Maria Rovira: “El que em feia més por de la crisi dels trenta era l’autoindulgència, conformar-me”

Maria Rovira (Barcelona, 1990), coneguda també com a Oye Sherman, ha trobat a Garlanda (Blackie Books), el seu debut literari, una manera singular d’explicar-se: un relat que no segueix un fil lineal, sinó que s’entrellaça com les mateixes garlandes que li donen títol. Entre records d’infantesa, reflexions sobre el llenguatge i escenes quotidianes, el llibre es converteix en un espai on conviuen l’humor i la vulnerabilitat, el joc i el dol. Travessat per la crisi dels trenta i marcat per la mort del seu pare, Garlanda és també un intent d’entendre el canvi, les expectatives i la identitat.

En aquesta entrevista, Rovira ens explica que fa temps que treballava en aquest projecte literari i com el llibre va transformar-se arran de la mort del seu pare, incorporant-hi el dol d’una manera honesta i sense tragèdia. També reflexiona sobre la necessitat d’aprendre coses noves passada la trentena –des de la natació fins als escacs o els idiomes, en el seu cas. Amb la seva mirada particular, ens endinsa en la relació amb les paraules, la memòria i aquesta “insatisfacció crònica” que, lluny de paralitzar-la, es converteix en motor creatiu.

A Col·lapse, Sergi Pàmies va dir que Garlanda és d’aquelles novel·les que les acabes més content que no pas quan les havies començades. Els qui la llegiu podreu comprovar que té raó.

—Quant creus que durarà, l’entrevista?

—A tot estirar, tres quarts d’hora. Teniu pressa?
—No, però a les vuit vaig a la piscina.

—És veritat, que al llibre expliqueu que feu aiguagim!
—De fet, vaig apuntar-me a aiguagim mentre era a la llista d’espera del curset de natació per a adults. Finalment, va sortir la plaça i ara vaig a natació els dilluns i els dimecres. A aiguagim hi vaig quan puc. Amb tot això del llibre, ho tinc força abandonat…

—A mi van apuntar-me a natació un estiu sencer quan era petita i ho odiava. No he après mai a nedar.
—Jo també era molt mala alumna de natació! Fins ara, sempre m’havia avorrit molt, la natació, però em van venir ganes d’aprendre a nedar bé i de passar-m’ho bé nedant. Hi ha alguna cosa de continuar aprenent coses passats els trenta. Quan ets petit no pares d’aprendre coses. Per exemple, recordo molt estimulant aprendre a llegir. A partir dels trenta, és molt important intentar aprendre coses noves, dóna molta gasolina.

—A part de nedar, què teniu ganes d’aprendre o què trobeu estimulant d’aprendre?
—Idiomes, per exemple. Fa poc vaig començar grec amb el Duolingo, però vaig deixar-ho per aprendre a jugar a escacs. Resulta que al Duolingo també pots aprendre escacs! Com la natació, eren una frustració meva, perquè el meu pare i el meu germà eren molt bons jugant-hi. Jo, en canvi, no tinc visió espacial, no puc anticipar jugades. Em genera molta PANSA [abreviatura de “por de no ser allà”, de l’anglès “fear of missing out”, FOMO]. Quan no m’agrada una cosa, em sap greu no poder-ne gaudir.

—Sí que parleu italià, oi?
—Sí, vaig aprendre’n quan vaig anar d’Erasmus a Roma. És molt gratificant, aprendre italià: hi ha moltes coses que s’assemblen al català, té una pronunciació fàcil, la gent t’anima a aprendre’n… No són com els francesos, que quan intentes parlar francès et diuen: “Quèèè?”. No. Quan dius una paraula, els italians de seguida et diuen que el parles perfecte!

—Una mica com fem els catalans…
—Sí, però ells no ho fan des d’aquest lloc de dir: “Si us plau, necessitem que parlis la nostra llengua.” No. A ells els surt d’un lloc molt genuí.

—Parlem de Garlanda. Què us duu a escriure’l?
—En gran part, la crisi dels trenta. Quan vaig començar a escriure’l, el meu pare era viu. Anava recuperant anècdotes fins que l’editor em va dir: “Ostres, el teu pare hi és molt present.” Enmig del procés d’escriptura, el meu pare es va morir. En aquell moment estava sobrepassada i vaig deixar el llibre en guaret durant un any. Quan vaig reprendre’l, vaig sumar-hi la part del dol.

