Amb l’arribada del matí, els primers raigs de sol que apareixen per sobre de la Mediterrània colpegen una ciutat de València que ja fa estona que ha despertat. Al port, milers de contenidors de mercaderies s’amuntonen entre la ciutat i la mar, on els pocs vaixells de pesca que hi queden surten a pescar. A l’altra banda, l’oest de la capital valenciana, el groc va tenyint el blanc del pont l’Assut de l’Or (més conegut com el pont perniler), que sobresurt per damunt els edificis del seu voltant i del CaixaForum, que és als seus peus. A mig camí de tota aquesta infrastructura de la gran ciutat, al carrer de l’Enginyer Manuel Soto, unes tanques de formigó i ferro tallen el pas d’un tomb a la dreta que, en un primer moment, pot parèixer una antiga carretera de la ciutat, avui en desús, però que en realitat és la porta d’entrada a l’antic circuit de fórmula 1 de València.

Per trobar l’origen d’aquest circuit cal remuntar-se a l’any 2005, quan el president de la Generalitat aleshores, Francisco Camps, i el principal responsable de la fórmula 1, Bernie Ecclestone, començaren els primers contactes per a portar la competició més famosa del món del motor a València. Dos anys després, el 10 de maig de 2007, es presentava, a la Ciutat de les Arts i les Ciències, el traçat del Circuit Urbà de València. Amb 5 km de recorregut i 25 revolts, aquest circuit s’ubicava, per una banda, a la zona més propera al port de la ciutat, fins i tot travessant per sobre de l’aigua, amb un pont dissenyat expressament per a les curses. Per una altra banda, recorria uns terrenys interurbans situats entre els barris del Grau i Nazaret, al costat de l’antic llit del riu Túria. Poc més d’un any després, l’agost del 2008, els motors dels automòbils de fórmula 1 ressonaven per València amb victòria per al brasiler Felipe Massa, pilot de l’escuderia Ferrari.

La primera dècada del segle XXI arribava a la fi, i també s’acabava el final de l’època de malbaratament que havia caracteritzat l’inici del mil·lenni, protagonitzada especialment pels governs del Partit Popular al País Valencià. En un principi, l’acord per a la fórmula 1 a la ciutat de València es preveia fins a l’any 2014, però després de tan sols cinc grans premis, l’any 2012 es va fer l’última carrera, amb victòria de Fernando Alonso, i d’ençà d’aleshores, el circuit està en desús i abandonat. Camps va assegurar en el seu moment que aquest circuit no costaria “ni un euro als valencians”, però la realitat va ser molt diferent. S’estima que 308 milions d’euros de diners públics van anar destinats a l’organització de la fórmula 1 a la ciutat de València. D’entre totes les despeses, destaquen els 111 milions de cànons dividits en els cinc anys que es van fer grans premis, i també els 98,6 milions d’euros que van representar la construcció del recorregut, per al qual es va sol·licitar un crèdit de 60 milions que es va acabar de pagar l’any 2023.

Catorze anys d’abandonament

En plena crisi, l’any 2009, Francisco Camps, acompanyat per la batllessa Rita Barberà, conduïa un Ferrari per aquest circuit en un acte organitzat per l’escuderia italiana amb els pilots Felipe Massa i Fernando Alonso. Aquella imatge es va convertir en icònica, sobretot després del fracàs del projecte. Avui, dotze anys després, per on abans circulaven vehicles a més de 300 km/h, el més semblant a un cotxe de curses que s’hi veu és el d’un pare que porta el fill per ensenyar-li a conduir.

El pas de més d’una dècada després de l’últim gran premi ha servit per a recuperar algunes parts del circuit i tornar a integrar-les en la ciutat, sobretot en la part del recorregut més a prop del port. En canvi, a la sortida del revolt 14, desenes de cotxes romanen en un aparcament creat després de la retirada dels murs del circuit fa un parell d’anys, el paviment més fosc continua delatant el recorregut que feien els automòbils de fórmula 1. Entre els revolts 15 i 16, després d’un pendent lleuger, arribem a la zona d’entrada a la part del circuit, que encara no ha estat recuperat per a la ciutat, i s’estén fins al revolt 24, on actualment resideixen més d’un centenar de persones, en un poblat de barraques que cada any va guanyant més habitants.

