L’antropòloga i enginyera Yayo Herrero (Madrid, 1965) ha publicat fa poc la traducció al català de Metamorfosi, un assaig editat per Arcàdia on fa una proposta de gran envergadura: com els saltamartins, els humans hem de canviar de teguments gairebé sense adonar-nos-en, com més aviat millor, per sobreviure al canvi climàtic. Cal abandonar la il·lusió que podem viure sense tenir en compte els límits del cos i de la terra, diu. En aquesta entrevista concreta la idea: mira de desmuntar els deliris distòpics dels tecnooligarques, radiografia els errors de l’esquerra i d’unes determinades mirades ecologistes i explica per on creu que cal començar a mudar la pell.  

—Què és “la trama de la vida” i per què és important que els humans hi estiguem integrats?
—És un concepte crucial per a comprendre’ns com a humans i per a entendre què passa. La trama de la vida és la xarxa densa de relacions que es teixeix entre tot allò que és viu: animals, plantes, éssers humans. Que es relacionen a més a més amb l’atmosfera, la terra, l’aigua. Allò que permet la vida és aquesta xarxa de relacions. Biodiversitat no vol dir l’arca de Noè amb una parelleta de cada, sinó aquesta gran interconnexió. 

—En podeu posar exemples?
—L’oxigen que respirem no el produeix cap activitat humana: es genera i es reprodueix a partir de la relació entre bacteris, plantes, animals, microorganismes, i produeix la quantitat justa d’oxigen. Amb menys, ens ofegaríem; amb més, tot cremaria. El cicle de l’aigua en què intervenen tots aquests elements genera l’aigua que ens conforma en un 65% i que necessitem absolutament per a tot. La fotosíntesi, un procés increïble, és l’únic procés que permet de captar la llum del sol i convertir-la en un cos viu a partir del qual surt la resta. Els éssers humans som éssers completament inserits en aquesta trama i necessitats de tot això que produeix i que nosaltres no podem produir. Hem de tenir humilitat d’espècie.

—Humilitat?
—Hem de saber que som dependents, perquè la trama de la vida funciona ara, però fa milers de milions d’anys, no, no hi havia oxigen a l’atmosfera, i d’aquí a uns quants milers d’anys hi podria no haver una composició adequada per a la vida humana, el cicle de l’aigua i les temperatures podrien funcionar d’una manera radicalment diferent que no facin possible la vida humana.

—Fa molt de temps que hi ha dades que indiquen que la nostra civilització es va desacoblant de la trama de la vida. Per què costa tant de reaccionar?
—Per això que anomeno la cultura de l’extraviament. La cultura d’aquests últims dos segles o tres s’ha construït sobre una creença falsa, però molt consolidada: que no formem part d’aquesta trama de la vida. Concebem la vida humana com una cosa separada de la terra. Hem après a mirar la terra des de l’exterioritat, la superioritat i la pura instrumentalitat, i la terra i tot allò que alberga és vista com un gran magatzem de recursos a disposició dels éssers humans. Això fa que, quan surten notícies sobre l’escalfament planetari, la pèrdua de la biodiversitat o la contaminació de l’aire, les mirem com si fossin coses que passen a una naturalesa de què no formem part. Hi ha un xoc estructural entre el capital i la vida.

—Aquesta cultura de l’extraviament deriva del sistema econòmic, del capitalisme?
—No solament. El capitalisme és l’avatar material d’una cultura antropocèntrica i patriarcal. L’origen del problema és aquesta fractura entre allò que és humà i la resta del món viu. Aquesta primera fractura en produeix una altra entre la nostra capacitat de pensar, que considerem intrínsecament humana, i el nostre cos, com si el cos fos la porció de naturalesa en què s’insereix allò que és humà. És un pensament molt antic. Arrenca amb Plató, és plenament inserit en el Gènesi, el nostre mite fundacional, gairebé contemporani a les idees de Plató, i adquireix carta de naturalesa amb la modernitat triomfant: Descartes, Newton, Bacon. En la nostra cultura, la vida humana és castigada a viure a la terra. Així ho explica el Gènesi i, encara que sembli una cosa religiosa, impregna el nostre pensament. 