—Realment, la crisi dels trenta hi és molt present, al llibre. Citeu una frase de Dante i una altra d’Agnès Varda que diuen que els trenta-cinc és la meitat de la vida. Realment ho creieu, que sou a la meitat de la vida?
—No ho sé, perquè no sé quant de temps viuré, però sí que trobo que els trenta-cinc són un punt d’inflexió important. Fins ara he anat trampejant, però ara estic realment en un moment de canvi.

—Cap a on?
—No ho sé… Ara ja he recopilat molta informació, moltes vivències i molt de tot, i puc arribar a conclusions. També sento que hi ha dinàmiques que he pogut canviar. Hi ha un abans i un després molt gran que crec que, en part, va sentenciar la mort del meu pare.

—Justament volia preguntar-vos si és una crisi d’edat o si és que també s’hi afegeixen més coses, com ara pressions socials, la mort del pare…
—Jo ja patia la crisi dels trenta abans que es morís el meu pare. A mi, la crisi em va agafar amb trenta-tres anys i el meu pare es va morir el juny del 2024, quan ja feia un any que estava molt encallada, que no estava bé. Suposo que en una crisi també hi juguen molt les expectatives.

—En quin sentit?
—Suposo que si tothom esperés socialment que fessis el mateix als vint que als trenta, no hi hauria cap problema, però quan hi ha un decalatge entre el que sents, el que tens i el que vols tenir… Hi ha moments en què damunt del paper tot s’aguanta amb pinces, però estàs bé. I n’hi ha d’altres en què sembla que tot estigui bé, però no ho acabes de veure clar. Llavors és quan comences a pensar com t’has de reorientar, què has de fer… La crisi dels trenta és una negociació molt gran. A mi, el que em feia més por era l’autoindulgència. Em feia por conformar-me, perdre’m un possible marge de millora. Però és veritat que és més agradable fer un procés de canvi si no et tortures constantment a tu mateix. Hi ha moltes maneres d’avançar. Quants anys tens, tu?

—Encara he d’arribar a la crisi dels trenta.
—Arribes als trenta i no passa res. És precisament entre els trenta i els quaranta on tothom es comença a establir, a tenir fills, qui pot es compra una casa… Hi ha una mena de calcificació en què deixes de ser un individu i et lligues econòmicament a un pis, vitalment a criatures… Entre els trenta i els quaranta és on passa tot i on comences a sentir com es distancien els camins que pren cadascú. Per exemple, jo encara no sé si vull ser mare. Però, és clar, si no ho sé ara, potser d’aquí a dos anys no cal que decideixi res, perquè no hi haurà res a decidir. Evidentment, hi ha moltes maneres de ser mare, però hi ha aquest punt de rellotge biològic i tota la indústria de la fertilitat que et diu que ja no hi ha res a fer amb tu. També és veritat que aquestes empreses es beneficien de la por i, al final, tampoc acabes de saber què és veritat i què no.

—La crisi arriba perquè tampoc tenim models alternatius implementats o tan acceptats socialment. Per exemple, al llibre expliqueu que viviu amb una amiga i la seva gossa. Per què això no se’ns fa estrany i, en canvi, sí que se’ns faria estrany si una de vosaltres, en lloc d’un gos, tingués un fill?
—Tampoc és gaire freqüent això de viure amb l’amiga… Ella és més gran que jo, té quaranta-un anys. Estem molt bé i m’agrada molt aquest nucli familiar que tenim, és una sort. Però no oblidem que surt per un impediment econòmic, perquè els pisos a Barcelona estan com estan… No ho sé, potser si pogués pagar-me un pis sola me n’aniria a viure sola i després realment les trobaria a faltar, però som dues persones adultes que econòmicament hem de conviurei, a més, dóna la casualitat que ens ho passem molt bé, però tampoc no és gaire freqüent. Sembla que arriba una edat que o vius sol, o vius amb la parella. No hi ha una altra opció. Doncs mira, jo visc amb una molt bona amiga i, a més, he complert el somni de tenir un gos.

—Al llibre parleu del dol del vostre pare d’una manera molt bonica. Expliqueu que ara el ploreu d’una altra manera, sense tragèdia. Us quedeu amb les coses boniques, malgrat tot.
—És el que m’he anat trobant. Jo no coneixia el món sense el meu pare. Per a mi, el meu pare estava integrat al món com ho està el cel, el sol… El món era amb el meu pare. Que de sobte no hi fos em va fer sentir una sensació de membre fantasma molt forta. Em meravellava poder-lo convocar amb la memòria. Plorar-lo no em va semblar mai una cosa negativa. La tragèdia seria no plorar-lo o no recordar-lo, com si no hagués existit mai.

