Josep Manuel Anglada i Nieto va néixer a Barcelona el 5 d’agost de 1933, en el si d’una família acomodada i de cognoms ben coneguts en l’àmbit cultural barceloní.

Després de la guerra, en Josep Manuel va cursar estudis al Liceu Francès de Barcelona i posteriorment es va traslladar a viure a Anglaterra, on va estudiar al Loreburne College de Manchester. Fou en terres angleses on es va començar a interessar per l’espeleologia, però també per l’escalada, unes activitats que va començar a practicar amb gent del Climbing and Potholing Club de Stockport.

Més endavant es va traslladar a l’Escola Superior d’Economia de Stuttgart, a Alemanya, on, a part estudiar, també practicava assíduament l’excursionisme i l’espeleologia, com a membre del Club Alpí Alemany-Sektion Schwaben. Acabats els estudis, ja va tornar definitivament a Barcelona.

Ara som al 1953. Amb vint anys acabats de fer, prim i amb una cabellera encrespada, és entomòleg i parla correctament el francès, l’anglès i l’alemany. Malgrat ser un home d’estudis, la seva gran passió és la natura. Juntament amb el seu germà Àngel i el seu cosí Francesc Guillamón, s’apunten al Club Muntanyenc Barcelonès, on omplen els caps de setmana de sortides i excursions de tota mena, molt especialment a la secció d’espeleologia. Però allò que realment li va canviar la vida va ser l’escalada. Del Grup d’Exploracions Subterrànies, de la mateixa entitat, va passar a la secció d’escalada del Grup d’Alta Muntanya, el mític GAM. Els veterans del grup no van trigar a quedar sorpresos del talent del jove Anglada enfilant-se per la roca. Però aquell jove despreocupat no era sols un esgarrapapedres: amb una gran energia i unes aptituds multidisciplinàries, va fer un salt més i es va proclamar president del GAM. I amb les seves idees fresques, vingudes del centre d’Europa, va revolucionar l’entitat i, de retruc, l’escalada a Catalunya.

Hi va convidar a fer conferències els primeres espases de l’alpinisme mundial: Lionel Terray, Günter Hauser, Toni Hiebeler… I l’audiència, encarcarada pels anys foscs del franquisme, va poder omplir els pulmons d’aire fresc, nous desafiaments i noves il·lusions.

Fent cordada amb Francesc Guillamón, va començar una activitat frenètica i va obrir nombroses vies a Montserrat, al Pedraforca, al Pirineu, però també més enllà: amb una campanya brillant a les Dolomites, van obrir una etapa d’or de l’escalada de dificultat.

Però Anglada, emmirallat per les gestes dels alpinistes francesos, anglesos i alemanys, va obrir la porta a les primeres expedicions extraeuropees. El domini d’uns quants idiomes i els seus contactes a tot el món li van permetre de fer realitat la primera expedició als Andes del Perú el 1961. Però les autoritats franquistes van posar el crit al cel i no van permetre en cap cas una expedició catalana: van forçar que hi participessin escaladors de tot l’estat i que es passés a anomenar Expedición Española. Tanmateix, l’objectiu es va assolir amb èxit i es va fer realitat l’ascensió del Huascaran, el seu primer cim de més de 6.000 metres.

No prou satisfets, el 1963 la gent del GAM va organitzar la segona expedició als Andes, aquesta vegada anomenada Expedición Barcelona en un acte de resistència i de desacord amb les autoritats del moment. I van assolir el cim del Siula Grande, de 6.344 metres, tot obrint una directíssima de gran dificultat, a més de coronar un bon nombre de cims verges.

A partir d’aquí, la carrera alpinística d’Anglada ja va ser meteòrica. Fent cordada amb Jordi Pons, van assolir les primeres ascensions nacionals a les parets dels Alps més extremes, com la Torre Trieste, la Cima Su Alto, la nord de l’Eiger i la Punta Walker, a les Grandes Jorasses.

Anglada, sense aturador, també va fixar els ulls en l’Himàlaia i al Karakòrum, on hi ha els cims més alts del planeta: l’any 1969, amb Joan Cerdà, Jordi Pons i Emili Civís, va assolir el cim verge de l’Istor-o-Nal, primer cim de més de 7.000 metres de l’alpinisme català. Quedava per fer un vuitmil, fita que també es va assolir amb èxit el 29 d’abril de 1974, amb l’ascensió de l’Annapurna est, un vuitmil verge.

