La jutgessa d’Osca va per feina, i ja ha començat el compte enrere de cinquanta-sis setmanes perquè les restes de les pintures murals de Sixena exhibides al MNAC siguin traslladades a l’Aragó. Rocío Pilar Vargas Magallón, titular del jutjat 2 d’Osca, reincideix en els fets pels quals cinc ex-consellers de Cultura de la Generalitat de Catalunya l’han denunciat penalment com a presumpte responsable d’un delicte contra el patrimoni històric i de prevaricació, per haver impulsat l’execució de la sentència ferma del Tribunal Suprem que obliga el museu a traslladar-les al monestir de Vilanova de Sixena. I ho fa, malgrat els advertiments insistents dels principals experts en la matèria sobre el risc elevat de destrucció de les pintures. Tres setmanes després de l’anunci de la querella, la jutgessa ha anunciat la imposició d’aquest termini de cinquanta-sis setmanes, però la determinació a dur a terme el trasllat va acompanyada d’una certa prudència, en un equilibri molt difícil de mantenir mentre la querella criminal encara és pendent d’admissió al Tribunal Superior de Justícia de l’Aragó.

La querella que va presentar Jaume Alonso-Cuevillas en nom dels ex-consellers Lluís Puig, Joan Manuel Tresserras, Ferran Mascarell, Laura Borràs i Àngels Ponsa assenyalava el fet que la jutgessa signés l’ordre d’execució forçosa de la sentència, el 22 de juliol de l’any passat, “malgrat el fet d’haver-hi una clara consciència del greu risc per a les obres”, perquè en aquella interlocutòria Rocío Pilar Vargas deia: “Ens trobem davant una execució especialment complexa, el compliment immediat de la qual no és possible, atesa la naturalesa i el valor patrimonial dels béns que ha de ser restituït.” I, tanmateix, va ordenar que se’n fes el trasllat, amb “uns terminis determinats per a l’execució de les operacions de desmuntatge, embalatge i trasllat [de les pintures]”.

Aquest és un dels arguments principals dels querellants per a afirmar que la jutgessa ha comès un delicte de prevaricació, sigui dolosa (intencionadament) o bé culposa (per “ignorància inexcusable”). Vénen a dir que sap que el risc de destrucció d’un bé protegit amb la màxima qualificació segons la llei de patrimoni espanyola és molt alt i, tanmateix, posa en perill les pintures, avantposant l’execució d’una sentència que resol la titularitat d’aquest bé. Però això n’implicaria la destrucció, i es comet, per tant, un delicte contra el patrimoni històric.

Però la jutgessa sembla que utilitzi aquestes mateixes observacions sobre la fragilitat de les pintures com una manera de demostrar que actua amb la cautela necessària, malgrat mantenir la determinació d’executar la sentència; que té en compte la veu dels experts, tot i que atorga més pes a l’opinió d’una responsable de patrimoni del govern de l’Aragó que no pas als experts reconeguts en l’àmbit internacional que ha aportat el MNAC.

L’equilibri precari de la jutgessa

Vargas Magallón vol aquest equilibri perquè sap que té entre mans un material altament inflamable; actua com si preveiés que, en cas de destrucció de les pintures, algú li vindrà a reclamar responsabilitats penals. No deu patir pas per la querella que han presentat contra ella els cinc ex-consellers, perquè gairebé segur que ni tan sols l’admetran a tràmit, com ja ha demanat la fiscalia del TSJ de l’Aragó. Fins i tot Alonso-Cuevillas té assumit que l’arxivaran. Però la querella posa damunt la taula uns tipus penals concrets, i uns arguments que, arribat el cas, i si s’arribessin a malmetre les pintures, hom podria rescatar.

La jutgessa ho sap: “La part executant va insistint en l’especial fragilitat de les pintures murals actualment ubicades a la sala 16 del MNAC, a més de la inescindible vinculació entre les tasques de desmuntatge, l’ulterior muntatge i el lloc definitiu de destí”, deia en la providència d’aquesta setmana que fixava el termini de cinquanta-sis setmanes per a la devolució. Però deia que això no es podia pas “examinar al marge” de la condemna al MNAC, ratificada pel Suprem, “a restituir a la sala capitular del Monestir de Vilanova de Sixena les pintures murals”.

