A Ponent ha esclatat un fenomen literari, fora dels debats que cada any, per Sant Jordi, ens entabanen i ens endormisquen. És un fenomen perquè va fent un camí lent, però sorprenent. Va començar a Tàrrega i es va estenent per tot el territori català, ja ha arribat a TV3, i mira que sovint costa que la televisió pública es faci ressò del que no passa a Barcelona; fins i tot ha arribat a Nova York, on valoren de traduir a l’anglès el llibre que acompanya –que és– el fenomen.

D’altra banda, és un fenomen literari perquè tot ha començat per la publicació d’un llibre que, en la millor de les tradicions, no busca res més que donar-se a conèixer. I, després, que vingui el que hagi de venir. L’autor del llibre –i del fenomen– és Quim Vilamajó, nascut a Tàrrega. El títol del llibre: Sento. La vida amb un cromosoma de més, publicat per l’editorial Fonoll, una editorial independent de les terres de Ponent que, des d’allà, contribueix a irradiar els pensaments i les sensacions d’en Quim. Efectivament, el llibre està escrit per un jove de trenta-un anys amb discapacitat diagnosticada, però, com ell mateix reclama, amb moltes altres capacitats.

Vaig tenir la sort d’assistir a la primera presentació del llibre, que va tenir lloc a Tàrrega, al Museu Comarcal, el 14 de març passat. Vaig prendre, aleshores, aquestes notes:

Ahir, al Museu Comarcal de Tàrrega, vam assistir a la presentació d’un llibre especial (especial, el llibre; intensament especial, la presentació), en què Quim Vilamajó explica –i ahir ho va fer de viva veu– les seves sensacions i reflexions des de la seva condició de persona (va insistir molt en això: no pacient, no desvalgut) amb síndrome de Down. El llibre, que te’l llegeixes ràpidament, perquè t’embolcalla, tot i l’aparent senzillesa del que explica, respira l’esperit directe que en Quim va fer servir ahir: reivindicant el dret de néixer (sentir això colpeix si no ets un fanàtic d’aquests que ens envolten); el dret d’expressar les seves sensacions a la manera que potser no és la normativa; el dret de fer les coses i a entendre-les al seu ritme, lluny de les preses i l’estrès que ens acompanya; el dret de buscar la independència (per evitar que l’amor de la família acabi essent una presó)… Idees i més idees que et fan situar les teves veritats (vull dir les dels que se suposa que tenim els cromosomes “correctes”) en suspensió.

Més que la presentació d’un llibre, va ser una lliçó de vida.

He tornat a llegir el llibre per poder fer aquest article. I les percepcions són les mateixes. En Quim ja és conegut per les seves intervencions a les xarxes. VilaWeb ja li havia prestat atenció. Però, a parer meu, l’escriptura consolida allò que ell ha anat explicant en vídeos sobre la seva condició. Una cosa és que un metge expliqui en què consisteix la síndrome de Down, la trisomia 21, i una altra és que una persona amb aquesta condició pugui donar veu als problemes amb què es troben tots les persones “amb un cromosoma de més”, com se subtitula el llibre. Tant aquelles que, com ell, tenen la capacitat d’expressar-se amb una solidesa verbal molt notable, com aquelles altres que, per diverses circumstàncies, incloses el grau de la seva minusvàlua, no poden fer-ho.

En el llibre, en Quim va explicant la seva vida, la relació amb la seva família, les dificultats i les pors inicials dels seus pares, però sobretot és un cant a la superació, a les ajudes que ha rebut, a la seva voluntat de poder portar una vida d’aprenentatge constant, a la seva manera i al seu ritme. I, per aconseguir-ho, ve a dir-nos que ens necessita a tots, perquè deixem de mirar les persones amb síndrome de Down amb manies o amb condescendència, perquè cap de les dues mirades els ajuda.

La lectura d’aquest llibre m’ha recordat que sovint vivim en cercles tancats, com en una mena de bombolla (la gent de la cultura d’això en sabem prou), per no sortir de les nostres comoditats. Si llegiu el seu llibre –us el recomano– o si escolteu en Quim Vilamajó en les presentacions que fa, o per mitjà dels seus canals a Instagram o a YouTube, crec que estareu d’acord amb mi que la informació sobre la síndrome de Down que ell ens proporciona és una aportació molt inspiradora.