30.04.2026 - 21:40
|
Actualització: 01.05.2026 - 00:03
Les autoritats del Regne d’Espanya tenen una certa tendència a fer reunions amb els màxims representants dels tribunals internacionals quan hi ha en joc coses d’un gran pes. Coses que pesen tant que poden comprometre la reputació dels tribunals i de les institucions judicials espanyoles. N’hem tingut el darrer exemple aquesta setmana: el president del Tribunal Europeu dels Drets Humans, el francès Mattias Guyomar, fou rebut dimarts al Tribunal Suprem espanyol i dimecres, després de tenir una audiència amb Felipe VI al palau de la Zarzuela, va pronunciar una conferència al Tribunal Constitucional, acompanyat del president de la institució, Cándido Conde-Pumpido. I el contingut d’aquella conferència (la podeu veure en vídeo ací), tant per la intervenció introductòria de Conde-Pumpido com per les reflexions de fons que va fer Guyomar, és preocupant quant a la reparació dels drets dels impulsors del Primer d’Octubre que la justícia espanyola va vulnerar.
Aquesta visita institucional a Espanya del president del TEDH, feta amb tots els honors, pot semblar sospitosa, perquè s’esdevé en un moment delicat, quan sembla relativament pròxima la sentència que ha d’emetr aquest tribunal sobre les demandes dels condemnats per l’1-O. És la gran sentència de l’anomenada carpeta catalana. I el president d’aquesta institució, amb poc tacte del punt de vista de l’aparença d’imparcialitat, es deixa afalagar per una de les parts en litigi, en una causa molt sensible per a avaluar el comportament d’Espanya com un estat de dret, sobre una qüestió que té a veure amb l’ordre constitucional. El moment triat no sembla pas gaire adient.
És cert que el president del TEDH fa periòdicament visites protocol·làries a tribunals constitucionals o més organismes judicials dels estats membres del Consell d’Europa, que és la institució sota la qual s’aixopluga el Tribunal d’Estrasburg, un tribunal creat el 1959 i que d’ençà del 1998 funciona de manera permanent. L’actual president ja ha visitat enguany el govern d’Ucraïna i el Tribunal Suprem ucraïnès; el seu predecessor, Marko Bošnjak, en va fer a Montenegro, els Països Baixos, Bèlgica i Polònia, i, anteriorment, la irlandesa Síofra O’Leary havia visitat Itàlia i també Espanya, l’octubre del 2023. Aleshores la coincidència va voler que la visita coincidís amb el moment en què el TEDH va admetre a tràmit els recursos dels nou ex-presoners de l’1-O contra el Regne d’Espanya. O’Leary fou rebuda, com Guyomar, a la Zarzuela per Felipe VI, i al Tribunal Constitucional per Conde-Pumpido.
Aquell dia d’octubre del 2023, en plena negociació de la llei d’amnistia, la presidenta del TEDH va dir explícitament, i en una clara referència a les demandes sobre el procés, que no es podia referir a casos pendents. Al començament d’aquell any, O’Leary, en la conferència de premsa d’inauguració de l’any judicial, sí que s’havia referit als “casos catalans” com una de les prioritats del tribunal, i en va remarcar la transcendència. Els qualificà de “extremadament importants, d’impacte” i els aplegà en “un grup particular”.
Dos anys després, amb O’Leary ja fora del tribunal, alguns d’aquests casos ja s’han resolt, amb sentències favorables als interessos d’Espanya, però la sentència grossa encara ha d’arribar. I és en aquest context que el nou president, Mattias Guyomar, ha visitat novament el rei espanyol i ha acompanyat Conde-Pumpido en una conferència magistral davant tota la plana major de la judicatura espanyola. I el president del Tribunal Constitucional ho ha aprofitat per fer-se fort.
Conde-Pumpido va fer una introducció que tenia una intencionalitat molt clara: proclamar, al costat del president del TEDH, abans de donar-li pas, que el TC i, per extensió, el Regne d’Espanya com a estat de dret havien triomfat a Estrasburg en el litigi transcendental contra els independentistes catalans. I va brandar les dues sentències sobre la carpeta catalana que l’any passat el TEDH va resoldre en favor d’Espanya: el cas de Josep Costa i Eusebi Campdepadrós contra Espanya, avalant la maniobra del TC per a impedir el debat i votació al parlament de resolucions sobre l’autodeterminació i la monarquia, i la sentència del novembre passat en què el tribunal refusava les demandes de Jordi Turull, Jordi Sànchez i Oriol Junqueras contra l’empresonament preventiu que els havia imposat Pablo Llarena.