En la resolució, recorda que “l’objectiu propi de la present execució no és cap altre que la devolució de les pintures”, i que durant el judici del 2014 en aquest mateix jutjat “va quedar acreditada la viabilitat del trasllat de les pintures”. Ho diu perquè s’agafa a la declaració de la restauradora-conservadora Rosa Gasol, que va declarar en aquell judici que el trasllat no era impossible sempre que es prenguessin les precaucions i mesures necessàries, i que la pintura no se separés de la tela, ni la tela de la fusta.

Dit això, la jutgessa s’aferra a un informe aportat pel govern d’Aragó, de la cap del servei de conservació i restauració del patrimoni cultural, Arantxa Ferrer Rueda, segons el qual les reformes estructurals que han fet a la sala capitular i la climatització que hi han instal·lat fan que tingui “tots els requisits perquè, avui en dia i a tots els efectes, es pugui considerar un espai expositiu”.

I això, la jutgessa, ja ho dóna per bo. És el punt on cerca l’equilibri entre la determinació de fer portar les pintures a Sixena i poder dir que sempre ha tingut en compte les consideracions tècniques dels experts. Però ni té en compte tots els experts, ni escolta tots els arguments que s’esgrimeixen, com els de Rosa Gasol.

Perquè no té en compte un altre aspecte fonamental sobre el qual Rosa Gasol ha advertit: que les pintures no es podran recol·locar a la sala capitular perquè no hi caben; no encaixarien en els arcs de la sala. Ho explicava així: “A la sala capitular no caben els arcs de fusta sobre els quals hi ha les pintures. Al MNAC es van recrear els arcs amb una estructura nova, de fusta, més o menys amb les mateixes mides, però si d’aquesta estructura en separes els carcanyols d’una banda i d’una altra i els poses en l’arc original de la sala capitular, d’entrada aquell arc creix a banda i banda i, per tant, no hi cap l’estructura sobre els arcs originals. I les pintures no es poden arrencar de la fusta sobre la qual estan muntades, perquè és el seu suport.”

Aquest advertiment de Rosa Gasol, la jutgessa també el té per escrit en l’informe elaborat per l’especialista italiana en conservació Simona Sajeva que el MNAC va lliurar el setembre de l’any passat. “La col·locació de les pintures, només amb les teles i els panells, directament sobre les parets, o fins i tot mitjançant els marcs de fusta dels arcs, continua essent l’alternativa més desfavorable per a la conservació.”

La jutgessa no en fa cabal, deixa de banda els informes que li ha lliurat el MNAC amb els advertiments sobre els danys irreparables que poden sofrir les pintures si s’acaben traslladant, i fixa aquest calendari de cinquanta-sis setmanes perquè s’executi la sentència. Al mateix temps que ho decideix, rebutja la petició que li feia el museu de demanar un informe a l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya (IPCE), que depèn del Ministeri de Cultura espanyol, sobre la viabilitat de traslladar les pintures murals a l’Aragó. El ministeri no ho ha fet d’ofici ni ha atès les nombroses peticions perquè ho faci, malgrat el pes tan important que tindria un informe com aquest, elaborat per aquest organisme, que ja va concloure que, per raons de protecció del patrimoni, no era viable de traslladar temporalment la Dama d’Elx ni del Guernica de Picasso, totes dues obres exhibides a Madrid.

Però en el cas de les pintures murals, com que hi ha una sentència ferma pel mig, qui ara té la darrera paraula és la jutgessa encarregada d’executar-la. I, si bé ha desestimat la petició de requerir aquest informe de l’IPCE i ha dit que no es podria considerar que fos independent (perquè el Ministeri de Cultura forma part del consorci del MNAC), ha volgut deixar una porta oberta a incorporar-lo més endavant: “La providència recorreguda no tanca la possibilitat que aquest informe pugui ser sol·licitat d’ofici en un moment posterior, si es considera pertinent.”

Sempre, en totes les resolucions en què va donant impuls a l’execució de la sentència, la jutgessa acaba deixant una porta oberta, per petita que sigui. Ningú no li pot dir que aturi el procés per al trasllat de les pintures, perquè és tot al contrari; però procura que hi hagi en tot moment mostres de la seva preocupació perquè es faci amb garanties. Una cautela que voreja la prevaricació.