04.03.2025 - 21:40
1.
La llengua catalana està en perill. Hi estem tots d’acord?
No, tots no hi estan d’acord. O hi estan d’acord i se n’alegren, ja els sembla bé que mori una llengua que detesten, que titllen de minoritària, que acusen de no servir per a res. Aquells a qui tant els fot el futur del català són aquells que diuen que no cal salvar les llengües, que allò que importa són les persones. Però només ho apliquen al català. Això ho deien els líders de Ciutadans (Rivera, Arrimadas…), perquè sempre buscaven arguments per a sostenir la seva estultícia: perquè estult és aquell que s’inventa una realitat falsa per al seu benefici polític.
Dels qui detesten el català (en totes les formes dialectals, es diguin com es diguin), n’hi ha, pel cap baix, de dues menes: a) els monolingües, els qui només saben espanyol, i es pensen que amb això poden anar pel món. Pobrets! Si viatges una mica a l’estranger, comproves que als museus, als rètols públics, a les informacions de seguretat, etcètera, el castellà és de segona categoria. El parla moltíssima més gent que el català, evidentment, però es té poc en compte a França, Alemanya, els Estats Units d’Amèrica… b) els qui saben idiomes i, per tant, saben que dominar altres llengües et situa en un estadi de comprensió del món més elevat, independentment de si els idiomes que has après són parlats per molta gent o per poca. No sé quina de les dues tipologies demostra més ignorància i còlera mal digerida.
2.
Carles Riba va escriure uns versos a les Elegies de Bierville que, aquella gent, si llegissin poesia catalana, haurien pogut fer servir per als seus propòsits: “Els mots són només per a entendre’ns i no per a entendre’ls.”
Sempre m’ha agradat aquesta sentència. Les Elegies foren escrites entre el 1939 i el 1942, és a dir, després de la victòria del feixisme espanyol (amb què van col·laborar tants burgesos catalans, no ho oblidéssim pas), quan havia començat la persecució de la llengua catalana. No conec la interpretació que n’ha fet la història de la literatura, d’aquesta frase, si és que s’hi ha aturat mai. Però a mi em serveix per a recordar que hi ha moments en què, per a comunicar-se, no pots exigir a l’altre (sense coneixe’l de res) el mateix que et molesta quan tu ets en un sistema idiomàtic advers i ningú no t’entén.
No sé si és veritat una anècdota que em van explicar fa molts anys. Que Pompeu Fabra, un dia en què algú anava a travessar un carrer i, per l’altra banda, arribava un tramvia, va cridar “Oju!” (Si és una anècdota apòcrifa, demano excuses.)
3.
Això de la llengua catalana té més arestes. No sempre l’enemic és l’altre. Recordo amb vergonya per als altres quan Rosalia, la cantant catalana, va publicar una cançó en el nostre idioma: “Fucking money man” o “La milionària”. I, de cop, va emergir una ràbia digna de millor causa perquè en un moment de la cançó diu “cumpleanys” i no “aniversari”. Dic que vaig sentir vergonya, i ràbia també, perquè tots els qui van voler ferir Rosalia i es van erigir en filòlegs de luxe, no havien dit mai res dels errors que, per exemple, contenen tantes cançons dels Manel (i que ells mateixos admetien en els seus discos per alliberar la il·lustre correctora que els advertia de les seves patinades).
Vull dir amb això que, en el fanatisme, cal ser paradoxalment democràtic. I si cerques la puresa lèxica en el món de les indústries culturals, un objectiu quixotesc, aleshores recomano equitat. Si exigeixes que un grup canti en català i només en català, no pots fer excepcions; si vols correcció lingüística en una cançó melòdica, com si fos un poema clàssic, persegueix els qui no t’agraden, però abans i tot els qui admires.
4.
Continuo amb això dels fanatismes. La llengua depèn de qui la parla, no és neutral. Parlar català no evidencia cap posició ideològica. En això, percebo i m’atreveixo a dir que hi ha massa confusions. Quantes famílies que parlaven a casa el català durant els anys del franquisme (entre les quals, la meva) ho feien amb naturalitat i, alhora, com a reivindicació democràtica.
Però, ara, l’alcaldessa de Ripoll fa servir la llengua catalana per a emetre un discurs xenòfob que faria avergonyir els meus pares.
De vegades, sentir-se català i voler un estat nou és molt difícil. Perquè no tots volem el mateix. Jo no sóc d’aquells que volen un passaport nou i res més, que ja els va bé continuar amb el sistema com està ara. Un exemple: l’empresa Petrolis Independents serà independentista, però el petroli és petroli, i embruta el món tant si s’anuncia en una llengua com en una altra. Doncs amb el català passa igual, en vull la pervivència i la irradiació, però que no sigui per a difondre ideals contraris a l’igualitarisme.
5.
Jo no sé si l’ús i la salut de la llengua catalana ha de recaure en nosaltres, en els individus, un a un, parlant en català amb tothom encara que hi hagi moments que notes que aquest acte individual no serveix de res. Com quan reculls la teva brossa disciplinadament per a reciclar i, des de la finestra de casa, veus la fumera que deixen anar les fàbriques.
El problema sempre penja de la nostra deficiència: som un país –uns països– sense poder real. Depenem d’Espanya i de França. I aquells no ens ho fan fàcil. No podem acudir al metge amb la certesa que ens atendran en la nostra llengua, al govern espanyol tant se li’n fot (i als nostres governs també, tant si són presidits per Mazón, per Illa o pels anteriors). No podem anar a la justícia brandant el català perquè correm el risc de ser declarats culpables de qualsevol cosa. No podem portar els nostres fills a un institut públic amb la confiança que cursaran els estudis en català, almenys bona part en català (els meus fills, a Cornellà de Llobregat, feien el català en català i poca cosa més). No podem veure cinema català perquè ens l’endinyen en castellà i, impúdicament, diuen que és cinema català…
6.
Al capdavall, tot penja del mateix: l’economia. La llengua catalana no juga en contra dels qui arriben aquí per treballar fugint de la pobresa; juga en contra de la pobresa i de les desigualtats que genera el capitalisme. I al sistema capitalista, incloent-hi les empreses catalanes, els importa una merda la llengua dels seus treballadors i la dels seus clients. ¡Que estamos en España, coño!