—Com?
—Bacon diu que el coneixement pot permetre de “torturar i estremir” la terra en els fonaments i, a partir d’aquest control, revertir la caiguda d’Eva, revertir el fet que la vida humana sigui una vida humiliada a la Terra. Quan Elon Musk diu que la solució als nostres problemes serà que ens n’anem de la terra, continua alimentant aquesta mirada escapista. És en aquest marc que separa allò que és humà de la materialitat dels cossos i de la terra que neix l’antropologia capitalista, que construeix una nova ficció.

—Quina?
—La ficció que podem mesurar la riquesa exclusivament amb diners. Ni el cicle de l’aigua ni la fotosíntesi ni la feina que fan les “dones de casa” o el treball comunitari no es reflecteix en els recomptes econòmics dels estats, i per tant són invisibles per a l’economia. Anomenem produir el fet de fer créixer els agregats monetaris, independentment que allò que es produeix destrossi la trama de la vida, independentment que serveixi o no per a proveir les vides humanes.

—Al paradís, l’abundància era total. Després hi ha un desajustament.
—És clar, a l’Edèn la vida humana hi és infinita, immortal, no pesa ni costa ni fa olor, i l’abundància és inacabable. Quan Déu n’expulsa Adam i Eva, els diu que es guanyaran el pa amb la suor del seu front i que Eva parirà amb dolor per haver estat la inductora de la desobediència, però que tenen una possibilitat de redempció: si viuen virtuosament i temorosos de Déu, quan es morin podran fugir d’aquest càstig i tornar a aquell lloc on la vida era infinita i abundant. Els deliris tecnològics són una rebel·lió contra els límits físics, contra els límits de la vida humana. Els relats dels fonamentalistes religiosos mil·lenaristes que donen suport a Donald Trump van en aquesta línia. I també les visions transhumanistes dels tecnooligarques.

—Hi ha qui es creu que continuem al paradís, doncs.
—La qüestió és que hi ha gent que pot, vol i té el privilegi d’emular una vida sense límits humans, sense responsabilitats sobre la resta de la vida que hi ha al planeta i sense límits biofísics, i construeix una mirada que fa que la majoria de la gent aspiri a fer allò mateix. A parer meu, això és l’essència de la cultura patriarcal: la fal·làcia d’aspirar a viure com si no hi hagués límits físics, com si els cossos humans no fossin vulnerables, necessitats i mortals, i com si no tinguéssim cap mena de responsabilitat en sostenir una vida que, si no es té prou cura de sostenir-la intencionadament, no és possible.

—La fantasia d’una “triple emancipació”, en paraules vostres: la creença que ens podem desentendre del nostre cos, dels altres i de la terra.
—Exacte. Aquesta falsa triple emancipació conforma allò que Almudena Hernando va anomenar “una fantasia de la individualitat”: la idea d’un subjecte separat de la terra, que aspira a un creixement econòmic sense límits i que professa una religió civil que creu que s’ha de sacrificar tot mentre l’economia creixi.

—I doncs, què vol dir que ara cal fer una metamorfosi?
—He mirat de ser curosa amb el llenguatge, i parlo de mutació i de metamorfosi. La mutació són els canvis que fan perillar la vida humana. Canvis vertiginosos, que sovint no s’han pensat amb intenció, sinó que aquesta cultura de l’extraviament ens hi arrossega. La metamorfosi és una transformació que sí que té una direcció, un sentit. La metamorfosi, en molts cossos vius, en molts animals, no és una mutació, sinó un procés en què es produeixen uns canvis d’unes formes de vida en unes altres que tenen sempre una funció de protecció.

—Però a la naturalesa hi ha menes de metamorfosi diferents. Vós ho expliqueu amb el cas de la papallona i el del saltamartí.
—Tothom ha tingut cucs de seda, criats amb fulles de morera en una capsa de sabates. El cuc de seda menja voraçment, s’engreixa i arriba un moment que renuncia a créixer, es posa en una cantonada, fa un capoll, i dies més tard surt convertit en papallona i deixa de menjar fulles. És a dir: deixa de competir amb els seus fills pels mateixos aliments i és capaç de fer servir uns altres nínxols ecològics per poder viure. 

