més.
—El context actual és complicat, però també hi veiem oportunitats. El país se’ns desfà a les mans, a conseqüència de l’espoliació i la colonització espanyola durant molts anys. És hora de prendre consciència. Malauradament, és un bon moment per a fer un crit i dir: si se’ns desfà el país, això té una causa i una via de sortida. La causa, no en tenim cap mena de dubte, és la colonització i l’espoliació espanyola, que ens porta a un nivell de benestar molt per sota del que ens correspondria per la riquesa que com a poble generem. Ens porta enormes problemes en sanitat, educació, en la pagesia, en el transport, en els trens… Què farem? No reaccionarem contra tot això, no analitzarem per què ens passa i quina és la via de sortida? Nosaltres pensem que aquí l’independentisme té una oportunitat important: cal tornar a posar la independència al centre del debat polític i cal tornar a mobilitzar la gent amb l’anhel de construir aquest país que tots desitgem.

—El problema és que la gent no hi creu. Està enfadada, desconfia… Ja no hi ha l’entusiasme del 2017.
—Sí, hi ha una gent decebuda amb allò que va passar. Gestionar una frustració i aguantar una repressió molt bèstia ens ha portat a un moment molt baix. Nosaltres estem convençuts que aquest moment baix es pot revertir. Però per fer-ho cal que ens arromanguem tots. Ningú no ens regalarà un paquet màgic que, estirant-hi un fil, en surt la independència. Construïm independència quan ens ajuntem cinc o sis persones en un lloc concret, ens organitzem i esdevenim un nucli de difusió, de conscienciació, d’incidència a favor de la independència. Nosaltres fem un crit: “Escolteu, volem aquest país.” I no estem còmodes, no acceptem ni el relat d’aquesta falsa normalitat, ni, evidentment, acceptem aquestes condicions pròpies d’un poble ocupat i d’un poble espoliat. I fem una crida a tothom a afegir-s’hi. Sabem que la gent està decebuda, però hem de girar full. Perquè si ens quedem asseguts, esperant, el país se’ns desfà. Per tant, cal fer una crida a ser-hi. Cal fer una crida i implicar-s’hi.

—Ara m’ha vingut al cap el Correllengua, com una manera de tornar-s’hi a implicar.
—Sí, és un bon exemple. L’ANC ha contribuït molt en el Correllengua. En cada poble on es rebia la flama les entitats organitzaven l’acollida, i l’ANC hi va ser. És igual qui s’emporta el mèrit. Em sembla perfecte que s’ho emportin els joves. Allò que compta és la reacció que hi ha hagut. I l’ANC no només ho valora molt positivament, sinó que estem molt contents de la nostra implicació.

—Aquests dies, quan parlava amb gent, tothom estava entusiasmat que fos gent jove, que ho organitzés. Aquests darrers anys semblava que a l’Assemblea li costava d’arribar a la gent jove…
—En l’anterior mandat, el relleu generacional era un objectiu identificat. El militant estàndard de l’ANC és una persona gran. Per això hem treballat en la incorporació de joves i, de fet, això ha implicat que hi hagi un grup de gent jove potent, que va creixent, que ha picat a la porta per incorporar-s’hi.

—És l’Assemblea de Joves de Catalunya?
—Sí, hi anem parlant, perquè es volen incorporar des d’un encaix diferent en què el seu moment va ser l’ANJI. Ells han manifestat la voluntat de col·laborar constantment amb nosaltres, però volen també tenir identitat pròpia. Estic convençut que durant aquest mandat trobarem l’encaix perquè s’hi incorporin. I quan passi els haurem de donar visibilitat. Aquesta eina, que ha estat tan important per al país, cal que ho continuï essent els anys vinents.