Va dedicar de manera gairebé exclusiva la seva intervenció a valorar que aquestes sentències del TEDH “reafirmen la posició del Tribunal Constitucional com a guardià de la constitució i com a intèrpret suprem, fins i tot per sobre de resolucions adoptades en l’àmbit de l’autonomia parlamentària”. I resulta que el president de la sala de set magistrats que va refusar la demanda de Costa i Campdepadrós que tant celebrava Conde-Pumpido era, precisament, Mattias Guyomar, l’actual president del TEDH. Era una sentència molt important, era una qüestió d’estat (conjuntament amb la quinzena de demandes de la carpeta catalana), atesa la transcendència que hi donava el president del TC. I va servir, efectivament, el febrer del 2025, perquè el TEDH fixés un relat molt determinat sobre què fou el Primer d’Octubre i la revolució democràtica i la mobilització del poble català per a assolir la independència.
En aquella sentència, que recordem que signava Mattias Guyomar, el TEDH deia que estava “satisfet que el Tribunal Constitucional exercís el seu poder, en unes circumstàncies extremes, per a aplicar les seves decisions prèvies per a protegir la constitució i per a garantir la integritat territorial de l’estat”. La finalitat de protegir la unitat d’Espanya passa per davant dels drets vulnerats de la llibertat d’expressió i de reunió i dels drets polítics. El tribunal va establir l’eix de prioritats en aquella sentència, que va desenvolupar en la del novembre passat avalant l’empresonament preventiu de Sánchez, Turull i Junqueras amb l’argument que la gravetat dels fets que s’havien de jutjar justificava una mesura tan agressiva com aquella. Això celebrava Conde-Pumpido abans-d’ahir, amb Mattias Guyomar al costat, somrient i aplaudint.
És evident, per les fonts coneixedores del funcionament intern del TEDH consultades per VilaWeb, que en unes sentències com aquestes ha tingut un pes decisiu la veu de la jutgessa espanyola a Estrasburg, que també formava part de la sala. És María Elósegui, una magistrada ultraconservadora que integrava la terna de candidats per a ocupar la plaça reservada a Espanya proposada el 2018, en plena ofensiva judicial contra el procés, pel govern de Mariano Rajoy. Elósegui era a la sala dimecres, a primera fila, escoltant atentament el president del TEDH, que va dedicar-li una salutació afectuosa, referint-s’hi com a “estimada María”.
I, si bé Guyomar no va fer cap esment explícit a aquestes sentències sobre el procés, va permetre d’entendre que serà molt difícil que un cas tan delicat com el del Primer d’Octubre acabi en una sentència condemnatòria contra Espanya. Perquè va proclamar la necessitat de preservar un concepte nou, que ni tan sols és esmentat en el Conveni Europeu dels Drets Humans: el de les “identitats constitucionals”. És a dir, “fer valer a escala europea, en la nostra jurisprudència, les especificitats constitucionals i les tradicions jurídiques nacionals per tenir en compte el context”.
Va afirmar que el tribunal europeu “no actua com un òrgan encarregat de sancionar les jurisdiccions internes o les autoritats nacionals” —aquesta no és la seva funció—, sinó com una mena de “senyal d’alarma”, perquè hi hagi una relació de confiança mútua constant, i que “les autoritats nacionals tenen una legitimitat democràtica directa i, per tant, es troben en més bona posició que el jutge internacional per a pronunciar-se sobre les necessitats i els contexts locals, especialment quan les qüestions en joc són de naturalesa moral o social, presenten qüestions complexes i no hi ha consens a Europa sobre la qüestió litigiosa”. I és allò que diuen en les sentències de Costa i Campdepadrós i de Sànchez, Turull i Junqueras contra Espanya: que no discutiran la valoració de la gravetat dels fets jutjats per part de les autoritats espanyoles perquè són complexes i perquè hi ha en joc l’ordre constitucional.
El TEDH és un tribunal que han creat i que mantenen els estats, i d’ençà del 2021, amb l’aprovació del protocol 15 del Conveni Europeu dels Drets Humans, han endurit les condicions d’admissibilitat de les demandes i han augmentat el marge d’apreciació dels estats. En parlava l’ex-vice-president del TEDH Josep Casadevall en aquesta entrevista: “Els estats pressionen perquè els molesta molt quan els condemnen. Alguns més que uns altres.”
I el context d’amenaça i d’inestabilitat internacional, sobretot d’ençà de la guerra d’Ucraïna, ha replegat encara més la posició del tribunal per a defensar els interessos dels estats. Els interessos dels estats per damunt dels drets dels ciutadans. Vet aquí la inèrcia que dibuixen les primeres resolucions de la carpeta catalana al Tribunal d’Estrasburg. I, amb el relat dels fets del Primer d’Octubre ja establert, serà més difícil que la sentència sobre el Primer d’Octubre acabi condemnant Espanya.
Després de l’acte, aplaudiments i vins espanyols.
