El santuari del vermut a Gràcia troba relleu i no haurà de tancar

Escopinyes, navalles, cloïsses, musclos, pop, anxoves, seitons i banderilles van omplint de felicitat les taules de marbre de la Vermuteria del Tano, a Gràcia. En aquest local, situat al carrer de Joan Blanques, 17, fent xamfrà amb Bruniquer, santuari del vermut per a molts veïns del barri i de més districtes de la ciutat que el tenen com la vermuteria de capçalera, res no sembla que hagi canviat. Però Tano Gabernet i Maricel Vidal, la parella que durant més de quaranta anys ha estat al darrere del taulell, ja no és qui atén la clientela. Ara, de bon matí, a en Tano –que va donar nom a la vermuteria l’any 1991– se’l pot veure prenent el primer cafè del dia, com un client més. El primer d’abril es va jubilar oficialment i ho va poder fer ben satisfet perquè, afortunadament, ha trobat un relleu per a continuar obrint la vermuteria i, a més, com ells fins ara. Gabernet explica: “Per Nadal vam començar a dir-nos, amb la meva dona, que ja n’estàvem molt cansats. Hem treballat tots aquests anys, els caps de setmana, i antigament no fèiem cap dia de festa. I vam dir: ‘Això no pot ser, ens jubilarem i no en podrem gaudir’.”

Sabien que era bo per a ells plegar, però no volien que els passés –confessa en Tano– com a molts altres bars que, “una vegada traspassats, es deshumanitzen”. Tampoc no podien comptar amb el relleu a casa. “Tenim un fill que ja ens havia ajudat durant un temps, però va acabar tip del bar i va preferir estudiar economia. Si ara ve per aquí és per a prendre-hi el vermut.”

La fortuna va fer que hi hagués un bon relleu, en ben poc temps. Un veí de la vermuteria, Miguel Jiménez, quan va saber que es traspassava, ho va comentar a la germana, la Marta, que en aquell moment era a Suïssa, treballant ja en l’hostaleria, que és el sector que coneix i que li agrada. Ella ja s’havia fixat en la vermuteria, li semblava un bar molt interessant: “Sempre que venia a veure el meu germà, si era obert, hi entrava a prendre alguna cosa”, diu. I tots dos es van associar per al traspàs.

Ara és la Marta qui ja fa unes quantes setmanes que serveix els vermuts, les olives farcides o adobades, els calamars, les patates fregides, la moixama, les gildes, les carxofes, les navalles o qualsevol de les tapes fredes que es poden triar de l’estesa de productes que hi ha escrits en dues pissarres dins el local.

“No hem fet mai dinars ni sopars. Als clients, sempre els deia que aquí es venia a fer el vermut i després, que anessin al restaurant a dinar o a sopar”, comenta en Tano. Tot i que,  amb la gran transformació dels negocis a Gràcia, afegeix: “Pocs restaurants de cuina catalana queden, a part el Glop i algun altre. La majoria són asiàtics o coses així.”

Per això, han tingut una gran satisfacció d’haver pogut passar el local a algú que tenia clar que volia mantenir l’esperit de la Vermuteria del Tano. “No vull canviar res d’allò que es veu. Si de cas, faré canvis que no es veuen per assegurar que el negoci vagi bé”, comenta la Marta.

Aquests darrers dies, de fet, molts dels clients que hi entren se sorprenen que hi sigui ella, però s’alegren que tota la resta conservi l’essència de sempre. El batec dels vermuts i les tapes de sempre continua amb la mateixa intensitat, esperit, fesomia i decoració. I en Josep i l’Àngels, que ja hi treballaven, també continuen a la vermuteria, com cada element que penja de les parets del local, que preserva una història particular. En Tano comenta que el propietari que li va traspassar a ell el bar, en Joan Esteve, era un fanàtic de l’espanyol: “Això havia estat una mena de santuari perico. Fins i tot el taulell del bar abans havia estat blau i blanc.”

La vermuteria també custodia una gran col·lecció de rellotges exposats en un prestatge que volta les parets. “Un client ens va demanar el favor de guardar-los-hi i finalment ens els va regalar. I amb aquests rellotges, despertadors i rellotges de butxaca vaig substituir antigues ampolles de licor.”

Un altre racó ben peculiar del local és la vitrina, que s’ha anat omplint de records que la gent els ha anat portant de tot arreu. “Som els dipositaris d’aquests records, que encara ens regalen. Jo, darrerament, ja deia a tothom que si ens portaven coses, que fossin petites, perquè ja no sabíem on posar-les.”

