El cantant Pau Debon —conegut per la seva trajectòria amb Antònia Font—, el músic i compositor Toni Bujosa i el poeta Pere Suau formen Debon canta Suau, un projecte nascut d’una amistat. Bujosa i Suau es coneixen de petits, perquè són veïns de Bunyola (Mallorca), on fa més de vint anys es va instal·lar Debon, amb qui van fer colla amb el Barça com a nexe d’unió.

El 2021, Suau va proposar a Debon que interpretés una composició de Bujosa en la presentació del llibre Cignes tenebrosos (Cossetània). Aquella proposta va ser l’inici d’una col·laboració que ha anat creixent fins a concretar-se en un disc homònim editat per Cucavela Records.

L’àlbum reuneix setze peces que combinen texts recitats de Suau mateix i la veu cantada de Debon, acompanyats de piano i d’un quartet de corda. A més, es complementa amb un recital en directe amb què volen acostar la poesia a nous públics. Tots tres ens atenen en una terrassa d’un bar cèntric de Barcelona.

—Tots tres teniu una gran amistat de fa anys. Com ha estat fer el pas a treballar plegats en un projecte artístic?
—Pere Suau [P.S.]: Va ser una mica culpa meva. És ver que fa molts anys que ens reunim setmanalment. Inicialment, era per veure els partits del Barça, però vint anys després ja són només una excusa per a veure’ns. En aquests sopars es parla de mil coses, i fa uns cinc anys vaig demanar al Pau [Debon] que cantés un poema meu en la presentació d’un llibre meu a Palma. Amb en Toni [Bujosa] ja havíem treballat abans i es va encarregar de musicar el poema. I aquí neix aquesta posada en comú. A partir d’aquí, s’hi van anar afegint poemes i, a poc a poc, hem arribat fins al disc. Aquesta és la gènesi.

—El fet de ser tan bons amics ha fet el procés de creació del disc més fàcil o més difícil?
—Toni Bujosa [T.B.]: Ha estat un procés molt natural, perquè va anar creixent i agafant forma fins que ja el teníem molt rodat, i ficar-nos dins l’estudi va ser un pas molt natural, perquè no havíem de crear res, ja estava tot creat, només era reflectir el que havíem fet.
—Pau Debon [P.D.]: No hi ha hagut cap fricció, perquè el projecte ha vengut per casualitat i la inèrcia de tres amics que fan coses plegats. Ha estat tot molt fluid, com també ho han estat els recitals, i això és la base que ens fa contents del projecte fins ara. Som amics i no tenim pretensions. Hem fet això, que tingui el recorregut que tingui, però per damunt de tot som tres amics i ens ho hem de passar bé. En el moment que veiem que la fórmula no funcioni, plegarem.
—P.S.: Tenim molt i molt clar que la nostra amistat està molt per sobre d’aquest projecte. I, com bé diu en Pau, el dia que no ens ho passem bé, ho deixarem i continuarem anant a fer sopars per xerrar de política, de família…
—T.B.: I de receptes de cuina!

—En una entrevista a iCat, comentàveu que havíeu posat la música al servei de les paraules. Era important que el component poètic quedés davant del musical?
—P.S.: Una de les coses que en Toni ha tengut molt clara des del principi és que això era un projecte de poesia i que, per tant, s’havia de centrar en l’objecte poètic, que era el poema. Ha fet una música que acompanya molt bé els poemes, però no és només un acompanyament musical. El que fa en Toni és una interpretació pianística de cada poema. I després, uns els ha cantat en Pau, i uns altres els he recitat jo, segons com ell ho ha volgut.

—De fet, hi ha dues peces que no tenen ni part cantada ni part declamada. Són una interpretació del poema amb el piano. Com heu treballat la translació d’una obra que es basa en paraules a la música?
—T.B.: Hi ha molta música instrumental feta a partir d’idees anteriors, sigui una història o un poema, com és el cas. És una ajuda, perquè, per exemple, un poema ja et marca la forma de com ha de ser la peça, l’estructura. Per tant, hi trob una certa naturalitat.

—També explicàveu que aquesta unió entre poesia i música ja hi era en rituals poètics de fa milers anys. En què consistien aquests rituals?
—P.S.: El recital inclou dos Himnes Òrfics, que són versions que vaig fer d’uns antics himnes grecs que em van enamorar. I el que feien era reunir-se un grup de gent reduït, unes trenta o quaranta persones, recitaven aquests poemes sempre acompanyats de música i espargien unes aromes per entrar una mica en trànsit. Era la manera de viure el fet poètic. I aquesta idea, que és molt senzilla i molt antiga, no dic que sigui la idea que nosaltres hem volgut fer, però de manera involuntària és allò que acabam fent. Per això, quant a escenografia i il·luminació, intentem de ser molt simples, perquè volem que sigui la paraula dita i la paraula cantada les que tinguin protagonisme. Intentem d’entendre això com un conjunt, com el que seria el fet poètic: que algú rep la paraula dita, cantada o musicada; i en gaudeix i, en certa manera, en queda transformat perquè aquest món li ha suggerit alguna cosa.