Fer una llista de les escalades i ascensions de Josep Manuel Anglada pot esdevenir un exercici monòton i avorrit per la dimensió. Pioner de nombroses ascensions als Alps, a Grenlàndia, a Yosemite, a l’Àfrica, la llista seria extensa, gairebé infinita.

Però el component humà i intel·lectual del personatge anava molt més enllà del seu recorregut com a alpinista. D’ençà de la primera presidència al GAM dels anys cinquanta, la seva activitat en diversos ens federatius fou extensa. Membre del Club Muntanyenc Barcelonès, també va formar part del Centre Excursionista de Catalunya, del GAME, del GHM francès i assessor i col·laborador de la UIAA (Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme).

L’aspecte més remarcable, sobretot per a aquells qui l’han conegut o han tingut la sort d’escalar-hi, és la dimensió humana. Perquè, amb quin dels grans alpinistes del segle XX no va tenir contacte? Per a Anglada, la normalitat va ser sempre fer una escalada amb Toni Hiebeler per la zona de Zillertal o recollir Lionel Terray i endur-se’l a escalar per Montserrat i xerrar sobre l’Annapurna, el Makalu o el Fitz Roy; anar fins a Itàlia i fer un caffettino amb Riccardo Cassin, vencedor de la Punta Walker; un altre dia, desplaçar-se a Nova Zelanda i fer estada a casa de Sir Edmund Hillary, primer home a l’Everest amb el xerpa Tensing Norgay; o fer un tomb amb John Harlin. I a la tornada a Barcelona, trobar-se un missatge que l’avisa que l’endemà hi va a dinar Sir Chris Bonington, Cesare Maestri, Maurice Herzog, Renato Casarotto o Kurt Diemberger. I no acabaríem mai. Però no eren trobades protocol·làries: era l’amistat profunda amb absolutament tots ells, era lligar-se a la mateixa corda, com també el plaer de la conversa i els seus valors ètics, culturals i humans, allò que ha portat Anglada a ser un dels escaladors més respectats i admirats per la comunitat alpinista mundial.

La seva grandesa prové sobretot de la qualitat humana. El nombre de companys amb qui va fer cordada va ser extens i el nom d’incomptables vies de gran dificultat, obertes per tot arreu, ho certifiquen: Anglada-Pons, Anglada-Guillamón, Anglada-Cerdà, Anglada-Robins… I també Anglada-Vergés, d’Elisabeth Vergés, la seva fidel companya de tota la vida. Amb ella va realitzar també grans escalades que esdevindrien primeres femenines absolutes, com la paret del Frare, la GAM del Bisbe o la mateixa Anglada-Cerdà de la paret de l’aeri a Montserrat.

A partir dels anys vuitanta, va centrar l’activitat en la família (la seva dona Eli i les tres filles: la Sònia, la Susanna i la Sara) i van viatjar per tot el món a la recerca de noves cultures i experiències, però l’escalada es mantindria sempre com una part essencial de la seva vida, i posteriorment continuaria practicant amb escaladors més joves.

De fortes conviccions cristianes i catalanistes, Anglada va ser un assidu a la majoria d’actes i de concentracions de protesta per l’empresonament i l’exili dels membres del govern de la Generalitat després del referèndum del Primer d’Octubre. La democràcia, els drets humans i la llibertat eren elements indissociables de la seva personalitat i la seva manera d’entendre el món.

Se n’ha anat el 23 d’abril, a noranta-dos anys, però ens deixa un llegat gegantí i una marca inesborrable. La seva influència en l’alpinisme i l’escalada de dificultat són inestimables.

Anglada ha estat reconegut amb uns quants premis i mencions de tota mena, com la Creu de Sant Jordi atorgada el 2025. Però, per a ell, humil i senzill en extrem, el veritable premi sempre haurà estat encordar-se amb qualsevol dels seus amics i enfilar una paret o agulla en direcció a nous cims i horitzons.

I, com si res no hagués passat, el seu record perdurarà en tots aquells amb qui va compartir esforç i objectius, com aquell gest mecànic que tantes vegades havia repetit amb els seus innombrables companys de cordada tot començant una ascensió:

–Surto!

I la corda començava a lliscar per dins dels mosquetons sobre la roca vertical… Paret amunt, amunt, amunt…