A l’entrada, entre una gran quantitat de brossa acumulada entre la vegetació que ha anat creixent als marges de l’asfalt, hi ha l’Elhadj, un jove algerià de vint-i-tres anys. Regira entre sacs plens d’enderrocs que es llancen habitualment al circuit per accedir a un tauló de fusta de gran dimensió i que a penes pot abraçar amb els braços. El porta uns metres més endavant, on hi ha una barraca que sembla en construcció, amb una gran quantitat de palets que conformen una estructura rectangular. “En Algèria no hi ha faena, la vida allà està bé, però no hi ha prou feina”, comenta l’Elhadj, xampurrejant el castellà. Va arribar fa un any i mig a València, i s’instal·là de bon començament en aquestes runes del circuit de fórmula 1, on ara prova de construir una barraca amb els materials que recull de les escombraries. Electricista de professió, comenta: “M’agradaria trobar faena i poder tindre una casa; ara, amb la regularització, intentaré d’aconseguir els papers.”

Lluny de ser un cas aïllat, darrere la construcció que ha començat l’Elhadj se succeeixen les barraques al llarg dels quasi 300 metres d’esplanada que es troba envoltada pel traçat on abans s’alçaven graderies per al públic de la fórmula 1. Cadascuna d’aquestes construccions precàries és diferent de l’anterior, totes confeccionades amb materials recollits de les escombraries, com ara els esmentats palets, tanques metàl·liques, somiers, rodes, lones per a aïllar i protegir de la pluja o el fred. Cadascú dels qui habiten aquest emplaçament ha hagut d’enginyar-se-les per construir-se un sostre sota el qual provar de fer vida.

Entre tot el conjunt d’infrahabitatges, destaquen un grup de xaboles que es troben envoltades de tanques metàl·liques, tot creant un barri dins l’assentament. Ahmef Selem és un dels qui habita aquesta part del poblat conformada per persones saharianes. “La recompensa d’Espanya per al meu pare és viure al carrer”, comenta l’Ahmef, mentre mostra un document d’identitat del seu progenitor, que va ser militar al Sàhara durant el franquisme. L’Ahmef és, possiblement, una de les persones que més temps ha viscut al circuit. “Fa un any, va començar a vindre molta gent i ara som molts més”, comenta a la porta de la barraca, on viu d’ençà de fa quatre anys. No cal anar a la zona per dimensionar l’augment de persones que viuen en infrahabitatges en aquest lloc de València. Si visualitzem per satèl·lit l’antic circuit (amb una aplicació com pot ser Google Maps), trobarem una imatge, desactualitzada avui en dia, que mostrar un terç o menys de les barraques en peu a final de l’abril del 2026.

A l’interior de la barraca de l’Ahmef, hi ha un altre company saharià, l’Ahmed, que en aquell moment prepara el te. Aquesta xabola, feta principalment amb restes de fusta, com ara portes i parts de mobles, té la cuina en una banda, el dormitori en una altra i una mena de menjador amb tot el pis cobert per palets, amb l’objectiu d’aïllar dos matalassos on ambdós homes seuen. Al centre d’aquest menjador, una frontissa funciona com a pilar central per a suportar el pes de més matalassos i mantes que confeccionen el sostre, que, malgrat els materials precaris emprats, no fa sensació d’enfonsar-se. El ritual del te és una mostra d’hospitalitat per part dels saharians. L’Ahmed escalfa amb carbó una tetera, aboca el te en un dels gots i el retorna a la tetera fins que està prou calent. A partir d’ací, el líquid de color daurat es va decantant entre els gots (anomenats kisan) fins a aconseguir la quantitat d’escuma desitjada. Amb la mà dreta, que només té tres dits, l’Ahmed agafa els gots i els reparteix entre els presents. Beurem un total de tres gots de te. “El primer és amarg com la vida, el segon dolç com l’amor i el tercer suau com la mort”, diu l’Ahmed abans de començar a preparar la segona remesa. “Per a nosaltres, açò és com per a vosaltres el cafè, en prenem cada dia”, diu amb un somriure l’Ahmef abans d’acabar-se el tercer i definitiu got de te.