—Amb el vostre pare hi teníeu una relació molt especial. És perquè sou la petita i la nena de la família?
—No sé què dir-te. Quan va morir, em van venir amb molta intensitat tots els records d’infància. Tot el que recordava em semblava molt bonic. Em sento afortunada d’haver-lo conegut i que aquella persona hagi estat el meu pare. Això em fa estar contenta. En aquest trànsit de la crisi dels trenta, he notat molt això que quan mor algú, passa a estar a tot arreu, a dins teu. Comences a fer coses que et recorden a ell, a seguir amb més intensitat coses que li agradaven… Suposo que per això ara jugo a escacs, encara que sigui des d’un nivell absolutament amateur. Clarament, jo no tenia una visió amable de mi mateixa, però el meu pare sí que la tenia. El fet que no hi sigui ha fet que ara tingui una visió més amable cap a mi. I penso que quin regal més bonic que m’ha deixat, no?

—Un altre dels dols que apareix és el de l’amistat. És un dol diferent del de la mort?
—Sí. Ara tinc la sensació que aquest dol comença a ser a l’esfera pública, perquè es va tractant en pel·lícules, llibres, obres de teatre… Precisament crec que, com que és una cosa de la qual no s’ha parlat mai, ara ha aflorat amb força. Són dols diferents, però també hi ha molt en comú. Suposo que com un dol de parella. Evidentment, el dol del meu pare va per un altre camí, però que una persona important amb qui has compartit moltes coses de cop no hi sigui causa una ferida i suposa reorientar accions i pensaments. És tot un què, el dol de l’amistat…

—Diríeu que és un dels grans aprenentatges, aquest? Que, amb el temps, les coses i la gent canvia?
—El canvi sempre el veiem com una tragèdia, però realment és positiu. Bé, és que no hauria de tenir ni connotacions positives ni negatives, però sempre fa molta por. Crec que el llibre il·lustra el terror al canvi, al creixement, al fracàs, a la incertesa… Es pot viure de manera molt tràgica, però, al final, tothom qui t’has estimat i que t’estima continua essent allà d’una manera o una altra.

—Ara deixaré anar un tòpic, però Garlanda és difícil de classificar: hi expliqueu memòries, reflexions, vivències, diferents dols, etimologia… Però tot acaba unit, trenat. Com us ho feu?
—És aquesta idea de garlanda. És graciós perquè Garlanda no era el títol que tenia pensat, el provisional era “Hi ha d’haver una millor manera de fer això”. M’agradava, però no n’estava enamorada, perquè realment tenia la sensació que hi havia una millor manera de titular, però no se m’acudia res. Quan vaig proposar aquest títol, l’editor em va deixar clar que no, però quan havia d’enviar un butlletí provisional, havia de dir-li alguna cosa. Vaig dir-li: “No ho sé, posa Garlanda.” Ara m’adono que té tot el sentit i veig garlandes per tot arreu! Qualsevol record també em sembla una garlanda: són detalls editats, retallats i enganxats que generen una unitat que acaba sent la nostra memòria. Els records són com garlandes de la realitat.

—Hi ha un moment que escriviu: “Hi ha informacions que se’ns soterren com llavors i esperen arraulides anys i panys, fins que un dia broten.” Què us interessava, de la memòria, d’aquesta selecció aleatòria dels records?
—És com màgic… Com els somnis. Són retalls de la realitat, coses de l’inconscient… Part de la nostra identitat són les vivències que hem registrat, com hem viscut allò que ens ha passat. Em sorprèn el poder que pot tenir això i la interpretació que fem de la realitat. La diferència abismal que pot haver-hi, per exemple, entre un tarannà optimista i un de pessimista. Alhora, crec que és important no només tenir memòria, sinó saber què fer-ne, saber com relacionar les idees.

—Al llibre dieu que sempre us ha agradat molt que us expliquessin històries. Vau estudiar comunicació audiovisual per poder explicar les vostres pròpies històries?
—Sí. De petita volia ser escriptora, però pel camí me’n vaig oblidar. Quan va arribar el moment de triar la carrera, vaig pensar que si feia comunicació audiovisual aprendria a fer guions, i que això em permetria explicar històries des de l’audiovisual.

