30.04.2026 - 21:40
Català fàcil és la nova proposta de continguts audiovisuals impulsada per 3Cat per a facilitar l’aprenentatge de la llengua als nous parlants. Més de quaranta anys després del Digui, digui…, la mecànica no és tan diferent –un ús real de la llengua a partir de situacions quotidianes amb un toc d’humor–, però adaptada al context cada vegada més plurilingüe i al format multiplataforma, perquè a més de ser disponible a 3Cat es podrà trobar a YouTube, Spotify, TikTok i Instagram.
D’aquesta manera, la col·lecció de cinquanta-vuit vídeos i cent setanta reels és pensada per a començar a fer servir el català progressivament, d’acord amb els continguts pedagògics de l’A1 i l’A2 de català i en tres nivells: acollida, iniciació i base. La proposta, coproduïda per 3Cat i Frame CreativeMedia i dirigida per Pep Antoni Roig, és conduïda per l’actor Roger Coma, amb qui hem parlat de la situació del català, de les coses que podem fer per facilitar l’aprenentatge de la llengua i de mantenir l’idioma en tots els àmbits de la vida. I, és clar, no ens hem pogut estar de preguntar-li alguna cosa de la sèrie Com si fos ahir, en la qual interpreta el personatge de l’Ivan, un dels més estimats per l’audiència.
—La primera pregunta és obligada. El català és fàcil?
—Farem que el català sigui fàcil. Perquè crec que qualsevol llengua que hagis de parlar té a veure amb el desig que tinguis de parlar-la. La facilitat no té a veure amb la complexitat de la llengua, sinó amb la necessitat, l’estímul i les ganes que hi posis. I la vocació d’aquest contingut audiovisual és fer-lo empàtic, fer-lo fàcil, directe, senzill, molt comunicatiu, constructiu.
—I amb humor?
—I amb humor, és clar. Hem estat dosificant fins a quin punt teníem un grau d’humor més tou, més potent, sense passar-nos. Perquè si et passes d’humor, després el vessant més didàctic queda desdibuixat. I hem anat cercant aquest to que jo, per la formació professional d’actor, sempre considero que és el que lliga del tot la maionesa. Si ens passem, fa que coses que poden ser molt bones no siguin 100% efectives.
—De fet, potser la millor manera d’aprendre català també és amb aquest to adequat i desimbolt.
—Sí, el to que s’ha buscat és aquest, amb situacions que puguin ser molt reals i senzilles, molt simpàtic i molt fàcil. Perquè, al capdavall, parlem d’una llengua, que és un fet comunicatiu. I el fet comunicatiu és per a les relacions socials, expansiu, una cosa divertida, i ha de tenir aquest component.
—Heu expressat preocupació per l’ús social del català. Quan us van proposar de presentar Català fàcil, m’imagino que no us ho vau pensar dues vegades.
—Em va trucar Jofre Llombart i després vaig parlar amb Pep Antoni Roig. Ràpidament, sense pensar-m’ho, vaig dir que sí. Faré allò que calgui fer, perquè calen espais per a sentir que activament fas algun gest per millorar la situació del català, que és crítica. I em sento molt afortunat de poder-ho fer.
—Dècades després del Digui, digui…, ja tocava produir nou material per a l’aprenentatge del català.
—Era necessari. Hi ha gent que m’ha preguntat com podia aprendre català i els he recomanat el Digui, digui…, que té una cosa vintage molt interessant partint de la nostra òptica. Les situacions teatrals que s’hi creaven, com era construït dramatúrgicament, eren molt experimentals i alhora eficients. De tota manera, anava dirigit a gent que ja parlava català. I això d’ara va dirigit a nous parlants. És la gran diferència.
—De fet, ara cada vegada hi ha més demanda per a aprendre català, però moltes vegades els cursos del Consorci per a la Normalització Lingüística fan curt. De fet, l’any passat, tot i l’augment d’oferta, sis mil persones es van quedar sense possibilitat d’estudiar català.
—Hi ha oferta, però si tenim en compte que hi ha dos milions d’aprenents de català potencials, de possibles nous parlants, la diferència és enorme.