En un angle sobre les dues portes d’entrada veiem dues relíquies de la vida quotidiana de fa molts anys. Una màquina de cosir de la mítica firma Singer al costat d’una màquina d’escriure. “Les guardava de fa temps i com que la Marta va dir que preferia treure el televisor que hi havia, les vaig anar a buscar.” “La d’escriure –diu– ens la va donar un client, en Tonet, que havia fet d’àrbitre de futbol al temps de la postguerra.”

En gairebé mig segle al bar, en Tano i la seva dona han arribat a conèixer moltíssima gent. “M’agradaven molt petar la xerrada, per exemple, amb en Tonet, que m’explicava que havia anat a la guerra i que havia fet de xofer d’un comandant.” Ara, dels clients més antics, ja només en queden un parell: “Hi he après de tot i molta psicologia.” “Hi hem conegut gent meravellosa i això ha estat molt enriquidor. Ens venia una colla de taxistes que es passaven el dia jugant a cartes i menjant entrepans per esmorzar.” I explica que cada dia i franja horària té el seu públic habitual. “Entre setmana, hi ve gent jove, i el client més gran apareix dissabte i diumenge, els qui ens coneixen de tota la vida.”

“Això ho he creat jo i els he cedit tota la decoració, perquè aquí cada cosa té una història. Hi ha quadres de l’artista de Palamós Carles Sunyer, també d’un dibuixant d’El Jueves. I també hi ha algunes coses que he fet jo, perquè també m’agrada pintar.”

Petit, modest, autèntic i referent dels amants de les tapetes amb vermut, ara aquest bar carregat d’història pot continuar fent camí cap als cent anys. Serà el 2027, perquè es va obrir el 1927, quan va ser inaugurat com a celler i hi venien vi i licors a granel.

Quan en Tano i la Maricel van començar

Tano Gabernet va néixer a Montgai, a la comarca de la Noguera, el 1961. I a deu anys va venir amb tota la família a Barcelona. Era el temps en què molta gent de Ponent agafava cellers a la capital, com les anomenades Montferri, dels quals encara n’hi ha algun. Després de fer la mili va treballar un temps a Andorra, abans de tornar a l’àrea de Barcelona i agafar una botiga de queviures a l’Hospitalet. Una nit, en un sopar, va conèixer el senyor Joan Esteve, que li va dir que tenia un bar a Gràcia i que cercava algú perquè el portés, perquè ja es jubilava. “Recordo que un diumenge vaig venir a veure el bar i l’endemà li vaig dir: ‘Ja has trobat el substitut’.” Al cap de dos anys d’aprenentatge, va entomar el bar fins al primer d’abril passat, quan es va jubilar.

En Tano recorda que, quan va veure el bar per primera vegada, la majoria dels clients eren gent gran jubilada, que jugaven a dòmino i a cartes. “Era un autèntic bar de barri i em vaig dedicar a mantenir-ne l’ambient, però, al mateix temps, a posar de moda el vermut. Era el moment del boom, un ressorgir del costum de sortir a prendre el vermut.” Fins ara. El Perucchi era el vermut que havien tingut sempre, fins que el va adquirir l’empresa Miró de Reus, que és el que serveixen ara.

“Vam seguir la mateixa línia que el Sr. Esteve: conserves, barquetes, gildes de tota mena. “Hem procurat sempre de mantenir aquesta línia. Al principi, recordo que potser obríem deu llaunes d’escopinyes el cap de setmana i ara, en canvi, la venda ha pujat una barbaritat i ens vam espavilar per poder treballar directament amb els proveïdors, perquè amb més comandes grosses podíem obtenir un preu millor”, explica. “El secret està a donar qualitat i a un preu just.” I reconeix que va ser la mateixa gent, que els feia promoció a les xarxes socials: “Sense que nosaltres féssim res, va ser el boca-orella que va portar l’èxit d’ara de la vermuteria.”

“Fins a l’últim dia –diu en Tano– he fet totes les factures en paper, a l’antiga. En canvi, la Marta ja ho porta tot informatitzat.” Sí, hi ha més tecnologia, perquè amb trenta-sis anys la nova mestressa hi està més avesada. Però això no vol dir que no conservi tot allò que fa, d’aquesta vermuteria, un local ben especial.

Després d’haver voltat món treballant en uns quants restaurants, ara el propòsit de la Marta és assegurar que es pugui mantenir l’ambient de sempre i oferir el mateix servei. “No vull que es noti el canvi, vull que tot continuï igual. No és un bar més de Gràcia. Vull que els qui ja hi venien i el sentien com casa seva continuïn sentint el mateix. Vull mantenir el mateix tracte amb els clients, saber-ne el nom i com els agrada el cafè i el vermut. És molta responsabilitat, però també em fa molta il·lusió.”