27.04.2026 - 21:40
Shakespeare, com sol passar, ho sabia millor que ningú i ho va explicar com ningú. Ricard III no és simplement el retrat d’un tirà, és la dissecció d’una psicologia. A l’acte primer, Ricard sedueix Lady Anne Neville davant el cadàver del seu espòs, el rei Enric, que ell mateix acaba d’assassinar. No té cap necessitat de fer-ho d’aquella manera i en aquell moment. Però Ricard necessita imperiosament que ella diga que sí, precisament davant el mort, perquè necessita la rendició total, la humiliació més completa. I de fet quan l’aconsegueix –en el monòleg que segueix– se’n riu, d’ella. Ni tan sols la volia, tan solament la volia vèncer, li importava només aquella humiliació colossal i definitiva.
En aquella victòria completament innecessària hi ha, tanmateix, el germen de totes les derrotes que vindran. En el pecat, la penitència: cada humiliació que infligeix als altres buida una mica més la legitimitat que pretén construir. Fins que al final Ricard resta sol en un camp de batalla, demanant a crits un cavall que no li donarà ningú. És el famós “el meu regne per un cavall!”. Tot allò que ha construït sobre la humiliació dels altres, finalment és reduït a una crida desesperada.
Hi ha una cosa que els qui humilien no entenen, o sembla que no volen entendre. La humiliació, especialment quan és desproporcionada, quan és massa òbvia, quan és innecessàriament cruel, desperta solidaritat. No pas amb el sistema que l’exerceix, sinó solidaritat amb qui n’és víctima.
I per això quan veus un home de noranta-cinc anys –el president Pujol– obligat a personar-se davant un tribunal que saps perfectament que no el jutjarà per allò que ha fet sinó per allò que és i per allò que representa, davant un tribunal que intenta d’humiliar-ho, alguna cosa se’t remou a dins. Que no és necessàriament simpatia per la seua trajectòria, sinó una cosa molt més elemental: la sensació que allò que tens davant no és justícia sinó crueltat. Una crueltat que, quan es fa pública, té el problema que ensenya molt sobre qui mana i com mana. I que normalment no origina adhesió sinó més aviat rebuig.
Josep Pla explica en algun dels seus papers que les passions que no es poden confessar en públic s’acaben podrint per dins. La necessitat d’humiliar és exactament una d’aquestes passions. Qui la té no pot dir obertament –perquè fa molt lleig– “Jo vull veure aquest home arrossegar-se per terra.” Ha de dissimular. Ha de dir que vol justícia, transparència, retre comptes, lluitar contra l’edatisme o jo què sé què. Però no pot convèncer ningú perquè la distància entre allò que diu i allò que vol és tan gran que es nota massa, és massa evident.
L’Audiència espanyola ha fet ara allò que li ha donat la gana, amb la voluntat explícita i evident de fer mal i humiliar el president Pujol. Pujol és un home molt vell ja, que fa anys que paga les conseqüències de les seues decisions. Però aquesta vegada n’ha eixit triomfant. Perquè la imatge que romandrà gravada en la ment de tothom no és la que volia gravar la institució espanyola. La imatge que romandrà és la d’un estat que necessita humiliar per a sentir-se poderós. Com Ricard III, que es creia fort fins que no ho va ser.
PS1. Ot Bou és a Madrid, seguint en directe el judici. Aquí hi ha la seua crònica de tot allò que va passar ahir: “Un Lamborghini Miura i un home cansat, i entremig una trituradora”.
PS2. La Generalitat de Catalunya ha creat una nova polèmica amb la proposta d’enviar mossos d’esquadra dins les escoles. Pol Baraza ha parlat amb la comunitat educativa i n’ha escrit aquest reportatge: “‘Necessitem docents i no pas Mossos’: creix el rebuig per la presència d’agents als instituts”.
PS3. Anthropic –l’empresa que hi ha darrere el popular Claude– ha dit que el seu darrer model de IA, Mythos, és massa potent per a posar-lo a disposició del públic general. L’empresa diu que el model és tan eficaç a l’hora de detectar vulnerabilitats en programari i sistemes informàtics que tan sols en farà públics uns pocs elements, triats curosament. En mans equivocades, segons Anthropic, un model com Mythos podria facilitar ciberatacs contra bancs de dades i infrastructures crítiques. Andrew Martin ens explica en aquest article, què significa tot plegat i de què podem tenir por.
PS4. Avui, dimarts, a les set del vespre, presentaré Entendre els mapes a la biblioteca de Santa Coloma de Farners (Selva). Per si us vaga de venir-hi.