—Encara no hem parlat de quina ha de ser la relació amb els partits. Aquests darrers anys l’ANC ha estat molt crítica.
—En principi, la nostra relació habitual és amb la gent. Nosaltres ens adrecem a la gent. Som una entitat del sector social i, per tant, no ens adrecem directament als partits. Volem influir en els partits, i tant. I, en conseqüència, hi hem de tenir relació. Actualment, a tots ells demanen dues coses: una, que tornin a posar la independència al centre del debat polític. Que s’acabin tantes renúncies. Que posin la independència al centre del seu programa. I alhora els demanem regeneració democràtica. Hi ha una distància enorme entre els partits i la gent. Aquesta distància no l’escurçarem si els partits no són capaços de regenerar-se. I això ho demanem a tots els partits, als actuals i als nous.

—“Tots” també inclou l’extrema dreta?
—Nosaltres ho diem a tots els partits, no fem exclusions. Volem que tothom se sumi a un independentisme respectuós amb els drets humans i amb els drets dels pobles.

—I actualment, creieu que tots els partits són respectuosos amb els drets humans?
—Nosaltres no hem d’avaluar els partits. L’Assemblea té un únic objectiu, que perseguim, que és la independència. Ara, això ho fem a dins un marc que, com he dit, és dels drets humans i dels drets dels pobles i les nacions reconeguts internacionalment. I als partits els diem que no té cabuda a casa nostra aquell que no accepta aquest marc. I això vol dir, per exemple, blanquejar la gent que ens nega el dret d’autodeterminació; pactar amb aquells partits que, quan la gent posa urnes, ens responen amb violència, ens neguen un dret fonamental reconegut internacionalment, com és el dret d’autodeterminació. Cal que nosaltres denunciem aquestes actituds. De la mateixa manera que cal que nosaltres denunciem la xenofòbia. És a dir, l’ANC diu: ni xenofòbia ni conculcació dels drets que Catalunya té com a nació. I això ho diem a tots els partits.

—Com a president de l’Assemblea, us reunireu amb Sílvia Orriols?
—Com a president, els passos que faré els pactaré amb el secretariat nacional. En aquests moments sóc al segon dia del meu exercici i això ho tenim pendent de decidir. Però, en tot cas, repeteixo, quan fem un missatge l’adrecem, primer de tot, a la gent. I si aquest missatge té una part susceptible de ser escoltada pels partits, l’adrecem a tots els partits.

—Lluís Llach havia deixat clar que ell amb l’extrema dreta no s’hi reuniria.
—T’ho puc dir claríssim: nosaltres som absolutament contraris a qualsevol actitud xenòfoba i absolutament contraris a qualsevol actitud que ens negui el dret d’autodeterminació. Un es pot reunir amb un altre amb molts objectius. Un es pot reunir amb un altre per dir-li tot allò que els separa. I en tot cas jo t’he contestat això claríssim. No ho decideixo jo unilateralment, amb qui em reuneixo. Jo represento una assemblea i un secretariat nacional. I és amb aquest secretariat nacional que democràticament decidirem quines relacions hem d’establir i quan les hem d’establir.

—Però considereu que Aliança té actituds xenòfobes?
—Nosaltres volem que ni Aliança Catalana ni partit català no ho sigui.

—Però Aliança és extrema dreta?
—Això correspon més de dir-ho a un periodista que ho analitza, o a un politòleg. Jo no sóc ningú per a anar a definir cada un dels partits. Però t’ho torno a dir: em declaro absolutament contrari a la xenofòbia.

—Finalment, Llach continua com a vice-president. És la primera vegada que un president de l’Assemblea continua com a vice-president. Quin serà el tàndem? Com funcionarà? Llach pot ser una gran ombra per a la vostra presidència?
—Ben al contrari. Tinc un gran agraïment per la contribució de Lluís Llach, tant al país com a l’ANC. I és un plaer continuar comptant amb el seu criteri, amb la seva implicació i les seves aportacions. No em fa gens de por l’ombra que pugui projectar en Lluís: que en projecti tanta com pugui. Content.