–I aquest format per a ser consumit al mòbil, a la pissarreta, amb auriculars…?
—Sí, és un format molt curt, de deu minuts, tipus píndola, però pensat perquè encara pugui ser més fragmentat i pugui funcionar a les xarxes socials, a través de Blanca Roca.
—Si el Digui, digui… potser era per a gent que ja tenia unes primeres nocions de català, aquí proposeu de començar per les coses més bàsiques: “Hola, sóc en Roger Coma.”
—Català fàcil és pensat per a gent que no ha sentit mai ni una paraula en català. La idea és que algú que acaba d’arribar a Catalunya pugui aprendre a dir bon dia al matí i bona tarda a la tarda, i anar adaptant els continguts al ritme d’aprenentatge. I que sigui didàctic, al mateix temps: que no sigui una cosa rància de mestre antic, sinó una cosa amena.
—N’heu enregistrat cinquanta-vuit píndoles de deu minuts. M’imagino que, com dèieu, el nivell va progressant…
—Els dotze primers són d’iniciació i es van consolidant coneixements, es van ampliant. És clar, això pot créixer de manera infinita i es pot perdre en moltes branques, també. També m’agrada, d’aquest projecte, tot el vessant que hi ha de les pastilles d’escenes realistes: aconseguir el carnet de conduir, renovar el carnet d’identitat, anar a la biblioteca i demanar un llibre en préstec… Aquestes situacions, molt concretes, són un suport quan estudies qualsevol idioma amb un llibre. Aquesta és una versió dinàmica perfecta per a quan vas amb tren, per exemple.
—Són situacions molt quotidianes per a aprendre un vocabulari bàsic, que es poden fer servir de seguida.
—Tot vol ser molt aplicable, molt útil. En el món d’ara tot ha de tenir un nivell d’eficiència màxim i no hi pot haver res que sigui superflu. I aquesta és l’excusa, però alhora tot té una pàtina, en l’àmbit audiovisual, molt treballada, molt compacta i molt sòlida. Tot el projecte visual, de càmera, de guió… també s’ha buscat, amb els pocs espais de creativitat que hi havia, perquè tot és molt didàctic, que tingui vida. I s’ha aconseguit.
—A part la vostra intervenció i de la de Blanca Roca en xarxes socials, hi veiem diversos actors que protagonitzen unes escenes en què s’ha fet un esforç notori per a aconseguir una diversitat i una representativitat que moltes vegades no veiem en unes altres produccions.
—Hi ha una voluntat de representativitat, de respecte a la pluralitat. Es pretén d’aconseguir aquest vincle amb els actors, que van d’una persona arribada de la Xina a una altra de Benín, de Veneçuela o del Paquistan. I, sempre, amb un nivell d’interpretació, de proposta de la ficció, molt realista. Les escenes són mínimes, són molt senzilles, s’hi parla a poc a poc, són clares i lluminoses. Per mi és un element brillant, molt lluminós.
—Moltes vegades enfoquem la qüestió de la llengua de manera molt pessimista. Català fàcil ho vol contrarestar amb una posició més propositiva?
—Sí, és un patiment que sentim molts catalanoparlants, que sentim aquesta responsabilitat inassumible de Sísif, de cada dia tornar a salvar la llengua en cada moment. Fer aquest programa m’ha permès d’apaivagar una mica l’angoixa i pot tenir uns resultats molt positius. Sempre pensant que no és un curs de català, sinó més aviat un material de suport. Per exemple, per a facilitar una conversa que puguis tenir.
—I els qui tenim el català com a llengua materna i que el fem servir en el dia a dia, què podem fer per aquests nous parlants que potser comencen a veure Català fàcil?
—Mantenir el català és el pilar fonamental d’allò que podem fer per la nostra llengua. Mantenir el català. O sigui, demostrar que per a tu és important i irrenunciable. I té uns elements psicològics de dificultat, perquè pot ser analitzat com un gest d’incomoditat quan mantens el català. Però també trobo que és difícil fer-ho sense molestar ningú. Quan mantens el català s’obren finestres psicològiques i molts biaixos personals: obligo l’altra persona? La incomodo? Sóc invasiu? Agressiu? I com que, com a societat, estem molt acostumats a renunciar i se’ns ha educat molt a facilitar la vida a la persona que tenim al davant, això ens va en contra.
—És més còmode canviar de llengua?
—Sentim que mantenir el català és un gest que pot ser agressiu, però és un dret fonamental, de demanar que la teva cultura pugui continuar existint. És un gest de supervivència i s’ha explicat molt malament. I encara tinc moltes dificultats per a explicar-lo jo mateix, malgrat que sento instintivament i d’una manera evident i fàctica que és el pal de paller de la vida del català: mantenir el català en tots els àmbits del dia a dia. Però continua costant i continua essent vist com un gest bel·ligerant.
—I potser canviar de llengua per l’accent de l’interlocutor, per l’aspecte que té o perquè pressuposem que no ens entén no deixa de ser deixar-nos portar per prejudicis.
—Cadascú ha d’intentar de trobar el seu mecanisme psicològic per a introduir la facilitat i l’alegria a aquesta mena de compra-venda, perquè és un intercanvi comercial, com qualsevol context de conversa. Per exemple, compensant l’agressivitat amb què es pot veure mantenir el català amb un excés de somriure. Em canso de somriure al final del dia, quedo cruixit de forçar el somriure per a evitar qualsevol denúncia de violència lingüística i mantenir el dret fonamental de fer servir el català.
—A més, moltes vegades la gent que aprèn el català no té l’oportunitat de practicar-lo.
—Si no mantenim el català, dius a l’altre que no cal, que la seva llengua és suficient i no cal que aprengui la nostra. Resumint, que l’esforç que fa no serveix de res.
—Personalment, us costa viure plenament en català?
—Sóc de Banyoles i allà hi ha hagut un treball de xarxa molt profund, molt instal·lat de sempre, molt natural, amb la clarividència que el català és un dret irrenunciable. I aquí a Barcelona no s’ha viscut d’aquesta manera. També cal dir que és un espai molt més de pas, de trànsit, de totes les cultures, però…
—Heu reconegut que sou patidor lingüísticament. Què us fa patir més, de la situació del català?
—Vull que els meus fills puguin creure que poden fer plenament la vida laboral en català, dedicant-se a qualsevol cosa creativa, comunicativa, cultural, musical… Que puguin visualitzar que hi ha un futur igual d’eficient, econòmicament, si fan servir el català. El català em preocupa perquè també el món cap a on anem, amb aquesta maximització de tot plegat, aquest turbocapitalisme que intenta de monetitzar cada gest, fa que tot comporti la renúncia personal d’un mateix.
—Us heu sentit així, obligat a renunciar als vostres principis per diners?
—També he arribat a una edat, quan et fas gran, en què t’adones que potser per aquesta venda monetària de la teva persona i de la vida laboral has renunciat a coses que, quan tens vint anys, no et sap greu de renunciar. Quan en tens cinquanta, t’adones que aquestes coses et fonamenten a tu, i és quan és dolorós. Quan et pots adonar que has fet un gest que ha anat contra la teva essència, i que ho pots pagar. Hi ha edats i edats. A vint anys, la voluntat és expansiva i és quan calen molts referents, i s’intenten de crear des de molts àmbits, a les xarxes i on sigui. Però calen molts referents. Em costa de trobar-ne, però crec que també hem de ser optimistes, perquè hi ha més bons camins ara que fa quinze anys.
—Heu pogut fer una bona carrera com a actor i, a més, fer-la en bona part en la vostra llengua. Seríeu una excepció o hi ha més companys que també ho han aconseguit?
—Hi ha hagut constantment, històricament i deliberadament, una voluntat de centralitzar l’audiovisual a Madrid. Jo mateix he anat molts anys a treballar a Madrid i, quan hi vas, t’hi trobes els companys catalans, perquè la indústria s’ha centralitzat allà. Com en el cas del corredor del Mediterrani, hi ha una estratègia de destrucció i d’alentir l’economia de Catalunya. El teatre és una bombolla més local, i s’ha mantingut més clarament. Aquí s’han vingut a rodar moltes produccions de fora, però per què a Madrid no han tingut accés a contingut en català? Per què no s’han pogut veure programes de televisió en català boníssims, o nosaltres veure’n de bascs o gallecs, que haurien creat una consciència de plurilingüisme? En canvi, tot plegat ha creat un nivell de decadència molt angoixant.
—Parlàveu dels vostres fills. Com a pare, us preocupa que als espais de relació dels joves predomini el castellà?
—Tot té a veure amb quina llengua és la més cool en cada moment. I, per tant, aquesta vocació de convertir el català en la cosa de moda, que sigui la cosa que toca, és difícil. Totes les coses s’han de fer d’una manera estratègica i natural. A mi em surt naturalment mantenir el català, però cal explicar-ho. No ens hem de cansar, és la nostra funció.
—Moltes vegades s’acusa la gent jove de no tenir prou consciència lingüística, però aquests dies, per exemple, veiem com el Correllengua Agermanat és impulsat per gent molt jove.
—Tinc una fe absoluta en la gent jove. Per exemple, hi ha un nivell de consciència, d’activisme, molt important. Veig gent molt desperta, amb discursos molt sòlids. No sóc gens derrotista. Entenc que la situació ara és crítica, però és que la vida té gests inesperats. Crec que, en el cas del català, ens trobem en un moment de necessitat de coses genuïnes i de coses locals, per la màxima putrefacció de la globalització que hi ha en tots els àmbits. I aquest element d’autenticitat sempre tindrà valor.
—Escoltant-vos, pensava si potser ens passem de pessimistes, els catalans?
—El pessimisme és el nostre esport nacional!
—Treballeu en la sèrie Com si fos ahir, un espai que també pot ser la porta d’entrada de nous parlants…
—Ho és. És un espai d’entrada per a molta gent, sí. Perquè, al capdavall, hi ha aquestes escenes quotidianes més elaborades, és clar, però també amb referents molt pròxims. La cultura té aquesta vocació d’explicar la llengua, la idiosincràsia, la manera de ser… I el Com si fos ahir explica molt bé com som els catalans, quina és la nostra manera d’enfocar els conflictes, que és completament diferent de com ho farien a Bèlgica. La sèrie compleix aquesta tasca aglutinadora, de mostrar com es fan les coses aquí. I la nostra feina com a actors és explicar-ho de manera genuïna. És molt agradable quan veus la gent molt agraïda perquè els fas sortir de la neurosi diària amb la teva interpretació.
—Com si fos ahir es convertirà en la sèrie més llarga de les que han ocupat la sobretaula de TV3. Després de produccions mítiques com El cor de la ciutat i La Riera semblava impossible, però farà deu anys i se n’ha anunciat la renovació. Què la fa tan especial?
—Penso que es deu al fet d’explicar històries molt quotidianes. Crec que els conflictes, quan són molt greus, guanyen ficció i guanyen narrativa, però perden connexió empàtica. I aquí s’ha trobat un bon equilibri: que hi passin moltes coses, però a la vegada mil·limètriques, psicològiques. Com a valor audiovisual, és un reflex de les necessitats i els equilibris dels catalans.
—I què fa tan especial l’Ivan, el vostre personatge?
—El personatge és molt reactiu emocionalment, a la mínima s’encén, a la mínima es deprimeix, a la mínima s’emociona i intenta de ser un personatge a la corda fluixa d’aquest estat anímic. I crec que al mateix temps també té molta simpatia. És fràgil i vulnerable. I, per la banda còmica, hi aporta vitalitat. En la seva atmosfera, en el seu univers, tot tendeix cap a un element de diversió.
—Li passen coses…
—Moltes coses, sí.
—La darrera: sembla que s’ha enamorat d’un noi a qui van trasplantar el cor de la parella anterior…
—Això podria ser una cosa molt més sensacionalista i anar a la trama o anar a l’hospital, però, en canvi, s’ha portat cap a la part psicològica. Què passaria en aquest cas, explicat mil·limètricament: sóc jo que em creo dubtes? Com puc conviure amb aquests dubtes?
—Com evolucionarà la història?
—M’agradaria que aquesta parella avancés positivament i que l’Ivan tingués una vida emocional una mica més consolidada.