El so d’una furgoneta irromp en l’assentament dels saharians, i en baixen dos voluntaris de València Refugi, una organització nascuda l’any 2024 per ajudar als afectats per la gota freda, però que avui ha augmentat el seu radi d’ajuda humanitària independent a unes altres zones de València, com aquesta. De la furgoneta, en treuen tota mena de productes alimentaris i d’higiene, rebuts gràcies a donacions particulars, i els deixen a la zona sahariana. “En un any, s’ha doblat la gent que viu ací, perquè a més han fet fora gent d’altres llocs de València, com l’antic llit del riu Túria […] El dia que tanquen açò, passarà igual, els tiraran, però on aniran?”, comenta visiblement enfadat en José, un dels voluntaris de València Refugi. Papi Robles, portaveu de Compromís a València, denunciava a començament del mes d’abril l’augment significatiu de persones que vivien en infrahabitatges a la capital valenciana, i destacava el cas del circuit de fórmula 1, on el 2022 hi havia 21 persones i avui n’hi ha 114. En José posa en qüestió aquestes dades i diu: “Ací pot haver-hi 300 o 400 persones.” A més, crítica la inoperància de les administracions locals per a oferir alternatives residencials, i també de més organitzacions que, segons ell, “treballen per netejar la cara a l’ajuntament”: “Diuen que vénen, però passen una vegada l’any per justificar que són ací.”

En Mohamed arriba a l’assentament dels saharians amb una voluntària de València Refugi. Ell és qui parla millor el castellà de tots els saharians que viuen en el circuit, i actua com a traductor i portaveu dels qui li ho demanen. “La gent ve ací perquè no té com viure, la majoria són indocumentats que no poden accedir a una faena, i sense faena no tens on viure, ni menjar, ni vida”, comenta a l’interior de la seua barraca, decorada per una gran bandera sahariana. Amb la recent mesura del govern espanyol de regularització de milers d’immigrants, semblava que s’obria un nou futur per a molts companys d’en Mohamed. Tanmateix, aquesta mesura deixa fora els apàtrides, aquelles persones que no tenen una nacionalitat reconeguda per cap estat. Dels més de 7.000 apàtrides que hi ha a l’estat espanyol, la majoria són d’origen saharià. “Nosaltres érem la província 53; el meu pare va ser militar espanyol […] Que ens consideren apàtrides és una vergonya, però que no entrem en la regularització és encara pitjor”, sentencia en Mohamed, visiblement molest. Ell, com molts dels seus companys, mira de guanyar-se la vida amb feines temporals per mantenir la seua família, que és als campaments de refugiats. “Per què no podem fomentar més l’arribada d’immigrants a l’Espanya buidada? En pocs anys podríem tornar a donar vida a molts pobles”, comenta com a alternativa en Mohamed, que afegeix: “Podria demanar la reagrupació familiar i vindrien amb mi”.

El PAI del Grau i un futur incert

Més enllà de la gran quantitat de saharians que habiten en aquest circuit abandonat de València, l’augment de persones vingudes d’altres assentaments ha fet que es generen noves comunitats, principalment d’algerians i marroquins, que van ser expulsats de l’antic llit del riu Túria. A més, també trobem més xaboles que s’erigeixen independents de la resta. És el cas de la de Mosaui, que fa tres anys que està en aquest assentament a causa de la impossibilitat de llogar un habitatge. A la seua barraca col·loca matalassos per a escalfar-los amb la llum solar per a la nit, admet que la regularització pot ser un primer pas, però apunta que “la gent xocarà amb el problema del lloguer […] les habitacions costen 500 euros i és inassumible”.