—I el saltamartí?
—Fa la metamorfosi sense aïllar-se ni tancar-se. Continua vivint allà on viu i, mentrestant, desenvolupa uns nous teguments. Quan són sòlids, es desprèn dels vells i continua vivint. Aquesta és la nostra metamorfosi: l’haurem de fer del cor del drama estant. No podem deixar de respirar, aïllar-nos, fer un capoll. Hem de construir les transformacions que volem col·lectivament en els mateixos espais que habitem, de vegades estranys i tòxics.

—Les aspiracions marcianes d’Elon Musk o els somnis d’immortalitat de Silicon Valley no són també una metamorfosi? No és possible que acabem en una mena de metamorfosi cyborg, d’episodi de Black Mirror, amb un xip incrustat al cervell?
—Aquesta és l’aspiració que construeixen les mirades transhumanistes. A Silicon Valley hi ha qui aspira a exportar els nostres cervells en màquines perquè articulin vides eternes. Hem de triar entre les respostes distòpiques o les propostes que protegeixin la vida que ja existeix. Les mirades transhumanistes vénen a dir que d’aquí a dos-cents o mil anys la vida humana serà tan plaent que les qüestions doloroses del present, com la fam o el genocidi a Gaza, són danys col·laterals. Els tecnooligarques pensen que acabaran essent vistos com els benefactors del món, i que cal pagar el preu de la felicitat futura, encara que sigui un dolor enorme en el present. És una atrocitat. A mi el dolor de la gent actual em fa mal. M’encantaria un futur meravellós, però crec que els futurs meravellosos no es construeixen a partir de presents distòpics.

—I per què tenen tanta força, aquestes distopies?
—Perquè la distopia és una manera de projectar un present que ja és terrible. Em sembla complicat pensar el futur de persones noves, generoses i lliures construïdes precisament sobre el dolor, l’espoliació, el racisme i la misogínia. Hi ha propostes futuristes que a mi no m’agradaria viure-les.

—Parleu d’un informe de l’IPCC que diu que durant els anys vinents hi pot arribar a haver 3.500 milions de vides humanes en perill. Donatella Di Cesare diu que un dels problemes del moment actual és que la gran majoria de la població ja ha assumit que no tothom se salvarà, i que l’extrema dreta fa forat perquè diu a la gent: “Us protegiré i vosaltres sereu del grup que se salvarà.”
—És així. Quan Elon Musk diu que d’aquí a seixanta anys un milió de persones podrà viure en una colònia a Mart, la gent que se l’escolta no sé si s’atura a pensar que som 8.200 milions de persones. Que no seran ells, ni els seus fills, ni els seus néts. La ultradreta i aquests neofeixismes fan una cosa important: diuen el malestar en veu alta. Molts sectors progressistes, quan es presenten a les eleccions, volen parlar de coses il·lusionadores i renuncien a parlar del malestar. Però la gent el sent, el malestar. I l’espai que hi ha entre el malestar i les propostes ara l’ocupa la ultradreta. 

—I per què penseu que hi han renunciat, les esquerres?
—Perquè és un espai de complexitat. Exigeix sotmetre a crítica la nostra cultura, qüestionar conceptes bàsics que han articulat moltes de les formes en què entenem el món: el concepte d’individu, el concepte de societat, el concepte de producció, el concepte de desenvolupament, el concepte de progrés. Cal fer molta feina. És dolorós descobrir que el món que et van prometre, de progrés i de vida còmoda i tranquil·la, no se sostenia sobre les bases que suposadament l’apuntalaven. Hi ha d’haver un treball emocional i educatiu que permeti d’unir el sentiment de malestar amb les propostes. Si no dius el malestar en veu alta, deixes la gent indefensa. Per això l’extrema dreta manipula tan bé les emocions, avui: dominen la nostàlgia dels passats que no van existir mai i assenyalen que el gran problema és que sobra gent. 