—En un món com l’actual, com més va més sobreestimulat, més instantani i amb més impulsos, presentar un projecte com aquest, que ha de ser gaudit amb tranquil·litat i que demana una atenció real, té un punt de contracultural?
—T.B.: Avui en dia sembla que tot ha de ser molt immediat. I ens passa a tots. Però, almanco, el fet de poder estar una hora o una hora i mitja assegut gaudint d’aquest recital et dóna un cert marge per a reflexionar sobre les coses i, almanco, tenir un moment de pau dins d’aquesta vida. Crec que ho necessitam tots, nosaltres els primers. Tal vegada, no sé si és un tòpic, però la gent que venim de Mallorca en general som tranquils.
—P.D.: Una de les coses que ens fan molt contents dels recitals és que hem aconseguit que vingui gent i estigui més d’una hora concentrada i gaudint. Hi ha una part de gent que ve i que no és consumidora de poesia. I vénen potser sense saber ben bé si els agradarà, i entren en aquest món que proposem i se’ls fa curt. I això, en un món com el poètic, és complicat. I per això estam molt satisfets. En Pere posa en context cada poema i això, juntament amb la música i la variació entre recitar i cantar, fa un espectacle molt bo de digerir.

—Aquests darrers mesos, la situació d’emergència lingüística que viu el català ha centrat el discurs públic. En el camp musical sí que sembla que hi ha una indústria que funciona, però potser la poesia queda una mica oblidada. Quin moment viu la poesia en català?
—P.S.: Una cosa és la producció poètica que es fa i una altra és la repercussió que té. Vivim un moment esplendorós de la poesia en català. Hi ha moltíssimes editorials que fan molt bona feina, hi ha molts de poetes i poetesses escrivint i, realment, a mi se’m fa impossible llegir tot el que es publica. Em sobrepassa. Per tant, en aquest sentit, la poesia viu un bon moment. Ara, com tot això acaba tenint un ressò o una repercussió és una altra història. Tal vegada, avui en dia hi ha grans poetes que publiquen i passen molt desapercebuts i potser d’aquí a cinquanta anys en serem molt més conscients.

—Costa, que la poesia arribi al gran públic?
—P.S.: La poesia sempre ha viscut en aquest terreny d’allò més reduït, més outsider, més fora de la cultura de masses. Crec que també és el seu lloc, perquè moure’s en aquest espai permet una llibertat creativa que és l’essència de la poesia. Els qui fem poesia sabem que ho fem per a nosaltres mateixos i quatre coneguts i això ens aporta una llibertat que probablement uns altres gèneres no tenen, perquè estan més condicionats per unes vendes i un màrqueting. I aquesta és la gràcia, és el contrapunt poètic.

—En aquest sentit, creieu que un projecte com aquest pot fer la poesia més accessible?
—P.D.: Sí, totalment. És un recital ideal per això, perquè es contextualitza tot allò que s’escolta. Això no vol dir que s’expliqui el poema, però sí que es guia per on va cada peça per facilitar l’entrada en un món tan difícil com el de la poesia a la gent que no som, i m’hi incloc, lectors de poesia. Crec que darrerament hi ha molts poetes i poetesses joves que intenten d’acostar la poesia a la gent, amb idees diferents, trencant formats més clàssics i intentant que la gent no tan sols visqui els poemes, sinó que visqui una cultura poètica.
—P.S.: La manera com enfocam el projecte té dos elements que poden fer que al públic no tan acostumat a la poesia se li faci mengívola: l’un és la presència d’en Pau, una veu icònica de la música pop que atrau un públic que tal vegada un recital específic de poesia no atrauria. I després intentem d’obrir portes perquè aquella persona que no és tan lectora de poesia s’hi senti còmoda i que no se senti distant d’allò que feim.

—Aquesta setmana ha fet quaranta anys de l’aprovació de la llei de normalització lingüística a les Illes. Com veieu la situació de la llengua?
—T.B.: Parlar la nostra llengua és avui dia una lluita diària. S’ha de ser conscient que, cada vegada que no es parla, es perd un poc. I no sempre és fàcil. Tota la gent que la parla hauria de continuar-ho fent per evitar-ho.
—P.D.: El que passa a les Illes és molt semblant al que passa al Principat. És un problema històric que es va eternitzant. És a dir, ve gent d’altres llocs, amb una altra llengua, i pot viure perfectament amb aquesta altra llengua. I em sembla perfecte. Però no ens deixa viure nosaltres amb la nostra. Com a mínim, a Mallorca no passa. Els parlants de llengua catalana ens trobem amb molta molèstia, no el podem xerrar perquè no ens entenen! I aquesta és la gran diferència. A un castellanoparlant l’entenen a tot arreu sense cap problema. A un catalanoparlant, no. I a la nostra terra. I això és el mal endèmic que tenim. I que té mala ferida. I a casa nostra, crec que tenim dret de xerrar la nostra llengua i que ens entenguin. Si hi véns, com a mínim l’has d’entendre. No et dic que la xerris, però entendre-la és el mínim. Em sembla tan bàsic, això… I fa tants anys que estem així i no hi ha manera d’avançar!
—T.B.: Hem tornat enrere, perquè ara, en segons quins llocs fins i tot perilla que puguis parlar.
—P.D.: A Mallorca hi ha llocs que ja no pots parlar ni el castellà!
—P.S.: Vivim un procés de globalització galopant en tots els sentits, cultural, gastronòmic i també lingüístic. Nosaltres som una llengua minoritària, si a damunt hi ha un procés com aquest, tot es fa cada vegada més complicat.
—T.B.: I no és tan sols un tema de la gent castellanoparlant que no vol entendre el català, ara ja hi ha gent anglosaxona que no li interessa el català. Formen la seva comunitat i viuen com si estiguessin al seu país. I tu els fas nosa.

—Té solució, això?
—P.S.: La clau som els parlants! Trobes molta gent que xerra català i que té una facilitat increïble per a girar la llengua. Un catalanoparlant i un castellanoparlant podem mantenir una conversa de manera perfecta i, a vegades, no assumim aquesta naturalitat. És el gran repte que tenim. Els qui xerrem català hem d’intentar ser fidels a la nostra llengua, perquè si no, malament. Tenim aquest deute moral.