En Mosaui no és l’únic que, per culpa del preu de l’habitatge i la inflació, va haver d’anar a viure al circuit. Luis Orlando, colombià de trenta-sis anys, després de regularitzar la seua situació, aconseguir faena a la construcció i llogar una habitació, va decidir de començar a viure a l’antic recinte de fórmula 1 a causa dels elevats preus del lloguer. “Només tenia diners per a mantenir-me, no podia estalviar ni enviar diners a la meua família”, diu Orlando, davant la seua barraca, construïda fa poc amb palets i lones negres. Admet que es va sorprendre de trobar gent vivint en aquestes condicions a València, però més tard, va conèixer en Javier i la Joana: “M’ajudaren a aconseguir el material i fer la primera part de la meua barraca.” Destaca que la seua situació és tan sols temporal, amb l’objectiu d’estalviar “15.000 euros o 20.000 i poder començar a buscar una alternativa”.

En Javier i la Joana són els seus veïns. Ella és una de les poques dones que viu al circuit, ambdós empenyen dos carrets de supermercat carregats amb ferralla per a vendre. “Qui es pot permetre 1.200 euros el mes de lloguer?”, es pregunta en Javier, que després de tres anys vivint en una barraca també assenyala el preu de l’habitatge com el principal obstacle a l’hora de millorar la seua situació actual. “Fa anys, pagava 200 euros, i t’ho podies permetre amb un sou normalet. Ara has de pagar 1.200 de lloguer i després menjar, llum, aigua, gasolina… no t’arriba.” Segons dades de l’Observatori de l’Habitatge de la Universitat Politècnica de València, el preu mitjà del lloguer a la ciutat de València ha passat de 938 euros a final de l’any 2019 a 1.716 euros el primer trimestre del 2026, un increment d’un 83% i que no pareix que haja d’aturar-se a curt termini.

En tota aquesta crisi de l’habitatge torna a aparèixer en escena el PAI del Grau, un projecte urbanístic que va néixer l’any 2010 sota el mandat de la batllessa Rita Barberà per a la creació d’un nou barri tocant a l’últim tram de l’antic llit del riu Túria. El projecte se’n va anar en orris amb la crisi immobiliària i va quedar encallat durant els dos mandats consecutius de Compromís amb el PSPV. Ara María José Català ha recuperat l’antic projecte de Rita Barberà per a construir sobre l’antic circuit 3.204 nous habitatges, dels quals únicament 780 de protecció pública. El projecte es va anunciar el juliol de l’any passat, i en destacava els tres kilòmetres de carril bici, els 160.000 metres de zones verdes, un nou centre tecnològic de 94.000 metres quadrats, un gratacel de 42 pisos… però cap menció de les més de cent persones que avui viuen, en situació d’infrahabitatge, en l’antic projecte faraònic del Partit Popular. Alguns habitants del circuit, com en Mohamed, diuen que han llegit i sentit notícies sobre el PAI, però ningú de l’administració s’ha posat en contacte amb ells.

La nit comença a arribar al circuit i encara que el fred ja no és tan habitual, ara que ens anem acostant a l’estiu, alguns dels habitants del circuit encenen fogueres dins de bidons per escalfar-se. El pas de veïns dels barris del Grau i Natzaret que durant tot el dia han travessat el circuit per anar d’un barri a un altre comença a detenir-se. En una de les construccions encara inacabades del circuit, hi ha en Khalifa i en Djamel, dos homes algerians que amb prou feines saben unes poques paraules en castellà. Per sort, avui la tecnologia ens permet de superar la barrera lingüística: un traductor en línia transforma les seues paraules, una veu robotitzada que, de mica en mica, sembla cada dia més humana.

En Khalifa és pintor, però diu que vol aprendre nous oficis per començar a treballar després de la regularització. “Vam vindre ací perquè és un lloc on ens acollirien, no vam vindre a causar problemes”, diu el dispositiu. Abans de caure la nit, afegeix: “Vull obtenir els papers i una faena per poder tindre una vida digna i pagar un lloguer, perquè sé que en sóc capaç.”