29.04.2025 - 21:40
L’endemà de Sant Jordi, la poeta Dolors Miquel, una de les grans, va penjar això a les xarxes: “Vaig rebre la rosa. I vaig comprar dos llibres. Tot perfecte… però. Més enllà del moment eufòric d’alegria compartida sempre sento una profunda buidor.”
Vaig passar la diada de Sant Jordi a Lleida, del matí al vespre, a la rambla de Ferran. Que bonic! Va passar tanta gent, petits i grans, la majoria amb rostres somrients, saludant els coneguts, vibrant amb la festa! Els escriptors passàvem d’una paradeta a una altra, les que tenien muntades les llibreries, les de les editorials de Ponent (Fonoll i Pagès). Allà vaig compartir taules (jo, de signatures poques, que no es tracta d’enganyar ningú) amb col·legues de la cultura que ho petaven (uns més que uns altres, tant se val): Teresa Ibars, Anna Sàez, Juan Cal, Toni Prim, Francesc Baena, Ivet Eroles, Carles Sanuy, el gran poeta Jordi Pàmias… Un ambient de concòrdia entre tots. Una passada!
L’endemà de Sant Jordi era a la capital, vaig agafar el carrilet cap a Barcelona i vaig comprovar que en el meu vagó no havia canviat res: la gran majoria dels passatgers miraven el mòbil, alguns teníem la mirada perduda i, eureka!, una noia llegia un llibre, de biblioteca, ho sé perquè estava folrat. A les biblioteques se celebra Sant Jordi cada dia: ningú no provoca competicions estèrils, tothom tria els llibres que vol sense influències externes i, sortosament, no deixen de tenir persones que les freqüentem.
Cues per a signar llibres a la diada, només en vaig veure una, si més no al matí: era per obtenir un exemplar de la traducció al lleidatà (si tal cosa la filologia ho accepta) d’El petit príncep. Fenomen curiós: reivindicar el lleidetanisme (sic) escrit em recorda el “leridanismo” que va sorgir en temps franquistes, fer-ho amb parada pròpia, obtenir l’atenció de la gent. I, planant sobre tot això, el seu autor, Robert Masip, que és membre actiu d’Aliança Catalana al Segrià. Quina por! No sé si Antoine de Saint-Exupéry es mereixia que el fanatisme xenòfob s’hi apropés amb tanta expectació. (I sí, jo sóc dels qui creuen que la ideologia de les persones no pot separar-se d’allò que diem i fem. Encara no s’ha inventat un bisturí que ho pugui aconseguir.)
L’endemà de Sant Jordi vaig llegir alguns articles que reflexionaven sobre els problemes que amaga la festa: la competència deslleial entre les editorials independents i aquelles altres que hi ha sota el paraigua de grans empreses, darrere les quals hi ha estratègies que no tenen res que veure amb la literatura i que, malauradament, un cert periodisme en fa seguidisme carronyaire. Em semblen especialment interessants els articles de Laura Huerga i els de Bernat Puigtobella. Tots dos encaren el problema de fons, que té a veure, a parer meu, amb el funcionament del capitalisme i, ensems, amb l’actitud pusil·lànime de la política institucional, a la qual ja li sembla bé que el llibre –i la cultura en general– respongui a la facturació abans que a la creació que no aspira com a primer objectiu a ocupar les llistes de vendes.
Mentre era a les taules de la rambla de Ferran, amb un somrís pel meu fracàs com a “dedicador” de llibres, tenia temps de rumiar: sobre les editorials que no paguen els autors, com els pagesos que no cobren per les collites; sobre els grans fracassos del món editorial, com el que va protagonitzar Joan Abellà al capdavant d’Enciclopèdia Catalana, a qui s’ha acabat premiant la incompetència, com denunciava amb rotunditat Assumpció Maresma… També vaig tenir temps per a pensar en utopies sarcàstiques: que una possible solució per a les descompensacions de la diada del 2026 fóra que les editorials independents busquessin alternatives a la competència deslleial. Fer manifestacions que, en comptes de reivindicar drets, oferissin a peu de carrer llibres de poesia, d’assaig, de narrativa no expressament banal. Que assaltessin les riuades de gent amb bon humor i perseverança, i ens fessin entendre que si compres sempre la mateixa mena de producte t’acaben sortint crostes al cervell, com als posseïts de la sèrie The Last of Us.
L’endemà de Sant Jordi, el periodisme servil ens indicava que els llibres més comprats, és a dir, que els autors més venuts (“que s’ha deixat subornar a canvi de diners o d’algun altre benefici material”, diu el diccionari, ha ha ha!) eren Xavier Bosch, Javier Cercas, Xavier Sala i Martín… Els qui, davant d’aquests noms, i altres que enguany ens han deixat tranquils (la Rahola, periodistes de “la nostra”…), no hi veieu el problema, per més que ho intentés, no podria convèncer-vos que el problema hi és. I, si us plau, no em digueu que cadascú compra el que li rota. Que això seria cert si tots els productes s’oferissin en igualtat d’oportunitats. Però davant dels monopolis, només pots lluitar contra allò que es divulga fins a l’extenuació si tens un mínim interès a espigolar entre el que t’ofereixen aquelles editorials que no tenen prou poder per a anunciar-se impúdicament.
L’endemà de Sant Jordi, aquest endemà que dura més de tres-cents dies, ens oblidarem de la lectura economicista del dia del llibre i de la rosa. I recordarem la festa que significa aquella jornada, l’alegria de la gent i la vocació de ser un poble culte. Encara que, sobtadament, ens assalti la profunda buidor de què parlava Dolors Miquel.