—I l’interès per les paraules i l’etimologia, quan us arriba?
—He estat reflexionant sobre aquest tema i crec que hi ha un moment concret: era un dia que, per variar, molestava el meu germà gran. Ell havia de fer feina i va dir-me: “Té, llegeix això.” Era el Diccionari de la llengua catalana. Vaig fer-li cas, perquè m’agradaven els llibres i volia donar-li una oportunitat. Vaig cansar-me ràpid, a ‘abadessa’. Va ser la primera vegada que vaig veure que cada paraula es podia mirar de manera individual i que cadascuna tenia tota una definició associada. Aquest va ser el primer cop que vaig interessar-m’hi.

—Dieu: “Cada paraula té la seva textura.” I en poseu alguns exemples: el nom d’Anna té textura d’un tros d’ensaïmada. La paraula “imatge”, de rodanxa de mozzarella. “Diumenge”, de pastisset de formatge que comprava el vostre pare al BonÀrea, etc. Ens ho expliqueu, això?
—És una cosa que m’ha passat tota la vida. Hi ha alguna cosa en el so de les paraules que em fa pensar en menjar. “Cosa”, per exemple, és com un cotó de sucre. “Això” és com l’amanida de l’escola. “Però” és un flam. Totes són imatges antigues, perquè és de quan es van forjar.

—Tot és relacionat amb el menjar?
—No, hi ha paraules que queden fora del règim gastronòmic. Per exemple, “malson” és un garbuix al front.

—El Paraulògic ha tingut cap paper, en aquest interès per les paraules?
—El Paraulògic era la droga que m’havia d’arribar a les mans. Tot es retroalimenta: com que m’obsessionen les paraules, m’encanta el Paraulògic. I, com que jugo al Paraulògic, encara m’interesso més per les paraules.

—Parleu sovint d’un cert descontentament. Penseu si podríeu passar-vos-ho millor; fer millor les coses; ser algú altre, algú millor. Per què?
—Sí, és aquesta insatisfacció crònica amb un mateix. Suposo que és perquè projecto en un futur la meva versió acabada, la perfecta.

—Al llibre expliqueu que el psicòleg us diu que sou massa autoexigent.
—Autoexigent i que em parlo malament a mi mateixa. Crec que els psicòlegs poden fer molta carrera només dient: “Parla’t bé.” És la feina que tinc: que el cap no sigui un lloc hostil per a mi mateixa. La majoria de gent que anem a teràpia i que no tenim una casuística forta concreta, ho tindríem molt millor només dient-nos això.

—Ho heu aconseguit, de parlar-vos millor?
—Sí. Si més no, enfoco les coses diferents. Aprendre a mirar amb franquesa i gratitud les coses que tinc, que, en el meu cas, són moltes. La majoria de la gent que conec, jo inclosa, som molt privilegiats en molts aspectes. Tenir-ne una mica de consciència ja és un canvi necessari.

—Comentem aquest moment del llibre, en què una esteticista us diu: “No ho hauria dit mai. Tu no fas gens de pinta de ser divertida.”
—Allà vaig enfonsar-me, de veritat. Una persona a qui anava recurrentment a fer-me les ungles i que teníem bon rotllo i xerràvem –i que jo considerava que rèiem!–, un dia em pregunta de què treballo, li ho dic, i em respon això! És el pitjor que pots dir a un còmic, perquè, d’entrada, ja som persones prou trencades per dins, som material sensible. Quan va dir-me això, vaig pensar: “I si no sóc divertida, què sóc?” Vull dir, evidentment que hi ha gent a qui no li faig gràcia, però pensava que una de les coses que podia oferir era l’humor… Em vaig quedar totalment perduda.

—Per acabar: és un llibre que conté molts peus de pàgina. Com d’imprescindible és llegir-los?
—Tendeixo a distanciar-me de les coses amb la ironia i l’humor per no parlar de coses íntimes o sensibles. No em volia escudar en l’humor, però tampoc hi volia renunciar. Els peus de pàgina em permeten tenir aquestes dues veus. M’agrada molt, escriure amb peus de pàgina. És com quan vaig descobrir els parèntesis, que després en posava a tot arreu! Doncs aquí igual: hi ha 304 notes a peu de pàgina. És una manera de tenir l’última paraula en el meu propi text.