—Però, com dieu, el canvi de consciència que cal fer és tan ingent que paralitza.
—Les polítiques convencionals s’han construït sobre una certa abstracció. I això paralitza, sí. Però si pensem la política d’acord amb la vida concreta, és diferent. La humanitat no ha tingut experiència d’un col·lapse global. En canvi, els pobles i les comunitats sí que han tingut experiències de col·lapses situats. Guerres, fam, episodis climàtics adversos que fan inviable la vida en algun lloc. En aquests col·lapses situats, la gent ha construït de seguida propostes i estratègies d’adaptació, i sovint d’una manera molt comunitària. Mireu el cas de la gota freda de València. De sobte, quan sembla que l’estat i el mercat han desaparegut en un moment de catàstrofe, la comunitat brolla amb una força immensa. 

—És interessant, això: les estratègies que s’hauran d’aplicar potser ja les hem vistes. Ja existeixen.
—Podem aspirar a veure amb els nostres ulls la tasca política de transformar tot el nostre model de vida? Jo, que tinc seixanta anys, tinc bastant clar que probablement no. Ara, la meva primera manifestació, a tretze anys, va ser contra l’apartheid sud-africà. I jo el vaig veure caure. Vam treballar moltíssim. Fèiem boicots que semblaven gotes insignificants, però va caure. Hem guanyat vagues. He vist guanyar totes les reivindicacions a les treballadores de les residències de Biscaia. He vist fins i tot com el riu Manzanares, que era una bassa infecta d’aigua, es renaturalitzava en tres anys. Quan vinculem la política global amb la política que sosté la vida en territoris concrets, ens adonarem de seguida que hi ha molts camins per a recórrer. 

—No sembla que siguem en un bon moment per als llaços comunitaris, si no hi ha catàstrofes entremig.
—Aquest discurs em crida molt l’atenció. “La gent no vol saber res dels altres, som atroçment individualistes.” No és veritat. Quan una persona té un fill i el deixa en una escola infantil, als braços d’una persona que no coneix, és perquè hi ha una xarxa d’interdependències i de confiances molt potent. Quan t’anuncien que tens càncer i que hauràs de fer quimioteràpia no sents cap benestar, però confies en el teu oncòleg, que no coneixies quinze dies abans, és perquè hi ha una xarxa de confiança construïda. Quan puges en un autobús d’ALSA i hi vas tranquil·lament llegint o t’hi adorms, és perquè confies que el conductor no es llançarà per un terraplè. Quan cobres la pensió és perquè hi ha el compromís col·lectiu de no deixar la gent gran al carrer. Ho hem de posar més en primer pla. 

—A banda un canvi de consciència, si s’ha de transformar la societat també cal reestructurar el poder. I això potser vol dir que els qui més surten guanyant en l’equació actual hi han de sortir perdent.
—Crec que és important de tenir en compte que, amb una transició d’aquesta mena, la majoria hi guanyarà. Sovint es diu: “Caldrà fer sacrificis.” Com si ara mateix la gent visqués feliç i contenta! Les bosses de pobresa en aquest país són enormes. Els nivells de consum d’ansiolítics o de suïcidi entre adolescents són aterridors. Hi ha molta gent que viu vides que no són les que voldria viure. Una transició ecosocial no pot prometre felicitat, perquè la malaltia, la mort o el desamor continuaran existint, però pot prometre les condicions adequades perquè les vides puguin ser felices. Ara, també és veritat: hi ha gent que acapara i que podria viure bé acaparant menys. Quan els qui acaparen fan que hi hagi gent fora dels marges de la vida i, sabent-ho, no deixen d’acaparar, sí, hem de veure com ens defensem.

—La pandèmia sí que va ser un moment de conflicte global que podia obrir un canvi de gran abast. Creieu que encara hi ha possibilitats d’una crisi que permeti un canvi a gran escala? Per exemple, la guerra de l’Iran, si s’agreuja la crisi energètica.
—No ho sé. No m’agrada gaire jugar a aquestes coses, però sí que crec que les dinàmiques de cooperació i de politització que neixen en moments concrets de col·lapse, de vegades, es mantenen. Amb la gota freda o les protestes contra la Vuelta es van crear estructures que encara existeixen. Com més treballem per a tenir coàguls de vida comunitària preparats, més fàcil serà. El futur dependrà molt de què construïm ara.

