L’art d’afavorir els enemics i derrotar els teus

  • Mentre una entitat privada munta una exposició d’un tipus que li fot que a Catalunya es parli el català, a Tàrrega totes les institucions han deixat morir un festival d’art contemporani

Joan Minguet Batllori
04.02.2025 - 21:40
Actualització: 05.02.2025 - 00:19
VilaWeb

Estic preocupat per dues coses que us explicaré. Totes dues em semblen greus, alarmants, cadascuna des de la seva posició en l’engranatge de la cultura catalana. I estic més preocupat, encara, perquè sóc conscient que la meva preocupació serà compartida per relativament poca gent. Estem tan absorbits pels mitjans de comunicació hegemònics, que sempre parlen de les batusses del gran poder (encara que de vegades ni és gran ni és poder), que hi ha afers que són invisibilitzats, perquè aquells mitjans consideren que són poca cosa o, ves per on, ja saben que no ho són, poca cosa, però com que desperten incomoditat, no els volen afrontar. Som-hi, doncs.

Primer cas. La Fundació Catalunya La Pedrera ha programat una exposició de l’artista Sean Scully entre mitjan març i principi de juliol d’enguany. Jo no hi posaré els peus. Ara us explicaré els meus motius. Però, suposant que la meva decisió fos compartida per uns quants milers –sóc optimista, jo!– d’usuaris autòctons de la cultura, no passaria res, perquè aquell edifici emblemàtic de Gaudí està segrestat pels turistes, pels al·lòctons. Segrestat pels turistes, perquè els patrons d’aquella fundació ho volen així. 

Allà tot va encaminat a fer diners amb l’atracció que Gaudí suscita en els forans. I ensenyen la Pedrera com un mausoleu. Que n’és de lluny aquell projecte que Daniel Giralt-Miracle va preparar per a engalipar el públic autòcton, explicant didàcticament el Gaudí d’aquell edifici, sense refusar el lògic interès del turisme per l’arquitecte. (Lògic, he escrit? Bé, quan veig tota la gentada que s’acosta a la Sagrada Família amb aquesta devoció religiosa de què som capaços quan som massa adotzenada perdo la confiança en el món de l’art.)

La gent que porta la Pedrera, coherents amb aquesta manera de gestionar l’edifici com a indústria cultural, programa exposicions temporals que són agradables, insulses, sense cap rellevància curatorial ni de cap voluntat analítica. S’hi programen exposicions d’Antonio López, un pintor de la cort del segle XX; o de Jaume Plensa, l’artista blockbuster, que treballa per al millor inversor repetint i repetint formes per acontentar tots els seus clients benestants; o exposen la ceràmica de Miquel Barceló sense cap criteri de fons, anant en contra de l’obra de Barceló, perquè els qui deambulaven per les sales de la Casa Milà només presten atenció a l’arquitectura gaudiniana.

No cal que alguns de vosaltres em digueu que aquells tres artistes us agraden. Tant se val. Jo no parlo de gustos, sinó de criteris. I, des d’aquesta perspectiva, puc afirmar que no aniré a veure l’exposició de Sean Scully. Podria dir que la seva obra no m’interessa gens, és així, no m’ha semblat mai interessant. Tot i que ell, un tipus cregut i arrogant, exemplifica allò que el gran Ernst Gombrich va dir sobre l’artista Oskar Kokoschka: “En els seus millors moments és meravellós. Però era com tants artistes contemporanis, molt poc crític amb ell mateix. Pensava: com que ho faig jo, deu estar ben fet.” Però això no és qüestió de gustos estètics, sinó de política, atès que la cultura no és mai neutral. 

El que resulta intolerable és que la Fundació Catalunya La Pedrera programi l’exposició d’un artista que fa pocs anys, concretament l’agost del 2021, va insultar Catalunya en una entrevista que li van fer al Financial Times. Scully hi deia: “A Barcelona, vas a reunions i et parlen tota l’estona en català, com dient: ‘Fot-te.’” I estava molt emprenyat perquè al seu fill li ensenyaven català a l’escola. “Al final, no vam poder suportar Barcelona per aquesta merda”, deia el tal senyor. Feia trenta anys que Scully i la seva família vivien o, almenys, tenien casa i taller a Barcelona. No s’havia queixat mai que a Catalunya hi hagués dos idiomes oficials. De fet, va intentar que Xavier Trias, quan era alcalde de Barcelona, li fes un museu a la capital. I, de cop, s’adona que els catalans parlem la nostra llengua per a destorbar-lo, per a emprenyar-lo. I ell i la seva família se’n van de Catalunya.

I ara la Fundació Catalunya La Pedrera, oblida aquesta mostra d’enemistat o d’odi i li preparen una exposició. No aniré a veure aquella exposició perquè Sean Scully és un odiador d’allò que significa Catalunya, de tots els catalans, siguin independentistes o constitucionalistes, tant se val. Scully és, en aquesta qüestió, igual que la ultradreta espanyola: detesta que tinguem un idioma propi. I, malgrat això, tindrà una exposició a la Pedrera perquè allà fan servir la cultura com a una bena per a tapar els problemes, no per a sacsejar-los. Quina merda, aquesta sí, senyor Scully!

Segon cas. Mentre una entitat privada munta una exposició d’un tipus que li fot que a Catalunya es parli el català, a Tàrrega totes les institucions han deixat morir un festival d’art contemporani, L’Embarrat, que durant deu edicions ha dut endavant Jesús Vilamajó. Mentre els diners volen a la Pedrera –o a Tàrrega mateix, per a la Fira de Teatre–, la cultura que sacseja, que no posa benes als ulls i a l’enteniment no pot continuar per totes les traves administratives amb què es troben iniciatives com aquesta: inversions insuficients; empreses que no s’anuncien perquè prefereixen finançar un esdeveniment esportiu menor, que serà cobert per la premsa del ram; els diners de les subvencions concedides per la Generalitat que arriben tard, molt tard –potser que s’ho facin mirar al Departament de Cultura– i l’organització els ha d’avançar… Una merda de veritat, no com la que Sean Scully ensumava perquè li parlaven en català a ell i al seu fill.

L’any passat vaig ser a la inauguració de la desena edició de L’Embarrat. I vaig sentir els parlaments de l’alcaldessa de Tàrrega (d’ERC) i del regidor de Cultura (de la CUP). Aleshores van fer uns discursos elogiosos d’aquell esdeveniment, per haver arribat a les deu edicions, van parlar sobre la importància de la cultura contemporània i bla, bla, bla. Uns quants mesos després no han tingut cap problema a deixar morir el festival Embarrat. Senyal que allò que van dir en aquell moment era, com passa tantes vegades quan els polítics parlen de cultura, una mentida de les grosses.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor