Luis Gonzalo Segura: “He arribat a viure en un cotxe”

L’ex-militar espanyol Luis Gonzalo Segura ha escrit España, cara B. Farsa, corrupción y fraude (Lola Books), on repassa críticament el franquisme, la transició i els governs del PP i del PSOE amb una mirada crítica marca de la casa. Recordem que Luis Gonzalo Segura va ser expulsat de l’exèrcit espanyol després d’haver publicat Un paso al frente (Tropo), on denunciava la corrupció justament dins l’exèrcit. També són seus els llibres El Ejército de Vox (Ediciones Akal) i La trampa ucraniana. El relato occidental a examen (Ediciones Akal). A España, cara B, ens parla sobretot de la història fosca de l’estat, però també una mica dels seus orígens familiars franquistes, de com es va convertir en l’ovella roja de la família, del preu que n’ha pagat –va acabar dormint en un cotxe quan es va quedar sense feina, repudiat pel sistema– i com ara mira de reinventar-se. VilaWeb entrevista Segura per telèfon i ens atén del pis a Madrid on viu.

—Qui era Antonio de Oro Pulido?
—Per part de la meva mare, vinc d’una família altament franquista. Antonio de Oro Pulido era el meu besoncle. Parlem d’un alt comandament militar que va ser destinat a Badajoz, a la matança de Badajoz. És terrible. És esgarrifós el llenguatge fred i tècnic amb què se’n parla, com si fos una operació més, però va ser un escenari absolutament terrorífic. Parlem d’un criminal de guerra. I després hi ha el seu germà, el meu avi, Fidel del Oro Pulido, un magistrat franquista que després va entrar al Tribunal Suprem. Jo volia que hi hagués uns fils conductors que d’alguna manera em legitimessin o em permetessin d’explicar per què parlo d’allò que s’ha denominat la transició. Escolteu, que sóc fill del franquisme! I tinc tot el dret del món d’explicar tot allò que he viscut en primera persona.

—Qui és Gonzalo de Oro-Pulido Plaza?
—El número u de Vox a Barcelona. El meu cosí.

—La vostra mare surt molt poquet, al llibre, i el vostre pare gens.
—No deixa de ser una família curiosa. El meu pare, com el meu oncle, va ser torero. Eren persones molt pobres, molt desafavorides, i per aquesta via van trobar la manera de progressar socialment.

—Expliqueu que a vint anys éreu objector de consciència i a trenta, militar en una missió a l’Afganistan. I expliqueu com us va absorbir el sistema.
—He assenyalat persones, però jo he fet el mateix. És una qüestió del poder del sistema, de les forces del sistema, de com t’obliga moltes vegades a fer coses que no voldries fer. Però, al final, el sistema t’hi va portant. I hi ha una força que ens hi condueix. Escolti, vol pagar la hipoteca? Sí. Doncs…

—I per què el 15-M us vau conscienciar tant?
—És el final d’un procés que trenca del tot amb el marc establert, que esmicola del tot el relat. Ja no tenim ombres del rei: ara tenim fets clars i verídics que el rei és tal… El rei, el Partit Popular. T’esclata tot això. I ens passa a tota una generació. Tots ho vivim i tots ens en contagiem, en tots els sentits. El meu primer moviment va ser crear una pàgina web que es va dir Elmilitarindignado.com. Volia començar a abocar-hi informació de tot allò que passava en aquell moment.

—I publiqueu Un paso al frente, una denúncia de la corrupció a l’exèrcit. No me’n recordava, però el detall que després del llibre us tanquessin un 18 de juliol… és gros! I comenceu una vaga de fam.
—I m’ingressen en un hospital militar, el Gómez de Ulla, enorme, tot sol en una planta, custodiat vint-i-quatre hores per unitats militars. Un disbarat! A mi em preocupa sobretot el Tribunal Suprem, que arriba a validar que un tribunal militar m’expulsés de l’exèrcit per manifestacions contràries a la disciplina, que és el mateix que sostenia Pinochet a principi dels noranta.

—Al llibre també recordeu més gent que, com vós, ha denunciat el sistema des de dins, com Roberto Macías i la UGT.
—Hi havia 40 milions d’euros en factures falses i se’l van ventilar. I quan a la UGT canvia la direcció, no creguis que arriba algú i diu: “Escolti, aquest xaval el repescarem perquè va denunciar aquí corrupció.” No, no, no, és purga absoluta! És una persona que viu a Sevilla i ja et pots imaginar, amb la potència i el poder que té la UGT a Andalusia, molt especialment a Sevilla, quines possibilitats té de reintegrar-se al món laboral. És molt curiós que, al final, un denunciant de corrupció té menys possibilitats de reintegrar-se laboralment que no pas un delinqüent.

—Ana Garrido, que va denunciar el cas Gürtel del PP.
—Què te n’he d’explicar? És a Costa Rica. Va fer uns quants intents de suïcidi i ha estat menjant a Càritas. Andreu, jo aquí no he entrat a explicar certes coses, però he arribat a viure en un cotxe. Com pot ser que el PSOE, al govern, impulsi una llei de protecció als denunciants de corrupció i no digui: cal una reparació per a aquestes persones.

—Heu viscut en un cotxe perquè no us donaven feina?
—Vivia en un cotxe perquè no trobava feina. De fet, ara he hagut de tornar a la universitat. Aquest mes em graduo en geografia i començaré un màster, però he hagut de reconstruir la vida amb quaranta-cinc anys. No hauria d’haver passat mai de la vida. Però, a més, em ve un panorama terrible. Ara, quan acabi i vagi a demanar feina a una empresa de geògraf, qui contractarà algú de qui en una publicació es diu que ha estat investigat per assetjament sexual, que sóc denunciant de corrupció, masclista i autoritari? De nosaltres es publiquen autèntiques barbaritats. I ara on aniré a treballar? Qui em contractarà? Jo com a mínim ho intento, hi poso tot de la meva part i em desperto a les cinc del matí per estudiar el meu grau. I faré la defensa del treball final de grau al juny, d’aquí a un mes. I moltes vegades et preguntes: “I per a què, si no servirà de res?”

—Parleu molt dels franquistes, de la corrupció del PP, però en el vostre cas Margarita Robles, del PSOE, és un personatge important. Ella valida l’expulsió que va engegar Cospedal, del PP. I en el perfil del personatge que en feu, recordeu un detall: Robles donava 5 milions de pessetes mensuals al rei d’Espanya.
—Margarita Robles em sembla un personatge polític absolutament revelador. Aquesta qüestió dels 5 milions de pessetes, que és una cosa publicada, ella no arriba a desmentir-la obertament. I, per desgràcia, només és una peça més. Em semblen més demolidores les memòries del general Galindo, en les quals parla de manera excel·lent de Margarita Robles, una persona que ha estat capaç de roblestot: de passar per damunt de Garzón, d’haver entrat al PSOE dels GAL, d’haver entrat a l’exèrcit i haver-ne expulsat republicans, en lloc d’ultradretans. Ha estat capaç de tot. La setmana següent que l’Aràbia Saudita hagués bombardat el Iemen i hi hagués matat cinquanta nens en un autobús escolar, envia bombes als saudites.

—Recordeu una dada que pot sorprendre algú: la despesa militar del govern del PSOE és més alta que no pas la de l’època del PP.
—Quadruplicar la despesa militar de l’any 2018 fins ara no té cap excusa ni justificació en l’ideari d’un govern progressista o el més progressista de la història. Només hi ha una justificació, clara i evident: hi ha tot un seguit de poders que queden per sobre del poder legislatiu.

—M’ha interessat quan expliqueu que en molts casos es compra material militar obsolet.
—Totalment. Avui un editorial a El País parla del rearmament d’Alemanya, de la necessitat que Alemanya es rearmi pel perill de Rússia. Això ho vaig explicar una mica al llibre anterior, La trampa ucraniana. Vegem-ho: Europa gasta tres vegades més que Rússia. Juntament amb els Estats Units, gastem vint vegades més que no pas Rússia en armes. De veritat necessitem gastar més? Necessitem gastar millor, segur, però gastar més, no. Llavors, què passa? Doncs, òbviament, que hi ha moltes persones que hi fan moltíssim negoci.

—Publiqueu el nom de gairebé trenta alts càrrecs militars que passen a la privada: antics ministres de Defensa, com Pedro Morenés, Julián García Vargas i Narcís Serra, i alts comandaments militars, com Fernando Alejandre Martínez i José Luis Urcelay, Fernando García y García de las Hijas, Francisco González-Espresati, Francisco Javier Abajo, Joaquín Esteban Lefler, Rubén García, Francisco Rosaleny Pardo de Santayana, Ángel Francisco Moreno Delgado…
—I els rangs són tots de general cap amunt. Però és que, per sota d’aquest nivell, és absolutament incomptable. He explicat una anècdota molt sovint, de l’any 2014, quan ja vaig denunciar els fets: hi havia un militar que, quan va arribar a coronel, se’n va anar a una empresa, Líneas y Cables, i venia a la caserna militar amb la seva carpeteta oferint-ne contractes. Havent estat coronel, et pots imaginar si es contractaven. I una de les denúncies que vaig posar va ser el cas d’una caserna on es comprava tota la informàtica a la dona del sergent. El nivell és sorprenent.

—En un pla més teòric, parleu de l’esquerra franquista. Què és l’esquerra franquista?
—L’esquerra franquista és el Grup Prisa, l’esquerra franquista és Cebrián, l’esquerra franquista és Felipe González. Això és l’esquerra franquista. Hem de tenir molta cura, perquè reiteradament ens fan creure que l’esquerra franquista és l’esquerra democràtica. I no és així. És a dir, quina diferència fonamental hi ha entre l’esquerra franquista i l’esquerra democràtica? Per mi, una de molt clara: l’esquerra franquista vol una obertura del règim. Però vol que, per damunt de tot, es mantingui el règim. I una esquerra democràtica, abans de res, vol democràcia. Sóc molt crític amb Podem i qualsevol altre, però, és clar, tota aquesta acció de descrèdit i d’anihilació de Podem la fa aquesta esquerra franquista. Tenim un personatge [Cebrián, editor d’El País] que un dia dirigia mitjans de comunicació del franquisme i l’endemà, de la democràcia. Després llegeixes les memòries d’aquest home i et diu: “Potser vaig ser una mica tou.” Escolti, no, no va ser una mica tou, vostè va ser col·laboracionista, que no és el mateix. Tots aquests personatges, com deuen tenir d’interioritzats els valors democràtics?

—El vostre pas pels mitjans de comunicació us ha deixat un regust una mica amarg.
—Però són essencials. Fixa-t’hi: ens parlen molt del discurs de la ultradreta, però qui fa més per polaritzar la societat? Quants casos han guanyat Abogados Cristianos? Gairebé cap. Alguna victòria destacable? Cap. Són una amenaça per a la democràcia? No, són uns pallassos que es dediquen a fer pallassades jurídiques. No tenen cap recorregut. No han guanyat res. I per què són un actor mediàtic de primer nivell? El mateix diari El País, El Diario o Público, que ens diuen que si la ultradreta aquí i la ultradreta allà, són els que posen el micròfon a la ultradreta. Escolti, que vostè fa negoci amb això. Quan arribi al poder, després no em digui: “Ostres, com els han pogut votar, els ciutadans?

—Voleu afegir-hi res?
—La dada de 2,7 milions de nens pobres. Que quadrupliquem la despesa militar i hi hagi nens en aquesta situació és absolutament terrible. I, després, els denunciants de corrupció:  és la injustícia de les injustícies, els oblidats dels oblidats. Que algú passi fam és horrible, però que algú passi fam per haver denunciat corrupció… Bé, em sembla que socialment no ho hauríem de permetre.