—Quins errors creieu que ha comès fins ara l’ecologisme a l’hora de construir un projecte polític que acceleri la metamorfosi?
—És complex. N’hi ha molts, d’ecologismes, i força diferents entre si. Hi ha mirades ecologistes que han centrat la seva tasca simplement en una colla de canvis tecnològics que facin menys mal però mantinguin el mateix model. N’hi ha que han estat tremendament culpabilitzadores i han defensat un procés de canvi d’una manera massa individualitzadora: “Consumeix d’una altra manera, no facis això, no facis allò…” Hi ha uns altres ecologismes, amb què em trobo més còmoda, que s’han centrat més a mirar de construir una altra manera d’organitzar la vida en comú, basada en el principi de suficiència. La mirada que em sembla més interessant és l’ecofeminista, que es demana com ens organitzem per protegir la vida humana en un context de contracció material inevitable. Per a mi, el gran error és renunciar als canvis estructurals. 

—I qui el comet?
—Per exemple, em sembla un error enorme dir que ara mateix no necessitem sinó una transició energètica basada en renovables netes. És molt reduccionista.

—No us fascina, això que fa la Xina.
—No. Em sembla admirable que faci coses per a produir transicions ecològiques importants, però la Xina continua consumint quantitats enormes de petroli i encara depèn d’una enorme quantitat de recursos d’arreu del món. Prefereixo el model xinès que no el nord-americà, és clar, però les transicions ecològiques han de ser inserides en una transició molt més gran, també social: la de la nostra manera de ser i d’estar al món. 

—Parlava dels errors perquè, de vegades, fa la sensació que els petits canvis que es proven d’aplicar troben moltes resistències. El reciclatge, els sistemes de recollida porta a  porta, les zones de baixes emissions, les renovables…
—En això s’hi pot treballar. Gràcies a un amic molt estimat, Fernando Prats, vaig conèixer un procés a Lanzarote en què, amb un treball de base, es va arribar a un acord entre la gent de l’illa i els empresaris per a reduir notablement les places hoteleres. Va ser un procés de participació en què tothom va acabar entenent per què era necessari. Ara: entenc les Armilles Grogues, per exemple. Si poses uns imposts als carburants que esclafen especialment els transportistes que no es poden comprar un altre vehicle, és normal que s’hi resisteixin.

—…
—Si casualment sempre col·loques les instal·lacions més contaminants, o les més complexes, o les menys desitjables, on viu la població rural que ha estat estigmatitzada tota la vida, és normal que hi hagi resistències. Les infrastructures contaminants no es posen mai al costat d’una urbanització de luxe, sinó on viu la gent més empobrida. I no pas perquè hi hagi algú molt dolent que digui “ho posarem al costat dels pobres”, sinó perquè al final, amb la requalificació del terreny, els preus són més barats a les zones on viu la gent més pobra. Cal comptar amb la gent i cal que hi hagi una redistribució dels efectes col·laterals, perquè si no costarà molt d’avançar. Per això dic que si no treballem en la qüestió cultural de base, aquestes resistències ho condicionen tot; al capdavall, hi ha eleccions cada quatre anys i ningú no vol parlar d’allò que li pot restar vots. 

—El meu dubte, potser massa simplista, és quin marge de maniobra hi ha per a triar entre les opcions més preferibles, si el canvi és tan urgent.
—He desenvolupat una paciència infinita. Ara mateix es prenen decisions errònies, i és dolorós, perquè com més ens equivoquem, més alt serà el cost en vides, i com més aprofundeixes el problema, més s’estrenyen les solucions possibles. Durant molt de temps, jo també ho pensava: “Hem d’aconseguir el canvi tan de pressa com puguem.” Ara penso: mirem d’afermar les comunitats. Podem aconseguir canvis meravellosos a les institucions, però si no ens en sortim potser l’única cosa que tindrem serà la seguretat comunitària. Quin marge tenim? Sigui quin sigui, l’hem d’obrir des de baix, perquè, si no, qui miri de fer-los des de dalt, es trobarà una jungla de poder, haurà de retallar les aspiracions i farà molt curt. Per a mi, aquest és el marc de l’esperança: viure connectats i no acceptar la idea que tot sortirà malament.